Sèries: Mr. Robot

Atesa la meva limitada capacitat cerebral, sumada a la manifestament escassa capacitat analítica, de vegades miro sèries que em costa seguir per la complexitat del seu argument, i que mentre miro penso que no crec que n'acabi escrivint una entrada al blog.

Això no vol dir que no m'agradin, que no m'ho passi bé, però soc conscient que me'n perdo detalls i matisos que persones amb més intel·ligència valoren i que els permeten gaudir de les sèries d'aquesta mena d'una altra manera.

Mr. Robot és un d'aquests casos. Una sèrie que comença lenta i que és d'aquelles que triguen a enganxar, almenys a mi, cosa que va afavorir que, malgrat que la vaig començar a mirar pel gran èxit de crítica que tenia, no em preocupés gaire pel fet de tenir-la pendent d'acabar durant anys, i no va ser fins a la darrera meitat que, després d'obligar-me una mica a continuar-la, li vaig agafar el gust i l'he acabat a bon ritme. 

Emesa originalment a USA Network entre juny de 2015 i desembre de 2019, en quatre temporades que sumen 45 episodis, Mr. Robot va ser creada per Sam Esmail, que en va dirigir la majoria de capítols (38) i en va escriure més de la meitat (24), a més d'aparèixer en 6 d'ells com a actor. 

El seu protagonista és l'Elliot Alderson (Rami Malek, guanyador de l'Oscar i el Globus d'Or al Millor Actor per fer de Freddie Mercury a Bohemian Rapsody (2018)), un informàtic que es dedica, en el seu temps lliure, a hackejar amb una bona causa. 

La principal característica de l'Elliot és que és un noi tímid, extremament introvertit i socialment inepte, i poc a poc anem sabent que pateix una sèrie de malalties mentals, com la de la personalitat múltiple, a més de depressió clínica i altres patologies.

Al seu voltant hi ha l'Angela Moss (Portia Doubleday), amiga de la infantesa i companya de feina a l'empresa de ciberseguretat Allsafe, i de la qual està enamorat, però també, i amb un paper més important, i per això n'he posat la imatge i he omès la de l'Angela, la Darlene Alderson (Carly Chaikin), la germana del protagonista.

La Darlene també és hacker, i tot i que no treballa amb l'Elliot, sí que són companys a l'organització clandestina fsociety, inspirada en la real Anonymous. Sembla una noia despreocupada, però en realitat toca de peus a terra i s'amoïna pel seu germà i l'ajuda a centrar-se quan les seves al·lucinacions es descontrolen.

Però qui l'acompanya més sovint és en Mr. Robot, un misteriós personatge interpretat per la cara més  coneguda del repartiment, en Christian Slater. Es tracta d'un anarquista que va ser qui el va reclutar per a fsociety i que fa tot el contrari que la Darlene, és a dir que l'incita a seguir els seus instints i deixar la medicació que l'ajuda a centrar-se.

No puc dir res més d'aquest personatge sense rebentar un dels girs de guió més importants de la sèrie, així que només diré que és un element cabdal, cosa que queda reflectida... bé, al títol de la història.

A la sèrie hi surten més personatges, és clar, com ara la doctora Krista Gordon (Gloria Reuben), la psiquiatra de l'Elliot, el vicepresident d'E Corp Tyrell Wellick (Martin Wallström), l'executiu en cap de la mateixa companyia Phillip Price (Michael Cristofer), l'agent de l'FBI Dominique DiPierro (Grace Gummer) o el misteriós personatge interpretat per en BD Wong (Oz, Gotham...), però tampoc cal que ens hi esplaiem gaire. 

La trama de tot plegat gira al voltant de la intenció de l'Elliot i fsociety d'acabar amb la megacorporació E Corp, que ells anomenen "Evil Corp", i que consideren responsable d'un vessament tòxic que va provocar la mort del pare dels Alderson i la mare de l'Angela. 

A través d'una acció coordinada que fa tremolar l'economia mundial es desferma una sèrie d'esdeveniments que faran que l'Elliot i companyia s'adonin que l'enemic era molt més poderós del que es pensaven, i això dona cada cop més vida a la sèrie, que com deia al principi, comença lenta -i confusa- i es va fent cada cop més interessant fins que enganxa.

Una de les característiques més destacades de Mr. Robot, allò que visualment la fa sobresortir entre tota l'oferta televisiva, és l'estranya composició dels seus plans, que col·loquen sovint els personatges a la part més baixa, en un racó, i deixen un munt d'aire per sobre, es veu que per representar el pes que han de carregar a les espatlles i la seva solitud.

També contribueix, juntament amb la música de Mac Quayle, a crear i augmentar la sensació d'angoixa que rarament ens abandona al llarg de la seva trama, que ja de per si alimenta aquesta angoixa, perquè hi ha moments que l'espectador no sap què està passant, o si ni tan sols és real el que està veient. 

Esmail juga amb la confusió per crear aquesta atmosfera, però després les coses es van posant a lloc, el caràcter críptic de la història va prenent sentit i és llavors quan gaudim al màxim de la sèrie, o almenys les ments menors com la meva. Al capdavall, els premis i les nominacions de tota mena li van començar a caure a la sèrie força aviat.

Per a les ments més ben formades tot plegat es deu entendre abans i amb més facilitat, i suposo que hi ajuda veure la sèrie més seguida, no deixar-la abandonada gaire temps, però tampoc us penseu que cal un màster de cap mena per passar-s'ho bé mirant-la. En absolut.

Si s'és informàtic, però, segurament s'aprecia que, entre moltes altres lloances que ha rebut, Mr. Robot retrati amb tanta precisió els procediments que apareixen a les pantalles dels ordinadors i dels quals els personatges parlen tot sovint.

En definitiva, una sèrie que val molt la pena i que, com a possible única pega, té aquest inici críptic, misteriós, però no és res d'exagerat ni es fa excessivament pesat. Només és que confon, però poc a poc anirem entenent per què.