dilluns, 25 de gener de 2021

Cinema: Wonder Woman 1984

Feia molt que no anava al cine. Mesos. Com tothom, vaja, donades les circumstàncies. És una de les activitats d'oci en què més m'ha afectat la situació actual, i l'any passat tot just vaig veure la pel·lícula d'en Sonic i, en una etapa de desescalada, Tenet. Res més. En els nostres millors anys pel que fa a temps lliure, abans de ser pares, podíem arribar a anar al cine una mitjana de 3 cops al mes.

A banda del tancament intermitent dels cinemes, el cert és que les distribuïdores han canviat els plans per als llançaments també per la baixa previsió d'assistència de públic en els períodes en què s'hi ha pogut anar, tant per prudència dels espectadors com per les restriccions d'aforament. És normal. Tot buscant solucions per rendibilitzar les inversions, n'hi ha que s'han estrenat en pocs cinemes alhora que s'oferien en serveis de streaming, però en el cas de la pel·lícula de l'entrada d'avui, que he vist força més tard de la seva estrena, cosa estranya en mi -però també condicionada per circumstàncies personals-, aquí s'ha estrenat directament als cinemes, per sort sense haver de pagar un preu superior al de les entrades de cine per veure-la en una pantalla domèstica, com per desgràcia comença a ser tendència amb segons quins títols.

Wonder Woman 1984 arribava com l'esperada seqüela del que probablement és l'únic film de l'Univers DC que ha convençut pràcticament tothom, una pel·lícula excel·lent de 2017 de la qual ja vaig parlar en el seu moment.

I això sempre és una càrrega feixuga, però tot i que admeto que aquesta segona part és inferior en tots els aspectes i que té forats de guió, no comparteixo, en absolut, les duríssimes crítiques que se li han fet. Dit això, procedeixo a fer-ne la meva humil -per manca de criteri i d'influència de la meva persona- crítica. 

La pel·lícula, amb data de 2020 i novament dirigida per Patty Jenkins, comença amb una trepidant i espectacular seqüència de la infantesa de la protagonista, en una mena de jocs olímpics de les amazones que li han d'ensenyar humilitat, i és el que fan en el que és el preludi del que haurà de viure al futur, en el present dels esdeveniments del film.

Un present que és el nostre passat, perquè tal com queda clar al títol, i si n'hem vist el tràiler -per cert, assumeixo que com a mínim l'heu vist, i allà es veu clarament un personatge que en teoria no hi hauria de ser, així que alerta d'spoiler feta, tot i que en d'altres qüestions miraré d'anar amb compte i fins i tot en aquest intentaré ser discret-, la nova aventura de la Diana de Themyscira té lloc en plena dècada dels anys 80.

Un dels moments de més fanservice per als amants de l'època és la primera escena ambientada el 1984, amb un centre comercial d'aspecte típicament vuitanter, amb la fauna d'aquells anys inclosa, on la protagonista atura uns lladres que estaven a punt d'empitjorar greument el seu delicte.

Serveix per fer una demostració dels poders de la Diana, potser per a la improbable part de l'audiència que veu la pel·lícula sense haver vist la primera, o com a recordatori per a la majoria que sí, i ens la mostra en una època aparentment feliç de la seva vida de joventut eterna, set dècades després de les seves aventures de la Primera Guerra Mundial. 

Actualment treballa a la Smithsonian Institution, a Washington, D.C., on coneix una nova treballadora, la tímida, discreta i ignorada pels companys Barbara Minerva (Kristen Wiig), geòloga i gemmòloga amb qui aviat inicia una amistat. La Barbara l'enveja. Al capdavall la Diana, molt atractiva i elegant, té pinta d'haver estat sempre popular, i ella no s'acaba de creure que també tingui problemes i traumes, com tothom. 

Un d'ells és que l'home de qui es va enamorar, l'Steve Trevor (Chris Pine), va morir als esdeveniments de la primera pel·lícula, i ella l'ha enyorat sempre i no ha volgut tornar a tenir cap relació. És el que passa quan surts d'una illa on només hi ha dones i t'enamores del primer tio que trobes, que si se't mor en un acte heroic l'idealitzes per sempre. I, evidentment, no necessitem tenir parella per ser persones completes i reeixides.

