Un altre cop que caic a les xarxes del mostrador de novetats de la biblioteca, i aquest cop fins a l'extrem de fer-me interrompre la lectura d'un altre llibre, cosa que feia molt de temps que no em passava, però que està justificada perquè aquesta altra novel·la que estava llegint primer és molt més gruixuda i la de la biblioteca no la volia deixar passar, amb el risc que l'agafés algú altre i trigués en tornar.
En fi, gràcies a això he llegit per primer cop un dels clàssics de la literatura japonesa contemporània que coneixia de nom -fins i tot hi ha un premi literari dedicat a ell-, però que mai havia tingut l'ocasió de llegir. I ja us dic que, gràcies a la línia El Cercle de Viena, col·lecció de Viena Editorial dedicada a publicar clàssics del segle XX inèdits en català, en llegiré més obres.
Doncs bé, la meva estrena amb Jun'ichirô Tanizaki (1886-1965) ha estat amb aquesta novel·la de 1929 anomenada El gust de les ortigues, i que és un relat amb elements autobiogràfics sobre un matrimoni que està planificant la seva separació en els millors termes possibles, de manera amistosa, però alhora d'amagat d'una societat on el què diran era més important del que ho continua sent al Japó actual, que ja és dir.
El protagonista, en Kaname, ha aprovat i fins i tot encoratjat que la seva dona, la Misako, trobés una altra parella, i és que ell ja fa anys que va deixar de desitjar-la. La relació entre tots dos és cordial i de respecte mutu, però la lentitud del procés, la cautela i les excuses per no acabar de rematar el que ja només existeix sobre el paper els angoixa a tots dos, tenint en compte també que afectarà el seu fill.
.jpg)
Paral·lelament a aquestes escenes quotidianes d'un matrimoni benestant d'Osaka, també tenim les trobades amb el pare de la Misako, amb qui en Kaname té molt bona relació malgrat que representa el tradicionalisme enfrontat a la modernitat que s'adiu més a la parella protagonista, i que a l'autor li serveixen per retratar aspectes de la cultura japonesa de l'època com la roba, l'arquitectura, la gastronomia, els costums o, sobretot, les arts, especialment el teatre de titelles bunraku.
En fa una descripció meticulosa, però al contrari del que podríem pensar el text és d'allò més amè i les pàgines passen volant, a més que el recompte total d'aquestes, 256, tampoc és gaire elevat, si bé les altres novel·les de l'autor en el nostre idioma estan clarament per sota.
El gust de les ortigues retrata el Japó d'una època concreta, a més del caràcter i la manera de pensar dels seus personatges, i toca un tema que es pot considerar prou avançat al seu temps, una combinació que ajuda a que ens puguem identificar amb els seus personatges, o alguns dels seus aspectes, segons les pròpies experiències vitals, tot i la distància geogràfica i temporal que ens separa d'ells com a lectors del segle XXI. M'ha agradat molt i tornaré al mestre Tanizaki aviat, espero.
