Sèries: Narcos

La Màfia, i el crim organitzat en general, no específicament sicilià, és un tema que fa molts anys que m'atrau i sobre el qual m'informo a través de llibres de no-ficció, però que també em fascina en les seves representacions en el món de la ficció. 

Reconec, però, que de càrtels de narcotraficants a Amèrica vaig fluix, i és per això que m'ha agradat molt veure aquesta popular sèrie de Netflix que retrata, amb un nom curt, fàcil de recordar i prou descriptiu alhora, l'auge del tràfic de drogues a Colòmbia durant els anys 80 i la primera meitat dels 90. 

Narcos, creada per Chris Brancato, Carlo Bernard i Doug Miro, és una sèrie dramàtica de gènere criminal i voluntat biogràfica que es va emetre en tres temporades de 10 episodis cadascuna entre 2015 i 2017. Per tant, com es pot veure, no la vaig seguir al dia quan la van fer. En realitat l'havia començat fa molt de temps, però havia quedat penjada fins que, fa uns mesos, vaig decidir reprendre-la d'una vegada.

Les dues primeres temporades de la sèrie tenen com a protagonista i alhora enemic número u el líder del que es coneixeria com el càrtel de Medellín, en Pablo Escobar, figura històrica que en aquesta versió està interpretada pel brasiler Wagner Moura, que hi fa un paper espectacular, tot i que l'accent portuguès del seu castellà -après expressament per a la sèrie en pocs mesos- ens tregui una mica del personatge, de vegades.

Sense intenció de defensar-ne la figura, però mostrant les seves facetes més humanes perquè, al capdavall i com tothom, tenia les seves motivacions i preocupacions, la sèrie fa un seguiment de la seva trajectòria des que a finals dels anys 70 com a contrabandista fins que va començar a produir cocaïna, etapa en què té lloc el gruix de la sèrie i on el veiem convertit en un autèntic senyor de la droga. 

Veiem els seus violents enfrontaments amb les famílies rivals, la gestió del seu imperi i la relació amb els polítics corruptes en major o menor mesura, i també el seu vessant més humà, de pare de família i d'espècie d'heroi de les classes populars, així com també la seva decadència a mesura que la trama avança.

Una decadència buscada per la DEA, l'administració de control de les drogues dels Estats Units, que s'hi involucra perquè el tràfic de cocaïna està fent estralls al seu territori, i les figures que encapçalen una operació agònica, que sembla que no acabi mai per culpa de la profunda corrupció de les autoritats colombianes, són els dos agents que veiem a la imatge.

A l'esquerra tenim en Javier Peña (Pedro Pascal, actualment protagonista de The Mandalorian i vist també a Wonder Woman 1984 i en alguns episodis de Game of Thrones), policia de Texas que domina el castellà i que té una ferma determinació a acabar amb l'enemic, la mateixa que el seu company Steve Murphy (Boyd Holbrook), en aquest cas estatunidenc angloparlant que, tot i la seva fermesa, pateix perquè la tasca és més perillosa del que s'havia pensat i l'amoïna la seguretat de la seva dona.

La decadència d'en Pablo Escobar és també fruit dels esforços dels seus rivals més grans, el càrtel de Cali, liderat pels germans Rodríguez, que durant la segona temporada es conjura per destronar l'encara rei del narcotràfic, i que a la tercera adquireix el protagonisme absolut. 

Aquest canvi, que inicialment podria refredar l'interès de l'espectador per la sèrie, es gestiona de manera magistral precisament en introduir els nous personatges durant la segona temporada, i ben aviat les seves circumstàncies -concretament el pla de rendició pactat amb el govern, amb un període de gràcia de 6 mesos que dona tot el joc del món per als crims que cometran- ens faran oblidar, gràcies a la manera com estan explicades i les interpretacions dels actors i les actrius, que no fa gaire estàvem enganxats a la història d'Escobar.

Parlant d'interpretacions, una de les més destacades és la del personatge d'en Jorge Salcedo, el cap de seguretat del càrtel de Cali, interpretat pel galaico-suec Matías Varela i un personatge amb què ens podem identificar ràpidament perquè és, en essència, un bon paio que ja es veu que no vol continuar col·laborant amb l'organització criminal, però que hi està obligat.

En convertir-se en un protagonista inesperat, encara que els "bons" continuen sent els de la DEA, acaba sent el personatge que seguim i les decisions que pren fan que patim -o almenys a mi m'ha passat- a uns nivells que no m'esperava pas. 

Narcos té un seguit de particularitats que la fan destacar com a sèrie, començant perquè està basada en fets reals, tot i que -ja ho adverteix al principi de cada episodi- amb llicències per motius dramàtics, raó per la qual de tant en tant mostra imatges d'arxiu sobre els esdeveniments de la realitat, i sobretot perquè, tot i ser una producció almenys en bona part estatunidenca, està rodada sobretot en castellà. 

Per a l'espectador dels Estats Units deu passar desapercebut el fet que el domini del castellà, la dicció i el dialecte que correspondrien a la localització de la sèrie canvia força de personatge a personatge, però és normal. Si se sap castellà, i sobretot si s'és colombià, crida més l'atenció. Tot i així, la quantitat de metratge rodat exclusivament en aquest idioma és sorprenentment alta, amb l'anglès reservat per als agents de la DEA (que també fan la narració en off) i, de tant en tant, converses entre personatges que tenen el castellà com a llengua materna, suposo que per algun motiu de quotes d'anglès per complir. 

Al capdavall, els estatunidencs no són gaire amics dels subtítols, tenint com tenen una llengua tan poderosa internacionalment. Ja se sap: qui té com a llengua materna un idioma que entén moltíssima gent sol tenir poca tendència a voler saber res de les altres.

En definitiva, Narcos és una sèrie d'allò més interessant, que pot tenir moments més lents i feixucs, però que en general sap dosificar el ritme i els esdeveniments per atrapar-nos i explicar-nos un conjunt d'històries reals -malgrat les llicències que es pren-, de manera que posa a l'abast del públic general una part tràgica de la història contemporània.

A partir d'aquí, el que havia de ser la seva quarta temporada es va independitzar com a spin-off i es va convertir en Narcos México, ambientada als anys 80 i que espero poder veure i comentar algun dia, d'aquí a un temps, aquí.

 
 

 

Cinema: Wonder Woman 1984

Feia molt que no anava al cine. Mesos. Com tothom, vaja, donades les circumstàncies. És una de les activitats d'oci en què més m'ha afectat la situació actual, i l'any passat tot just vaig veure la pel·lícula d'en Sonic i, en una etapa de desescalada, Tenet. Res més. En els nostres millors anys pel que fa a temps lliure, abans de ser pares, podíem arribar a anar al cine una mitjana de 3 cops al mes.

A banda del tancament intermitent dels cinemes, el cert és que les distribuïdores han canviat els plans per als llançaments també per la baixa previsió d'assistència de públic en els períodes en què s'hi ha pogut anar, tant per prudència dels espectadors com per les restriccions d'aforament. És normal. Tot buscant solucions per rendibilitzar les inversions, n'hi ha que s'han estrenat en pocs cinemes alhora que s'oferien en serveis de streaming, però en el cas de la pel·lícula de l'entrada d'avui, que he vist força més tard de la seva estrena, cosa estranya en mi -però també condicionada per circumstàncies personals-, aquí s'ha estrenat directament als cinemes, per sort sense haver de pagar un preu superior al de les entrades de cine per veure-la en una pantalla domèstica, com per desgràcia comença a ser tendència amb segons quins títols.

Wonder Woman 1984 arribava com l'esperada seqüela del que probablement és l'únic film de l'Univers DC que ha convençut pràcticament tothom, una pel·lícula excel·lent de 2017 de la qual ja vaig parlar en el seu moment.

I això sempre és una càrrega feixuga, però tot i que admeto que aquesta segona part és inferior en tots els aspectes i que té forats de guió, no comparteixo, en absolut, les duríssimes crítiques que se li han fet. Dit això, procedeixo a fer-ne la meva humil -per manca de criteri i d'influència de la meva persona- crítica. 

La pel·lícula, amb data de 2020 i novament dirigida per Patty Jenkins, comença amb una trepidant i espectacular seqüència de la infantesa de la protagonista, en una mena de jocs olímpics de les amazones que li han d'ensenyar humilitat, i és el que fan en el que és el preludi del que haurà de viure al futur, en el present dels esdeveniments del film.

Un present que és el nostre passat, perquè tal com queda clar al títol, i si n'hem vist el tràiler -per cert, assumeixo que com a mínim l'heu vist, i allà es veu clarament un personatge que en teoria no hi hauria de ser, així que alerta d'spoiler feta, tot i que en d'altres qüestions miraré d'anar amb compte i fins i tot en aquest intentaré ser discret-, la nova aventura de la Diana de Themyscira té lloc en plena dècada dels anys 80.

Un dels moments de més fanservice per als amants de l'època és la primera escena ambientada el 1984, amb un centre comercial d'aspecte típicament vuitanter, amb la fauna d'aquells anys inclosa, on la protagonista atura uns lladres que estaven a punt d'empitjorar greument el seu delicte.

Serveix per fer una demostració dels poders de la Diana, potser per a la improbable part de l'audiència que veu la pel·lícula sense haver vist la primera, o com a recordatori per a la majoria que sí, i ens la mostra en una època aparentment feliç de la seva vida de joventut eterna, set dècades després de les seves aventures de la Primera Guerra Mundial. 

