Sèries: Solos

Ara feia temps que no comentava una minisèrie i, de fet, feia literalment anys (tampoc no gaires) que l'havia començat, però el seu format d'històries autoconclusives va contribuir a que me n'oblidés una mica, i últimament m'ha costat trobar moments per veure audiovisual jo sol. Per sort, em vaig obligar una mica a reprendre-la fa poc i ja l'he acabat.

Són només 7 episodis, i a sobre d'aproximadament mitja hora cadascun, protagonitzats per intèrprets excel·lents, ja us ho avanço, alguns dels quals tremendament coneguts del món del cinema.

Pel títol, Solos (així també en anglès), i per la composició del cartell, podríem pensar que es tracta d'una sèrie de cites amb personatges que no estan tenint sort a l'hora de lligar, i no ens hauríem de posar pedres al fetge per haver-nos equivocat.

La sèrie, estrenada el 2021 i ideada per David Weil, en realitat té més a veure amb Black Mirror, perquè hi apareix tecnologia futurista però plausible i èticament compromesa que perfectament podria haver aparegut en algun episodi de la popular sèrie britànica. 

Al primer episodi hi tenim una tal Anne Hathaway fent el paper d'una física que aconsegueix comunicar-se amb la seva jo del futur, una fita que ja ens agradaria a qualsevol de nosaltres, però que té unes implicacions que s'han de tenir en compte.

En aquest primer episodi ja veiem les bases de la sèrie i les seves "normes": generalment, els protagonistes de les històries estan sols i, si parlen amb algú, és amb ells mateixos, o com a màxim amb algú que no veiem, per telèfon, ràdio o qualsevol mitjà telemàtic. A més, la tecnologia és atractiva, però amb desavantatges que s'exploren a la trama.

A continuació veiem l'Anthony Mackie, el Falcó dels Avengers, preparar un androide idèntic a ell per no deixar sola la família quan ell falti atesa la seva malaltia terminal, la Helen Mirren reflexionar sobre la seva vida mentre explora l'espai en solitari (en el que, per a mi, és el capítol més avorridot, tot sigui dit), i l'Uzo Aduba (Orange is the New Black) resistir-se a abandonar una casa intel·ligent amb totes les necessitats cobertes i controlada per una intel·ligència artificial on es va aïllar per una pandèmia mundial 20 anys enrere.

El capítol protagonitzat per la Constance Wu, a la imatge de dalt, és enganyós perquè la veiem explicar-nos la seva vida i una tragèdia personal, però no hi veiem la tecnologia fictícia fins al final de tot, una sorpresa que és la gràcia de tot plegat, i després som testimonis de les impactants conseqüències de certs productes per afavorir una bona gestació, en aquest cas la que viu la dona interpretada per la Nicole Beharie (The Morning Show), però aquí la sèrie trenca les seves pròpies normes en aparèixer en pantalla un altre personatge que no és una còpia de la protagonista, per exigències del guió.

La setena i darrera història ho torna a fer, però des del principi, perquè un home, l'Otto (Dan Stevens) visita un malalt d'Alzheimer (Morgan Freeman) per administrar-li una cura immediata, amb motius ocults que es revelen tot seguit però que, malgrat la pinta que fa la cosa, dona lloc a una història molt emotiva.

Tornaré a citar Black Mirror perquè estic segur que si doneu una oportunitat a aquesta producció d'Amazon Studios també veureu que són cosines, tot i que Solos se centra més en la reflexió sobre la solitud, el tema comú en totes les històries, que en la tecnologia en si, una simple excusa per plantejar-nos escenaris on narrar aquests relats. 

Si no us espanten els monòlegs, que també hi ha qui els troba feixucs, us recomano aquesta minisèrie, doncs, perquè no us robarà gaire temps, té unes premisses interessants i unes interpretacions més que notables.

Sèries: Modern Love

A mesura que entrem a la vida adulta de debò, no la legal, sinó la que ens fa acumular responsabilitats, sobretot durant la paternitat o maternitat, veiem com el temps lliure se'ns escapa com sorra entre els dits, i el poc que tenim s'esmicola i es transforma en estonetes ben curtes repartides al llarg del dia. Ja no hi ha temps per fer coses que durin gaire, ni per comprometre's a llegir gaires llibres, veure gaires pel·lícules ni seguir sèries gaire llargues.

És per això que, igual que amb els videojocs, m'encaparro amb continuar l'estil de vida d'abans, però cada cop soc més conscient que és millor que em centri en experiències més breus, i per això agraeixo que existeixin els videojocs curts i les minisèries, històries tancades que requereixen una inversió de temps raonable, com la recentment ressenyada Sharp Objects. O les sèries de pocs episodis, i curtets, com la que vaig descobrir navegant per Amazon Prime Video i, veient-ne el repartiment i el tema, va passar a formar part de la meva llista immediatament, i ara en vull parlar. 

Amb un títol aparentment tan ensucrat com Modern Love, que sembla una barreja de les ja acabades Modern Family i Love, el que tenim aquí és una sèrie antològica de vuit episodis autoconclusius i un tema en comú. Per cert, mentre escric això he descobert que està prevista una segona temporada, però això no treu que sigui un producte que no té res a veure amb les grans sèries de més de 20 episodis i un mínim de tres quarts d'hora de durada que ens comprometen durant anys. 

Escrita i dirigida per John Carney (Once, Begin Again, Sing Street...), i basada en casos reals dels quals es parlava en una columna del diari de The New York Times, la sèrie explora l'amor en diverses formes. Dit així continua semblant ensucrat, però en realitat no ho és gens. Almenys, tal com ho veig jo.

Sí que són històries boniques, entranyables, com la de la noia (Cristin Milioti) que té en el conserge de l'edifici on viu (Laurentiu Possa) un àngel de la guarda i un amic que alhora és una figura paternal. Això, sense ser romàntic, és amor. 

Que també n'hi ha, d'episodis que exploren l'amor de parella, és clar. De fet, són majoria. Però sempre són casos diferents, amb algun tema que els fa especials i que ens convida a reflexionar. 

Un dels punts atractius de la sèrie, com deia a la introducció, són algunes cares molt conegudes, com és el cas de l'Anne Hathaway, que al seu episodi interpreta una noia amb transtorn bipolar, i com això afecta a les seves relacions amb els homes. 

És un dels que ens poden fer reflexionar, i és que després d'una primera cita, si no se'n produeix una segona i una de les persones s'ha comportat d'una manera estranya o il·lògica, no sabem què hi ha al darrere d'això, i de vegades pot ser una cosa greu que no pot controlar i de la qual no tenim ni idea.

També d'amor de parella, però en una etapa diferent de la vida, tenim la història d'un matrimoni interpretat per dues cares també molt conegudes, la de la Tina Fey i la d'en John Slattery, que s'està fent miques i va a teràpia per veure si hi ha alguna cosa a fer. 

No és fàcil, i si un dels dos no creu gaire en la teràpia encara menys, però la solució pot sorgir de la proposta més absurda. 

Un altre tipus d'amor és el que veiem en la família que es crea entre la parella formada pels personatges de l'Andrew Scott i en Brandon Kyle Goodman i l'Olivia Cooke, una sense sostre que està embarassada però no es considera preparada per ser mare i ells estan desesperats per aconseguir l'adopció, que no arriba mai, d'un nadó. 

La vida de tots plegats canvia des que es coneixen, perquè s'està amb ells durant la recta final de la gestació, i s'estableixen uns vincles que aniran més enllà del que inicialment s'imaginaven.

En Dev Patel i la Catherine Keener protagonitzen la història d'una reportera que entrevista el creador d'una app per trobar parella, i intercanvien experiències personals en què, en els seus casos i per motius diferents, però ben plausibles i amb què ens podem identificar, algun gran amor no va ser possible per algun malentès o un error. 

El seu, el segon, és el meu episodi preferit, i el que menys m'agrada és el d'una noia que comença a quedar amb el seu cap amb intencions molt diferents de les que semblaria, i no m'agrada perquè, tot i estar basada teòricament en fets reals, la trobo poc versemblant. També hi veiem una bonica i trista història d'amor en la vellesa i una altra, que segurament és la segona que menys em convenç, sobre una inesperada i accidentada primera cita entre un paio normal i una noia que se suposa que està, per dir-ho ràpid i malament, per sobre d'ell pel que fa a l'aspecte físic. 

Són, en total i fins que no arribi la segona temporada, vuit històries d'amor en diverses formes, amb interpretacions convincents i històries amb les que ens podem identificar segons les experiències que hàgim tingut. Totes amb molt bon gust, amb la dosi adequada de drama i humor i, hi insisteixo, gens d'ensucrament. Ja tinc ganes de saber què ens espera a la segona tongada, sense data quan escric això. 

