Sèries: Bridgerton

M'agraden les produccions d'època, tant me fa de quina i en quin lloc, però la sèrie de què parlo avui, encara que en aparença i pel material promocional ho sembli, és una ficció històrica en més d'un sentit, ja que se situa en una època alternativa.

Creada per Chris Van Dusen per a Netflix, i basada en una sèrie de novel·les de Julia Quinn, amb producció de Shondaland (Grey's Anatomy, How to Get Away With Murder, Scandal...), ens presenta des de desembre de 2020, i amb tres temporades completes en el moment que escric aquesta entrada, històries de l'alta societat londinenca del primer terç del segle XIX, en un context en què la reina Carlota, casada amb el rei Jordi III, és negra i, amb aquest casament, aquesta alta societat està formada per persones de totes les ètnies, un detall que explico perquè, més enllà de corregir greuges històrics i adaptar-se a la correcció política actual, s'esmenta en algun moment de l'argument.

Bridgerton és el nom d'aquesta sèrie, els protagonistes de la qual són la nombrosa família que dona nom a la producció, encapçalada per la vescomtessa Bridgerton, vídua i mare de vuit fills (Ruth Gemmell), que trencant la tendència de la societat aspira a què la seva descendència es casi bé, és clar, però sobretot que es casi per amor, com va fer ella encara que, malauradament, es quedés sense marit de molt jove.

Cadascuna de les seves criatures va rebre un nom seguint l'ordre alfabètic, de manera que tenim, de més gran a més petita, l'Anthony (Jonathan Bailey), l'hereu del títol de lord, amb un gran pes a les seves espatlles per complir les expectatives i liderar la família; en Benedict (Luke Thompson), que aprofita que no té aquest pes per dur una vida més aviat dissoluta, en Colin (Luke Newton), més discret però amb una interessant evolució a mesura que avança la sèrie, la Daphne (Phoebe Dynevor), una noia refinada i paradigma de noia casadora de l'alta societat, l'Eloise (Claudia Jessie), la rebel amb idees revolucionàries, la Francesca (Ruby Stokes) -que no surt a la foto-, obsessa de la música i de caràcter força reservat, en Gregory (Will Tilson), acomplexat per ser el petit, i la Hyacinth (Florence Hunt), la benjamina, que es baralla sovint amb el seu germanet. 

La gràcia de Bridgerton és que, per més que els personatges es mantinguin, cada temporada, entenc que reflex del que deu passar als llibres, se centra en un grup diferent. Passa que, com que hi ha tants Bridgerton, els protagonistes sempre són alguns d'ells.

A la primera, per exemple, tenim la història de la Daphne, designada "diamant" per part de la reina Carlota (Golda Rosheuvel), que és qui quan li presenten les noies casadores a cada temporada de festeig indica quina és la que troba més prometedora, i val més tenir-la contenta per obtenir la seva benedicció. A la Daphne no li agrada l'home amb qui el seu germà Anthony la vol prometre, i un amic precisament de l'Anthony, el duc Simon Basset (Regé-Jean Page), a qui estan pressionant perquè busqui muller, arriba a un acord amb la Daphne per fer veure que festegen i, així, aconseguir que deixin de buscar-los parella.

Tot i que tenia intenció de presentar les tres històries principals que hem vist fins ara, trobo més adequat fer una petita pausa per parlar de la família Featherington, les ovelles negres de Mayfair, que són lady Featherington (Polly Walker) i les seves filles Prudence (Bessier Carter), Philippa (Harriet Cains) i Penelope (Nicola Coughlan, vista a Derry Girls).

Són una família que intenta encaixar desesperadament en l'alta societat, però destaquen pels seus vestits cridaners i poca sofisticació. Les filles tenen poques probabilitats de trobar bons marits, i especialment és així en el cas de la Penelope, molt tímida i menyspreada per gent com la cruel Cressida Cowper (Jessica Madsen), encara que aviat veiem que sembla que no encaixi a la seva família, perquè a diferència de la seva mare i les seves germanes, és una persona decent i culta.

A la segona temporada el protagonista és l'Anthony, que ha decidit que ja és hora que lord Bridgerton trobi una dona que hereti el títol de vescomtessa, encara que la seva vídua mare és encara molt respectada en aquest paper. 

No hi ha cap noia que li cridi l'atenció, tot i que tampoc és exigent: no busca ni enamorar-se, al contrari, troba que és un tràmit més i que l'amor és una complicació innecessària, de manera que quan la reina Carlota nomena diamant l'Edwina Sharma (Charithra Chandran) la posa al seu punt de mira, ja que al capdavall és la casadora més cobejada. Haurà de caure en gràcia també, però, a la seva protectora i soltera germana gran, la Kate (Simone Ashley), que ho complicarà tot fins a uns límits dolorosos.

A la tercera s'explora, donant-li tot el protagonisme, l'amor que la Penelope ha sentit sempre pel seu veí i amic Colin, que no ha estat mai conscient d'aquesta admiració romàntica. Els somnis d'ella en aquest sentit són difícils de fer realitat perquè té una autoestima molt tocada, en part per com l'han menyspreat fins i tot les seves germanes, poc valorades elles també a l'alta societat, i la seva mare, però també perquè en Colin s'ha anat fent gran i ara és tot un faldiller i atrau l'atenció de totes les noies en edat de casar-se.

No vull revelar res més d'aquesta ni de cap de les temporades, però he de dir que la sèrie m'ha sorprès molt positivament. Reconec que el primer episodi se'm va fer feixuc, trobava poc interessants uns personatges que vivien per mostrar-se en balls de saló -amb música moderna i volgudament anacrònica interpretada amb estil clàssic i instruments de corda, això sí- i per llegir el pamflet setmanal de la misteriosa Lady Whistledown (amb veu en off de la llegendària Julie Andrews), farcit de tafaneries sobre la pròpia societat i capaç de tacar el bon nom de qualsevol família, que esdevé la subtrama recurrent de la sèrie, però ben aviat m'hi vaig enganxar de mala manera i després me n'he empassat els capítols com si fossin gots del desaparegut Sunny Delight de llimona. 

Mentre esperem la quarta temporada, també podem mirar l'spin-off de la joventut de la reina Carlota que tenim a la mateixa Netflix, i que sens dubte mirarem properament per contextualitzar la joventut d'alguns dels personatges més veterans i igualment entranyables de la sèrie.

Sigui com sigui, i encara que no estem davant d'una d'aquelles sèries que sortiran a les llistes de les millors de la història, el cert és que és un entreteniment perfectament vàlid i molt addictiu, amb les seves intrigues, maquinacions, girs de guió, moments telenovel·lescs i un potent element romàntic amanit per amors impossibles (o gairebé), que és una cosa que sempre m'agrada, i estic content d'haver-me decidit a provar-lo tot i que, inicialment, no em cridava l'atenció en excés.