Cinema: Oppenheimer

Quan vaig a veure una pel·lícula he agafat el costum de gaudir-ne alhora que vaig pensant com en faré la crítica per al blog, almenys en termes generals, però de vegades em costa més. És el que m'ha passat amb una de les pel·lícules d'aquest estiu, un film especial sobretot per com ens explica el que altrament seria un biopic més. 

Però amb el pas dels dies m'hi he anat veient més amb cor, i ha arribat el moment de donar la meva humil i gens especialitzada opinió de la darrera proposta d'un dels directors més recognoscibles del Hollywood actual, amb força èxits a l'esquena, l'últim dels quals Tenet, de 2020, del qual vaig parlar aquí . 

Però ara és el torn d'Oppenheimer, un "monstre" de 3 hores literals que en realitat no es fan gens pesades, malgrat que es tracta d'una proposta diferent del que estem acostumats a veure a les obres de Christopher Nolan, almenys en els darrers anys.

Oblidem-nos una mica d'efectes especials innovadors, carrers alçant-se verticals i tota la pesca. No és el Nolan de l'espectacularitat visual, encara que té algun moment especialment poderós en aquest sentit. És més aviat el Nolan de Dunkirk, però amb força menys acció. 

Oppenheimer és la història d'en J. Robert Oppenheimer, el físic teòric que va encapçalar el Projecte Manhattan i, per tant, el "pare" de la bomba atòmica. Un heroi, per tant, de la Història dels Estats Units, un dels homes més importants del segle XX com a mínim pel punt d'inflexió que va suposar per al planeta l'invent que el seu equip va fer possible.

I aquesta pel·lícula ens explica l'època més rellevant de la seva vida pel que fa a la creació de l'artilugi, la part més biogràfica de la cinta, tot i que parteix d'un present en què, als anys 50, està sent víctima d'una persecució política paral·lela narrativament a l'audiència -en blanc i negre- en què participa un home molt relacionat amb tot plegat, en Lewis Strauss.

Protagonitzada per un Robert Downey Jr. molt ben caracteritzat i envellit, juntament amb l'interrogatori al personatge interpretat per en Cillian Murphy és un desconcertant punt de partida que pot fer pensar, en aquestes escenes, i també per tota la qüestió de la caça de bruixes i la tria cromàtica, Bona nit i bona sort, ben lluny del que esperaríem del director.

Qui avisa no és traïdor: a Oppenheimer hi ha molta xerrera, molta política i un cert requisit d'uns mínims coneixements de la història del segle XX per tal de gaudir dels estira-i-arronsa dialèctics, i sense una certa cultura general seria recomanable no acostar-s'hi. 

Això vol dir que és una pel·lícula per a saberuts? En absolut, jo no en soc pas, però és recomanable tenir una idea de què s'està parlant, o algunes escenes podrien resultar més aviat avorrides. Si no tenim aquest hàndicap, és d'allò més interessant.

Un altre film que recorda és Una ment meravellosa: el seu protagonista no és un geni científic amb el cap a la lluna de València, és ben espavilat i a més un faldiller, però també té les seves crisis, i la consecució reeixida de l'encàrrec que li fan, i per la qual acaba sent un heroi nacional, té conseqüències desastroses per al Japó i apunta a una perillosíssima escalada un cop passada la Segona Guerra Mundial i, tenint una consciència, tot això el tortura durant la resta de la seva vida.

El títol no enganya: és Oppenheimer, no La bomba atòmica ni Hiroshima ni Enola Gay. S'hi parla del personatge que duia aquest cognom, els seus inicis a la ciència, la seva obra i la seva vida als anys de la Guerra Freda, i anar a veure la pel·lícula pensant en la massacre en sòl japonès només durà a la decepció.

Això no significa que no se'ns expliqui el procés de creació de la bomba, des de la seva concepció teòrica fins als experiments i les proves, ignoro amb quin nivell de rigor científic i amb quina complexitat des del punt de vista del guió per manca de formació de ciències per part meva, però és prou interessant i un contrapunt necessari per a les grans dosis de política i història de la resta del llarg metratge.

A banda de tot això, tenim unes interpretacions magnífiques que segur que seran adequadament reconegudes, així com l'esmentada caracterització dels personatges, una banda sonora que torna a signar Ludwig Göransson, que col·laborava amb Nolan a Tenet després de 6 films amb música de Hans Zimmer, i un repartiment amb cares habituals de la filmografia del director, entre les quals la del mateix Murphy, en Kenneth Branagh o en Gary Oldman -a veure si el trobeu-, a més d'altres intèrprets de més o menys renom, amb papers més o menys grans, com Rami Malek (Mr. Robot i Oscar al millor actor per Bohemian Rhapsody), Josh Hartnett, Florence Pugh (la Yelena a Black Widow i Hawkeye), Casey Affleck, Matt Damon, Emily Blunt, Matthew Modine (darrerament fent de científic malvat a Stranger Things), David Krumholtz (Freaks and Geeks, Undeclared...), Gustaf Skarsgård (Vikings)... 

Oppenheimer parla de la vida d'un home i la seva obra, i les conseqüències que va tenir tot plegat, però també de persecució política del comunisme, de l'ètica científica -l'home té dret a crear segons què? A allò tan suat de "jugar a ser Déu"?-, de la hipocresia dels polítics i de l'absurditat de crear una arma de destrucció massiva com a mitjà per aconseguir la pau.

