Cinema: Wicked

En uns temps en què les pel·lícules duren poques setmanes al cinema i apareixen a la corresponent plataforma d'streaming que en tingui els drets, és estrany poder veure'n una en pantalla gran quan ja fa més d'un mes que es va estrenar, però vam aconseguir-ho amb aquesta que, per les seves característiques, val la pena veure almenys una vegada en aquestes condicions.

I és que es tracta d'un musical, molt llarg i ja sabem que dividit en dues parts, la segona de les quals pensada per a finals d'aquest any, per la qual cosa el so i la posada en escena contribueixen a l'experiència.

Wicked, que a la pantalla té el nom de Wicked: Part I, és un film de Jon M. Chu i escrit per Winnie Holzman i Dana Fox basat en el musical de 2003, escrit per la mateixa Holzman i Stephen Schwartz, al seu torn basant-se en un llibre de 1995 sobre la vida de la malvada de El màgic d'Oz, film de 1939, que també al seu torn venia d'una saga que es va iniciar l'any 1900.

Aquest seguit de referències forma un univers que s'explora en aquesta història que dona per fet el coneixement per part del públic almenys del film de 1939, i que personalment vaig voler veure (no diré "repassar" perquè no recordo si l'havia vist mai), i ben sorprès de trobar-me-la amb doblatge català a Max, per preparar-me per al llargmetratge que avui ens ocupa, perquè tot plegat és una preqüela ficada dins d'una petita seqüela, en començar la història just després de la mort de la Malvada Bruixa de l'Oest.

Ho fa amb un número musical protagonitzat per la fada Glinda (Ariana Grande), en plena celebració per la defunció de la malvada de la llegendària pel·lícula, però quan acaba li pregunten si és cert que havien estat amigues, i és aquí on comença la història que ens ocupa.

Perquè resulta que tothom té un origen, i tant el paradigma de la bondat com el de la maldat en aquest univers van ser joves i van anar a la universitat de Shiz, i en aquest moment el protagonisme passa a l'Elphaba Thropp (Cynthia Erivo), marcada des del seu naixement per l'estigma de tenir la pell verda i uns poders màgics que no pot controlar del tot, i marginada per un pare que la fa responsable de la paraplègia de naixement de la seva germana petita.

Acostumada a tenir un paper més aviat discret per no decebre el seu entorn, malgrat la dificultat inevitable causada pel seu aspecte, l'Elphaba passa uns primers dies força durs a la universitat, marginada i temuda per la resta d'estudiants, enamorats de la Galinda -així es diu al principi-, una futura fada amb una autoestima estratosfèrica i una empatia nul·la a qui la resta de l'alumnat fa la gara-gara, tot empoderant-la encara més.

Les coses, però, evolucionen, i a poc a poc s'estableix un estrany i improbable vincle entre aquestes companyes d'habitació obligades a ser-ho. L'Elphaba, un personatge tràgic i absolutament entranyable, que hauria de rebre la simpatia i commiseració del públic, només vol tenir una vida normal i, alhora, fer alguna cosa útil amb la seva màgia.

Quan les coses es tranquil·litzen, ara que és més tolerada gràcies a la influència de la Glinda, es relaxa i intenta dur una vida d'estudiant normal, tot permetent-se fins i tot enamorar-se, malgrat les reticències inicials d'una vida a la defensiva, del príncep Fiyero (Jonathan Bailey, l'Anthony de Bridgerton), que tothom assumeix que fa la parella ideal amb la Glinda, afectats inclosos, però això és un tema que queda més aviat com una subtrama que ja veurem com es desenvolupa, si és que ho fa, a la segona pel·lícula.

Però Wicked va de la transformació d'una bona noia en la malvada bruixa de l'arquetip clàssic d'Oz, i això es comença a gestar quan les coses van mal dades.

L'interès de la degana Madame Morrible (Michelle Yeoh) en l'Elphaba, que se sent especial gràcies a aquest acostament, amaga una motivació oculta que té a veure amb el secret del propi Màgic d'Oz (Jeff Goldblum), que ja sabem de la pel·lícula original que no és el que sembla.

I és que a Wicked es parla de racisme, tant envers la protagonista com els animals amb capacitat de raonar i parlar com els humans que hi ha en aquest regne de fantasia, i tot plegat agafa un to fosc allunyat de l'aparença de perfecció, luxe i bon gust que semblava en els primers compassos del film. 

El film ens deixa amb un final obert, tot i que sabem que tindrà continuació, que ens fa qüestionar-nos el relat oficial, perquè com en tants altres aspectes de la vida, la Història l'escriuen els vencedors, i fins i tot quan algú ha comès actes reprovables hem de conèixer les circumstàncies que hi han conduït abans d'emetre els nostres judicis.

Tinc ganes de saber com continua la història, si bé em fa una mica de por que la segona part sigui més aviat un remake del film de 1939. Podria sortir de dubtes llegint l'argument del musical de 2003, és cert, però m'estimo més que em sorprenguin, i aquesta vegada no ens arriscarem a perdre'ns l'oportunitat de gaudir-ne com cal, al cinema.

Visionats: Shang-Chi and the Legend of the Ten Rings

És evident que ja no vaig al cine tant com abans, per qüestions familiars, però ara que s'hi pot tornar amb més o menys normalitat, en general puc veure-hi les pel·lícules que més m'interessen. De vegades, però, no és així, com ha passat amb aquesta, que he hagut d'esperar que alliberessin de la llosa del Premium a la plataforma Disney+. 

I ara que ja l'he pogut veure, i juntament amb Eternals al cinema seria el més important que hi ha, per ara, de l'anomenada Fase Quatre de l'Univers Cinematogràfic Marvel, en vull fer una humil crítica. 

Shang-Chi: The Legend of the Ten Rings és un film d'aquest 2021 dirigit per Destin Daniel Cretton que suposa la primera adaptació cinematogràfica de les aventures d'en Shang-Chi, que no sé si és el primer superheroi asiàtic de la història dels còmics (va debutar el 1973), però sí que és el primer superheroi de l'Univers Cinematogràfic de Marvel amb aquest origen.

He d'avisar, igual que vaig fer amb la pel·lícula dels Eternals, que fins que vaig veure aquest film no en coneixia absolutament res, podríem dir que ni el nom. No soc especialista en Marvel, i encara menys en personatges que no arriben ni a secundaris als còmics dels altres. Dit això, espero que disculpeu possibles imprecisions i que entengueu aquesta crítica com el que és: la d'un film que he vist com a producte independent. 

La història comença amb escenes de fa mil anys (literalment), en què coneixem en Xu Wenwu (Tony Leung, aclamat actor honkoguès fetitxe de Wong Kar-wai), un guerrer que aconsegueix deu anells que li proporcionen poders divins i la immortalitat, gràcies als quals munta una organització que conquereix regnes i interfereix en la política de qualsevol país des de llavors. 

Coneixem també com s'enamora i té dos fills, un dels quals el protagonista d'una pel·lícula que passa de semblar del gènere wuxia d'arts marcials amb tocs místics i fantàstics i coreografies estil Tigre i drac, amb una narració en mandarí, per sort -cosa que és rara en un mercat com l'estatunidenc-, a semblar una comèdia també d'arts marcials com les d'en Jackie Chan a l'hora de traslladar-nos al present, en què seguim en Shang-Chi (Simu Liu), que viu a San Francisco, lluny física i mentalment del seu passat de fill d'aquell poderós guerrer, fent d'aparcacotxes amb el nom de Shaun. 

Allà viu d'una manera molt modesta, però feliç, i hi té una gran amiga, la Katy (Awkwafina, també rapera, i que va posar la veu a la dragona Sisu a Raya i l'últim drac), amb qui té una relació de "col·legues" que dona al film el seu vessant més humorístic i que no sap res del passat del seu amic.

Evidentment, les coses s'han de complicar i un bon dia rep l'atac d'uns membres dels Deu Anells, que dona lloc, com no podia ser d'una altra manera, a una espectacular escena d'acció als costeruts carrers de San Francisco.

Conscient que és literalment el seu passat perseguint-lo, en Shang-Chi decideix tornar a la Xina per avisar la seva germana Xialing (Meng'er Zhang, en el seu primer paper fora del teatre), també lluitadora, i a partir d'aquí la cosa s'emmerda i som testimonis d'un seguit de combats espectaculars i ben coreografiats, amanits pels elements fantàstics que van en augment a mesura que la trama avança i arribem al poble original del protagonista, situat en una altra dimensió, on s'ha d'enfrontar al seu passat tot abraçant-lo i desrovellant la seva tècnica, apresa a contracor quan era petit, i d'una manera més concreta enfrontant-se al seu pare.

Un pare borratxo de poder, com ha estat sempre, però amb una motivació personal amb què ens podem identificar i que fa que no el puguem considerar un malvat sense matisos.  

El tram final del film és visualment espectacular, adient per a la mena de lloc en què els personatges es troben, i la resolució de tot plegat és tan previsible com ben trenada, de manera que no podem exigir-li res més, a aquest film. No li falta, de fet, ni l'escena post-crèdits típica de Marvel on ens donen un tast de cap a on durà, el destí, aquests personatges.

No volia acabar sense comentar que si el regust, segons el moment, de les pel·lícules d'arts marcials més belles o més humorístiques no era prou, també hi interpreta un paper la mítica Michelle Yeoh, que ha treballat en els dos tipus de films xinesos que esmento. 

Shang-Chi, plena d'acció i amb un bon ritme, és, per a mi, un producte força rodó, i sembla que va funcionar pel que fa a acollida del públic i la crítica. Personalment trobo que, alliberada de l'enorme ombra dels Avengers, Marvel Studios està desplegant una Fase Quatre molt atractiva i que no cal patir per la continuïtat del seu èxit a la gran pantalla ni per l'existència de productes que se'n derivin.