Visionats: Ride your wave

Per qüestions de feina de tant en tant he de revisar la traducció d'algun llargmetratge d'animació japonesa, però com que acostumen de ser de One Piece o Detectiu Conan, no en parlo, perquè tampoc no m'interessen gaire. Els de Doraemon i Shin Chan em fan més gràcia, però tampoc no em ve de gust comentar-ne res.

Recentment, però, em va tocar revisar un film premiat com a millor pel·lícula animada en festivals com el de Sitges, i que arribarà a cinemes de l'estat espanyol al febrer, així que com que l'he vist, encara que sigui compartint pantalla amb un document de Word on hi havia el text, em ve de gust parlar-ne.

Ride your wave (Kimi to, nami ni noretara), dirigida per Masaaki Yuasa, director també de Night is Short, Walk on Girl o Lu Over the Wall, per citar els títols més coneguts o que ens sonen més, es va estrenar al juny d'aquest 2019 al Festival d'Animació d'Annecy, a França, dies abans d'arribar als cinemes japonesos.

L'argument gira al voltant d'una noia, la Hinako, que se'n va a viure a un poble de costa per estudiar a la universitat i dedicar-se al surf, que tant li agrada, sense pensar gaire més en el que farà després amb la seva vida.

Un dia es declara un foc al seu edifici i la rescata en Minato, un bomber del poble, i comencen una bonica història d'amor, i la Hinako li ensenya a surfejar.

El que podria ser una pel·lícula romàntica normal i corrent ens colpeja amb un gir dels esdeveniments que trenca aquesta felicitat -també es veia venir, perquè quan les coses comencen a anar molt bé des del principi, pel bé de la narrativa alguna cosa ha de passar-, i el film adquireix un to diferent i parla del dol i refer la vida.

Però no ho fa d'una manera tradicional, fent-nos enfonsar en la tristesa i el drama, sinó que de sobte introdueix elements fantàstics, i simbolismes en enfrontar aigua i foc -perquè també és una pel·lícula que amb l'excusa d'altres subtrames mostra incendis-, i fuig del realisme o, si més no, hi introdueix aquests elements que esmento i fins i tot un estil visual característic que manté la nostra curiositat i deixa poc temps per a la calma i el sempre perillós avorriment, per a segons quin espectador, quan estem davant de pel·lícules molt boniques però lentes i plenes de silencis.

És difícil comentar gaire cosa més sense fer més spoilers dels que probablement ja he fet -tanmateix, creieu-me que veig que en d'altres llocs en fan de molt més clars, però recapitulant, Ride your wave és una pel·lícula sobre la pèrdua i la reconstrucció personal feta amb una perspectiva diferent, amb un estil peculiar i, per sobre de tot, és una pel·lícula bonica que deixa amb un bon regust.

Celebro que estigui previst que s'estreni als cinemes, però com acostuma a passar, suposo que seran poques sessions, durant molt pocs dies. Si us agrada l'anime, però, i podeu anar-hi, penso que no us en penedireu.

Sèries: Station 19

Déu n'hi do els anys que fa que li vaig dedicar una entrada a Grey's Anatomy, un dels meus plaers culpables i una sèrie que segueixo religiosament en les seves emissions setmanals, evidentment en versió original, sense haver d'esperar setmanes fins que alguna cadena d'àmbit espanyol decideixi estrenar-ne els episodis. I ja tinc ganes que en comenci la 16a temporada, que es diu aviat.

No estem parlant de televisió amb majúscules, ni té uns estàndards de producció espectaculars, així com tampoc compta amb una fotografia cinematogràfica de l'estil de les grans sèries de les últimes dues dècades, però sí que és entreteniment pur, per no pensar gaire i passar-s'ho bé tot seguint els embolics amorosos que tenen com a excusa el dia a dia d'un hospital.

Una fórmula creada per la Shonda Rhimes, que també en va promoure un spin-off basat en una clínica privada, amb el nom de Private Practice (2007-2013) i el 2018 n'encetava un altre, aquest cop ambientat en una estació de bombers i amb el nom de Station 19.

La fórmula és la mateixa que a les altres sèries: la professió dels seus protagonistes té menys importància que l'autèntic gruix de la trama, que són les relacions personals, sobretot les de tipus sentimental, i la construcció dels personatges, que són el punt fort de les obres de Shondaland.

En aquest cas la protagonista és l'Andrea "Andy" Herrera (Jaina Lee Ortiz), una bombera indisciplinada i impulsiva que, en aquest sentit, recorda molt -i ens ensenyen que és amiga de- la Meredith Grey de Grey's Anatomy i, per tant, és un dels casos en què un protagonista no només no m'agrada gaire -de fet, això és habitual, ja vaig dir que jo soc home de secundaris-, sinó que també em cau malament.

En les dues temporades que duem de Station 19 l'hem vist prendre decisions arriscades i que les coses li sortissin bé, però desafiant els ordres dels seu superiors en més d'una ocasió. També l'hem vist lluitar per fer-se respectar i ascendir en la jerarquia, malgrat que les sospites de favoritisme per part del capità de l'estació juguen en contra seva.

Un capità, en Pruitt Herrera (Miguel Sandoval, vist a Medium, per exemple), que és el seu pare i que no es pot dir que li doni un tracte de favor, però sí que la sobreprotegeix una mica.

