Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jessica Chastain. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jessica Chastain. Mostrar tots els missatges

dimarts, 4 de gener del 2022

Sèries: Scenes from a Marriage

Amb la sèrie de què parlaré avui ens trobem amb un nou cas en què m'és igual com es diu, de què va o quina opinió en té la gent. La volia veure per qui hi sortia, així de senzill. De fet, vaig descobrir que existia per un vídeo que va circular a Twitter sobre un gest teatral però ben bonic que es va produir a la catifa vermella del Festival de Venècia -on es va presentar fora de concurs- entre els membres de la parella protagonista, que ja havia coincidit a la pel·lícula A most violent year fent també de matrimoni.

Abans que m'ho comenteu mentalment, sé que es tracta d'un remake d'una minisèrie sueca de 1973 escrita i dirigida pel llegendari Ingmar Bergman. Però bé, la que jo he vist és l'escrita i dirigida per Hagai Levi (The Affair), que en aquest cas és una producció de l'HBO de 5 episodis en comptes dels 6 originals i està centrada en un matrimoni estatunidenc contemporani.

Scenes from a Marriage, doncs, és la sèrie que avui ens ocupa, i la protagonitzen l'Oscar Isaac i la Jessica Chastain, una parella d'intèrprets que segueixo, sobretot en el cas d'ell, que m'encanta, i que com deia més amunt es tornaven a trobar després d'haver compartit cartellera en una pel·lícula fa uns anys. De fet, he sabut que són amics des de fa dues dècades i que van estudiar junts a la universitat.

A la universitat es coneixen també els seus personatges, en Jonathan Levy i la Mira Phillips, que al primer episodi estan sent entrevistats per una estudiant i, per l'actitud de cadascun d'ells, ens anem fent una imatge de com són: ell és un acadèmic a qui li agrada força xerrar i sentir-se la pròpia veu, i ella és més aviat callada i notem com està reprimint alguna cosa, fins i tot algun exabrupte. De seguida veiem que alguna cosa no rutlla entre ells dos. I en bona part és perquè hi ha un desequilibri relatiu al rol que juga cadascun d'ells pel que fa a la criança de la seva filla i la persecució d'una carrera, i un ressentiment derivat. 

No vull entrar en gaires detalls, perquè no m'agrada rebentar res, però la trama no tindria gaire interès si no hi hagués problemes, ni seria gaire creïble. Se suposa que totes les parelles en tenen, de més o menys greus, i les gestionen millor o pitjor, amb resultats diversos.

El cas és que la gota que fa vessar el got dels Levy, que s'ha anat omplint al llarg dels anys de petites coses, de petits xocs que són inherents a la convivència, la pater/maternitat o els somnis i les aspiracions de cadascú, és una infidelitat, i sobretot les conseqüències d'aquesta, des de la primera i duríssima nit en què es produeix la conversa inicial al respecte fins a la decisió que es pren de resultes de la traïció. 

Tot plegat narrat i interpretat amb un realisme i una versemblança exquisits, i amb un estil que fa pensar inevitablement en una llarga obra de teatre, perquè al capdavall en aquests episodis pràcticament només hi surten ells dos, i estan formats per llarguíssimes seqüències en què el diàleg és el gran protagonista.

A més, els episodis comencen mostrant precisament Isaac i Chastain preparant-se per rodar, com volent remarcar que allò és ficció i que, per tant, tots els matrimonis ho són si no del tot, en part. 

Scenes from a Marriage és una sèrie que pot resultar dura de veure, en alguns moments, si s'ha viscut alguna situació (o algunes situacions) remotament semblant(s) a la que experimenta la seva parella protagonista, però val la pena. Tots dos intèrprets, al marge de la simpatia que puguem sentir per cadascun d'ells o de l'"equip" que animem -i aquí permeteu-me dir que el guió està escrit amb prou detall i calma perquè quedi ben clar que en aquests casos les coses mai són blanques o negres-, fan uns papers memorables, i em sap greu -tot i que ho entenc- que la història no vagi més enllà. Que se'm va fer curta, vaja.    

Quedeu avisades i avisats: si no us agraden les sèries (o les pel·lícules) lentes i en què s'hi xerra molt, no cal que perdeu el temps, però si això no és un problema i simplement no teniu clar si la sèrie us agradarà o no, us demanaria que li donéssiu una oportunitat.



divendres, 14 de novembre del 2014

Cinema: Interstellar

A hores d'ara ja hauríeu de saber que en aquest bloc, encara que de vegades ho sembli, no només parlo de còmics i sèries de televisió, i que quan parlo de cinema no ho faig sempre sobre films basats en còmics. Avui en toca un de ciència-ficció esperat per moltíssima gent durant mesos i que ja s'ha estrenat i he pogut veure i gaudir. 

És d'aquelles pel·lícules que impacten, que fan reflexionar i ens obsessionen durant hores. Reconec que el dia que la vaig anar a veure em van acompanyar escenes, conceptes i fins i tot la música del meu estimat Hans Zimmer —que torna a col·laborar amb el senyor Nolan per enèsima vegada— durant hores, i me'n vaig anar a dormir pensant-hi encara.


Interstellar és la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan, director de la trilogia del Cavaller Fosc i d'Origen, un altre film dels que fan pensar, discutir i gargotejar explicacions en forma de gràfics. Escrit també per ell mateix i el seu germà Jonathan, ens planteja un punt de partida en què, en un futur proper però hàbilment indeterminat, la Terra ha dit prou i ja no és sostenible, de manera que el progrés de la Humanitat no només ha quedat estancat, sinó que la societat ha tornat a ser eminentment agrària, amb un evident retrocés tecnològic i, per acabar-ho d'adobar (no és un joc de paraules del món de l'agricultura, ho prometo), les plagues i les tempestes de pols estan eliminant l'últim mitjà de subsistència que li queda.


En aquest context la família del protagonista, l'antic pilot de proves de la NASA i ara agricultor Cooper (Matthew McConaughey, sens dubte el gran reclam del repartiment gràcies als seus lloats i premiats papers a Dallas Buyers Club i True Detective), mira de sobreviure com pot, fins que una sèrie d'esdeveniments que primer detecta la seva filla, la Murph (Mackenzie Foy), permet a en Cooper descobrir la ubicació secreta del que queda de la NASA, que després de ser oficialment desmantellada amb l'abandonament del programa espacial té un projecte per a conquistar l'espai que ara és possible gràcies al descobriment d'un forat de cuc unes dècades abans. 


Evidentment el recluten per tal de dur a terme la nova fase de la missió, iniciada deu anys abans, i excitat per la possibilitat de posar en pràctica el seu talent per primera vegada en dècades, en Cooper ha de deixar la família a la Terra per tal de salvar la raça humana.

Fins aquí la premissa, no especialment original, però l'atractiu de la pel·lícula resideix en com es plasma la idea, la seva espectacular estètica i la tensió que ens envaeix en diversos moments del seu extensíssim metratge. 169 minuts que es fan una mica llargs cap al final, quan el clímax s'estira en forma d'escenes paral·leles que avancen lentament, a l'estil del clímax de la citada Origen (o Inception) —que, a més, una escena concreta del final ens recorda—, i apareix la interpretació cinematogràfica de complicats conceptes físics que ens fan sentir idiotes i ens maregen amb les sempre atractives però mentalment esgotadores paradoxes temporals.


Pel que fa a les interpretacions, totes excel·lents i amb cares conegudes entre les quals el ja esmentat McConaughey, però també una Anne Hathaway que des que es va pelar a Les Miserables s'ha aficionat a dur els cabells curtíssims (i que torna a col·laborar amb el senyor Nolan després de fer de Catwoman a The Dark Knight Rises), en Michael Caine (cinquena col·laboració amb el director, comptant la trilogia d'en Batman, Origen i aquesta), en John Lithgow (conegut entre altres coses per la sèrie Caiguts del cel, on feia de marcià), la Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), en Casey Affleck, en Topher Grace o en Matt Damon

Com deia al principi, és d'aquelles pel·lícules que impacten, que entretenen i alhora fan pensar, que val la pena tornar a veure adquirint-les en format domèstic, i a mi em va agradar molt, tant que m'uneixo a tots els que la consideren una de les pel·lícules més importants de 2014, encara que li vaig trobar alguns punts febles que ara repassaré.

El millor

  • Les distorsions temporals i els efectes psicològics d'aquestes en els personatges, la part més dramàtica del film
  • La cura amb què es lliga tot al final, encara que al públic estàndard com jo se li escapin del tot alguns conceptes físics (i quàntics!) i el maregin les seves implicacions
  • La prudència, la mesura amb què ens presenten el punt de partida apocalíptic, sense exageracions i sense arriscar-se a fer prediccions basades en anys concrets 

El pitjor

  • L'envelliment d'algun personatge, en termes de maquillatge, està mal executat malgrat l'experiència que a Hollywood tenen en aquest àmbit
  • L'angoixant i innecessari allargament de la seqüència del clímax, metratge que es podria haver emprat en explicar millor alguns conceptes, com ara el pla A i el pla B, sobre els quals pivota la missió
  • Algunes escenes de més acció, més frenètiques, són una mica confuses des del punt de vista narratiu


Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails