Cinema: Oppenheimer

Quan vaig a veure una pel·lícula he agafat el costum de gaudir-ne alhora que vaig pensant com en faré la crítica per al blog, almenys en termes generals, però de vegades em costa més. És el que m'ha passat amb una de les pel·lícules d'aquest estiu, un film especial sobretot per com ens explica el que altrament seria un biopic més. 

Però amb el pas dels dies m'hi he anat veient més amb cor, i ha arribat el moment de donar la meva humil i gens especialitzada opinió de la darrera proposta d'un dels directors més recognoscibles del Hollywood actual, amb força èxits a l'esquena, l'últim dels quals Tenet, de 2020, del qual vaig parlar aquí . 

Però ara és el torn d'Oppenheimer, un "monstre" de 3 hores literals que en realitat no es fan gens pesades, malgrat que es tracta d'una proposta diferent del que estem acostumats a veure a les obres de Christopher Nolan, almenys en els darrers anys.

Oblidem-nos una mica d'efectes especials innovadors, carrers alçant-se verticals i tota la pesca. No és el Nolan de l'espectacularitat visual, encara que té algun moment especialment poderós en aquest sentit. És més aviat el Nolan de Dunkirk, però amb força menys acció. 

Oppenheimer és la història d'en J. Robert Oppenheimer, el físic teòric que va encapçalar el Projecte Manhattan i, per tant, el "pare" de la bomba atòmica. Un heroi, per tant, de la Història dels Estats Units, un dels homes més importants del segle XX com a mínim pel punt d'inflexió que va suposar per al planeta l'invent que el seu equip va fer possible.

I aquesta pel·lícula ens explica l'època més rellevant de la seva vida pel que fa a la creació de l'artilugi, la part més biogràfica de la cinta, tot i que parteix d'un present en què, als anys 50, està sent víctima d'una persecució política paral·lela narrativament a l'audiència -en blanc i negre- en què participa un home molt relacionat amb tot plegat, en Lewis Strauss.

Protagonitzada per un Robert Downey Jr. molt ben caracteritzat i envellit, juntament amb l'interrogatori al personatge interpretat per en Cillian Murphy és un desconcertant punt de partida que pot fer pensar, en aquestes escenes, i també per tota la qüestió de la caça de bruixes i la tria cromàtica, Bona nit i bona sort, ben lluny del que esperaríem del director.

Qui avisa no és traïdor: a Oppenheimer hi ha molta xerrera, molta política i un cert requisit d'uns mínims coneixements de la història del segle XX per tal de gaudir dels estira-i-arronsa dialèctics, i sense una certa cultura general seria recomanable no acostar-s'hi. 

Això vol dir que és una pel·lícula per a saberuts? En absolut, jo no en soc pas, però és recomanable tenir una idea de què s'està parlant, o algunes escenes podrien resultar més aviat avorrides. Si no tenim aquest hàndicap, és d'allò més interessant.

Un altre film que recorda és Una ment meravellosa: el seu protagonista no és un geni científic amb el cap a la lluna de València, és ben espavilat i a més un faldiller, però també té les seves crisis, i la consecució reeixida de l'encàrrec que li fan, i per la qual acaba sent un heroi nacional, té conseqüències desastroses per al Japó i apunta a una perillosíssima escalada un cop passada la Segona Guerra Mundial i, tenint una consciència, tot això el tortura durant la resta de la seva vida.

El títol no enganya: és Oppenheimer, no La bomba atòmica ni Hiroshima ni Enola Gay. S'hi parla del personatge que duia aquest cognom, els seus inicis a la ciència, la seva obra i la seva vida als anys de la Guerra Freda, i anar a veure la pel·lícula pensant en la massacre en sòl japonès només durà a la decepció.

Això no significa que no se'ns expliqui el procés de creació de la bomba, des de la seva concepció teòrica fins als experiments i les proves, ignoro amb quin nivell de rigor científic i amb quina complexitat des del punt de vista del guió per manca de formació de ciències per part meva, però és prou interessant i un contrapunt necessari per a les grans dosis de política i història de la resta del llarg metratge.

A banda de tot això, tenim unes interpretacions magnífiques que segur que seran adequadament reconegudes, així com l'esmentada caracterització dels personatges, una banda sonora que torna a signar Ludwig Göransson, que col·laborava amb Nolan a Tenet després de 6 films amb música de Hans Zimmer, i un repartiment amb cares habituals de la filmografia del director, entre les quals la del mateix Murphy, en Kenneth Branagh o en Gary Oldman -a veure si el trobeu-, a més d'altres intèrprets de més o menys renom, amb papers més o menys grans, com Rami Malek (Mr. Robot i Oscar al millor actor per Bohemian Rhapsody), Josh Hartnett, Florence Pugh (la Yelena a Black Widow i Hawkeye), Casey Affleck, Matt Damon, Emily Blunt, Matthew Modine (darrerament fent de científic malvat a Stranger Things), David Krumholtz (Freaks and Geeks, Undeclared...), Gustaf Skarsgård (Vikings)... 

Oppenheimer parla de la vida d'un home i la seva obra, i les conseqüències que va tenir tot plegat, però també de persecució política del comunisme, de l'ètica científica -l'home té dret a crear segons què? A allò tan suat de "jugar a ser Déu"?-, de la hipocresia dels polítics i de l'absurditat de crear una arma de destrucció massiva com a mitjà per aconseguir la pau.

Vista d'aquesta manera, o entenent-ho a mesura que s'està veient sense haver volgut consumir abans cap informació de la cinta, com va ser el meu cas, trobo que és un relat més que recomanable. I, si s'hi va amb els deures d'Història fets, encara millor.

Cinema: Tenet

Ens hem passat mesos sense poder anar al cinema, i quan van començar a obrir sales va resultar que s'havien endarrerit moltes estrenes perquè a les distribuïdores (i a ningú) no els interessava que les seves pel·lícules les veiessin quatre gats, però el cas és que després d'un parell d'endarreriments per fi s'ha estrenat a les grans pantalles un dels films més esperats de l'any, la pel·li de moda, en podríem dir, i aquesta és la meva humil crítica, ara que l'he pogut veure en el que ha estat la primera visita al cinema des del març.

Evidentment, es tracta de Tenet, la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan (trilogia d'en Batman, Inception, Interstellar...), un director força popular amb uns projectes que se solen caracteritzar, entre altres coses, per la seva espectacularitat i per temes, conceptes i estructures narratives fora del que és habitual, tot generant debats i reflexions en els espectadors durant dies i en successius visionats de les seves obres.

Doncs bé, en aquest cas, que a més de dirigir escriu i coprodueix, es tracta d'una idea que ha estat gestant, segons ell, durant 20 anys, així que ens trobem davant del seu projecte més ambiciós o, si més no, més personal.

De què va, però, la pel·lícula? Protagonitzada per en John David Washington (fill d'en Denzel Washington), que interpreta un agent de la CIA no té nom i ens hi hem de referir com a "El Protagonista", en realitat gira al voltant d'una tecnologia desconeguda segons la qual els objectes tenen una entropia inversa, és a dir que van enrere en el temps.

L'organització que s'hi ha posat en contacte en considerar que ha superat una prova en la qual ni tan sols era conscient que participava, Tenet, li encarrega seguir el rastre d'unes bales invertides per acabar amb l'amenaça segons la qual, se sospita, gent del futur està atacant el present.

Després d'un primer tram de pel·lícula en què veiem El Protagonista encadenar contactes per aconseguir la informació que necessita, en el que sembla ben bé un film d'espies (i en què fa una petita col·laboració un habitual de Nolan, ni més ni menys que Sir Michael Caine) amb blufs i xantatges inclosos, i posteriorment una història de grans robatoris de l'estil de la saga Ocean's, amb la inestimable ajuda del misteriós Neil (Robert Pattinson), Tenet passa a fer servir amb profusió la tecnologia que al cap i a la fi hem decidit anar a veure com es mereix un film d'aquesta mena, al cinema, en pantalla gran i amb el so a tot drap.

Això no significa que el guió estigui buit i només ens mostrin escenes de persecucions i explosions, ni de bon tros, sinó al contrari: a partir de determinat punt que el relat esdevé complex i fa que els menys espavilats comencem a treure fum pel cap.

Ens sentim una mica perduts, en realitat més que El Protagonista, a qui li han d'anar explicant les coses progressivament perquè les pugui processar i actuï en conseqüència, però el cas és que aquesta tecnologia inversa es fa servir per actuar sobre el passat amb la informació que es té quan s'ha viscut en el futur, i agafar l'oponent a contrapeu... llevat que sàpiga a què s'enfronta i com contrarestar-ho.

La cara visible dels dolents de la pel·lícula és l'oligarca rus Andrei Sator (Kenneth Brannagh, que de rus en té tant com jo), un traficant d'armes que col·labora amb aquests éssers misteriosos del futur a canvi, entre altres coses, de la informació que li permet ser tan ric com és, a més que coincideixen pel que fa a objectius finals. Totes dues bandes hi guanyen, podríem dir.

Naturalment, Tenet pretén sabotejar els seus plans, i per fer-ho ha d'actuar amb molta prudència i calculant cada moviment, amb la col·laboració de la infeliç dona d'en Sator, la Kat (Elizabeth Debicki), i aquest enfrontament és el que proporciona els moments més espectaculars de la història, tant des del punt de vista audiovisual com conceptual.

Malgrat que el concepte de viatges en el temps està implementat d'una manera que no s'havia vist -que jo sàpiga- al cinema, i per tant d'una manera original que és el que dona a Tenet l'atractiu argumental que té, el cert és que el tipus de preguntes i teories que ens poden sorgir són més o menys les mateixes que en qualsevol relat que giri al voltant de la manipulació de l'espai-temps, perquè tenen a veure amb les paradoxes i amb la implementació de la tecnologia triada, i això és el que fa que, un cop més, ens quedem rumiant sobre el film durant hores i dies.

Com a persona purament de lletres, i no especialment espavilada quan es tracta de comprendre coses amb un mínim de complexitat, he de dir que Tenet m'ha agradat molt, i sens dubte, com sol passar amb les pel·lícules d'aquest director, als meus ulls es beneficiarà de futurs visionats. Nolan ho ha tornat a fer: es parlarà de Tenet durant força temps.

Cinema: Interstellar

A hores d'ara ja hauríeu de saber que en aquest bloc, encara que de vegades ho sembli, no només parlo de còmics i sèries de televisió, i que quan parlo de cinema no ho faig sempre sobre films basats en còmics. Avui en toca un de ciència-ficció esperat per moltíssima gent durant mesos i que ja s'ha estrenat i he pogut veure i gaudir. 

És d'aquelles pel·lícules que impacten, que fan reflexionar i ens obsessionen durant hores. Reconec que el dia que la vaig anar a veure em van acompanyar escenes, conceptes i fins i tot la música del meu estimat Hans Zimmer —que torna a col·laborar amb el senyor Nolan per enèsima vegada— durant hores, i me'n vaig anar a dormir pensant-hi encara.

Interstellar és la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan, director de la trilogia del Cavaller Fosc i d'Origen, un altre film dels que fan pensar, discutir i gargotejar explicacions en forma de gràfics. Escrit també per ell mateix i el seu germà Jonathan, ens planteja un punt de partida en què, en un futur proper però hàbilment indeterminat, la Terra ha dit prou i ja no és sostenible, de manera que el progrés de la Humanitat no només ha quedat estancat, sinó que la societat ha tornat a ser eminentment agrària, amb un evident retrocés tecnològic i, per acabar-ho d'adobar (no és un joc de paraules del món de l'agricultura, ho prometo), les plagues i les tempestes de pols estan eliminant l'últim mitjà de subsistència que li queda.

En aquest context la família del protagonista, l'antic pilot de proves de la NASA i ara agricultor Cooper (Matthew McConaughey, sens dubte el gran reclam del repartiment gràcies als seus lloats i premiats papers a Dallas Buyers Club i True Detective), mira de sobreviure com pot, fins que una sèrie d'esdeveniments que primer detecta la seva filla, la Murph (Mackenzie Foy), permet a en Cooper descobrir la ubicació secreta del que queda de la NASA, que després de ser oficialment desmantellada amb l'abandonament del programa espacial té un projecte per a conquistar l'espai que ara és possible gràcies al descobriment d'un forat de cuc unes dècades abans. 

Evidentment el recluten per tal de dur a terme la nova fase de la missió, iniciada deu anys abans, i excitat per la possibilitat de posar en pràctica el seu talent per primera vegada en dècades, en Cooper ha de deixar la família a la Terra per tal de salvar la raça humana.

Fins aquí la premissa, no especialment original, però l'atractiu de la pel·lícula resideix en com es plasma la idea, la seva espectacular estètica i la tensió que ens envaeix en diversos moments del seu extensíssim metratge. 169 minuts que es fan una mica llargs cap al final, quan el clímax s'estira en forma d'escenes paral·leles que avancen lentament, a l'estil del clímax de la citada Origen (o Inception) —que, a més, una escena concreta del final ens recorda—, i apareix la interpretació cinematogràfica de complicats conceptes físics que ens fan sentir idiotes i ens maregen amb les sempre atractives però mentalment esgotadores paradoxes temporals.

Pel que fa a les interpretacions, totes excel·lents i amb cares conegudes entre les quals el ja esmentat McConaughey, però també una Anne Hathaway que des que es va pelar a Les Miserables s'ha aficionat a dur els cabells curtíssims (i que torna a col·laborar amb el senyor Nolan després de fer de Catwoman a The Dark Knight Rises), en Michael Caine (cinquena col·laboració amb el director, comptant la trilogia d'en Batman, Origen i aquesta), en John Lithgow (conegut entre altres coses per la sèrie Caiguts del cel, on feia de marcià), la Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), en Casey Affleck, en Topher Grace o en Matt Damon. 

Com deia al principi, és d'aquelles pel·lícules que impacten, que entretenen i alhora fan pensar, que val la pena tornar a veure adquirint-les en format domèstic, i a mi em va agradar molt, tant que m'uneixo a tots els que la consideren una de les pel·lícules més importants de 2014, encara que li vaig trobar alguns punts febles que ara repassaré.

El millor

• Les distorsions temporals i els efectes psicològics d'aquestes en els personatges, la part més dramàtica del film
• La cura amb què es lliga tot al final, encara que al públic estàndard com jo se li escapin del tot alguns conceptes físics (i quàntics!) i el maregin les seves implicacions
• La prudència, la mesura amb què ens presenten el punt de partida apocalíptic, sense exageracions i sense arriscar-se a fer prediccions basades en anys concrets 

El pitjor

• L'envelliment d'algun personatge, en termes de maquillatge, està mal executat malgrat l'experiència que a Hollywood tenen en aquest àmbit
• L'angoixant i innecessari allargament de la seqüència del clímax, metratge que es podria haver emprat en explicar millor alguns conceptes, com ara el pla A i el pla B, sobre els quals pivota la missió
• Algunes escenes de més acció, més frenètiques, són una mica confuses des del punt de vista narratiu

Cinema: The Dark Knight Rises

Ja està, ja l'he vist. He vist el final de la trilogia de Batman d'en Christopher Nolan (sense oblidar el guionista David S. Goyer). I ja havia decidit no deixar passar ni 24 hores després de veure la pel·lícula per tal de fer-ne la ressenya. Naturalment, però, l'havia de pair, ja ha arribat el moment d'escriure sobre el tema i faré el mínim d'spoilers possible.

The Dark Knight Rises (2012) és la tercera i última part de la trilogia encetada amb Batman Begins (2005) i continuada amb The Dark Knight (2008). Ja va dir el seu director, en Christopher Nolan, que seria la seva última aproximació a l'univers Batman i així serà, perquè ara la seva relació amb DC Comics és la de productor del nou film d'en Superman que arribarà el 2013. O sigui que algun dia hi tornarà a haver pel·lícules d'en Batman, però ja podem esperar asseguts i sense garanties que arribin al nivell d'aquesta trilogia, que ha acabat per al meu gust d'una manera gairebé perfecta.

Recordem que la segona pel·lícula va acabar amb en Batman desapareixent i sacrificant la seva imatge pel bé de l'ànim del poble de Gotham, de manera que l'idolatrat fiscal Harvey Dent, transformat en Dues Cares sense que ho sabés la gent, moria presumptament a mans del Cavaller Fosc. El comissari James Gordon (Gary Oldman) seguia el corrent al seu aliat i la cosa quedava així. 

8 anys després no s'ha tornat a veure el justicier pels carrers de la ciutat, una ciutat en aparent pau que encara recorda i homenatja el senyor Dent, insistència que jo interpreto com la compensació pel relativament poc metratge que té aquest magnífic dolent de l'univers Batman en una segona part dominada per en Joker. Però cal passar pàgina, també d'això, i presentar una nova història, una nova amenaça que obligui en Bruce Wayne a treure la pols a l'uniforme.

Aquesta amenaça duu el nom de Bane (un musculat Tom Hardy que tot i així no arriba a la imponent mida del Bane dels còmics i, ja que en parlem, té un origen diferent) i arriba a Gotham amb la intenció de sembrar el caos. Un enemic que, amb una manera de parlar ben curiosa que segurament divideix les opinions, està per sobre del que pot arribar a combatre en Batman, cosa que comprovarà un cop surti del seu retir, desentrenat i arrossegant lesions mal guarides (referència a l'obra de Frank Miller The Dark Knight Returns, per cert).

Però els malvats plans d'en Bane, que bàsicament consisteixen en destruir Gotham City després d'uns quants dies de caos que pensa gaudir de valent (i que estan trets de la macrosaga de 1999-2000 No Man's Land), no són els únics maldecaps d'un Bruce Wayne que es veu obligat a tornar a l'acció, sinó que també veurà com l'ataquen en el pla econòmic mentre, per acabar-ho d'adobar, coneix dues misterioses dones.

Una d'elles és la Selina Kyle (Anne Hathaway), que com tots sabem és la Catwoman, tot i que la caracterització no acaba d'assemblar-se gaire a la que estem acostumats a veure en aquest personatge ambigu de l'univers Batman. En canvi celebro l'actuació de la senyoreta Hathaway, força adequada, i reconec que la meva primera reacció en saber que ella faria de Catwoman no va ser gaire positiva i que estava equivocat. L'únic que lamento és que li hagin deixat els cabells llargs quan el personatge els duu curts gairebé sempre i, a sobre, l'actriu de vegades també.

En fi, la Selina es dedica a robar joies, com la seva contrapartida del còmic, però ocasionalment s'aliarà amb el Cavaller Fosc en un interessant estira i arronsa entre dues persones que s'atrauen malgrat els seus oposats camins respecte el Bé i el Mal. O potser no són tan oposats, però sí que els veuen des de punts de vista radicalment diferents perquè, al cap i a la fi, tenen motivacions diferents.

L'altra és la Miranda Tate (Marion Cotillard), una dona que ha estat finançant l'únic projecte d'Empreses Wayne que no s'ha tancat per manca de fons i amb qui el protagonista també té una curiosa història. Naturalment, a la trama hi té molt més pes del que ens volen fer pensar al principi i jugarà un paper clau en tot plegat.

Els esdeveniments del principi de la pel·lícula tindran apartat l'entranyable comissari Gordon durant una bona estona, però en Batman comptarà amb un nou aliat dins un cos de policia que encara el té en cerca i captura per la mort d'en Harvey Dent. És l'agent Blake (Joseph Gordon-Levitt), personatge inèdit que comparteix ideals amb el Cavaller Fosc i tindrà més importància a la trama i al final de la pel·lícula del que al principi ens pensem.

