Cinema: Encanto

Tot i que Disney no té una periodicitat establerta a l'hora d'estrenar els seus clàssics d'animació, aquest 2021 ens ha sorprès presentant no una, sinó dues pel·lícules. 

A diferència del que va passar amb Raya i l'últim drac, però, aquesta no ha tingut doblatge català, amb l'argument que se situa a Colòmbia i, com que a Catalunya tothom entén el castellà, tampoc no tenia gaire sentit. És un problema complex i que es pot debatre durant l'estona que calgui, però no és aquest el lloc per fer-ho. A mi, per una vegada, m'estava bé veure-la en castellà -encara que la versió original està feta en anglès, que ningú s'equivoqui-, i ara toca fer-ne la crítica.

Amb el nom d'Encanto (també en anglès), es tracta d'un film dirigit per Jared Bush i Byron Howard (director de Bolt, Embolicats i Zootròpolis), amb un guió coescrit pel mateix Bush (que ja havia escrit Vaiana) i Charise Castro Smith. 

És una pel·lícula sobre habilitats individuals, representades en aquest cas per uns dons màgics concedits als membres de la família Madrigal després que en el passat l'avi fos assassinat davant de la seva dona i els seus tres nadons acabats de néixer i que l'espelma que duien per il·luminar el camí de la seva fugida proporcionés als supervivents una protecció màgica que, per començar, els va concedir una enorme casa amb consciència propia que des de llavors anomenen Casita.

En un número musical que apareix ben aviat perquè no ens quedi cap dubte, tot i l'estil de l'animació i el curt inicial, que no és un film fet en col·laboració amb Pixar, coneixem els membres de la família Madrigal a través de la cançó que ens canta la protagonista, la Mirabel, i que parla dels dons que tenen les seves germanes, els seus pares, tiets, tietes, cosins i cosines. 

Superforça, superoïda, metamorfosi i altres "capacitats" que semblen més aviat impediments són alguns dels poders que tenen els familiars de la noia, que destaca entre tots plegats perquè a la seva cerimònia d'obtenció d'un don, quan era petita, no en va rebre cap.

Ella fa el cor fort i fa veure que no li importa, però enveja els altres i ho està passant especialment malament perquè s'acosta la cerimònia d'un cosinet seu que fa que dins seu lluitin l'alegria per ell i els mals records de la seva pròpia cerimònia. El pitjor, però, és que l'àvia, la matriarca, li fa una mica el buit aparentment per culpa de la seva manca de don i quan la Mirabel intenta avisar la família d'un perill imminent no li fan cas. 

Sense voler rebentar res més d'un argument que cal reconèixer que és més aviat previsible, només afegiré que Encanto evoluciona per convertir-se en una aventura de reivindicació dels punts forts de la seva protagonista, que és una noia d'allò més normal, cosa que no representaria un conflicte per a ella si no fos perquè està envoltada de gent que és especial per un o altre motiu. 

Malentesos, injustícies i drames diversos contribueixen a fer la història interessant, encara que, com he dit més amunt, sigui fàcil preveure per on aniran les coses. 

El seu missatge que hi ha sota la capa fantàstica d'aquest relat ens diu que encara que no destaquem en res, se suposa que tots tenim alguna cosa especial, alguna funció, algun moment en què lluïm més del que és habitual i som útils dins d'un grup. I tard o d'hora ho descobrirem. Se suposa. Alguns ens ho haurem de creure i confiar-hi.