Cinema: Interstellar

A hores d'ara ja hauríeu de saber que en aquest bloc, encara que de vegades ho sembli, no només parlo de còmics i sèries de televisió, i que quan parlo de cinema no ho faig sempre sobre films basats en còmics. Avui en toca un de ciència-ficció esperat per moltíssima gent durant mesos i que ja s'ha estrenat i he pogut veure i gaudir. 

És d'aquelles pel·lícules que impacten, que fan reflexionar i ens obsessionen durant hores. Reconec que el dia que la vaig anar a veure em van acompanyar escenes, conceptes i fins i tot la música del meu estimat Hans Zimmer —que torna a col·laborar amb el senyor Nolan per enèsima vegada— durant hores, i me'n vaig anar a dormir pensant-hi encara.

Interstellar és la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan, director de la trilogia del Cavaller Fosc i d'Origen, un altre film dels que fan pensar, discutir i gargotejar explicacions en forma de gràfics. Escrit també per ell mateix i el seu germà Jonathan, ens planteja un punt de partida en què, en un futur proper però hàbilment indeterminat, la Terra ha dit prou i ja no és sostenible, de manera que el progrés de la Humanitat no només ha quedat estancat, sinó que la societat ha tornat a ser eminentment agrària, amb un evident retrocés tecnològic i, per acabar-ho d'adobar (no és un joc de paraules del món de l'agricultura, ho prometo), les plagues i les tempestes de pols estan eliminant l'últim mitjà de subsistència que li queda.

En aquest context la família del protagonista, l'antic pilot de proves de la NASA i ara agricultor Cooper (Matthew McConaughey, sens dubte el gran reclam del repartiment gràcies als seus lloats i premiats papers a Dallas Buyers Club i True Detective), mira de sobreviure com pot, fins que una sèrie d'esdeveniments que primer detecta la seva filla, la Murph (Mackenzie Foy), permet a en Cooper descobrir la ubicació secreta del que queda de la NASA, que després de ser oficialment desmantellada amb l'abandonament del programa espacial té un projecte per a conquistar l'espai que ara és possible gràcies al descobriment d'un forat de cuc unes dècades abans. 

Evidentment el recluten per tal de dur a terme la nova fase de la missió, iniciada deu anys abans, i excitat per la possibilitat de posar en pràctica el seu talent per primera vegada en dècades, en Cooper ha de deixar la família a la Terra per tal de salvar la raça humana.

Fins aquí la premissa, no especialment original, però l'atractiu de la pel·lícula resideix en com es plasma la idea, la seva espectacular estètica i la tensió que ens envaeix en diversos moments del seu extensíssim metratge. 169 minuts que es fan una mica llargs cap al final, quan el clímax s'estira en forma d'escenes paral·leles que avancen lentament, a l'estil del clímax de la citada Origen (o Inception) —que, a més, una escena concreta del final ens recorda—, i apareix la interpretació cinematogràfica de complicats conceptes físics que ens fan sentir idiotes i ens maregen amb les sempre atractives però mentalment esgotadores paradoxes temporals.

Pel que fa a les interpretacions, totes excel·lents i amb cares conegudes entre les quals el ja esmentat McConaughey, però també una Anne Hathaway que des que es va pelar a Les Miserables s'ha aficionat a dur els cabells curtíssims (i que torna a col·laborar amb el senyor Nolan després de fer de Catwoman a The Dark Knight Rises), en Michael Caine (cinquena col·laboració amb el director, comptant la trilogia d'en Batman, Origen i aquesta), en John Lithgow (conegut entre altres coses per la sèrie Caiguts del cel, on feia de marcià), la Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), en Casey Affleck, en Topher Grace o en Matt Damon. 

Com deia al principi, és d'aquelles pel·lícules que impacten, que entretenen i alhora fan pensar, que val la pena tornar a veure adquirint-les en format domèstic, i a mi em va agradar molt, tant que m'uneixo a tots els que la consideren una de les pel·lícules més importants de 2014, encara que li vaig trobar alguns punts febles que ara repassaré.

El millor

• Les distorsions temporals i els efectes psicològics d'aquestes en els personatges, la part més dramàtica del film
• La cura amb què es lliga tot al final, encara que al públic estàndard com jo se li escapin del tot alguns conceptes físics (i quàntics!) i el maregin les seves implicacions
• La prudència, la mesura amb què ens presenten el punt de partida apocalíptic, sense exageracions i sense arriscar-se a fer prediccions basades en anys concrets 

El pitjor

• L'envelliment d'algun personatge, en termes de maquillatge, està mal executat malgrat l'experiència que a Hollywood tenen en aquest àmbit
• L'angoixant i innecessari allargament de la seqüència del clímax, metratge que es podria haver emprat en explicar millor alguns conceptes, com ara el pla A i el pla B, sobre els quals pivota la missió
• Algunes escenes de més acció, més frenètiques, són una mica confuses des del punt de vista narratiu

Lectures: Historias cortas de Naoki Urasawa

És l'autor, entre altres, de Cinturó Negre, Master Keaton, Monster, 20th Century Boys, Pluto o Billy Bat, conegudíssim i aclamadíssim, i un supervendes sempre que no sigui en llengua catalana (en castellà seria impensable cancel·lar-ne una col·lecció), però com tothom té uns orígens i aquests són a les històries curtes que va publicar abans de triomfar de debò. Precisament perquè ha triomfat tant, però, ha estat possible que es recopilés la seva obra més primitiva i s'edités tant al Japó com a l'estranger.