Respectat i admirat pels seus subordinats i superiors, és un home amb una llarga experiència en el seu ofici, que estima i que no vol abandonar encara que les seves circumstàncies mèdiques l'empenyin a fer-ho. Un personatge entranyable.

La Maya Bishop (Danielle Savre) és la millor amiga de l'Andy i excampiona olímpica d'atletisme, i el meu personatge preferit des del primer episodi.

Sembla una persona despreocupada, poc seriosa i amant de la festa i la xerinol·la, però es preocupa pels altres i s'entrega al màxim a les coses quan és necessari, com a la feina, atès el seu caràcter competitiu.

En Jack Gibson (Grey Damon) és el "guaperes" de l'estació, valent i enèrgic, i les seves ganes de destacar i ascendir el fan xocar amb l'Andy, amb qui també manté una relació sentimental d'amagat dels altres.

Però és clar, també hi ha friccions amb la Maya, perquè cap dels tres personatges esmentats està disposat a cedir davant dels altres. En Jack és un personatge que es va construint poc a poc, i amb la sèrie més avançada coneixem la seva part més humana i vulnerable.

El mateix passa amb en Dean Miller (Okieriete Onaodowan), un bomber corpulent i reservat, que tot i així veiem des del principi que és un tros de pa. M'agrada aquest tipus de personatge, perquè m'hi identifico -no pas per la part de "corpulent", però-.

De cara a la segona temporada sabem coses de la difícil relació que manté amb la seva família i el veiem obrir-se més als altres.

En Travis Montgomery (Jay Hayden, vist a The Catch, una altra producció de la senyora Rhimes) és un entranyable bomber que a més de ser bona persona ens desperta compassió perquè va perdre el marit, que també era bomber, en acte de servei.

Ara tot just comença a obrir-se a la possibilitat de tenir una nova relació, però el record d'en Michael és massa fort, encara, i no serà gens fàcil.

De l'estació 19 només queda parlar de la Victoria "Vic" Hughes (Barrett Doss), una de les més recents incorporacions a la plantilla i amb certa innocència i impulsivitat pròpies de la seva joventut i inexperiència, en comparació amb els seus companys i companyes.

La veiem viure una història d'amor, ja a la segona temporada, d'allò més punyent, i de la qual jo ja tenia pistes perquè en vaig veure una part en un crossover que Station 19 i Grey's Anatomy van tenir a les respectives 2a i 15a temporades abans de decidir que veuria aquesta sèrie.

I és que els spin-offs de Grey's Anatomy neixen amb l'excusa de seguir els moviments d'algun personatge secundari de la sèrie mèdica, en aquest cas en Benjamin "Ben" Warren (Jason George), el marit de la doctora Bailey, que surt força a Station 19, per cert.

Ell és el novell de l'estació, i de fet ja a la sèrie d'on prové ens explicaven que volia canviar la seva professió de metge a bomber -un segon canvi, atès que ja havia passat d'anestesiòleg a cirurgià-. Aquí té fam d'aprenentatge i cada cop fa millor la seva feina com a bomber, però sovint recorre als seus coneixements mèdics, com si no pogués passar ni un dia sense recordar-los als seus companys -que també en tenen una mica per tal d'atendre les víctimes dels incendis i els desastres als quals acudeixen-. Tot i així, si a Grey's era un personatge secundari, aquí tampoc no passa d'aquesta categoria.

Sortim de l'estació per parlar de l'últim personatge que vull repassar, en Ryan Tanner (Alberto Frezza), un jove agent de policia i veí de tota la vida de l'Andy que n'està enamorat, perquè es coneixen des que eren petits i van tenir alguna història en el passat.

El triangle amorós entre en Jack, l'Andy i en Ryan està servit, i encara que aquest policia amb aire innocent i un passat delictiu ens sembli el perdedor en aquest joc en què no tothom pot guanyar, ens pot donar alguna sorpresa.

No pas les aparicions de personatges de Grey's Anatomy, que al principi fan gràcia i poden ser una mica sorprenents, però arriba un moment que els veiem aparèixer un pèl massa sovint, en forma de convidats especials, sobretot en el cas de la Miranda Bailey, per més que comprenguem que és la dona d'un dels personatges.

Però bé, això és fanservice pur. El gruix de Station 19 són els casos, generalment autoconclusius, d'incendis i altres problemes que el grup ha de solventar i que ens tenen amb l'ai al cor, d'una manera més excitant, segons com, que quan a l'altra sèrie tenim un cirurgià superat amb les mans dins d'un cos d'on no para de sortir sang mentre els aparells de monitorització del pacient rondinen sense parar.

I, és clar, el que deia al principi: Station 19 en realitat és una sèrie sobre els seus personatges i les relacions que tenen entre ells i amb altres persones més o menys relacionades amb l'estació i el departament de bombers de Seattle.

Fa que ens amoïnem per tots, que vulguem seguir les seves subtrames, tant si ens cauen especialment com si no els suportem, amb tots els graus que hi pot haver pel mig.

És una fórmula calcada de la de Grey's Anatomy, de manera que estic segur que no m'equivoco si afirmo que si ens agrada una sèrie ens agradarà l'altra. És d'aquelles que enganxen, un altre plaer culpable dels que s'acompanyen amb un Häagen-Dazs.