Actualment treballa a la Smithsonian Institution, a Washington, D.C., on coneix una nova treballadora, la tímida, discreta i ignorada pels companys Barbara Minerva (Kristen Wiig), geòloga i gemmòloga amb qui aviat inicia una amistat. La Barbara l'enveja. Al capdavall la Diana, molt atractiva i elegant, té pinta d'haver estat sempre popular, i ella no s'acaba de creure que també tingui problemes i traumes, com tothom. 

Un d'ells és que l'home de qui es va enamorar, l'Steve Trevor (Chris Pine), va morir als esdeveniments de la primera pel·lícula, i ella l'ha enyorat sempre i no ha volgut tornar a tenir cap relació. És el que passa quan surts d'una illa on només hi ha dones i t'enamores del primer tio que trobes, que si se't mor en un acte heroic l'idealitzes per sempre. I, evidentment, no necessitem tenir parella per ser persones completes i reeixides.

En fi, romantitzacions a banda, Wonder Woman 1984 gira al voltant d'una estranya pedra l'origen del qual l'FBI encarrega que l'Smithsonian investigui, i resulta que aquesta tasca li cau a la Barbara i no crida l'atenció de la protagonista fins que sospita que podria estar concedint desitjos.

De fet, una inscripció en llatí ja ho deia, però la Diana se la pren a broma, fins i tot la considera una falsificació. Això no treu que, mentre la sosté a les mans, pensi un desig que li agradaria veure fet realitat. També li passa a la Barbara, que ja hem dit que enveja la Wonder Woman -sense saber res de la seva identitat superheroica-, i n'hi ha un que busca de manera activa i obsessiva el misteriós objecte tot sabent quin poder té.

Es tracta de l'empresari en decadència Maxwell Lord (Pedro Pascal, vist a Narcos i protagonitzant The Mandalorian, per exemple), vell conegut dels còmics de DC que s'ha enganxat els dits amb els pous petrolífers i té una ambició desmesurada per aconseguir poder i riquesa al preu que calgui, com es demostrarà quan robi la pedra i la faci servir.

A partir d'aquí, la pel·lícula esdevé un enfrontament entre la semideessa i aquest senyor, però no de manera directa i amb grans combats. Aquest cop l'enemic no està posseït per un déu, ni ho és. La Diana ha de fer front a obstacles més mundans, i amb unes limitacions que formen part del preu que es paga quan es demana un desig a l'esmentada pedra.

Però més mundanes no significa que no siguin espectaculars: els efectes especials del film estan al servei, aquest cop, de persecucions en cotxe, revoltes populars, murs que apareixen del no-res, i sí, fora d'aquesta mundanitat, una enemiga amb poders que, com era d'esperar, és la Barbara, convertida en la Cheetah, una dolenta clàssica dels còmics de la Dona Meravella, en dues fases i mitjançant el poder de la pedra i la interpretació que aquesta fa dels seus desitjos.

Evidentment, ella també paga un preu pel desig, i és el de perdre la seva dolçor i la seva innocència. Al capdavall, el tema de la pel·lícula és el de la famosa frase "compte amb el que desitges". De vegades, els somnis es fan realitat i tenen unes conseqüències imprevisibles i perjudicials a mitjà o llarg termini, tant per a nosaltres com per al nostre entorn.

A la trama del film són uns desitjos de tal dimensió que el col·lapse mundial es comença a desplegar, tot desembocant en un clímax ben entretingut i èpic, com correspon a una cinta d'acció superheroica com és aquesta. 

Potser les males crítiques a la pel·lícula venen, en part, pels forats de guió que deia al principi, coses que certament estan mal resoltes o inexplicades, o són contradictòries respecte a la primera entrega. Potser l'únic mal de Wonder Woman 1984 és que no és Wonder Woman, un film especial, gairebé únic, i ambientat en una època bèl·lica ni de bon tros tan habitual com la Segona Guerra Mundial.

La pel·lícula de 2017 va aconseguir un gran èxit amb el seu caràcter propi, diferent, i la de 2020, segurament, és més genèrica, més similar a tantes i tantes històries de superherois que estan passant pel cinema a les darreres dècades. 

Suposo que és una barreja de tot plegat, el que ha fet que aquesta pel·lícula decebés la gent d'una manera tan espectacular. Jo ja ho dic, i ho veig, que té mancances, però trobo que les interpretacions, sobretot de la Gal Gadot, no són l'única cosa bona que té. M'ho vaig passar molt bé, veient-la. Però, és clar, mai he estat un reaccionari d'aquests que no volen que es tornin a tocar els productes que els han agradat tant i que van al cinema a buscar defectes.