 

Cinema: Interstellar

A hores d'ara ja hauríeu de saber que en aquest bloc, encara que de vegades ho sembli, no només parlo de còmics i sèries de televisió, i que quan parlo de cinema no ho faig sempre sobre films basats en còmics. Avui en toca un de ciència-ficció esperat per moltíssima gent durant mesos i que ja s'ha estrenat i he pogut veure i gaudir. 

És d'aquelles pel·lícules que impacten, que fan reflexionar i ens obsessionen durant hores. Reconec que el dia que la vaig anar a veure em van acompanyar escenes, conceptes i fins i tot la música del meu estimat Hans Zimmer —que torna a col·laborar amb el senyor Nolan per enèsima vegada— durant hores, i me'n vaig anar a dormir pensant-hi encara.

Interstellar és la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan, director de la trilogia del Cavaller Fosc i d'Origen, un altre film dels que fan pensar, discutir i gargotejar explicacions en forma de gràfics. Escrit també per ell mateix i el seu germà Jonathan, ens planteja un punt de partida en què, en un futur proper però hàbilment indeterminat, la Terra ha dit prou i ja no és sostenible, de manera que el progrés de la Humanitat no només ha quedat estancat, sinó que la societat ha tornat a ser eminentment agrària, amb un evident retrocés tecnològic i, per acabar-ho d'adobar (no és un joc de paraules del món de l'agricultura, ho prometo), les plagues i les tempestes de pols estan eliminant l'últim mitjà de subsistència que li queda.

En aquest context la família del protagonista, l'antic pilot de proves de la NASA i ara agricultor Cooper (Matthew McConaughey, sens dubte el gran reclam del repartiment gràcies als seus lloats i premiats papers a Dallas Buyers Club i True Detective), mira de sobreviure com pot, fins que una sèrie d'esdeveniments que primer detecta la seva filla, la Murph (Mackenzie Foy), permet a en Cooper descobrir la ubicació secreta del que queda de la NASA, que després de ser oficialment desmantellada amb l'abandonament del programa espacial té un projecte per a conquistar l'espai que ara és possible gràcies al descobriment d'un forat de cuc unes dècades abans. 

Evidentment el recluten per tal de dur a terme la nova fase de la missió, iniciada deu anys abans, i excitat per la possibilitat de posar en pràctica el seu talent per primera vegada en dècades, en Cooper ha de deixar la família a la Terra per tal de salvar la raça humana.

Fins aquí la premissa, no especialment original, però l'atractiu de la pel·lícula resideix en com es plasma la idea, la seva espectacular estètica i la tensió que ens envaeix en diversos moments del seu extensíssim metratge. 169 minuts que es fan una mica llargs cap al final, quan el clímax s'estira en forma d'escenes paral·leles que avancen lentament, a l'estil del clímax de la citada Origen (o Inception) —que, a més, una escena concreta del final ens recorda—, i apareix la interpretació cinematogràfica de complicats conceptes físics que ens fan sentir idiotes i ens maregen amb les sempre atractives però mentalment esgotadores paradoxes temporals.

Pel que fa a les interpretacions, totes excel·lents i amb cares conegudes entre les quals el ja esmentat McConaughey, però també una Anne Hathaway que des que es va pelar a Les Miserables s'ha aficionat a dur els cabells curtíssims (i que torna a col·laborar amb el senyor Nolan després de fer de Catwoman a The Dark Knight Rises), en Michael Caine (cinquena col·laboració amb el director, comptant la trilogia d'en Batman, Origen i aquesta), en John Lithgow (conegut entre altres coses per la sèrie Caiguts del cel, on feia de marcià), la Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), en Casey Affleck, en Topher Grace o en Matt Damon. 

Com deia al principi, és d'aquelles pel·lícules que impacten, que entretenen i alhora fan pensar, que val la pena tornar a veure adquirint-les en format domèstic, i a mi em va agradar molt, tant que m'uneixo a tots els que la consideren una de les pel·lícules més importants de 2014, encara que li vaig trobar alguns punts febles que ara repassaré.

El millor

• Les distorsions temporals i els efectes psicològics d'aquestes en els personatges, la part més dramàtica del film
• La cura amb què es lliga tot al final, encara que al públic estàndard com jo se li escapin del tot alguns conceptes físics (i quàntics!) i el maregin les seves implicacions
• La prudència, la mesura amb què ens presenten el punt de partida apocalíptic, sense exageracions i sense arriscar-se a fer prediccions basades en anys concrets 

El pitjor

• L'envelliment d'algun personatge, en termes de maquillatge, està mal executat malgrat l'experiència que a Hollywood tenen en aquest àmbit
• L'angoixant i innecessari allargament de la seqüència del clímax, metratge que es podria haver emprat en explicar millor alguns conceptes, com ara el pla A i el pla B, sobre els quals pivota la missió
• Algunes escenes de més acció, més frenètiques, són una mica confuses des del punt de vista narratiu

Cinema: The Dark Knight Rises

Ja està, ja l'he vist. He vist el final de la trilogia de Batman d'en Christopher Nolan (sense oblidar el guionista David S. Goyer). I ja havia decidit no deixar passar ni 24 hores després de veure la pel·lícula per tal de fer-ne la ressenya. Naturalment, però, l'havia de pair, ja ha arribat el moment d'escriure sobre el tema i faré el mínim d'spoilers possible.

The Dark Knight Rises (2012) és la tercera i última part de la trilogia encetada amb Batman Begins (2005) i continuada amb The Dark Knight (2008). Ja va dir el seu director, en Christopher Nolan, que seria la seva última aproximació a l'univers Batman i així serà, perquè ara la seva relació amb DC Comics és la de productor del nou film d'en Superman que arribarà el 2013. O sigui que algun dia hi tornarà a haver pel·lícules d'en Batman, però ja podem esperar asseguts i sense garanties que arribin al nivell d'aquesta trilogia, que ha acabat per al meu gust d'una manera gairebé perfecta.

Recordem que la segona pel·lícula va acabar amb en Batman desapareixent i sacrificant la seva imatge pel bé de l'ànim del poble de Gotham, de manera que l'idolatrat fiscal Harvey Dent, transformat en Dues Cares sense que ho sabés la gent, moria presumptament a mans del Cavaller Fosc. El comissari James Gordon (Gary Oldman) seguia el corrent al seu aliat i la cosa quedava així. 

8 anys després no s'ha tornat a veure el justicier pels carrers de la ciutat, una ciutat en aparent pau que encara recorda i homenatja el senyor Dent, insistència que jo interpreto com la compensació pel relativament poc metratge que té aquest magnífic dolent de l'univers Batman en una segona part dominada per en Joker. Però cal passar pàgina, també d'això, i presentar una nova història, una nova amenaça que obligui en Bruce Wayne a treure la pols a l'uniforme.

Aquesta amenaça duu el nom de Bane (un musculat Tom Hardy que tot i així no arriba a la imponent mida del Bane dels còmics i, ja que en parlem, té un origen diferent) i arriba a Gotham amb la intenció de sembrar el caos. Un enemic que, amb una manera de parlar ben curiosa que segurament divideix les opinions, està per sobre del que pot arribar a combatre en Batman, cosa que comprovarà un cop surti del seu retir, desentrenat i arrossegant lesions mal guarides (referència a l'obra de Frank Miller The Dark Knight Returns, per cert).

Però els malvats plans d'en Bane, que bàsicament consisteixen en destruir Gotham City després d'uns quants dies de caos que pensa gaudir de valent (i que estan trets de la macrosaga de 1999-2000 No Man's Land), no són els únics maldecaps d'un Bruce Wayne que es veu obligat a tornar a l'acció, sinó que també veurà com l'ataquen en el pla econòmic mentre, per acabar-ho d'adobar, coneix dues misterioses dones.

Una d'elles és la Selina Kyle (Anne Hathaway), que com tots sabem és la Catwoman, tot i que la caracterització no acaba d'assemblar-se gaire a la que estem acostumats a veure en aquest personatge ambigu de l'univers Batman. En canvi celebro l'actuació de la senyoreta Hathaway, força adequada, i reconec que la meva primera reacció en saber que ella faria de Catwoman no va ser gaire positiva i que estava equivocat. L'únic que lamento és que li hagin deixat els cabells llargs quan el personatge els duu curts gairebé sempre i, a sobre, l'actriu de vegades també.

En fi, la Selina es dedica a robar joies, com la seva contrapartida del còmic, però ocasionalment s'aliarà amb el Cavaller Fosc en un interessant estira i arronsa entre dues persones que s'atrauen malgrat els seus oposats camins respecte el Bé i el Mal. O potser no són tan oposats, però sí que els veuen des de punts de vista radicalment diferents perquè, al cap i a la fi, tenen motivacions diferents.

L'altra és la Miranda Tate (Marion Cotillard), una dona que ha estat finançant l'únic projecte d'Empreses Wayne que no s'ha tancat per manca de fons i amb qui el protagonista també té una curiosa història. Naturalment, a la trama hi té molt més pes del que ens volen fer pensar al principi i jugarà un paper clau en tot plegat.

Els esdeveniments del principi de la pel·lícula tindran apartat l'entranyable comissari Gordon durant una bona estona, però en Batman comptarà amb un nou aliat dins un cos de policia que encara el té en cerca i captura per la mort d'en Harvey Dent. És l'agent Blake (Joseph Gordon-Levitt), personatge inèdit que comparteix ideals amb el Cavaller Fosc i tindrà més importància a la trama i al final de la pel·lícula del que al principi ens pensem.

Amb ell es completa un trio d'actors que el 2010 vam poder veure a Origen, també d'en Christopher Nolan, i no hem d'oblidar que en aquella pel·lícula també hi sortien en Ken Watanabe (el fals Ra's al Ghul de Batman Begins), en Michael Caine i en Cyllian Murphy. Ja que estem parlant de cares conegudes podrem veure en petits papers dos actors de Prison Break (a The Dark Knight en sortia un altre), un de Grey's Anatomy i un de Dexter.

Evidentment també hi tenim secundaris imprescindibles com en Lucius Fox (Morgan Freeman) i l'Alfred Pennyworth (Michael Caine), que tenen en aquesta tercera part potser un paper més petit que mai, però és que també li passa això a en Batman. Sí, encara que sembli mentida és una pel·lícula d'en Batman amb relativament poca presència del Cavaller Fosc.

Tot i així, el que alguns consideren una mancança del film per a mi és una oportunitat per a que els altres personatges, sobretot els nous, es llueixin. I no només els nous, sinó que en Gary Oldman pot tornar a clavar en Jim Gordon en el que, per al meu gust, és el paper més fidel al caràcter dels personatges segons les seves versions en paper de tots els que s'han vist durant la trilogia. 

El cas és que el film va tirant endavant sense entrebancs, ni tan sols és un problema que tingui una trama més complicada del que és habitual en el cinema comercial, ensenyant-nos un Batman més destrossat que mai (en tots els sentits) i encaminant-se cap a un clímax espectacular en més d'un aspecte que no podria haver tancat millor la trilogia.

A més ho fa sense oblidar d'on ve, amb unes quantes escenes de flaixbac de les dues pel·lícules anteriors i alguna aparició estel·lar que no revelarem, però també picades d'ullet als fans com la que té lloc en les paraules del comissari quan és rescatat de les clavegueres (o com les que es poden llegir aquí en anglès, algunes de les quals no m'havien cridat l'atenció), i amb alguns cops d'efecte finals que ens deixen amb un somriure a la cara, tant als que saben de què va tot plegat com als que no.

S'ha de dir, però, que haver llegit massa informació en aquests anys que s'ha estat parlant tant de la pel·lícula farà que alguna revelació d'identitats sigui previsible i es perdi l'efecte sorpresa, però l'espectador ideal, que seria un expert en Batman que no hagi llegit res sobre el film, no existeix.

The Dark Knight Rises, on molts han volgut veure una crítica al capitalisme però també als mètodes radicals per a eliminar-lo, posa el punt final a la història del Cavaller Fosc tal com se la van imaginar Nolan i Goyer basant-se en l'esperit de Batman: Year One però afegint-hi tota mena de coses i barrejant els ingredients per tal de crear un relat nou que donés una visió fidel del personatge i el seu món als no lectors de còmics i alhora satisfés els que coneixem bé en Batman de la seva versió en paper. 

En altres paraules i com ja vaig dir en veure la segona pel·lícula, TDKR és el que considero que ha de ser un film basat en un còmic: respectar, sí, però també innovar, prendre's llicències per tal de sorprendre i tenir-nos a la butaca cavil·lant sobre quan i com passaran les coses que esperem i si, de fet, passaran, a més d'oferir petits detalls que els experts detectaran i als neòfits no els impedirà entendre el que passa.

Així doncs, el tancament de la saga és excel·lent, malgrat algunes coses poc creïbles i alguns moments excessivament teatrals (petons en moments en què el temps no sobra? No ho veig clar...). Sé que hi ha moltes opinions contràries al que diré ara, però per a mi la tercera part és una mica millor que la segona (molt bona, però per al meu gust sobrevalorada), sense cap mena de dubte, i fins i tot puc dir el mateix de l'esplèndida banda sonora d'en Hans Zimmer, que a la segona pel·lícula em va agradar una mica menys.