Lectures: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Fa uns mesos, quan vaig ressenyar Amics i llibres a Jinbôchô, vaig dir que era una novel·la totalment independent, que es podia llegir sense haver-ne llegit cap altra, però que havia descobert, massa tard, que era una continuació d'un altre llibre.

I aquell llibre, que em vaig proposar agafar també de la biblioteca, perquè la història hi estava relacionada però també perquè els dos llibres del seu autor que havia llegit fins ara m'havien agradat força, és el que us porto avui.

Els meus dies a la llibreria Morisaki, de Satoshi Yagisawa, és la primera novel·la, de fet, de l'autor, i es va publicar originalment al Japó l'any 2010, mentre que en català la tenim des de 2023 gràcies a l'editorial Navona.

Si a Amics i llibres a Jinbôchô coneixíem la Takako, una dona jove que ajudava el seu oncle puntualment a la llibreria de vell que regentava, aquí tenim la història a la qual aquella novel·la, essent-ne seqüela, fa alguna referència.

Hi veiem l'època en què la protagonista, després d'un dur desengany amorós, deixa la feina i s'instal·la al pis que el seu oncle, que feia anys que no veia, té damunt de l'esmentada llibreria, i hi acaba treballant durant una temporada, cosa que li permet acostar-se a l'oncle Satoru, apreciar-ne l'ofici i descobrir un amor desmesurat per la lectura, mentre es va refent emocionalment i descobrint el seu propi camí. També s'hi retroba amb la Momoko, la dona desapareguda del seu oncle, amb qui estableix una relació complexa però entendridora, i personatge important també a la segona part de la història.

Com als altres llibres del mestre Yagisawa que he llegit -i espero que ens continuïn portant la seva obra traduïda a la nostra llengua-, estem davant d'una novel·la d'allò més amena, que reflecteix una quotidianitat deliciosa i un retrat del Japó contemporani que tant ens agrada als amants d'aquell país i la seva cultura, amb personatges entranyables i el punt just de drama, combinació gràcies a la qual passem les seves pàgines a bon ritme, però malauradament és un llibre curt, de només 168 pàgines, així que aviat ens trobarem tancant-lo i desitjant més... cosa que, si llegim la història en l'ordre correcte, es pot fer realitat si agafem l'altre títol que esmentava. 

En el meu cas, com que ja l'havia llegit per desconeixement de l'existència d'aquest, he considerat Els meus dies a la llibreria Morisaki una preqüela, que tampoc és mala idea per saber d'on ve tot plegat. En qualsevol cas, totalment recomanable.

   

Lectures: Amics i llibres a Jinbôchô

L'altre dia publicava una crítica literària doble amb dos llibres de la mateixa autora, que ja vaig dir que havia agafat el mateix dia de la biblioteca, però en realitat no me'ls vaig llegir seguits, sinó que al mig hi va haver un altre títol, també del mateix dia, i també japonès, però d'un altre autor.

Es tracta d'un escriptor que vaig conèixer fa poc, i el llibre del qual ja vaig tocar aquí, i que havia dit que seguiria de prop. Doncs bé, ho he complert i ja n'he llegit una altra novel·la, que és la que us porto avui. 

Amics i llibres a Jinbôchô, de Satoshi Yagisawa, em recorda l'altre llibre que deia, Els meus dies al cafè Torunka perquè, de fet, tenen un estil i un to força semblants. Si allà teníem com a escenari principal, gairebé un personatge més -quina ràbia quan fan servir aquest tòpic en descriure un llibre, oi?-, una cafeteria mig amagada, aquí el local per on circulen els seus personatges és una llibreria de vell del barri toquiota famós per aquests comerços especialitzats.

Tanmateix, aquest cop hi ha una diferència notable, i és que en comptes de ser tres històries protagonitzades per sengles personatges amb lligams amb l'escenari del títol, aquí la narradora és tota l'estona una dona que dona un cop de mà al seu oncle amb la llibreria quan té temps lliure, perquè es guanya la vida amb una feina que no hi té res a veure.

Aquesta novel·la, de fet, és anterior a la del cafè Torunka, es va publicar al Japó l'any 2011, i no passa res perquè no estan relacionades. On sí que passa és en el fet que he descobert, mentre en buscava el títol original, que és una continuació, de manera que si ho hagués sabut hauria agafat abans el llibre la història del qual continua, que a sobre existeix en català i que es diu Els meus dies a la llibreria Morisaki.

Val a dir, però, que havent llegit Amics i llibres a Jinbôchô no he trobat a faltar res. És una novel·la que es pot llegir de manera totalment independent, i que sí que és cert que fa referència a uns fets del passat que ara que ho sé acabaré llegint a la primera novel·la quan l'enganxi, però que no sospitem que sigui necessari conèixer amb més detalls, sinó que donen el context que donaria qualsevol altra novel·la.

El cas és que, com dèiem, la seva protagonista és la Takako, que quan passa estones a l'esmentada llibreria va tractant tant amb alguns clients peculiars com amb el seu no menys peculiar oncle, un home pencaire i estoic, alhora que ha de resoldre temes de la seva vida sentimental. Fins aquí, tenim una història de vida quotidiana, calmada i japonesa d'aquelles que transmeten calma i bon rotllo. 

Malauradament per als seus personatges, també hi ha drama, i el tram final de la novel·la deixa un regust amarg, un nus a la gola i, suposo, deu fer caure alguna llàgrima en aquella part del públic capaç d'experimentar aquesta mena de reacció. El meu equivalent, si serveix d'alguna cosa, és aquest nus i l'ha aconseguit. Si us agrada la literatura japonesa, no us la perdeu.

 

 

Lectures: Amors imperfectes / Manazuru

Ja havia parlat dels perills de l'expositor de novetats de les biblioteques, i com que hi he d'anar sovint perquè la meva filla ha sortit lectora empedreïda, la temptació és allà i de vegades hi caic. Tant se val quants llibres i còmics se m'acumulen, si veig alguna cosa que em crida l'atenció és probable que l'agafi, encara que en tingui altres ja agafades en préstec de la pròpia xarxa de biblioteques.

Fa poc em vaig endur de cop tres llibres de literatura japonesa, i ja me'ls he llegit, i com que últimament tinc massa coses de les quals parlar, i dos dels llibres pertanyen a la mateixa autora, he pensat que estaria bé fer una crítica doble, cosa que em servirà també per comparar l'estil de tots dos llibres, que és diferent i, per tant, fa la comparació interessant.

Amors imperfectes és el primer dels llibres de la senyora Hiromi Kawakami que he llegit, en termes del que avui ens ocupa però també absoluts, i es va publicar per primer cop al Japó l'any 2006 com a Zara zara. 

Aquí el tenim gràcies a Quaderns Crema, que ens el va dur en català el 2016, i he de confessar que jo no coneixia de res la seva autora, però l'havia de provar, i n'he quedat ben content.

D'aquest primer llibre no en puc dir gaires coses, perquè el seu format tampoc m'ho permet: es tracta d'un recull de 23 històries curtes que tenen com a tema comú els amors imperfectes del títol, que poden ser-ho per diversos motius: ruptures, amors platònics, amors prohibits, infidelitats o la pròpia solteria no desitjada, que són les diverses situacions en què es troben els seus protagonistes.

Tot plegat, amb una extensió de molt poques pàgines cadascuna de les històries, i un estil planer i molt fàcil de llegir, però que per la naturalesa de tot plegat no ens queda a la memòria. Tanmateix, la seva autora va captar el meu interès i vaig celebrar haver-me'n en dut un altre llibre el mateix dia.

Es tracta de Manazuru, que altre cop Quaderns Crema ens portava el 2013, amb el subtítol Una història d'amor, inexistent a l'original japonès de 2006 -ja veiem que la senyora és prolífica-. 

En aquest cas estem davant d'una novel·la, amb una sola història que omple totes les seves pàgines, que té com a protagonista la Kei, una dona que fa uns anys va veure com el seu marit desapareixia sense donar explicacions ni deixar rastre, i que ara, als 45, viu amb la seva mare i la seva filla adolescent mentre es veu amb un home casat -un tipus de relació explorada també a l'altre llibre- i hi manté una relació secreta i casual.

El cas és que la manca de respostes sobre el que va passar amb el seu marit la continua torturant, i no ha deixat de pensar mai en ell, cosa que afecta la seva vida actual i la relació que manté amb aquest altre home. Per tal de poder passar pàgina, visita un poble que s'esmenta en una nota que troba entre la roba del seu marit i allà hi té un seguit d'experiències que entren en el terreny del realisme màgic i que a mi em recorden situacions pròpies del meu estimat Haruki Murakami.

Això és bo, és clar, però de vegades costa una mica seguir el fil de què és veritat i què no, i quan s'han produït salts temporals o no, i personalment no m'agrada que em deixin sense totes les respostes. Tanmateix, l'experiència global és positiva, la lectura m'ha enganxat i he après a estimar els seus personatges, de manera que té la meva recomanació. Tant la novel·la com el recull de relats i, per tant, també seguiré aquesta autora que ha rebut al llarg de la seva carrera nombrosos premis. 

Lectures: Els meus dies al cafè Torunka

Quan estic acabant un llibre tinc més o menys pensat quin vull llegir a continuació, però de vegades me n'entra algun d'inesperat, normalment de la biblioteca. El d'aquesta vegada, però, té un origen diferent: resulta que on treballo es tradueix manga i anime, però també llibres d'altres menes, entre les quals alguna novel·la, i d'aquest, la mostra del qual em va arribar a les mans fa poc, no en sabia res, perquè no havia participat en cap fase del projecte. I va ser una agradable sorpresa veure a l'oficina una novetat de novel·la japonesa en català, de manera que me l'havia d'endur en informal préstec tant sí com no.

Em va fer la sensació que seria molt amè, molt agradable de llegir, i ara que me l'he acabat puc confirmar-ho, perquè quan em posen al davant drames quotidians japonesos, em costa parar.

Els meus dies al cafè Torunka, de Satoshi Yagisawa, es va publicar al Japó com a Junkissa Torunka l'any 2013, i és la tercera novel·la de l'autor, després de les també editades en català Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbôchô (2011).

Navona Editorial ens les ha portat, com també la tercera, aquest cop amb traducció de Marta Moya, de qui ja vaig parlar perquè vaig ressenyar-ne la primera novel·la com a escriptora, i ha estat aquest proppassat mes de març, per tant el llibre encara conserva certa calor del forn. 

Després d'aquesta introducció suposo que voleu saber de què va, el llibre, així que fil a l'agulla: Els meus dies al cafè Torunka és un relat en tres capítols que gira al voltant d'una petita cafeteria amagada en un carreró de Tòquio, un espai tranquil i tradicional -en el funcionament i en la preparació del producte en què es basa el seu negoci- regentat per un home amb l'ajuda d'un cambrer jovenet i, ocasionalment, la seva filla adolescent. 

A cada capítol l'autor adopta el punt de vista d'un personatge diferent, començant per aquest cambrer, que rep la visita d'una misteriosa clienta que assegura que el coneix d'una altra vida. Després, tenim la història d'un dels clients habituals del cafè i la seva relació amb una altra de les clientes, que ve de lluny i és tangencial, però d'allò més dramàtica.

Per acabar, se'ns explica, a través de la Shizuku, la filla de l'amo, tant la seva pròpia història com la de la família, amb tragèdia inclosa, de manera que acabem tenint una idea del rerefons dels personatges més importants i de la història de la cafeteria i del tranquil barri.

Yagisawa ens ho explica amb un estil senzill, sense floritures, que es llegeix de pressa i amb moltes ganes malgrat el caràcter tranquil que desprenen les històries quotidianes que explica, totes amb un punt més o menys intens de dramatisme pel que fa a les relacions sentimentals, sense oblidar temes com la pèrdua, l'abandó i la mort com a element sempre present en el passat dels personatges. I, encara que sembli mentida amb el que acabo de dir, tot plegat desprèn un bon rotllo que ens deixa molt satisfets quan en llegim l'última pàgina.

M'ha agradat molt, el que he vist aquí, i sens dubte seguiré de prop aquest autor, així que aniré fent una ullada a la biblioteca, aquest cop pública, per veure si en trobo els altres llibres publicats fins ara i, com sempre, si això passa n'acabaré parlant aquí.

 

Lectures: Tòquio, estació de Ueno

Fa uns mesos, i sobretot aquest estiu, la meva filla de set anys s'ha posat a llegir amb avidesa, cosa que ens ha obligat a recórrer a la xarxa de biblioteques per no gastar-nos 15-20 euros en un entreteniment d'un dia, i en aquestes incursions em trobo temptat per les propostes que aquestes temples del préstec literari decideixen exposar en mobles dedicats a tal efecte.

I de vegades hi caic, com m'ha passat amb el llibre de què parlaré avui, que no és de la meva biblioteca particular i que no sabia que existia fins que el vaig veure.

Tòquio, estació de Ueno, és una novel·la de la japonesa d'ascendència coreana Miri Yū, autora amb força reconeixement de la crítica però amb la qual jo m'he topat ara per primer cop.

Per sort, ha cridat prou l'atenció com perquè ens hagi arribat en català, gràcies a Quaderns Crema, aquesta obra seva que m'ha sorprès positivament, atès que me la vaig endur pel simple fet de ser un llibre de la literatura japonesa traduït a la meva llengua. 

La premissa és senzilla: un vell sensesostre repassa, amb salts endavant i enrere, i combinant la prosa senzilla amb trams més lírics, una vida dedicada a treballar en obres de la construcció com les instal·lacions dels Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, lluny de la seva família, on per acabar-ho d'adobar té lloc també la tragèdia, i les circumstàncies que el van portar de gaudir d'una merescuda jubilació al seu poble natal, prop de Fukushima -lloc conegut mundialment des de la catàstrofe de 2011, que també apareix a la novel·la-, a viure al parc de Ueno, a Tòquio, tot sol.

L'autora ens descriu amb detall, però sense fer-se feixuga en cap moment, el que el protagonista, en Kazu, que narra en primera persona, observa i recorda, sigui una exposició d'art que visiten unes dones que segueix o uns fets històrics relacionats amb el parc de Ueno que li explica un company sensesostre, a més de les seves experiències amb la feina al camp o històries dels seus avantpassats.

En d'altres moments ens ofereix una interpretació més oberta del que passa, posant-se més críptica o ambigua, però al final el que fem, llegint aquest llibre que originalment va sortir al Japó el 2014 amb el títol de JR Ueno-Eki Kōenguchi (literalment "Sortida Parc de l'estació de Ueno dels Ferrocarrils Japonesos), és acompanyar el seu protagonista en les seves reflexions durant un temps.

Un relat emotiu, en alguns moments molt trist, però que tanmateix ens deixa amb una sensació agradable, com si haguéssim conegut una mica un sensesostre real com els que l'autora va entrevistar mentre es documentava per a aquesta novel·la que recomano. 

Lectures: De què parlo quan parlo d'escriure

Hi ha llibres que volem llegir, però que per algun motiu ens fan mandra. Haruki Murakami és un dels meus escriptors preferits, tot el que en treuen -i, per sort, tot surt en català- m'ho compro i ho llegeixo amb delit. I la veritat és que ja n'havia llegit un parell de llibres de no ficció.

Però el títol del llibre d'avui em semblava, fins i tot a mi, poc atractiu. Això no va impedir que el volgués i me'l regalessin, però no el vaig llegir de seguida, com els altres, sinó que van passar un parell d'anys fins que m'hi vaig posar. Ara que ho he fet, però, puc dir que les aparences enganyen i que hauria d'haver confiat en l'autor, i no en el títol.

Havia llegit Underground, un llibre d'entrevistes sobre els atemptats amb gas sarín a Tòquio el 1995, i De què parlo quan parlo de córrer, on l'autor ens explica una de les seves passions, que és córrer maratons. I em van semblar interessantíssims. 

Però, no sé per què, De què parlo quan parlo d'escriure (2015) em va semblar que requeriria un esforç més gran, que tindria bon gust però que costaria una mica més d'empassar. Al capdavall, un llibre d'un escriptor parlant sobre el propi procés d'escriptura, i sobre ell mateix com a professional? Podria haver sortit malament.

I no, no trobo que sigui el cas, perquè me l'he empassat amb molt de gust. És cert que, sent seguidor de l'autor, em resulta interessant conèixer detalls de la seva vida, i la seva professió, evidentment, forma part de la seva vida, però intentant ser objectiu trobo que aquest llibre és interessant per si mateix. 

Murakami hi parla de com va decidir fer-se escriptor -detall que ja havia comentat en algun altre llibre-, com era la seva vida llavors, quan regentava un bar, com tracta les inspiracions de la vida real que qualsevol escriptor o escriptora fa servir a les seves obres, la seva metodologia, la seva relació amb els editors i els lectors i altres detalls d'allò més interessants i que confesso que m'han fet revifar una mica la malauradament molt apagada flama d'escriptor que tinc a dins.

Si en seguiu l'obra, us recomano sense cap mena de dubte aquest llibre, que va bé per conèixer millor la persona, en general coneguda per ser poc donada a participar en els mitjans de comunicació -i aquí tracta aquest tema-, però també per fer-se una idea més aproximada d'algunes de les coses que se'n diuen i veure, novament, que es tracta d'un professional tan exitós com humil.

Lectures: Primera personal del singular

Com que no tinc gaire temps, llegeixo molt menys que no pas voldria, ho he dit un munt de vegades. Per alguna raó, però, tampoc llegeixo les coses en l'ordre que me les compro o me les regalen. M'han de venir de gust, suposo.

El cas és que feia molt de temps que no començava un llibre només obtenir-lo, i ara m'ha passat amb el que em van regalar per Sant Jordi, un llibre no gaire gruixut, però la lectura del qual se m'ha allargat perquè sempre hi havia coses que li passaven al davant. Al final he fet un cop de cap i aquesta setmana me n'he llegit les dues darreres terceres parts en dos trajectes a i des de la feina.

L'escollit per al meu retorn a la lectura ha estat el mestre Haruki Murakami, un altre japonès -recordem que l'últim llibre que vaig llegir va ser del seu compatriota Kenzaburō Ōe-, però aquest a més és el meu preferit, un escriptor del qual mai em canso malgrat que algú menys fan d'ell que jo -i també algú que també en sigui- podria dir que sempre fa el mateix.

Primera persona del singular és un recull d'històries curtes publicat el 2020 al Japó que conté narracions en primera persona del singular, com diu el títol, tot i que aquesta característica és pròpia de tota l'obra de Murakami. En aquest cas, però, s'intueixen força elements autobiogràfics i no podem estar segurs que siguin totalment ficció -llevat d'algun cas especialment obvi-, sobretot quan en algun relat esmenta el seu nom real i la professió per la qual se'l coneix.

Originalment titulat Ichininsō tansū, l'autor ens parla de primeres relacions fugaces, trobades misterioses, casualitats,  anècdotes difícils de creure, música real i inventada, beisbol i amors platònics, tot plegat en 8 relats de diferent extensió i interès, tot s'ha de dir.

He llegit algunes ressenyes breus no professionals que el deixen força malament, però personalment trobo que, si bé alguna història està poc inspirada, en general hi trobem el Murakami que coneixem, amb protagonistes -siguin ell o no- normals i corrents, que beuen alcohol i escolten música clàssica o jazz i es van trobant en situacions més o menys versemblants però inesperades.

No són grans aventures ni odissees, sinó moments que els marquen, i m'agradaria saber quina part d'autobiografia conté cadascun d'ells. No crec que ho sàpiga mai, però el llibre m'ha deixat un bon regust, i és que per a mi llegir Haruki Murakami és com ser a casa.

Lectures: Una qüestió personal

Ja he dit diversos cops, ens els darrers anys, que llegeixo molt menys del que m'agradaria, fins i tot còmics, però les circumstàncies familiars són les que són i el meu temps lliure escasseja. Quan en tinc, però, acostuma a ser en moments que la son també se m'acosta, i és arriscat intentar llegir. 

Enguany faré l'esforç de trobar moments per llegir una mica més que l'estàndard en què m'he instal·lat últimament, però ara que s'acaba el març publico la meva primera entrada sobre una lectura literària en el que duem de 2023.

Una qüestió personal, del premi Nobel de Literatura Kenzaburô Ôe (1935-2023, mort recentment als 88 anys), publicada originalment al Japó el 1964, és una novel·la que em van portar els últims Reis i que havia demanat perquè tenia ganes de llegir algun llibre de la literatura japonesa que no fos del meu idolatrat Haruki Murakami. Per variar una mica, vaja.

No és un llibre llarg, i me'l vaig posar a la tauleta de nit per recordar, cada dia, que volia que fos el meu primer llibre de l'any, i aprofitant les migdiades del meu fill petit en una setmana de permís de paternitat de les que encara em quedaven, en comptes de jugar a videojocs m'he llegit, finalment, aquest títol en menys d'una setmana, que per a mi ara mateix és tota una fita, tampoc de nivell de proesa perquè, al capdavall, té unes 250 pàgines.

En fi, la premissa de la novel·la és el naixement del primer fill del protagonista, un home de 27 anys -als anys 60 els mascles de 27 anys eren homes, ho dic per contextualitzar- que veu que la seva individualitat, simbolitzada pel vell somni de viatjar a l'Àfrica, perilla amb l'arribada del plançó, i com la troca s'embolica encara més quan li comuniquen que ha nascut amb un problema el cervell.

Amb el títol original de Kojinteki na taiken, el llibre ens narra els primers dies de vida del nen des del punt de vista d'un atabalat protagonista que no sap ben bé com reaccionar davant de la mala notícia, agreujada per uns metges incompetents que donen per fet que no hi ha res que es pugui fer per salvar el nen i li recomanen que el deixi morir.

Tot plegat se li fa una muntanya i decideix fer una fugida endavant, refugiant-se en l'alcohol com en lamentables episodis del seu passat i en els braços d'una amiga de la universitat, mentre la seva dona roman ingressada a l'hospital sense saber res del fill, traslladat a un altre centre. 

Una qüestió personal és la descripció del calvari del seu personatge principal, dominat per la vergonya i el fàstic que sent cap a si mateix a causa de la covardia i l'egoisme amb què sap que actua i les conseqüències que té per als altres, una espiral autodestructiva de sexe i alcohol que, per l'estil narratiu, recorda curiosament l'esmentat Haruki Murakami, cosa que he trobat que no soc l'únic que pensa, de manera que no ho associo necessàriament a la traducció d'Albert Nolla, l'encarregat habitual de l'altre mestre. 

Així doncs, en recomano la lectura a qui hagi gaudit de l'obra de l'autor japonès més traduït al català, però també per mèrits propis del mestre Ôe, que va reflectir en aquest llibre precisament una qüestió personal, el naixement del seu propi fill Hikari en circumstàncies molt semblants a les del nadó de la novel·la, i que, per cert, malgrat les diverses seqüeles que va tenir, va esdevenir compositor musical i ara té 59 anys.

Lectures: La noia de la botiga 24 hores

M'agrada, la literatura japonesa, però reconec que pràcticament només he llegit obres d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits en general i de qui, per sort, ho tenim tot traduït al català -i el que no, està en camí de ser traduït-. 

Però com que jo tinc costum de llegir en català o en anglès (només si és aquesta la versió original), amb altres autors de literatura japonesa ho tinc més pelut per poder-ne llegir obres, perquè n'arriben molt poques en català i el japonès, que mai no he dominat com per llegir-ne cap llibre, el tinc cada cop més rovellat. Així, doncs, un llibre japonès traduït al català i que no sigui del mestre Murakami era una rara oportunitat que no podia deixar escapar, me'l van regalar per Sant Jordi i ara que l'he llegit en vull parlar.

La noia de la botiga 24 hores, de Sayaka Murata, és una novel·la de 2016, guanyadora del prestigiós premi Akutagawa, que en japonès es diu Konbini ningen, que, de fet, seria "La persona de la botiga konbini", i argumentalment tindria més sentit, tot i que el títol quedaria molt menys atractiu. 

Es tracta d'un llibre curtet, a l'edició de butxaca són 160 pàgines i la lletra és gran, i al capdavall ja em va bé descansar de tant en tant de les bèsties de més de 1.000 pàgines en què m'acostumo a emmerdar, sobretot quan no tinc gaire constància llegint. Per cert, la traducció és de l'Albert Nolla, que ho fa directament del japonès, com en el cas de les obres de Murakami que ha traduït ell (que són la immensa majoria), i això és garantia de qualitat.

En fi, La noia de la botiga 24 hores és el relat en primera persona de la Keiko Furukura, una dependenta d'una d'aquestes botigues habituals al Japó, que són petits supermercats oberts tot el dia -o gran part del dia-, lloc que per a ella esdevé un oasi de tranquil·litat en permetre-li actuar de manera gairebé automàtica i, mentre hi és, no s'ha de preocupar per satisfer les expectatives de la societat, especialment la japonesa, molt quadriculada, tradicional i aficionada a jutjar els altres.

A la botiga només ha de seguir les normes establertes i és una dependenta modèlica, a més de veterana, perquè porta divuit dels trenta-sis anys que té treballant-hi. La pau i la tranquil·litat que aquesta mena de vida -sense aficions fora de la seva jornada laboral- li proporciona la fan feliç, però ni tan sols així es desempallega de les crítiques, benintencionades però crítiques igualment, pel fet d'haver-se "estancat" en una feina pensada per a estudiants en no ser de jornada completa, i també perquè és soltera, verge i no es mostra gens interessada en què aquesta situació canviï.

A les poques pàgines que té el llibre la protagonista ens explica, amb una sinceritat i una innocència enormes, com funciona la botiga, però també com són alguns dels moments en què es força a tenir vida social, i a quins comentaris i quines exigències s'ha d'enfrontar, mentre declara que no entén gaire algunes reaccions de les persones del seu entorn i explica alguna anècdota de quan era petita i generava incomoditat a la seva família i a l'escola amb la seva manera d'actuar i les coses que deia, per a ella perfectament normals, però no per a la societat.

La novel·la retrata la lluita de la Keiko per encaixar, sense deixar de ser com és, en un món que sap que no la considera normal, i com en alguns moments les seves conviccions trontollen, encara que en realitat no hi pugui fer res. I amb això l'autora, lluny d'explicar una història divertida amb un personatge estrany de qui puguem riure, denuncia aquest món, especialment allà al Japó, però segur que extrapolable a tot arreu en més o menys mesura, que es creu autoritzat a jutjar els altres i les seves decisions vitals -que, a sobre, no sempre són decisions, sinó que es poden deure a trastorns, com no s'especifica però es dedueix en aquest cas-. Per a mi, el missatge del llibre, que ressona perquè hi estic d'acord, és que deixem de tocar els pebrots als altres. Així de senzill.

 

 

Lectures: La mort del comanador - Llibre 2

Fa exactament 3 mesos -quan escric aquesta entrada- publicava la meva ressenya del primer llibre de La mort del comanador, l'última obra d'en Haruki Murakami que ha aparegut en format butxaca i que vaig rebre, juntament amb la segona part, en aquest Sant Jordi edició especial 2020.

En fi, a l'entrada sobre la primera part vaig dir que el que havia llegit era una "ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic" de l'autor, i és ben bé que en aquesta segona part la trama, evidentment, avança, i té el seu desenllaç, però els elements fantàstics, onírics o com es vulguin anomenar prenen importància.

A La mort del comanador - Llibre 2, Murakami ens parla cel procés del retrat de la nena Marie, encàrrec del misteriós veí Menshiki, que sospita que podria ser la seva filla biològica, i com tot plegat és alhora una tasca agradable per al pintor protagonista i una situació incòmoda per les circumstàncies en què s'ha produït. 

Ell sent, però, una connexió especial amb aquella adolescent de 13 anys i s'adona que s'entenen perfectament, sovint sense necessitat de paraules -ella és, a més, poc parladora, i només es deixa anar una mica en aquestes sessions del retrat-. Això és important, perquè arriba un moment que la noia desapareix i, per fer que torni, el protagonista -recordem que sense nom, per això no el faig servir- s'ha d'endinsar en una mena d'altra dimensió i viure una història tan estranya que ningú se la creuria... llevat de la Marie.

Amb el títol original de Utsurô metafâ hen ("la metàfora canviant"), aquesta segona part conté, com deia, una proporció més gran d'elements fantàstics, sense abandonar el realisme i la profusió d'escenes quotidianes -continuen els àpats senzills, les galetes rosegades, els gots de whisky i l'òpera el tocadiscs de la casa-, però... funciona?

Sense ser en absolut un bon crític, i menys encara de literatura, em fa l'efecte que malgrat la cura amb què s'havien anat desplegant els elements misteriosos, la resolució de tot plegat és una mica massa simple i directa. I ho dic jo, que m'empipo quan una història que m'agrada molt acaba abruptament amb algun esdeveniment sobtat i incomprensible. 

Per a mi això no fa que estiguem davant d'una mala història -hi ha qui ho diu-, però hi ha alguna cosa que no m'ha acabat de girar rodona, i la part del periple del protagonista a l'altra dimensió se m'ha fet feixuga, repetitiva. Tanmateix, la sensació global que me n'enduc és satisfactòria, i suposo que es deu a uns personatges que m'han sabut atrapar, m'identifiqués o no amb ells, i aquell ritme típic de l'autor, suau però no excessivament, i les seves descripcions del dia a dia dels protagonistes. És el de sempre, però quan m'agrada un autor ja és això, el que n'espero.

La mort del comanador combina el Haruki Murakami més realista amb el més fantàstic, trobo que en proporcions adequades, però sí que és cert que semblava que el clímax del relat havia de ser més elaborat, i en canvi deixa amb algun dubte pel que fa al destí d'algun personatge secundari o, més ben dit, els seus rerefons. També ho podem veure d'una altra manera: a la vida no sempre acabem sabent el final de les històries de la gent, o les seves motivacions. I hem d'aprendre a viure amb això.

 
 

Lectures: La mort del comanador - Llibre 1

Cada cop que surt un llibre nou del mestre Haruki Murakami, un dels meus preferits, estic pendent... de la sortida de la seva versió en butxaca, que va millor per preu i espai -tot i que els preus de les edicions de butxaca han pujat molt durant la darrera dècada-, i és així com em van regalar, al Sant Jordi Especial d'Estiu 2020, les dues entregues de què consta la seva darrera obra. 

Avui parlaré de la primera part, que tot i que no resol la trama -evidentment- funciona prou bé com per parlar-ne i escriure les meves impressions al respecte, de manera breu, sense revelar detalls innecessaris. 

Es tracta de La mort del comanador: Llibre 1, originalment publicada el 2017 al Japó com a Kishidanchô-goroshi - Arawareru idea hen, i que en català tenim, com de costum -però de vegades hi ha tristes excepcions traduïdes de l'anglès-, traduïda del japonès per l'Albert Nolla. 

En aquesta novel·la, el protagonista, que no té nom -o no s'esmenta, més ben dit-, és pintor especialitzat en retrats, una feina fàcil i agradable per a ell que li permet anar passant, però enyora quan estudiava i pensava que pintaria quadres més trencadors i d'una altra mena. Ara, la dona l'ha deixat per un altre sense donar gaires més explicacions i, als 36 anys, decideix anar a fer un viatge en cotxe pel Japó fins que s'instal·la a la casa d'un altre pintor, famós en aquest cas, però ara en una residència amb Alzheimer, després que el fill d'aquest, company d'estudis del protagonista, li proposi estar-s'hi i així, de pas, la casa no queda buida i no es deteriora. 

Ens trobem, doncs, amb l'enèsim protagonista masculí més o menys jove i solter -per les circumstàncies- que abunda a la bibliografia de l'autor, amb els seus gustos musicals (en aquest cas d'òpera) i els seus àpats senzills -en faig conya sovint, però en aquest llibre el sintagma "sopar senzill" apareix moltes vegades-. Per descomptat, per molt destrossat que estigui per la ruptura amb la seva dona, en coneix algunes més durant els mesos de periple. Si no, no seria un personatge d'en Haruki Murakami.

En tot cas, la gràcia de la història de La mort del comanador és l'aparició de fets misteriosos, com el descobriment d'un quadre amagat del propietari de la casa, que duu el nom de la novel·la, la insistència d'un desconegut ric perquè el protagonista li pinti un retrat, o el so d'una campaneta que sent algunes nits i que desemboca en l'arribada d'un ésser que no pertany a aquest món.

El primer llibre, doncs, és una ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic típicament Murakami, que fa venir ganes d'agafar de seguida la segona part, cosa que jo no faré perquè vull fer un parèntesi amb una altra autora que em ve de gust conèixer d'una vegada i de la qual ja parlaré quan toqui. Sigui com sigui, el nou Murakami té molt bona pinta. 

 
 

Lectures: Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Cada any llegeixo almenys un llibre d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits. En tinc tot el que ha sortit en català -que és tot el que ha escrit, o gairebé- i no són obres que acostumi a deixar a la pila de pendents gaire temps. Ara, però, mentre espero que els dos llibres de La mort del comanador surtin en edició de butxaca (que ja ni són llibres petits ni especialment barats, però sempre és millor que res quan es tracta de retallar en diners i espai), volia rellegir la primera novel·la que en vaig tenir, una de les primeres que es van publicar en català, i gràcies a la qual jo, com tants altres, vaig conèixer l'autor japonès.

Donada la meva mala memòria per als arguments, que per a repassar obres és un avantatge perquè sempre em fa la sensació que són noves, sobretot després de tants anys, llegir aquest llibre ha estat com si ho fes per primera vegada, i com que en el seu moment no en vaig fer ressenya ara, per fi, la puc fer.

Tòquio Blues, amb el subtítol Norwegian Wood -com es va publicar en anglès, i més fidel a l'original Norway no mori- és una novel·la de 1987 (amb primera edició en català el 2005) que, sobretot ara que he llegit pràcticament tot el que va escriure Murakami tant abans com després d'aquest llibre, m'adono que és especial.

Ho és perquè, a diferència d'altres obres signades per ell, té un to més realista, no recorre a escenes fantàstiques ni oníriques, ni a un final estrany, sobtat o màgic, tècnica que a mi no m'agrada gaire tot i tractar-se, com deia, d'un dels meus escriptors preferits.

En aquest llibre, que és un gran flashback que fa el protagonista des dels seus 37 anys fins a l'època en què començava la universitat en plena època de protestes d'estudiants a finals dels anys seixanta, se'ns explica una tristíssima i tràgica història d'amor, amb un to molt malencònic, i enganxa de mala manera, però sense recórrer a més artificis.

Ell, de nom Toru Watanabe i amb un caràcter tranquil i reservat, com la majoria de protagonistes murakamians, que s'endevina que almenys en aficions i maneres de pensar tenen trets autobiogràfics de l'autor, està marcat per l'amor que sent per la Naoko, xicota del seu millor amic mort, un amor que no es pot acabar de materialitzar perquè ella s'ha hagut d'aïllar del món a causa del trauma que arrossega per aquell esdeveniment, tot i que també li agradaria poder estar amb en Watanabe.

Ell, carregant-se de paciència, mira de tirar endavant i passa els dies amb la màxima normalitat possible, i interactua amb algunes -no gaires- persones que el fan créixer i evolucionar en un sentit o un altre, incloent-hi una altra noia, la Midori, però sempre amb l'ombra de la Naoko ben present.

Tot plegat, realment interessant i sense ni un moment fluix, s'explica amb un estil planer i amb una gran sensibilitat, amb les referències a la cultura popular occidental a què ens té acostumats l'escriptor, i una quotidianitat que ens permet identificar-nos amb el protagonista, diferències culturals i d'història personal a banda.

El 2010 se'n va fer un llargmetratge dirigit per Trần Anh Hùng que tinc ganes de veure aviat, ara que encara tinc fresca la novel·la, per valorar l'adaptació.

En qualsevol cas puc dir que Tòquio Blues és, sens dubte, un dels meus llibres preferits d'en Haruki Murakami. I això no és poca cosa.

Lectures: L'elefant desapareix

Aquest any no he llegit gaires llibres. És una llàstima, perquè sí que és veritat que tinc menys temps lliure que abans, però també ho és que he establert unes prioritats diferents a l'hora d'aprofitar-lo, i la lectura, tant de llibres com de còmics, se n'ha ressentit.

És per això que m'agrada acabar l'any publicant una ressenya de l'últim llibre que he llegit, que he acabat avui mateix, 31 de desembre de 2018, i que a més pertany a un dels meus autors preferits, del qual acostumo a llegir dos llibres cada any.

Després d'A la caça de l'ovella, que vaig comentar fa temps, ha estat el torn de L'elefant desapareix, en aquest cas un recull de relats curts, uns més que els altres, en què els seguidors del mestre hi veiem tot allò que esperaríem d'ell, és a dir històries que barregen quotidianitat i absurd amb aquell to indiferent del narrador, com si fos la cosa més normal del món, a què l'escriptor japonès ja ens té acostumats.

Són relats publicats en revistes japoneses entre 1980 i 1991, però van ser recopilats tots 17 amb aquesta selecció per primer cop als Estats Units el 1993 com a The Elephant Vanishes, per això a la portada japonesa s'hi fa referència.

Històries com la d'una dona que fa 17 dies que no aconsegueix dormir, un corrector que treballa en un curs de redacció de cartes, un home i les seves reflexions sobre el promès de la seva germana, un altre que busca el seu gat (relat que esdevindria la llavor del primer capítol de la novel·la Crònica de l'ocell que dóna corda al món), un divorci provocat per l'encàrrec d'uns pantalons tradicionals alemanys, un atracament per gana extrema i sobtada o la d'un elefant que desapareix misteriosament proporcionen aquesta nova i amena lectura que no decep.

El que sí que m'ha decebut una mica és la manca d'una revisió final que hauria detectat problemes a la traducció, com ara correccions a mig camí (aquest "va començàr" que deu venir d'un canvi de criteri entre "començà" i "va començar"), la manca de comes davant de "però", errors tipogràfics com aquest "per parlat", inconsistències amb els temps verbals en algun relat, errors més greus com l'embolic entre la referència a esdeveniments de 15 anys enrere i el fet que el personatge tingués 15 anys (amb aquesta edat no hauria d'anar a la universitat) o la insistència en la fórmula "tot el que" en comptes de "l'únic que", que fa pensar en un calc de l'anglès. 

Afortunadament no ho és, hi ha hagut canvi de traductor però s'ha fet des del japonès, com ha de ser i no sempre és. El que passa és que m'empipa aquesta deixadesa, i més quan no es tracta d'una primera edició, sinó que és l'edició de butxaca. 

Malgrat això, és una lectura d'allò més recomanable que els fans del senyor Murakami agrairem. 

Lectures: A la caça de l'ovella

En Haruki Murakami és un dels meus autors preferits, només cal veure la quantitat de ressenyes que he fet dels seus llibres i que cada any en llegeixo almenys un. Per sort, s'han anat publicant tots en català, i com que n'han estat molts això vol dir que fins ara no n'he hagut de repetir cap, cosa que podré fer en algun moment i que penso fer.

Aquest cop li ha tocat el torn a una novel·la que es va editar per primera vegada en català fa uns mesos, però que és de 1982. Senzillament no havia arribat fins ara, problema que ja ha estat resolt.

A la caça de l'ovella és el tercer llibre de l'anomenada "trilogia d'en Rata", que és una trilogia temàtica però que en realitat no requereix que llegim les tres parts, les dues primeres reunides al llibre Escolta la cançó del vent / Pinball 1973, que vaig ressenyar fa gairebé un any exacte. 

El que passa és que hi apareixen personatges comuns i algun escenari també coincideix, però són històries que es llegeixen de manera independent. Ara bé, si tenim bona memòria -i no és el meu cas, tot i que m'ha agradat retrobar-me amb elements coneguts a la lectura de les altres parts fa un temps- sempre en gaudirem més.

En fi, amb el títol original de Hitsuji o meguru bôken, la novel·la és narrada pel protagonista d'Escolta la cançó del vent i de part de Pinball 1973 i ens situa cinc anys després, cosa que també ajuda a fer net i que no calgui ni llegir-se aquells llibres, ni tenir-los gaire presents en cas que s'hagi fet -però, repeteixo, sempre suma-. 

Ara s'ha divorciat, no ha tornat en cinc anys al poble de la seva infantesa ni a veure els seus amics Rata i Jay (del ja mític Jay's Bar) i a causa (o per culpa) d'una foto que li envia el primer en una carta es veu immers en una missió per trobar una rara i misteriosa ovella en un racó perdut de l'illa septentrional japonesa de Hokkaidô, acompanyat per una noia que acaba de conèixer de la manera més absurda i deixant fins i tot la feina per tal de dur a terme l'aventura.

Sense voler entrar en gaires detalls, i amb la sinopsi en realitat ja feta, només vull afegir que A la caça de l'ovella és el primer relat amb què el mestre Murakami declara que es va sentir satisfet -els dos primers no li agradaven gaire i per això va costar tant que sortissin del Japó, cosa que no va passar fins al 2015-, i tot i que a mi ja em van agradar, el cert és que aquesta tercera part de la "trilogia" es veu més com una novel·la com Déu mana, i no només per la seva extensió més estàndard.

Hi veiem la quotidianitat tan típica de l'autor, els sopars senzills, el tabaquisme dels seus personatges -i gairebé l'alcoholisme, perquè els whiskys i les cerveses volen-, les reflexions d'un protagonista més aviat solitari, la música i en general el realisme màgic que caracteritza tantes de les seves obres. I ens deixa amb un molt bon regust, per bé que amb un sentiment malencòlic, quan després d'una història d'allò més amena i interessant hi posa fi sense estridències ni girs inesperats. 

Com em passa sempre amb aquest novel·lista, i sens dubte això és quelcom bo, en acabar-ne una història ja en vull llegir una altra. I a banda de les que voldria rellegir en tinc una que no he llegit mai, L'elefant desapareix, però per variar una mica hi posaré alguns altres llibres pel mig. 

Lectures: Escolta la cançó del vent i Pinball 1973

Nova lectura d'en Murakami, regal de Sant Jordi que no esperava perquè no sabia ni que havia sortit aquest llibre. I, per tant, nova ressenya al bloc, que últimament parlo sobretot de sèries perquè les lectures les estic fent amb massa lentitud. A veure si puc complir l'objectiu d'haver llegit un llibre al mes de mitjana -és a dir, 12 en tot l'any- que em vaig marcar. De moment vaig força endarrerit, però. 

Bé, som-hi. Escolta la cançó del vent i Pinball 1973 en realitat són dues novel·les curtes, recopilades en un mateix volum, no gaire gruixut tampoc, que Empúries i Grup 62 van publicar en format butxaca, el que em va millor, no fa gaire. 

Són les primeríssimes obres de l'extremament popular autor japonès, que ha vist publicada gairebé tota la seva obra en català. Faltaven, per exemple, aquests relats, però perquè durant molts anys, ens diu la contraportada, es negava a permetre'n traduccions. Potser se n'avergonyia, però per sort va recapacitar -o potser li van oferir una bona suma per deixar-se de punyetes, vés a saber- i, després de llegir el llibre, trobo que s'equivocava en negar-s'hi.

A la primera de les novel·letes, publicada originalment al Japó l'any 1979, el narrador ens explica en primera persona un estiu que passa a la ciutat on va néixer, tot i que actualment viu a Tòquio. S'està a cals pares, queda amb el seu amic, que anomena Rata, amb qui beu cervesa de manera compulsiva al Jay's Bar, i coneix una estranya noia a qui li falta un dit, i que poc a poc li anirà obrint el cor tot i uns primers moments hostils.

La història té el to malencònic típic de l'autor, així com les seves característiques descripcions de les coses més quotidianes, que marcarien tota la seva bibliografia. És fàcil veure-hi la llavor de tot el que vindria després, tot i que Escolta la cançó del vent és força breu i no arriba a aprofundir gaire en les vides ni del protagonista ni de la resta de personatges. És una ullada a uns dies d'estiu que podria haver estat, perfectament, el guió d'una pel·lícula indie senzilla. I tot i així els fans del novel·lista en gaudim, perquè és Murakami en essència pura.

Cal destacar que el llibre comença amb una explicació de l'autor sobre les circumstàncies en les quals va iniciar-se en el món de l'escriptura, així com les seves motivacions. Com a document és d'allò més interessant.

A Pinball 1973, de 1980, no queda clar si el narrador és el mateix o un altre, però tant li fa. Curiosament, el relat alterna episodis d'aquest protagonista, que és traductor en una agència creada amb un company i que viu d'una manera un xic surrealista, com ara convivint amb dues bessones que no coneix de res o obsessionant-se temporalment amb una màquina de pinball, i del personatge d'en Rata, que es recupera del llibre anterior i interactua sobretot amb en Jay, l'amo del bar que ja sortia a Escolta la cançó del vent.

Més llarga, però no gaire, aquesta història mostra més clarament l'altra vessant característica de Murakami, el surrealisme, però -i això és quelcom que sempre ha demostrat que sap fer- sense perdre l'atenció del lector tot mantenint-lo en contacte amb la realitat amb les escenes del dia a dia dels seus personatges. És una mica més estranya que l'altra novel·leta, per aquests salts constants en dues històries que ens explica en paral·lel però que no estan relacionades, però personalment m'ha agradat que se centrés una mica en un personatge secundari d'Escolta la cançó del vent.

El recopilatori que ens ha arribat ara en català és una bona mostra del que caracteritza l'obra de Haruki Murakami, petits tasts del que es preparava per fer més endavant, amb les relacions entre persones, la música jazz, els àpats senzills i altres elements com a temes recurrents. Però no fa la sensació que siguin assajos de gaire menys qualitat que les històries que ens arribarien després i que el convertirien en un autor de best sellers. No són els intents tímids d'un futur novel·lista d'èxit. Trobo que trepitjava prou fort quan va començar a caminar.

Lectures: El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

El mestre Haruki Murakami és un dels habituals a les meves lectures. Al llarg de l'any, dels llibres que llegeixo normalment un mínim de dos porten la seva signatura, i això és senyal que m'agrada molt, que és un dels meus preferits, i de fet, com ja he dit alguna vegada, com a escriptor que aspiro a ser jo també hi ha coses que m'agrada com fa i que suposo que m'influeixen o m'influiran en la manera d'escriure, que espero que algun dia la gent pugui apreciar en format paper i amb un registre totalment diferent del que mostro als blogs.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge (en japonès Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to kare no junrei no toshi), publicat originalment el 2013, és l'últim que he llegit d'ell, i com era d'esperar m'ha agradat força.

Però tot i que aquí també hi ha molts elements presents a la seva bibliografia, com sap qualsevol que n'hagi llegit 3 o 4 llibres -per exemple, homes solitaris, jazz i sopars senzills fets amb el que hi ha a la nevera en aquell moment-, un altre dels ingredients habituals -que en aquest cas no m'agrada, però no fa que gaudeixi menys de la lectura de les seves novel·les- és l'element oníric, fantàstic, absurd, surrealista... i en aquest llibre el veurem poc.

Hi és, però molt reduït, gairebé com si l'autor fos incapaç d'escriure una obra sense donar-li com a mínim un toc que trenqui amb el realisme i el relat de la vida quotidiana que caracteritzen les seves històries en general. 

De final més aviat obert, aquesta vegada almenys no ens quedem amb un pam de nas davant d'un fet absurd o sobrenatural, ni hi ha foscor com de costum. Senzillament ens explica la història d'en Tsukuru Tazaki, un home de 36 anys que encara arrossega, encara que no n'és del tot conscient, un trauma que es va iniciar en el moment que, quan tenia 20 anys, els altres membres d'una colla de cinc estudiants extremament ben avinguts de la qual formava part el van deixar de banda sense donar-li explicacions.

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge narra una història senzilla, molt Murakami, però com deia més amunt sense -o gairebé sense- l'element surrealista gairebé omnipresent a la seva bibliografia. Potser això decebrà els fans d'aquest vessant, però a mi ja m'ha anat bé una cosa més calmada, sense girs estranys, per una vegada. Trobo que la sensibilitat i la malenconia amb què s'expliquen els dies d'en Tsukuru ho compensen perfectament, i el conjunt hi surt guanyant.

Lectures: Homes sense dones

I la segona ressenya literària seguida, entre entrades i entrades de sèries i pel·lícules, és per al llibre d'en Haruki Murakami que m'he llegit més recentment. Com que és el més nou que n'ha sortit en català, a més, suposo que és de relativa actualitat.

Ens diuen a la contraportada d'aquest llibre que Empúries va publicar el març d'aquest 2015, a temps per a què me'l regalessin uns amics per l'aniversari, que Homes sense dones recull relats en què les dones són "les grans protagonistes absents", però això no és ben bé així en tots els casos.

El que apareix en portada és el títol d'un dels 6 contes que trobem en aquest llibre editat al Japó el 2014, però el que en realitat tenen en comú les seves històries són els protagonistes masculins que, per un motiu o un altre, pateixen per una dona que en general ja no és al seu costat: algunes s'han mort, d'altres han marxat, unes terceres els tenen dominats d'alguna manera...

No es pot dir que totes les històries siguin d'homes sense dones, ni que en totes la infidelitat hi sigui present. És un tema recurrent, i en un dels contes l'autor arriba a dir, per boca d'un dels personatges, que les dones tenen un òrgan que els permet mentir amb naturalitat. Entre la infidelitat, les mentides, els abandonaments sobtats i altres comportaments estranys el cert és que fa un retrat del sexe femení no gaire afavoridor, i no m'estranyaria que algunes lectores (i alguns lectors) considerin el Murakami d'Homes sense dones un pèl masclista. 

Però hi donem la interpretació que hi donem, aquest llibre no deixa de ser una mostra més del domini dels diàlegs, la quotidianitat amb detalls duts a l'extrem, el surrealisme -aquí, en un dels relats, ofereix una reinterpretació de La metamorfosi de Kafka, que fins ara era un autor de referència per al japonès però mai tant com al relat Samsa enamorat- i la descripció de les relacions entre homes i dones que ja li coneixíem a un dels autors contemporanis més respectats i de més èxit. Com sempre, agradarà a qualsevol seguidor d'en Haruki Murakami amb el seu "més del mateix" que tan bé li funciona.

Lectures: Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Quan em vaig fer regalar aquest llibre seguint l'únic criteri que empro en comprar o demanar obres d'en Haruki Murakami, és a dir que em falti, he d'admetre que, segurament pel seu llarg títol, em va recordar El salze cec i la dona adormida i em pensava que seria també un recull de contes, però no, no ho és. I ara en parlaré una mica, després d'haver fet la ressenya de De què parlo quan parlo de córrer no fa gaire.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, escrita el 1985 i pel que sembla l'obra que va fer famós internacionalment l'escriptor, és com deia una novel·la i llegint-ne la sinopsi de la contraportada em va decebre que s'anunciés una forta presència d'elements surrealistes, perquè no en sóc gaire fan.

Pot semblar contradictori que digui que Murakami és un dels meus autors preferits tot i saber que sempre hi ha un cert surrealisme en el que escriu, amb més o menys pes segons l'obra, però segons com ho planteja em pot agradar que recorri a aquest estil.

En el cas de l'obra que al Japó es va publicar en dues parts com a Sekai no owari to haado-boirudo wandaraando el que ens trobem són en realitat dues històries en una, explicades de manera paral·lela alternant-se a cada capítol, i el que és més important, lligades d'alguna manera (ho anem veient a mesura que avancem en la lectura), com passava amb la trilogia 1Q84. 

Cap dels personatges que hi apareixen no té nom propi, i en una de les històries, situada en algun moment inconcret del temps que després anem veient que es correspon amb l'època de publicació original de l'obra (mitjan anys 80 del segle XX), el protagonista és un calcutec (professió inventada que té a veure amb complicats processaments de dades a través de la ment) que es fica en un embolic que no comprèn, i que és el típic alter ego de Murakami, que trobem en gairebé totes les seves obres. Sí, ho heu endevinat: és un expert en jazz i té mà per a la cuina, entre altres característiques recurrents. 

A l'altra el que tenim és un home que s'ha mudat a una ciutat utòpica i més fantàstica, on duu a terme un curiós ofici, però que no recorda com era el món on vivia abans.

És aquesta segona història la que es pot categoritzar com una mica més surrealista, perquè no només és atemporal, sinó que hi viuen una mena d'unicorns peluts i el protagonista treballa de lector de somnis (que no entén). 

I m'ha agradat molt més que no em pensava quan em vaig adonar que seria una novel·la més surrealista que les altres que he llegit del senyor Murakami, que com he dit diverses vegades m'agrada com escriu però no com acaba les seves narracions, perquè explica històries que m'enganxen però les acostuma a acomiadar amb alguna escena surrealista que no em convenç. 

El final de Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, un llibre que es podria considerar en certa manera de ciència-ficció, també m'ha agradat, és menys obert que el d'altres novel·les de l'escriptor japonès i sens dubte menys del que esperava d'una novel·la d'aquestes característiques, de manera que m'ha deixat amb bon gust de boca. Probablement és un dels llibres de Haruki Murakami que més m'han agradat, si us sóc sincer. 

Només una cosa: a diferència de la resta de llibres de l'autor que s'havien publicat abans, en aquest cas la traducció és obra de la Imma Estany (no de l'Albert Nolla, que té un estil que per cert m'agrada molt més) i per desgràcia s'ha fet des de l'anglès (confirmat per l'editorial a petició meva), cosa que es nota sovint al llarg del text quan trobem expressions calcades de la llengua de Shakespeare, com ara "tros de pastís" (piece of cake) com a sinònim de "fàcil", "tot el temps" (all the time) per a dir "des del principi", "deixeu que us senti tocar l'instrument" (let me hear you play the instrument) quan hauria de ser alguna cosa com ara "toqueu l'instrument, sisplau" o "vianants innocents" (innocent pedestrians) en comptes de "gent normal". I així, moltes. Una llàstima, sobretot quan l'explicació de l'editorial és que en aquell moment el traductor habitual no estava disponible. No n'hi ha més, de traductors de japonès? Jo en conec uns quants.