Sèries: Bridgerton

M'agraden les produccions d'època, tant me fa de quina i en quin lloc, però la sèrie de què parlo avui, encara que en aparença i pel material promocional ho sembli, és una ficció històrica en més d'un sentit, ja que se situa en una època alternativa.

Creada per Chris Van Dusen per a Netflix, i basada en una sèrie de novel·les de Julia Quinn, amb producció de Shondaland (Grey's Anatomy, How to Get Away With Murder, Scandal...), ens presenta des de desembre de 2020, i amb tres temporades completes en el moment que escric aquesta entrada, històries de l'alta societat londinenca del primer terç del segle XIX, en un context en què la reina Carlota, casada amb el rei Jordi III, és negra i, amb aquest casament, aquesta alta societat està formada per persones de totes les ètnies, un detall que explico perquè, més enllà de corregir greuges històrics i adaptar-se a la correcció política actual, s'esmenta en algun moment de l'argument.

Bridgerton és el nom d'aquesta sèrie, els protagonistes de la qual són la nombrosa família que dona nom a la producció, encapçalada per la vescomtessa Bridgerton, vídua i mare de vuit fills (Ruth Gemmell), que trencant la tendència de la societat aspira a què la seva descendència es casi bé, és clar, però sobretot que es casi per amor, com va fer ella encara que, malauradament, es quedés sense marit de molt jove.

Cadascuna de les seves criatures va rebre un nom seguint l'ordre alfabètic, de manera que tenim, de més gran a més petita, l'Anthony (Jonathan Bailey), l'hereu del títol de lord, amb un gran pes a les seves espatlles per complir les expectatives i liderar la família; en Benedict (Luke Thompson), que aprofita que no té aquest pes per dur una vida més aviat dissoluta, en Colin (Luke Newton), més discret però amb una interessant evolució a mesura que avança la sèrie, la Daphne (Phoebe Dynevor), una noia refinada i paradigma de noia casadora de l'alta societat, l'Eloise (Claudia Jessie), la rebel amb idees revolucionàries, la Francesca (Ruby Stokes) -que no surt a la foto-, obsessa de la música i de caràcter força reservat, en Gregory (Will Tilson), acomplexat per ser el petit, i la Hyacinth (Florence Hunt), la benjamina, que es baralla sovint amb el seu germanet. 

La gràcia de Bridgerton és que, per més que els personatges es mantinguin, cada temporada, entenc que reflex del que deu passar als llibres, se centra en un grup diferent. Passa que, com que hi ha tants Bridgerton, els protagonistes sempre són alguns d'ells.

A la primera, per exemple, tenim la història de la Daphne, designada "diamant" per part de la reina Carlota (Golda Rosheuvel), que és qui quan li presenten les noies casadores a cada temporada de festeig indica quina és la que troba més prometedora, i val més tenir-la contenta per obtenir la seva benedicció. A la Daphne no li agrada l'home amb qui el seu germà Anthony la vol prometre, i un amic precisament de l'Anthony, el duc Simon Basset (Regé-Jean Page), a qui estan pressionant perquè busqui muller, arriba a un acord amb la Daphne per fer veure que festegen i, així, aconseguir que deixin de buscar-los parella.

Tot i que tenia intenció de presentar les tres històries principals que hem vist fins ara, trobo més adequat fer una petita pausa per parlar de la família Featherington, les ovelles negres de Mayfair, que són lady Featherington (Polly Walker) i les seves filles Prudence (Bessier Carter), Philippa (Harriet Cains) i Penelope (Nicola Coughlan, vista a Derry Girls).

Són una família que intenta encaixar desesperadament en l'alta societat, però destaquen pels seus vestits cridaners i poca sofisticació. Les filles tenen poques probabilitats de trobar bons marits, i especialment és així en el cas de la Penelope, molt tímida i menyspreada per gent com la cruel Cressida Cowper (Jessica Madsen), encara que aviat veiem que sembla que no encaixi a la seva família, perquè a diferència de la seva mare i les seves germanes, és una persona decent i culta.

A la segona temporada el protagonista és l'Anthony, que ha decidit que ja és hora que lord Bridgerton trobi una dona que hereti el títol de vescomtessa, encara que la seva vídua mare és encara molt respectada en aquest paper. 

No hi ha cap noia que li cridi l'atenció, tot i que tampoc és exigent: no busca ni enamorar-se, al contrari, troba que és un tràmit més i que l'amor és una complicació innecessària, de manera que quan la reina Carlota nomena diamant l'Edwina Sharma (Charithra Chandran) la posa al seu punt de mira, ja que al capdavall és la casadora més cobejada. Haurà de caure en gràcia també, però, a la seva protectora i soltera germana gran, la Kate (Simone Ashley), que ho complicarà tot fins a uns límits dolorosos.

A la tercera s'explora, donant-li tot el protagonisme, l'amor que la Penelope ha sentit sempre pel seu veí i amic Colin, que no ha estat mai conscient d'aquesta admiració romàntica. Els somnis d'ella en aquest sentit són difícils de fer realitat perquè té una autoestima molt tocada, en part per com l'han menyspreat fins i tot les seves germanes, poc valorades elles també a l'alta societat, i la seva mare, però també perquè en Colin s'ha anat fent gran i ara és tot un faldiller i atrau l'atenció de totes les noies en edat de casar-se.

No vull revelar res més d'aquesta ni de cap de les temporades, però he de dir que la sèrie m'ha sorprès molt positivament. Reconec que el primer episodi se'm va fer feixuc, trobava poc interessants uns personatges que vivien per mostrar-se en balls de saló -amb música moderna i volgudament anacrònica interpretada amb estil clàssic i instruments de corda, això sí- i per llegir el pamflet setmanal de la misteriosa Lady Whistledown (amb veu en off de la llegendària Julie Andrews), farcit de tafaneries sobre la pròpia societat i capaç de tacar el bon nom de qualsevol família, que esdevé la subtrama recurrent de la sèrie, però ben aviat m'hi vaig enganxar de mala manera i després me n'he empassat els capítols com si fossin gots del desaparegut Sunny Delight de llimona. 

Mentre esperem la quarta temporada, també podem mirar l'spin-off de la joventut de la reina Carlota que tenim a la mateixa Netflix, i que sens dubte mirarem properament per contextualitzar la joventut d'alguns dels personatges més veterans i igualment entranyables de la sèrie.

Sigui com sigui, i encara que no estem davant d'una d'aquelles sèries que sortiran a les llistes de les millors de la història, el cert és que és un entreteniment perfectament vàlid i molt addictiu, amb les seves intrigues, maquinacions, girs de guió, moments telenovel·lescs i un potent element romàntic amanit per amors impossibles (o gairebé), que és una cosa que sempre m'agrada, i estic content d'haver-me decidit a provar-lo tot i que, inicialment, no em cridava l'atenció en excés. 

Sèries: Station 19

Déu n'hi do els anys que fa que li vaig dedicar una entrada a Grey's Anatomy, un dels meus plaers culpables i una sèrie que segueixo religiosament en les seves emissions setmanals, evidentment en versió original, sense haver d'esperar setmanes fins que alguna cadena d'àmbit espanyol decideixi estrenar-ne els episodis. I ja tinc ganes que en comenci la 16a temporada, que es diu aviat.

No estem parlant de televisió amb majúscules, ni té uns estàndards de producció espectaculars, així com tampoc compta amb una fotografia cinematogràfica de l'estil de les grans sèries de les últimes dues dècades, però sí que és entreteniment pur, per no pensar gaire i passar-s'ho bé tot seguint els embolics amorosos que tenen com a excusa el dia a dia d'un hospital.

Una fórmula creada per la Shonda Rhimes, que també en va promoure un spin-off basat en una clínica privada, amb el nom de Private Practice (2007-2013) i el 2018 n'encetava un altre, aquest cop ambientat en una estació de bombers i amb el nom de Station 19.

La fórmula és la mateixa que a les altres sèries: la professió dels seus protagonistes té menys importància que l'autèntic gruix de la trama, que són les relacions personals, sobretot les de tipus sentimental, i la construcció dels personatges, que són el punt fort de les obres de Shondaland.

En aquest cas la protagonista és l'Andrea "Andy" Herrera (Jaina Lee Ortiz), una bombera indisciplinada i impulsiva que, en aquest sentit, recorda molt -i ens ensenyen que és amiga de- la Meredith Grey de Grey's Anatomy i, per tant, és un dels casos en què un protagonista no només no m'agrada gaire -de fet, això és habitual, ja vaig dir que jo soc home de secundaris-, sinó que també em cau malament.

En les dues temporades que duem de Station 19 l'hem vist prendre decisions arriscades i que les coses li sortissin bé, però desafiant els ordres dels seu superiors en més d'una ocasió. També l'hem vist lluitar per fer-se respectar i ascendir en la jerarquia, malgrat que les sospites de favoritisme per part del capità de l'estació juguen en contra seva.

Un capità, en Pruitt Herrera (Miguel Sandoval, vist a Medium, per exemple), que és el seu pare i que no es pot dir que li doni un tracte de favor, però sí que la sobreprotegeix una mica.

Respectat i admirat pels seus subordinats i superiors, és un home amb una llarga experiència en el seu ofici, que estima i que no vol abandonar encara que les seves circumstàncies mèdiques l'empenyin a fer-ho. Un personatge entranyable.

La Maya Bishop (Danielle Savre) és la millor amiga de l'Andy i excampiona olímpica d'atletisme, i el meu personatge preferit des del primer episodi.

Sembla una persona despreocupada, poc seriosa i amant de la festa i la xerinol·la, però es preocupa pels altres i s'entrega al màxim a les coses quan és necessari, com a la feina, atès el seu caràcter competitiu.

En Jack Gibson (Grey Damon) és el "guaperes" de l'estació, valent i enèrgic, i les seves ganes de destacar i ascendir el fan xocar amb l'Andy, amb qui també manté una relació sentimental d'amagat dels altres.

Però és clar, també hi ha friccions amb la Maya, perquè cap dels tres personatges esmentats està disposat a cedir davant dels altres. En Jack és un personatge que es va construint poc a poc, i amb la sèrie més avançada coneixem la seva part més humana i vulnerable.

El mateix passa amb en Dean Miller (Okieriete Onaodowan), un bomber corpulent i reservat, que tot i així veiem des del principi que és un tros de pa. M'agrada aquest tipus de personatge, perquè m'hi identifico -no pas per la part de "corpulent", però-.

De cara a la segona temporada sabem coses de la difícil relació que manté amb la seva família i el veiem obrir-se més als altres.

En Travis Montgomery (Jay Hayden, vist a The Catch, una altra producció de la senyora Rhimes) és un entranyable bomber que a més de ser bona persona ens desperta compassió perquè va perdre el marit, que també era bomber, en acte de servei.

Ara tot just comença a obrir-se a la possibilitat de tenir una nova relació, però el record d'en Michael és massa fort, encara, i no serà gens fàcil.

De l'estació 19 només queda parlar de la Victoria "Vic" Hughes (Barrett Doss), una de les més recents incorporacions a la plantilla i amb certa innocència i impulsivitat pròpies de la seva joventut i inexperiència, en comparació amb els seus companys i companyes.

La veiem viure una història d'amor, ja a la segona temporada, d'allò més punyent, i de la qual jo ja tenia pistes perquè en vaig veure una part en un crossover que Station 19 i Grey's Anatomy van tenir a les respectives 2a i 15a temporades abans de decidir que veuria aquesta sèrie.

I és que els spin-offs de Grey's Anatomy neixen amb l'excusa de seguir els moviments d'algun personatge secundari de la sèrie mèdica, en aquest cas en Benjamin "Ben" Warren (Jason George), el marit de la doctora Bailey, que surt força a Station 19, per cert.

Ell és el novell de l'estació, i de fet ja a la sèrie d'on prové ens explicaven que volia canviar la seva professió de metge a bomber -un segon canvi, atès que ja havia passat d'anestesiòleg a cirurgià-. Aquí té fam d'aprenentatge i cada cop fa millor la seva feina com a bomber, però sovint recorre als seus coneixements mèdics, com si no pogués passar ni un dia sense recordar-los als seus companys -que també en tenen una mica per tal d'atendre les víctimes dels incendis i els desastres als quals acudeixen-. Tot i així, si a Grey's era un personatge secundari, aquí tampoc no passa d'aquesta categoria.

Sortim de l'estació per parlar de l'últim personatge que vull repassar, en Ryan Tanner (Alberto Frezza), un jove agent de policia i veí de tota la vida de l'Andy que n'està enamorat, perquè es coneixen des que eren petits i van tenir alguna història en el passat.

El triangle amorós entre en Jack, l'Andy i en Ryan està servit, i encara que aquest policia amb aire innocent i un passat delictiu ens sembli el perdedor en aquest joc en què no tothom pot guanyar, ens pot donar alguna sorpresa.

No pas les aparicions de personatges de Grey's Anatomy, que al principi fan gràcia i poden ser una mica sorprenents, però arriba un moment que els veiem aparèixer un pèl massa sovint, en forma de convidats especials, sobretot en el cas de la Miranda Bailey, per més que comprenguem que és la dona d'un dels personatges.

Però bé, això és fanservice pur. El gruix de Station 19 són els casos, generalment autoconclusius, d'incendis i altres problemes que el grup ha de solventar i que ens tenen amb l'ai al cor, d'una manera més excitant, segons com, que quan a l'altra sèrie tenim un cirurgià superat amb les mans dins d'un cos d'on no para de sortir sang mentre els aparells de monitorització del pacient rondinen sense parar.

I, és clar, el que deia al principi: Station 19 en realitat és una sèrie sobre els seus personatges i les relacions que tenen entre ells i amb altres persones més o menys relacionades amb l'estació i el departament de bombers de Seattle.

Fa que ens amoïnem per tots, que vulguem seguir les seves subtrames, tant si ens cauen especialment com si no els suportem, amb tots els graus que hi pot haver pel mig.

És una fórmula calcada de la de Grey's Anatomy, de manera que estic segur que no m'equivoco si afirmo que si ens agrada una sèrie ens agradarà l'altra. És d'aquelles que enganxen, un altre plaer culpable dels que s'acompanyen amb un Häagen-Dazs.