Sèries: Derry Girls

Una de les maneres de descobrir sèries de televisió és la tradicional de la recomanació per part d'una altra persona, i avui vull parlar d'una que almenys jo no coneixia ni tan sols pel nom, perquè Netflix sol fer propostes basades en el que l'usuari ha vist anteriorment, sense mostrar mai tot el seu catàleg, que de vegades té coses força amagades.

En el cas de la sèrie d'avui la "recomanació" va ser un tuit de La Frikoteca que li responia a algú que preguntava alguna cosa com ara si era normal estar enganxat a aquesta sèrie als 40 anys, i la resposta deia que era una sèrie imprescindible. I em vaig mirar de què anava i a casa ens va anar molt bé, gràcies a la durada reduïda dels seus episodis en comparació amb l'estàndard de 40 a 60 minuts, tenir una nova sèrie per als dies que se'ns fa tard a l'hora de sopar i no volem posar-nos un capítol més llarg per si ens adormim abans que acabi.

Derry Girls és una sèrie creada per Lisa McGee, de només 19 episodis distribuïts en 3 temporades emeses originalment al Channel 4 britànic entre 2018 i 2022, i aquí s'ha pogut i es pot veure a Netflix.

En realitat, per la seva naturalesa, no m'estendré gaire amb aquesta entrada, perquè argumentalment parlant no hi ha una trama llarga, sinó que es tracta d'una comèdia adolescent amb tocs d'humor negre que té la particularitat de situar-se a la ciutat de Derry (Londonderry per al bàndol unionista), a Irlanda del Nord, entre 1994 i 1998, cap al final dels anomenats "The Troubles", el conflicte nord-irlandès, per la qual cosa hi ha referències a l'IRA i l'eterna confrontació entre catòlics i protestants causada per la independència parcial d'Irlanda, de manera que hi ha moments en què la comèdia dona pas al drama per tal de tractar segons quins moments amb la sensibilitat adequada.

Tot i que és una sèrie força coral, si hem de triar una protagonista no hi ha dubte que seria l'Erin Quinn (Saoirse-Monica Jackson), la més normal de la colla, o si més no la que més s'esforça per ser-ho i gaudir d'una vida acadèmica feliç i popular. 

Té bon cor, però també tendència a dramatitzar, posar cares estranyes i considerar-se a si mateixa més atractiva en tots els sentits del que li demostra la poca influència que té en els altres.

Viu amb la seva cosina Orla McCool (Louisa Harland), una noia que sempre té el cap als núvols i que és, sens dubte, la rarota del grup i de l'institut. 

Això és el resultat de tenir la mare que té, la Sarah McCool (Kathy Kiera Clarke), que l'ha pujat sola -bé, no sola, però sense el pare- i d'una manera força maldestra i que viu amb la família de l'Erin, completada pels seus pares, que són la manaire Mary (Tara Lynne O'Neill) i el pusil·lànime Gerry (Tommy Tiernan), a més del seu avi matern Joe (Ian McElhinney, vist a Game of Thrones), que tracta força malament el seu gendre. 

Continuem repassant la colla amb la Clare Devlin (Nicola Coughlan), l'estudiosa del grup, però també la més poruga, que a més amaga un secret, comprensible tenint en compte l'època.

Després tenim la Michelle Mallon (Jamie-Lee O'Donnell), la choni -o l'equivalent cultural nord-irlandès-, la grollera, rebel i obertament interessada en el sexe, l'alcohol i les drogues, tot i que, com totes, en el fons té bon cor i només intenta superar l'adolescència a la seva manera.

Té un caràcter fort i la seva víctima principal és precisament un cosí seu que s'ha criat a Londres, en James Maguire (Dylan Llewellyn), i que ara que ha tornat a Derry esdevé l'únic alumne masculí de l'escola femenina on té lloc la major part de l'acció de la sèrie. La gent s'acostuma a fotre del seu accent anglès i assumeix, malgrat que ell insisteix en què no és cert, que és gai. 

Tot i que Derry Girls no és una sèrie que tingui dolents pròpiament dits, sí que hi ha un parell de personatges antagònics, que són la Jenny Joyce (Leah O'Rourke), la típica alumna repel·lent, rica i acuseta, i la germana George Michael (Siobhán McSweeney), la directora del Col·legi de Nostra Senyora Immaculada, i que és una dona severa i antipàtica, però que actua amb una desídia respecte al càrrec, i al propi ofici de monja, que de vegades juga a favor de les protagonistes.

Establerts els personatges principals, el cert és que a Derry Girls som testimonis dels merders en què es fiquen les noies (i el noi) en cadascun dels episodis, amb trames autoconclusives i delirants, fins i tot caòtiques, que trobo que tenen un extra d'interès humorístic -per mèrit de la nostra manca de costum, tot sigui dit- en el pintoresc accent d'Irlanda del Nord que a mi, personalment, tant m'agrada. Evidentment, més que mai, en recomano la versió original, potser millor subtitulada ateses les circumstàncies.

Derry Girls és una sèrie breu, i els seus episodis tampoc són gaire llargs, però deixa un bon regust i ganes de més amb el seu retrat d'un poble -en més d'un sentit- i una època concrets de la Història recent amb una capa d'humor prou particular, i té uns personatges d'allò més entranyables malgrat uns defectes que no es pretenen mai amagar, ans al contrari.

Amb el seu polsim de drama, a més de tot el que he dit trobo que és recomanable mirar-se-la amb un mínim de coneixement del context històric en què té lloc, atès que més d'una conversa que hi trobem hi fa referència i, de fet, té sentit precisament per les circumstàncies. Si no, però, també se'n pot gaudir des d'un altre punt de vista.