Amb ell es completa un trio d'actors que el 2010 vam poder veure a Origen, també d'en Christopher Nolan, i no hem d'oblidar que en aquella pel·lícula també hi sortien en Ken Watanabe (el fals Ra's al Ghul de Batman Begins), en Michael Caine i en Cyllian Murphy. Ja que estem parlant de cares conegudes podrem veure en petits papers dos actors de Prison Break (a The Dark Knight en sortia un altre), un de Grey's Anatomy i un de Dexter.

Evidentment també hi tenim secundaris imprescindibles com en Lucius Fox (Morgan Freeman) i l'Alfred Pennyworth (Michael Caine), que tenen en aquesta tercera part potser un paper més petit que mai, però és que també li passa això a en Batman. Sí, encara que sembli mentida és una pel·lícula d'en Batman amb relativament poca presència del Cavaller Fosc.

Tot i així, el que alguns consideren una mancança del film per a mi és una oportunitat per a que els altres personatges, sobretot els nous, es llueixin. I no només els nous, sinó que en Gary Oldman pot tornar a clavar en Jim Gordon en el que, per al meu gust, és el paper més fidel al caràcter dels personatges segons les seves versions en paper de tots els que s'han vist durant la trilogia. 

El cas és que el film va tirant endavant sense entrebancs, ni tan sols és un problema que tingui una trama més complicada del que és habitual en el cinema comercial, ensenyant-nos un Batman més destrossat que mai (en tots els sentits) i encaminant-se cap a un clímax espectacular en més d'un aspecte que no podria haver tancat millor la trilogia.

A més ho fa sense oblidar d'on ve, amb unes quantes escenes de flaixbac de les dues pel·lícules anteriors i alguna aparició estel·lar que no revelarem, però també picades d'ullet als fans com la que té lloc en les paraules del comissari quan és rescatat de les clavegueres (o com les que es poden llegir aquí en anglès, algunes de les quals no m'havien cridat l'atenció), i amb alguns cops d'efecte finals que ens deixen amb un somriure a la cara, tant als que saben de què va tot plegat com als que no.

S'ha de dir, però, que haver llegit massa informació en aquests anys que s'ha estat parlant tant de la pel·lícula farà que alguna revelació d'identitats sigui previsible i es perdi l'efecte sorpresa, però l'espectador ideal, que seria un expert en Batman que no hagi llegit res sobre el film, no existeix.

The Dark Knight Rises, on molts han volgut veure una crítica al capitalisme però també als mètodes radicals per a eliminar-lo, posa el punt final a la història del Cavaller Fosc tal com se la van imaginar Nolan i Goyer basant-se en l'esperit de Batman: Year One però afegint-hi tota mena de coses i barrejant els ingredients per tal de crear un relat nou que donés una visió fidel del personatge i el seu món als no lectors de còmics i alhora satisfés els que coneixem bé en Batman de la seva versió en paper. 

En altres paraules i com ja vaig dir en veure la segona pel·lícula, TDKR és el que considero que ha de ser un film basat en un còmic: respectar, sí, però també innovar, prendre's llicències per tal de sorprendre i tenir-nos a la butaca cavil·lant sobre quan i com passaran les coses que esperem i si, de fet, passaran, a més d'oferir petits detalls que els experts detectaran i als neòfits no els impedirà entendre el que passa.

Així doncs, el tancament de la saga és excel·lent, malgrat algunes coses poc creïbles i alguns moments excessivament teatrals (petons en moments en què el temps no sobra? No ho veig clar...). Sé que hi ha moltes opinions contràries al que diré ara, però per a mi la tercera part és una mica millor que la segona (molt bona, però per al meu gust sobrevalorada), sense cap mena de dubte, i fins i tot puc dir el mateix de l'esplèndida banda sonora d'en Hans Zimmer, que a la segona pel·lícula em va agradar una mica menys.