Lectures: Una qüestió personal

Ja he dit diversos cops, ens els darrers anys, que llegeixo molt menys del que m'agradaria, fins i tot còmics, però les circumstàncies familiars són les que són i el meu temps lliure escasseja. Quan en tinc, però, acostuma a ser en moments que la son també se m'acosta, i és arriscat intentar llegir. 

Enguany faré l'esforç de trobar moments per llegir una mica més que l'estàndard en què m'he instal·lat últimament, però ara que s'acaba el març publico la meva primera entrada sobre una lectura literària en el que duem de 2023.

Una qüestió personal, del premi Nobel de Literatura Kenzaburô Ôe (1935-2023, mort recentment als 88 anys), publicada originalment al Japó el 1964, és una novel·la que em van portar els últims Reis i que havia demanat perquè tenia ganes de llegir algun llibre de la literatura japonesa que no fos del meu idolatrat Haruki Murakami. Per variar una mica, vaja.

No és un llibre llarg, i me'l vaig posar a la tauleta de nit per recordar, cada dia, que volia que fos el meu primer llibre de l'any, i aprofitant les migdiades del meu fill petit en una setmana de permís de paternitat de les que encara em quedaven, en comptes de jugar a videojocs m'he llegit, finalment, aquest títol en menys d'una setmana, que per a mi ara mateix és tota una fita, tampoc de nivell de proesa perquè, al capdavall, té unes 250 pàgines.

En fi, la premissa de la novel·la és el naixement del primer fill del protagonista, un home de 27 anys -als anys 60 els mascles de 27 anys eren homes, ho dic per contextualitzar- que veu que la seva individualitat, simbolitzada pel vell somni de viatjar a l'Àfrica, perilla amb l'arribada del plançó, i com la troca s'embolica encara més quan li comuniquen que ha nascut amb un problema el cervell.

Amb el títol original de Kojinteki na taiken, el llibre ens narra els primers dies de vida del nen des del punt de vista d'un atabalat protagonista que no sap ben bé com reaccionar davant de la mala notícia, agreujada per uns metges incompetents que donen per fet que no hi ha res que es pugui fer per salvar el nen i li recomanen que el deixi morir.

Tot plegat se li fa una muntanya i decideix fer una fugida endavant, refugiant-se en l'alcohol com en lamentables episodis del seu passat i en els braços d'una amiga de la universitat, mentre la seva dona roman ingressada a l'hospital sense saber res del fill, traslladat a un altre centre. 

Una qüestió personal és la descripció del calvari del seu personatge principal, dominat per la vergonya i el fàstic que sent cap a si mateix a causa de la covardia i l'egoisme amb què sap que actua i les conseqüències que té per als altres, una espiral autodestructiva de sexe i alcohol que, per l'estil narratiu, recorda curiosament l'esmentat Haruki Murakami, cosa que he trobat que no soc l'únic que pensa, de manera que no ho associo necessàriament a la traducció d'Albert Nolla, l'encarregat habitual de l'altre mestre. 

Així doncs, en recomano la lectura a qui hagi gaudit de l'obra de l'autor japonès més traduït al català, però també per mèrits propis del mestre Ôe, que va reflectir en aquest llibre precisament una qüestió personal, el naixement del seu propi fill Hikari en circumstàncies molt semblants a les del nadó de la novel·la, i que, per cert, malgrat les diverses seqüeles que va tenir, va esdevenir compositor musical i ara té 59 anys.