Avui parlaré del maó de més de 560 pàgines i tapa dura que és aquest Historias cortas de Naoki Urasawa (Shoki no Urasawa), que Planeta va llançar a uns acceptables 22 euros pel Saló del Còmic de 2011 i que conté 19 històries curtes.

No ens les trobarem cronològicament ordenades, però la primera que llegirem és Beta!!, l'obra amb què va debutar professionalment el 1983 i que protagonitza un noi que es desperta un bon dia amb una barra de censura a la cara.

Després hi ha la meva preferida, segurament perquè és la que li va fer donar el salt a la publicació de sèries regulars i la que ocupa més pàgines d'aquest recopilatori, atès que la formen 7 capítols, que amb els noms de Singing Policeman, Running Policeman, Shouting Policeman, Fighting Policeman, Jumping Policeman, Flying Policeman i Swimming Policeman (després recopilades en el volum Dancing Policeman) ens narren les aventures més aviat humorístiques d'en Yamashita, un jove policia de barri que tot i tenir bon cor no és gaire seriós i sempre està més preocupat per lligar que no pas per fer complir la llei. Gràficament, i és normal perquè parlem de 1985-1986, recorda els inicis de Cinturó Negre. 

El relat que trobem tot seguit és Magia, de 1980, el més antic, que es basa a més en un relat de l'escriptor Ryûnosuke Akutagawa (1892-1927), l'anomenat pare de la història curta japonesa. 

Amb Return, de 1981, va guanyar el premi Shôgakukan al millor autor novell gràcies a la història, pel meu gust massa senzilla i poc desenvolupada fins i tot per als estàndards d'una història curta, d'un noi que es fa més o menys amic d'un robot que s'ha escapat del camió que duu els robots vells al desguaç. Tot i així va ser la que el va permetre debutar amb la ja esmentada Beta!! l'any següent.

Després hi ha Street Corner Gangs (1982), sobre un noi que entra sense voler-ho en una banda musical, Survival Lovers (1983), un relat molt curt protagonitzat per una parella que està literalment al caire de l'abisme (i tot i així és d'humor), El guión (1983), on un parell d'atracadors aficionats repassen el guió del seu assalt a un banc, o Hambrientos en la noche (1983), que narra les peripècies d'un grup d'hospitalitzats que volen esquivar les infermeres i sortir al carrer a comprar menjar decent.

A continuació ¡Corre, chupatintas, corre! (1983), una història molt senzilla que se centra en l'entrega d'uns documents contrarellotge, Crash Dance (1983), amb més atracaments però aquesta vegada amb un civil fet còmplice per força, l'entranyable N·A·S·A (1984), que té dues parts i ens presenta un grup d'aficionats que volen enviar el primer japonès a l'espai encara que sigui amb un coet de fabricació casolana, i una història de bolets anomenada Al salir de clase (1984) que té cert regust a l'estil de les històries que veiem a Master Keaton.

El mateix es pot dir d'Old Western Mama (1984), aquesta de to seriós, que explica en massa poques pàgines (com admet el mateix Urasawa a l'entrevista que inclou el volum com a material extra) la història d'una anciana de 108 anys que s'entossudeix a protegir una casa que durant tota la seva vida li han volgut prendre d'una manera o d'una altra.

Després podem llegir Adiós, Mr. Bunny (1984), protagonitzada per un heroi involuntari que va disfressat de conill, Detectives de la era Taishô (1984), un relat detectivesc d'ambientació històrica, i Mighty Boy (1986), de dues parts i on seguirem les aventures d'un actor de segona que intenta que se'l prenguin seriosament en el seu paper en una sèrie tokusatsu (terme televisiu i cinematogràfic enormement popular al Japó que s'aplica als gèneres de la ciència-ficció, el terror i la fantasia sempre amb efectes especials, tipus Power Rangers). Curiosament l'any passat se'n va fer un curt de producció espanyola finançat gràcies al micromecenatge.

¡Ataca, ataca! (1983), amb guió de Marley Caribu, retrata en to més aviat humorístic els maldecaps d'un entrenador de boxa a temps parcial, mentre que Nana de Shinjuku (1985), escrita per Masao Yajima, adopta un to dramàtic i malencònic per tal d'explicar-nos una dura història, més complicada i on es parla principalment de prostitució infantil i les seves conseqüències. Afortunadament, el volum s'acomiada amb la divertida Children Children, de 1984.

Són moltes històries curtes, i com sempre passa en aquests casos en trobem que ens agraden més i d'altres que ens deixen més freds, però val la pena accedir a la traducció d'aquest recopilatori d'un dels autors més importants no només del món del còmic japonès actual, sinó de la història del manga en general. 

Totes les històries enganxen, tinguin la qualitat que tinguin, i és interessant veure l'evolució gràfica del mestre Urasawa, que comença recordant una de les seves inspiracions, Katsuhiro Ôtomo (Akira), i després va agafant el seu propi estil, encara que no l'adquirirà del tot fins ben entrada Cinturó Negre, la seva primera obra llarga en solitari (a la mateixa època feia Pineapple Army amb el guionista Kazuya Kudô).

Són els primers i vuitanters passos cap al seu característic estil realista, detallista i enormement expressiu i unes històries totalment addictives que li veuríem a partir de finals dels anys 80, amb l'explosió que va significar Monster a partir de 1994. En resum, si en sou fans no dubteu a llegir-vos aquest Historias cortas de Naoki Urasawa, perquè no us en penedireu, i si encara no n'heu llegit res podeu començar perfectament per aquí.