Menú

dimecres, 1 de desembre de 2021

Visionats: Shang-Chi and the Legend of the Ten Rings

És evident que ja no vaig al cine tant com abans, per qüestions familiars, però ara que s'hi pot tornar amb més o menys normalitat, en general puc veure-hi les pel·lícules que més m'interessen. De vegades, però, no és així, com ha passat amb aquesta, que he hagut d'esperar que alliberessin de la llosa del Premium a la plataforma Disney+. 

I ara que ja l'he pogut veure, i juntament amb Eternals al cinema seria el més important que hi ha, per ara, de l'anomenada Fase Quatre de l'Univers Cinematogràfic Marvel, en vull fer una humil crítica. 

Shang-Chi: The Legend of the Ten Rings és un film d'aquest 2021 dirigit per Destin Daniel Cretton que suposa la primera adaptació cinematogràfica de les aventures d'en Shang-Chi, que no sé si és el primer superheroi asiàtic de la història dels còmics (va debutar el 1973), però sí que és el primer superheroi de l'Univers Cinematogràfic de Marvel amb aquest origen.

He d'avisar, igual que vaig fer amb la pel·lícula dels Eternals, que fins que vaig veure aquest film no en coneixia absolutament res, podríem dir que ni el nom. No soc especialista en Marvel, i encara menys en personatges que no arriben ni a secundaris als còmics dels altres. Dit això, espero que disculpeu possibles imprecisions i que entengueu aquesta crítica com el que és: la d'un film que he vist com a producte independent. 

La història comença amb escenes de fa mil anys (literalment), en què coneixem en Xu Wenwu (Tony Leung, aclamat actor honkoguès fetitxe de Wong Kar-wai), un guerrer que aconsegueix deu anells que li proporcionen poders divins i la immortalitat, gràcies als quals munta una organització que conquereix regnes i interfereix en la política de qualsevol país des de llavors. 

Coneixem també com s'enamora i té dos fills, un dels quals el protagonista d'una pel·lícula que passa de semblar del gènere wuxia d'arts marcials amb tocs místics i fantàstics i coreografies estil Tigre i drac, amb una narració en mandarí, per sort -cosa que és rara en un mercat com l'estatunidenc-, a semblar una comèdia també d'arts marcials com les d'en Jackie Chan a l'hora de traslladar-nos al present, en què seguim en Shang-Chi (Simu Liu), que viu a San Francisco, lluny física i mentalment del seu passat de fill d'aquell poderós guerrer, fent d'aparcacotxes amb el nom de Shaun. 

Allà viu d'una manera molt modesta, però feliç, i hi té una gran amiga, la Katy (Awkwafina, també rapera, i que va posar la veu a la dragona Sisu a Raya i l'últim drac), amb qui té una relació de "col·legues" que dona al film el seu vessant més humorístic i que no sap res del passat del seu amic.

Evidentment, les coses s'han de complicar i un bon dia rep l'atac d'uns membres dels Deu Anells, que dona lloc, com no podia ser d'una altra manera, a una espectacular escena d'acció als costeruts carrers de San Francisco.

Conscient que és literalment el seu passat perseguint-lo, en Shang-Chi decideix tornar a la Xina per avisar la seva germana Xialing (Meng'er Zhang, en el seu primer paper fora del teatre), també lluitadora, i a partir d'aquí la cosa s'emmerda i som testimonis d'un seguit de combats espectaculars i ben coreografiats, amanits pels elements fantàstics que van en augment a mesura que la trama avança i arribem al poble original del protagonista, situat en una altra dimensió, on s'ha d'enfrontar al seu passat tot abraçant-lo i desrovellant la seva tècnica, apresa a contracor quan era petit, i d'una manera més concreta enfrontant-se al seu pare.

Un pare borratxo de poder, com ha estat sempre, però amb una motivació personal amb què ens podem identificar i que fa que no el puguem considerar un malvat sense matisos.  

El tram final del film és visualment espectacular, adient per a la mena de lloc en què els personatges es troben, i la resolució de tot plegat és tan previsible com ben trenada, de manera que no podem exigir-li res més, a aquest film. No li falta, de fet, ni l'escena post-crèdits típica de Marvel on ens donen un tast de cap a on durà, el destí, aquests personatges.

No volia acabar sense comentar que si el regust, segons el moment, de les pel·lícules d'arts marcials més belles o més humorístiques no era prou, també hi interpreta un paper la mítica Michelle Yeoh, que ha treballat en els dos tipus de films xinesos que esmento. 

Shang-Chi, plena d'acció i amb un bon ritme, és, per a mi, un producte força rodó, i sembla que va funcionar pel que fa a acollida del públic i la crítica. Personalment trobo que, alliberada de l'enorme ombra dels Avengers, Marvel Studios està desplegant una Fase Quatre molt atractiva i que no cal patir per la continuïtat del seu èxit a la gran pantalla ni per l'existència de productes que se'n derivin.
 
 

 
 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails