Lectures: Amors imperfectes / Manazuru

Ja havia parlat dels perills de l'expositor de novetats de les biblioteques, i com que hi he d'anar sovint perquè la meva filla ha sortit lectora empedreïda, la temptació és allà i de vegades hi caic. Tant se val quants llibres i còmics se m'acumulen, si veig alguna cosa que em crida l'atenció és probable que l'agafi, encara que en tingui altres ja agafades en préstec de la pròpia xarxa de biblioteques.

Fa poc em vaig endur de cop tres llibres de literatura japonesa, i ja me'ls he llegit, i com que últimament tinc massa coses de les quals parlar, i dos dels llibres pertanyen a la mateixa autora, he pensat que estaria bé fer una crítica doble, cosa que em servirà també per comparar l'estil de tots dos llibres, que és diferent i, per tant, fa la comparació interessant.

Amors imperfectes és el primer dels llibres de la senyora Hiromi Kawakami que he llegit, en termes del que avui ens ocupa però també absoluts, i es va publicar per primer cop al Japó l'any 2006 com a Zara zara. 

Aquí el tenim gràcies a Quaderns Crema, que ens el va dur en català el 2016, i he de confessar que jo no coneixia de res la seva autora, però l'havia de provar, i n'he quedat ben content.

D'aquest primer llibre no en puc dir gaires coses, perquè el seu format tampoc m'ho permet: es tracta d'un recull de 23 històries curtes que tenen com a tema comú els amors imperfectes del títol, que poden ser-ho per diversos motius: ruptures, amors platònics, amors prohibits, infidelitats o la pròpia solteria no desitjada, que són les diverses situacions en què es troben els seus protagonistes.

Tot plegat, amb una extensió de molt poques pàgines cadascuna de les històries, i un estil planer i molt fàcil de llegir, però que per la naturalesa de tot plegat no ens queda a la memòria. Tanmateix, la seva autora va captar el meu interès i vaig celebrar haver-me'n en dut un altre llibre el mateix dia.

Es tracta de Manazuru, que altre cop Quaderns Crema ens portava el 2013, amb el subtítol Una història d'amor, inexistent a l'original japonès de 2006 -ja veiem que la senyora és prolífica-. 

En aquest cas estem davant d'una novel·la, amb una sola història que omple totes les seves pàgines, que té com a protagonista la Kei, una dona que fa uns anys va veure com el seu marit desapareixia sense donar explicacions ni deixar rastre, i que ara, als 45, viu amb la seva mare i la seva filla adolescent mentre es veu amb un home casat -un tipus de relació explorada també a l'altre llibre- i hi manté una relació secreta i casual.

El cas és que la manca de respostes sobre el que va passar amb el seu marit la continua torturant, i no ha deixat de pensar mai en ell, cosa que afecta la seva vida actual i la relació que manté amb aquest altre home. Per tal de poder passar pàgina, visita un poble que s'esmenta en una nota que troba entre la roba del seu marit i allà hi té un seguit d'experiències que entren en el terreny del realisme màgic i que a mi em recorden situacions pròpies del meu estimat Haruki Murakami.

Això és bo, és clar, però de vegades costa una mica seguir el fil de què és veritat i què no, i quan s'han produït salts temporals o no, i personalment no m'agrada que em deixin sense totes les respostes. Tanmateix, l'experiència global és positiva, la lectura m'ha enganxat i he après a estimar els seus personatges, de manera que té la meva recomanació. Tant la novel·la com el recull de relats i, per tant, també seguiré aquesta autora que ha rebut al llarg de la seva carrera nombrosos premis. 

Lectures: Primera personal del singular

Com que no tinc gaire temps, llegeixo molt menys que no pas voldria, ho he dit un munt de vegades. Per alguna raó, però, tampoc llegeixo les coses en l'ordre que me les compro o me les regalen. M'han de venir de gust, suposo.

El cas és que feia molt de temps que no començava un llibre només obtenir-lo, i ara m'ha passat amb el que em van regalar per Sant Jordi, un llibre no gaire gruixut, però la lectura del qual se m'ha allargat perquè sempre hi havia coses que li passaven al davant. Al final he fet un cop de cap i aquesta setmana me n'he llegit les dues darreres terceres parts en dos trajectes a i des de la feina.

L'escollit per al meu retorn a la lectura ha estat el mestre Haruki Murakami, un altre japonès -recordem que l'últim llibre que vaig llegir va ser del seu compatriota Kenzaburō Ōe-, però aquest a més és el meu preferit, un escriptor del qual mai em canso malgrat que algú menys fan d'ell que jo -i també algú que també en sigui- podria dir que sempre fa el mateix.

Primera persona del singular és un recull d'històries curtes publicat el 2020 al Japó que conté narracions en primera persona del singular, com diu el títol, tot i que aquesta característica és pròpia de tota l'obra de Murakami. En aquest cas, però, s'intueixen força elements autobiogràfics i no podem estar segurs que siguin totalment ficció -llevat d'algun cas especialment obvi-, sobretot quan en algun relat esmenta el seu nom real i la professió per la qual se'l coneix.

Originalment titulat Ichininsō tansū, l'autor ens parla de primeres relacions fugaces, trobades misterioses, casualitats,  anècdotes difícils de creure, música real i inventada, beisbol i amors platònics, tot plegat en 8 relats de diferent extensió i interès, tot s'ha de dir.

He llegit algunes ressenyes breus no professionals que el deixen força malament, però personalment trobo que, si bé alguna història està poc inspirada, en general hi trobem el Murakami que coneixem, amb protagonistes -siguin ell o no- normals i corrents, que beuen alcohol i escolten música clàssica o jazz i es van trobant en situacions més o menys versemblants però inesperades.

No són grans aventures ni odissees, sinó moments que els marquen, i m'agradaria saber quina part d'autobiografia conté cadascun d'ells. No crec que ho sàpiga mai, però el llibre m'ha deixat un bon regust, i és que per a mi llegir Haruki Murakami és com ser a casa.

Lectures: Una qüestió personal

Ja he dit diversos cops, ens els darrers anys, que llegeixo molt menys del que m'agradaria, fins i tot còmics, però les circumstàncies familiars són les que són i el meu temps lliure escasseja. Quan en tinc, però, acostuma a ser en moments que la son també se m'acosta, i és arriscat intentar llegir. 

Enguany faré l'esforç de trobar moments per llegir una mica més que l'estàndard en què m'he instal·lat últimament, però ara que s'acaba el març publico la meva primera entrada sobre una lectura literària en el que duem de 2023.

Una qüestió personal, del premi Nobel de Literatura Kenzaburô Ôe (1935-2023, mort recentment als 88 anys), publicada originalment al Japó el 1964, és una novel·la que em van portar els últims Reis i que havia demanat perquè tenia ganes de llegir algun llibre de la literatura japonesa que no fos del meu idolatrat Haruki Murakami. Per variar una mica, vaja.

No és un llibre llarg, i me'l vaig posar a la tauleta de nit per recordar, cada dia, que volia que fos el meu primer llibre de l'any, i aprofitant les migdiades del meu fill petit en una setmana de permís de paternitat de les que encara em quedaven, en comptes de jugar a videojocs m'he llegit, finalment, aquest títol en menys d'una setmana, que per a mi ara mateix és tota una fita, tampoc de nivell de proesa perquè, al capdavall, té unes 250 pàgines.

En fi, la premissa de la novel·la és el naixement del primer fill del protagonista, un home de 27 anys -als anys 60 els mascles de 27 anys eren homes, ho dic per contextualitzar- que veu que la seva individualitat, simbolitzada pel vell somni de viatjar a l'Àfrica, perilla amb l'arribada del plançó, i com la troca s'embolica encara més quan li comuniquen que ha nascut amb un problema el cervell.

Amb el títol original de Kojinteki na taiken, el llibre ens narra els primers dies de vida del nen des del punt de vista d'un atabalat protagonista que no sap ben bé com reaccionar davant de la mala notícia, agreujada per uns metges incompetents que donen per fet que no hi ha res que es pugui fer per salvar el nen i li recomanen que el deixi morir.

Tot plegat se li fa una muntanya i decideix fer una fugida endavant, refugiant-se en l'alcohol com en lamentables episodis del seu passat i en els braços d'una amiga de la universitat, mentre la seva dona roman ingressada a l'hospital sense saber res del fill, traslladat a un altre centre. 

Una qüestió personal és la descripció del calvari del seu personatge principal, dominat per la vergonya i el fàstic que sent cap a si mateix a causa de la covardia i l'egoisme amb què sap que actua i les conseqüències que té per als altres, una espiral autodestructiva de sexe i alcohol que, per l'estil narratiu, recorda curiosament l'esmentat Haruki Murakami, cosa que he trobat que no soc l'únic que pensa, de manera que no ho associo necessàriament a la traducció d'Albert Nolla, l'encarregat habitual de l'altre mestre. 

Així doncs, en recomano la lectura a qui hagi gaudit de l'obra de l'autor japonès més traduït al català, però també per mèrits propis del mestre Ôe, que va reflectir en aquest llibre precisament una qüestió personal, el naixement del seu propi fill Hikari en circumstàncies molt semblants a les del nadó de la novel·la, i que, per cert, malgrat les diverses seqüeles que va tenir, va esdevenir compositor musical i ara té 59 anys.

Lectures: La noia de la botiga 24 hores

M'agrada, la literatura japonesa, però reconec que pràcticament només he llegit obres d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits en general i de qui, per sort, ho tenim tot traduït al català -i el que no, està en camí de ser traduït-. 

Però com que jo tinc costum de llegir en català o en anglès (només si és aquesta la versió original), amb altres autors de literatura japonesa ho tinc més pelut per poder-ne llegir obres, perquè n'arriben molt poques en català i el japonès, que mai no he dominat com per llegir-ne cap llibre, el tinc cada cop més rovellat. Així, doncs, un llibre japonès traduït al català i que no sigui del mestre Murakami era una rara oportunitat que no podia deixar escapar, me'l van regalar per Sant Jordi i ara que l'he llegit en vull parlar.

La noia de la botiga 24 hores, de Sayaka Murata, és una novel·la de 2016, guanyadora del prestigiós premi Akutagawa, que en japonès es diu Konbini ningen, que, de fet, seria "La persona de la botiga konbini", i argumentalment tindria més sentit, tot i que el títol quedaria molt menys atractiu. 

Es tracta d'un llibre curtet, a l'edició de butxaca són 160 pàgines i la lletra és gran, i al capdavall ja em va bé descansar de tant en tant de les bèsties de més de 1.000 pàgines en què m'acostumo a emmerdar, sobretot quan no tinc gaire constància llegint. Per cert, la traducció és de l'Albert Nolla, que ho fa directament del japonès, com en el cas de les obres de Murakami que ha traduït ell (que són la immensa majoria), i això és garantia de qualitat.

En fi, La noia de la botiga 24 hores és el relat en primera persona de la Keiko Furukura, una dependenta d'una d'aquestes botigues habituals al Japó, que són petits supermercats oberts tot el dia -o gran part del dia-, lloc que per a ella esdevé un oasi de tranquil·litat en permetre-li actuar de manera gairebé automàtica i, mentre hi és, no s'ha de preocupar per satisfer les expectatives de la societat, especialment la japonesa, molt quadriculada, tradicional i aficionada a jutjar els altres.

A la botiga només ha de seguir les normes establertes i és una dependenta modèlica, a més de veterana, perquè porta divuit dels trenta-sis anys que té treballant-hi. La pau i la tranquil·litat que aquesta mena de vida -sense aficions fora de la seva jornada laboral- li proporciona la fan feliç, però ni tan sols així es desempallega de les crítiques, benintencionades però crítiques igualment, pel fet d'haver-se "estancat" en una feina pensada per a estudiants en no ser de jornada completa, i també perquè és soltera, verge i no es mostra gens interessada en què aquesta situació canviï.

A les poques pàgines que té el llibre la protagonista ens explica, amb una sinceritat i una innocència enormes, com funciona la botiga, però també com són alguns dels moments en què es força a tenir vida social, i a quins comentaris i quines exigències s'ha d'enfrontar, mentre declara que no entén gaire algunes reaccions de les persones del seu entorn i explica alguna anècdota de quan era petita i generava incomoditat a la seva família i a l'escola amb la seva manera d'actuar i les coses que deia, per a ella perfectament normals, però no per a la societat.

La novel·la retrata la lluita de la Keiko per encaixar, sense deixar de ser com és, en un món que sap que no la considera normal, i com en alguns moments les seves conviccions trontollen, encara que en realitat no hi pugui fer res. I amb això l'autora, lluny d'explicar una història divertida amb un personatge estrany de qui puguem riure, denuncia aquest món, especialment allà al Japó, però segur que extrapolable a tot arreu en més o menys mesura, que es creu autoritzat a jutjar els altres i les seves decisions vitals -que, a sobre, no sempre són decisions, sinó que es poden deure a trastorns, com no s'especifica però es dedueix en aquest cas-. Per a mi, el missatge del llibre, que ressona perquè hi estic d'acord, és que deixem de tocar els pebrots als altres. Així de senzill.