Cinema: Zootròpolis 2

Més cinema a la pantalla gran, un àmbit en què aquest any hem fluixejat una mica, però també més cinema familiar, que ara amb el petit de la casa amb 3 anys i mig ja podem fer-ho i no hem de demanar tants cops favors als avis perquè se'l quedin quan anem al cine amb la gran, com per exemple va passar amb el final de Wicked, que no era apta per al nen.

Ja havíem repassat a casa la primera pel·lícula d'això que ja és una saga -la Disney que no feia seqüeles numerades per al cinema va desaparèixer amb Frozen II-, film que jo havia vist només un cop, a l'avió de camí al Japó en el meu viatge de noces l'any 2016. A casa, fa poc, la vam poder repassar en català, i els nens la van poder veure, de fet, per primera vegada, en preparació per a l'estrena d'aquesta segona part que, ara sí, hem vist en una sala de cinema i, és clar, en el nostre idioma. 

Zootròpolis 2 està dirigida per Jared Bush i Byron Howard, aquest últim ja codirector de la primera part amb Rich Moore, i s'ha estrenat al novembre d'aquest 2025 amb una recaptació espectacular, cosa que tampoc ens hauria de sorprendre. Al capdavall, és Disney. 

Disney d'animals, en aquest cas, no de "princeses", de manera que es tracta d'un film animat que, per estil i temes, podria haver signat qualsevol de les productores d'animació habituals. Però bé, centrem-nos en el que importa, que és el resultat d'aquesta pel·lícula. 

Després de la resolució d'un escàndol de corrupció gràcies a la conilla Judy i el seu improbable aliat, la guineu estafadora Nick, a la pel·li anterior, ara ell també s'ha fet policia, però com que són dos animals petits en un món dominat per animals més grans, els tenen clarament marginats dins del cos de policia de Zootròpolis.

A més, no s'acaben d'entendre i els envien a teràpia de "parella" policial, cosa que no ajuda a millorar la reputació que tenen dins del cos. Tot i així, i malgrat les ordres de ser discrets i no prendre decisions pel seu compte, la pel·lícula no existiria si obeïssin el seu desesperat cap, i tots dos es veuen embolicats en un cas de restauració de la imatge dels rèptils, foragitats de la ciutat fa molt de temps i aquí representats per un tercer personatge principal, la serp Gary, que esdevé l'enemic públic número u i que els nostres protagonistes intenten ajudar a fer justícia, cosa que els torna a posar en un bon merder, com a la primera pel·lícula.

Per tot plegat, és certament un film del gènere conegut en anglès com a buddy cop, és a dir de parelles policials en què els seus membres tenen caràcters i maneres de fer oposats, però que col·laboren en una missió que els va molt gran.

Zootròpolis 2 trasllada perfectament aquesta mena de pel·lícules que ens porten als anys 80 i 90, però amb la gràcia i els gags que esperem d'un film animat protagonitzat per animals antropomòrfics, i amb la recuperació de personatges secundaris de la primera part que contribueixen a l'humor que destil·la la història. 

Com sol passar, aquestes diferències entre els dos protagonistes es van llimant, i en aquesta segona pel·lícula en Nick i la Judy deixen de ser els aliats improbables que eren a la primera i es fan amics de debò, un procés entendridor de veure mentre avança la trama, sense abandonar les picabaralles amistoses, que romanen.

Amb tot plegat, el film, que també té molta acció i persecucions, i tots els gags relacionats amb les diverses espècies animals que ens puguem imaginar, és d'allò més entretingut i aporta coses a la franquícia -que, recordem, també té una sèrie d'animació curta-, així que no és sobrer en absolut. 

És d'aquells casos en què no era necessari fer una segona part, però que un cop presentada val la pena. Veurem què passa amb la tercera, que se'ns insinua a l'escena post-crèdits que a hores d'ara no hauria de caldre que ningú ens digui que hem d'esperar gairebé sempre, però que encara hi ha inconscients que es perden en marxar amb massa pressa de la sala.

 

Cinema: Encanto

Tot i que Disney no té una periodicitat establerta a l'hora d'estrenar els seus clàssics d'animació, aquest 2021 ens ha sorprès presentant no una, sinó dues pel·lícules. 

A diferència del que va passar amb Raya i l'últim drac, però, aquesta no ha tingut doblatge català, amb l'argument que se situa a Colòmbia i, com que a Catalunya tothom entén el castellà, tampoc no tenia gaire sentit. És un problema complex i que es pot debatre durant l'estona que calgui, però no és aquest el lloc per fer-ho. A mi, per una vegada, m'estava bé veure-la en castellà -encara que la versió original està feta en anglès, que ningú s'equivoqui-, i ara toca fer-ne la crítica.

Amb el nom d'Encanto (també en anglès), es tracta d'un film dirigit per Jared Bush i Byron Howard (director de Bolt, Embolicats i Zootròpolis), amb un guió coescrit pel mateix Bush (que ja havia escrit Vaiana) i Charise Castro Smith. 

És una pel·lícula sobre habilitats individuals, representades en aquest cas per uns dons màgics concedits als membres de la família Madrigal després que en el passat l'avi fos assassinat davant de la seva dona i els seus tres nadons acabats de néixer i que l'espelma que duien per il·luminar el camí de la seva fugida proporcionés als supervivents una protecció màgica que, per començar, els va concedir una enorme casa amb consciència propia que des de llavors anomenen Casita.

En un número musical que apareix ben aviat perquè no ens quedi cap dubte, tot i l'estil de l'animació i el curt inicial, que no és un film fet en col·laboració amb Pixar, coneixem els membres de la família Madrigal a través de la cançó que ens canta la protagonista, la Mirabel, i que parla dels dons que tenen les seves germanes, els seus pares, tiets, tietes, cosins i cosines. 

Superforça, superoïda, metamorfosi i altres "capacitats" que semblen més aviat impediments són alguns dels poders que tenen els familiars de la noia, que destaca entre tots plegats perquè a la seva cerimònia d'obtenció d'un don, quan era petita, no en va rebre cap.

Ella fa el cor fort i fa veure que no li importa, però enveja els altres i ho està passant especialment malament perquè s'acosta la cerimònia d'un cosinet seu que fa que dins seu lluitin l'alegria per ell i els mals records de la seva pròpia cerimònia. El pitjor, però, és que l'àvia, la matriarca, li fa una mica el buit aparentment per culpa de la seva manca de don i quan la Mirabel intenta avisar la família d'un perill imminent no li fan cas. 

Sense voler rebentar res més d'un argument que cal reconèixer que és més aviat previsible, només afegiré que Encanto evoluciona per convertir-se en una aventura de reivindicació dels punts forts de la seva protagonista, que és una noia d'allò més normal, cosa que no representaria un conflicte per a ella si no fos perquè està envoltada de gent que és especial per un o altre motiu. 

Malentesos, injustícies i drames diversos contribueixen a fer la història interessant, encara que, com he dit més amunt, sigui fàcil preveure per on aniran les coses. 

El seu missatge que hi ha sota la capa fantàstica d'aquest relat ens diu que encara que no destaquem en res, se suposa que tots tenim alguna cosa especial, alguna funció, algun moment en què lluïm més del que és habitual i som útils dins d'un grup. I tard o d'hora ho descobrirem. Se suposa. Alguns ens ho haurem de creure i confiar-hi.