Cinema: Encanto

Tot i que Disney no té una periodicitat establerta a l'hora d'estrenar els seus clàssics d'animació, aquest 2021 ens ha sorprès presentant no una, sinó dues pel·lícules. 

A diferència del que va passar amb Raya i l'últim drac, però, aquesta no ha tingut doblatge català, amb l'argument que se situa a Colòmbia i, com que a Catalunya tothom entén el castellà, tampoc no tenia gaire sentit. És un problema complex i que es pot debatre durant l'estona que calgui, però no és aquest el lloc per fer-ho. A mi, per una vegada, m'estava bé veure-la en castellà -encara que la versió original està feta en anglès, que ningú s'equivoqui-, i ara toca fer-ne la crítica.

Amb el nom d'Encanto (també en anglès), es tracta d'un film dirigit per Jared Bush i Byron Howard (director de Bolt, Embolicats i Zootròpolis), amb un guió coescrit pel mateix Bush (que ja havia escrit Vaiana) i Charise Castro Smith. 

És una pel·lícula sobre habilitats individuals, representades en aquest cas per uns dons màgics concedits als membres de la família Madrigal després que en el passat l'avi fos assassinat davant de la seva dona i els seus tres nadons acabats de néixer i que l'espelma que duien per il·luminar el camí de la seva fugida proporcionés als supervivents una protecció màgica que, per començar, els va concedir una enorme casa amb consciència propia que des de llavors anomenen Casita.

En un número musical que apareix ben aviat perquè no ens quedi cap dubte, tot i l'estil de l'animació i el curt inicial, que no és un film fet en col·laboració amb Pixar, coneixem els membres de la família Madrigal a través de la cançó que ens canta la protagonista, la Mirabel, i que parla dels dons que tenen les seves germanes, els seus pares, tiets, tietes, cosins i cosines. 

Superforça, superoïda, metamorfosi i altres "capacitats" que semblen més aviat impediments són alguns dels poders que tenen els familiars de la noia, que destaca entre tots plegats perquè a la seva cerimònia d'obtenció d'un don, quan era petita, no en va rebre cap.

Ella fa el cor fort i fa veure que no li importa, però enveja els altres i ho està passant especialment malament perquè s'acosta la cerimònia d'un cosinet seu que fa que dins seu lluitin l'alegria per ell i els mals records de la seva pròpia cerimònia. El pitjor, però, és que l'àvia, la matriarca, li fa una mica el buit aparentment per culpa de la seva manca de don i quan la Mirabel intenta avisar la família d'un perill imminent no li fan cas. 

Sense voler rebentar res més d'un argument que cal reconèixer que és més aviat previsible, només afegiré que Encanto evoluciona per convertir-se en una aventura de reivindicació dels punts forts de la seva protagonista, que és una noia d'allò més normal, cosa que no representaria un conflicte per a ella si no fos perquè està envoltada de gent que és especial per un o altre motiu. 

Malentesos, injustícies i drames diversos contribueixen a fer la història interessant, encara que, com he dit més amunt, sigui fàcil preveure per on aniran les coses. 

El seu missatge que hi ha sota la capa fantàstica d'aquest relat ens diu que encara que no destaquem en res, se suposa que tots tenim alguna cosa especial, alguna funció, algun moment en què lluïm més del que és habitual i som útils dins d'un grup. I tard o d'hora ho descobrirem. Se suposa. Alguns ens ho haurem de creure i confiar-hi.

 

Sèries: Narcos

La Màfia, i el crim organitzat en general, no específicament sicilià, és un tema que fa molts anys que m'atrau i sobre el qual m'informo a través de llibres de no-ficció, però que també em fascina en les seves representacions en el món de la ficció. 

Reconec, però, que de càrtels de narcotraficants a Amèrica vaig fluix, i és per això que m'ha agradat molt veure aquesta popular sèrie de Netflix que retrata, amb un nom curt, fàcil de recordar i prou descriptiu alhora, l'auge del tràfic de drogues a Colòmbia durant els anys 80 i la primera meitat dels 90. 

Narcos, creada per Chris Brancato, Carlo Bernard i Doug Miro, és una sèrie dramàtica de gènere criminal i voluntat biogràfica que es va emetre en tres temporades de 10 episodis cadascuna entre 2015 i 2017. Per tant, com es pot veure, no la vaig seguir al dia quan la van fer. En realitat l'havia començat fa molt de temps, però havia quedat penjada fins que, fa uns mesos, vaig decidir reprendre-la d'una vegada.

Les dues primeres temporades de la sèrie tenen com a protagonista i alhora enemic número u el líder del que es coneixeria com el càrtel de Medellín, en Pablo Escobar, figura històrica que en aquesta versió està interpretada pel brasiler Wagner Moura, que hi fa un paper espectacular, tot i que l'accent portuguès del seu castellà -après expressament per a la sèrie en pocs mesos- ens tregui una mica del personatge, de vegades.

Sense intenció de defensar-ne la figura, però mostrant les seves facetes més humanes perquè, al capdavall i com tothom, tenia les seves motivacions i preocupacions, la sèrie fa un seguiment de la seva trajectòria des que a finals dels anys 70 com a contrabandista fins que va començar a produir cocaïna, etapa en què té lloc el gruix de la sèrie i on el veiem convertit en un autèntic senyor de la droga. 

Veiem els seus violents enfrontaments amb les famílies rivals, la gestió del seu imperi i la relació amb els polítics corruptes en major o menor mesura, i també el seu vessant més humà, de pare de família i d'espècie d'heroi de les classes populars, així com també la seva decadència a mesura que la trama avança.

Una decadència buscada per la DEA, l'administració de control de les drogues dels Estats Units, que s'hi involucra perquè el tràfic de cocaïna està fent estralls al seu territori, i les figures que encapçalen una operació agònica, que sembla que no acabi mai per culpa de la profunda corrupció de les autoritats colombianes, són els dos agents que veiem a la imatge.

A l'esquerra tenim en Javier Peña (Pedro Pascal, actualment protagonista de The Mandalorian i vist també a Wonder Woman 1984 i en alguns episodis de Game of Thrones), policia de Texas que domina el castellà i que té una ferma determinació a acabar amb l'enemic, la mateixa que el seu company Steve Murphy (Boyd Holbrook), en aquest cas estatunidenc angloparlant que, tot i la seva fermesa, pateix perquè la tasca és més perillosa del que s'havia pensat i l'amoïna la seguretat de la seva dona.

La decadència d'en Pablo Escobar és també fruit dels esforços dels seus rivals més grans, el càrtel de Cali, liderat pels germans Rodríguez, que durant la segona temporada es conjura per destronar l'encara rei del narcotràfic, i que a la tercera adquireix el protagonisme absolut. 

Aquest canvi, que inicialment podria refredar l'interès de l'espectador per la sèrie, es gestiona de manera magistral precisament en introduir els nous personatges durant la segona temporada, i ben aviat les seves circumstàncies -concretament el pla de rendició pactat amb el govern, amb un període de gràcia de 6 mesos que dona tot el joc del món per als crims que cometran- ens faran oblidar, gràcies a la manera com estan explicades i les interpretacions dels actors i les actrius, que no fa gaire estàvem enganxats a la història d'Escobar.

Parlant d'interpretacions, una de les més destacades és la del personatge d'en Jorge Salcedo, el cap de seguretat del càrtel de Cali, interpretat pel galaico-suec Matías Varela i un personatge amb què ens podem identificar ràpidament perquè és, en essència, un bon paio que ja es veu que no vol continuar col·laborant amb l'organització criminal, però que hi està obligat.

En convertir-se en un protagonista inesperat, encara que els "bons" continuen sent els de la DEA, acaba sent el personatge que seguim i les decisions que pren fan que patim -o almenys a mi m'ha passat- a uns nivells que no m'esperava pas. 

Narcos té un seguit de particularitats que la fan destacar com a sèrie, començant perquè està basada en fets reals, tot i que -ja ho adverteix al principi de cada episodi- amb llicències per motius dramàtics, raó per la qual de tant en tant mostra imatges d'arxiu sobre els esdeveniments de la realitat, i sobretot perquè, tot i ser una producció almenys en bona part estatunidenca, està rodada sobretot en castellà. 

Per a l'espectador dels Estats Units deu passar desapercebut el fet que el domini del castellà, la dicció i el dialecte que correspondrien a la localització de la sèrie canvia força de personatge a personatge, però és normal. Si se sap castellà, i sobretot si s'és colombià, crida més l'atenció. Tot i així, la quantitat de metratge rodat exclusivament en aquest idioma és sorprenentment alta, amb l'anglès reservat per als agents de la DEA (que també fan la narració en off) i, de tant en tant, converses entre personatges que tenen el castellà com a llengua materna, suposo que per algun motiu de quotes d'anglès per complir. 

Al capdavall, els estatunidencs no són gaire amics dels subtítols, tenint com tenen una llengua tan poderosa internacionalment. Ja se sap: qui té com a llengua materna un idioma que entén moltíssima gent sol tenir poca tendència a voler saber res de les altres.

En definitiva, Narcos és una sèrie d'allò més interessant, que pot tenir moments més lents i feixucs, però que en general sap dosificar el ritme i els esdeveniments per atrapar-nos i explicar-nos un conjunt d'històries reals -malgrat les llicències que es pren-, de manera que posa a l'abast del públic general una part tràgica de la història contemporània.

A partir d'aquí, el que havia de ser la seva quarta temporada es va independitzar com a spin-off i es va convertir en Narcos México, ambientada als anys 80 i que espero poder veure i comentar algun dia, d'aquí a un temps, aquí.