Vista d'aquesta manera, o entenent-ho a mesura que s'està veient sense haver volgut consumir abans cap informació de la cinta, com va ser el meu cas, trobo que és un relat més que recomanable. I, si s'hi va amb els deures d'Història fets, encara millor.

Cinema: Interstellar

A hores d'ara ja hauríeu de saber que en aquest bloc, encara que de vegades ho sembli, no només parlo de còmics i sèries de televisió, i que quan parlo de cinema no ho faig sempre sobre films basats en còmics. Avui en toca un de ciència-ficció esperat per moltíssima gent durant mesos i que ja s'ha estrenat i he pogut veure i gaudir. 

És d'aquelles pel·lícules que impacten, que fan reflexionar i ens obsessionen durant hores. Reconec que el dia que la vaig anar a veure em van acompanyar escenes, conceptes i fins i tot la música del meu estimat Hans Zimmer —que torna a col·laborar amb el senyor Nolan per enèsima vegada— durant hores, i me'n vaig anar a dormir pensant-hi encara.

Interstellar és la nova pel·lícula d'en Christopher Nolan, director de la trilogia del Cavaller Fosc i d'Origen, un altre film dels que fan pensar, discutir i gargotejar explicacions en forma de gràfics. Escrit també per ell mateix i el seu germà Jonathan, ens planteja un punt de partida en què, en un futur proper però hàbilment indeterminat, la Terra ha dit prou i ja no és sostenible, de manera que el progrés de la Humanitat no només ha quedat estancat, sinó que la societat ha tornat a ser eminentment agrària, amb un evident retrocés tecnològic i, per acabar-ho d'adobar (no és un joc de paraules del món de l'agricultura, ho prometo), les plagues i les tempestes de pols estan eliminant l'últim mitjà de subsistència que li queda.

En aquest context la família del protagonista, l'antic pilot de proves de la NASA i ara agricultor Cooper (Matthew McConaughey, sens dubte el gran reclam del repartiment gràcies als seus lloats i premiats papers a Dallas Buyers Club i True Detective), mira de sobreviure com pot, fins que una sèrie d'esdeveniments que primer detecta la seva filla, la Murph (Mackenzie Foy), permet a en Cooper descobrir la ubicació secreta del que queda de la NASA, que després de ser oficialment desmantellada amb l'abandonament del programa espacial té un projecte per a conquistar l'espai que ara és possible gràcies al descobriment d'un forat de cuc unes dècades abans. 

Evidentment el recluten per tal de dur a terme la nova fase de la missió, iniciada deu anys abans, i excitat per la possibilitat de posar en pràctica el seu talent per primera vegada en dècades, en Cooper ha de deixar la família a la Terra per tal de salvar la raça humana.

Fins aquí la premissa, no especialment original, però l'atractiu de la pel·lícula resideix en com es plasma la idea, la seva espectacular estètica i la tensió que ens envaeix en diversos moments del seu extensíssim metratge. 169 minuts que es fan una mica llargs cap al final, quan el clímax s'estira en forma d'escenes paral·leles que avancen lentament, a l'estil del clímax de la citada Origen (o Inception) —que, a més, una escena concreta del final ens recorda—, i apareix la interpretació cinematogràfica de complicats conceptes físics que ens fan sentir idiotes i ens maregen amb les sempre atractives però mentalment esgotadores paradoxes temporals.

Pel que fa a les interpretacions, totes excel·lents i amb cares conegudes entre les quals el ja esmentat McConaughey, però també una Anne Hathaway que des que es va pelar a Les Miserables s'ha aficionat a dur els cabells curtíssims (i que torna a col·laborar amb el senyor Nolan després de fer de Catwoman a The Dark Knight Rises), en Michael Caine (cinquena col·laboració amb el director, comptant la trilogia d'en Batman, Origen i aquesta), en John Lithgow (conegut entre altres coses per la sèrie Caiguts del cel, on feia de marcià), la Jessica Chastain (Zero Dark Thirty), en Casey Affleck, en Topher Grace o en Matt Damon. 

Com deia al principi, és d'aquelles pel·lícules que impacten, que entretenen i alhora fan pensar, que val la pena tornar a veure adquirint-les en format domèstic, i a mi em va agradar molt, tant que m'uneixo a tots els que la consideren una de les pel·lícules més importants de 2014, encara que li vaig trobar alguns punts febles que ara repassaré.

El millor

• Les distorsions temporals i els efectes psicològics d'aquestes en els personatges, la part més dramàtica del film
• La cura amb què es lliga tot al final, encara que al públic estàndard com jo se li escapin del tot alguns conceptes físics (i quàntics!) i el maregin les seves implicacions
• La prudència, la mesura amb què ens presenten el punt de partida apocalíptic, sense exageracions i sense arriscar-se a fer prediccions basades en anys concrets 

El pitjor

• L'envelliment d'algun personatge, en termes de maquillatge, està mal executat malgrat l'experiència que a Hollywood tenen en aquest àmbit
• L'angoixant i innecessari allargament de la seqüència del clímax, metratge que es podria haver emprat en explicar millor alguns conceptes, com ara el pla A i el pla B, sobre els quals pivota la missió
• Algunes escenes de més acció, més frenètiques, són una mica confuses des del punt de vista narratiu