En fi, romantitzacions a banda, Wonder Woman 1984 gira al voltant d'una estranya pedra l'origen del qual l'FBI encarrega que l'Smithsonian investigui, i resulta que aquesta tasca li cau a la Barbara i no crida l'atenció de la protagonista fins que sospita que podria estar concedint desitjos.

De fet, una inscripció en llatí ja ho deia, però la Diana se la pren a broma, fins i tot la considera una falsificació. Això no treu que, mentre la sosté a les mans, pensi un desig que li agradaria veure fet realitat. També li passa a la Barbara, que ja hem dit que enveja la Wonder Woman -sense saber res de la seva identitat superheroica-, i n'hi ha un que busca de manera activa i obsessiva el misteriós objecte tot sabent quin poder té.

Es tracta de l'empresari en decadència Maxwell Lord (Pedro Pascal, vist a Narcos i protagonitzant The Mandalorian, per exemple), vell conegut dels còmics de DC que s'ha enganxat els dits amb els pous petrolífers i té una ambició desmesurada per aconseguir poder i riquesa al preu que calgui, com es demostrarà quan robi la pedra i la faci servir.

A partir d'aquí, la pel·lícula esdevé un enfrontament entre la semideessa i aquest senyor, però no de manera directa i amb grans combats. Aquest cop l'enemic no està posseït per un déu, ni ho és. La Diana ha de fer front a obstacles més mundans, i amb unes limitacions que formen part del preu que es paga quan es demana un desig a l'esmentada pedra.

Però més mundanes no significa que no siguin espectaculars: els efectes especials del film estan al servei, aquest cop, de persecucions en cotxe, revoltes populars, murs que apareixen del no-res, i sí, fora d'aquesta mundanitat, una enemiga amb poders que, com era d'esperar, és la Barbara, convertida en la Cheetah, una dolenta clàssica dels còmics de la Dona Meravella, en dues fases i mitjançant el poder de la pedra i la interpretació que aquesta fa dels seus desitjos.

Evidentment, ella també paga un preu pel desig, i és el de perdre la seva dolçor i la seva innocència. Al capdavall, el tema de la pel·lícula és el de la famosa frase "compte amb el que desitges". De vegades, els somnis es fan realitat i tenen unes conseqüències imprevisibles i perjudicials a mitjà o llarg termini, tant per a nosaltres com per al nostre entorn.

A la trama del film són uns desitjos de tal dimensió que el col·lapse mundial es comença a desplegar, tot desembocant en un clímax ben entretingut i èpic, com correspon a una cinta d'acció superheroica com és aquesta. 

Potser les males crítiques a la pel·lícula venen, en part, pels forats de guió que deia al principi, coses que certament estan mal resoltes o inexplicades, o són contradictòries respecte a la primera entrega. Potser l'únic mal de Wonder Woman 1984 és que no és Wonder Woman, un film especial, gairebé únic, i ambientat en una època bèl·lica ni de bon tros tan habitual com la Segona Guerra Mundial.

La pel·lícula de 2017 va aconseguir un gran èxit amb el seu caràcter propi, diferent, i la de 2020, segurament, és més genèrica, més similar a tantes i tantes històries de superherois que estan passant pel cinema a les darreres dècades. 

Suposo que és una barreja de tot plegat, el que ha fet que aquesta pel·lícula decebés la gent d'una manera tan espectacular. Jo ja ho dic, i ho veig, que té mancances, però trobo que les interpretacions, sobretot de la Gal Gadot, no són l'única cosa bona que té. M'ho vaig passar molt bé, veient-la. Però, és clar, mai he estat un reaccionari d'aquests que no volen que es tornin a tocar els productes que els han agradat tant i que van al cinema a buscar defectes. 

 






 

Cap comentari:

Publica un comentari

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails