Lectures: Saga Blackwater

De vegades, un llibre o una saga dels que no sabies res es fan famosos i et criden l'atenció, però mires d'agafar-los en préstec a la biblioteca i, com que estan de moda, hi ha llista d'espera.

És el que em va passar amb aquesta saga, però afortunadament tinc una amiga que la tenia sencera a casa i va ser prou generosa per deixar-me-la, de dos llibres en dos, d'un total de sis, i això ens ha donat també l'excusa per veure'ns en un context vital en què tots dos estem absorbits per la descendència i no tenim prou temps per veure'ns tan sovint com s'haurien de veure dos bons amics.

Després d'aquesta introducció potser excessivament personal i lleugerament terapèutica, anem per feina: Blackwater és el nom d'aquesta sèrie del gènere anomenat gòtic del sud amb sis llibres escrits pel prematurament desaparegut i prolífic autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), que va exigir que es publiqués originalment com les antigues novel·les de fulletó, en format barat i per entregues, però molt seguides, de manera que també la traducció al català es va publicar amb una diferència de 15 dies per llibre.

Està pensada, doncs, per llegir sense gaires descansos, però encara que no fos així, enganxa tant, però tant, que ens encarregarem de no deixar passar gaire temps entre novel·la i novel·la. Cadascun dels seus capítols és tremendament interessant, i de tota manera estem parlant de llibres de no arriba a 300 pàgines.

Però de què va? Doncs és una saga familiar, en el sentit que ens transporta durant una mica més de cinc dècades de la vida de la familia Caskey, que viu al poble de Perdido, Alabama, que després d'una catastròfica inundació per la crescuda anòmala dels perillosos rius Perdido i Blackwater veu canviar el seu destí amb l'arribada de l'Elinor, una noia misteriosa.

Ella és la protagonista de la història, el fil conductor de tot plegat, però també introdueix l'element sobrenatural en un relat per altra banda realista i històricament plausible i acurat -McDowell era conegut també pel seu ampli registre i per una documentació exhaustiva-, que ens mostra les vicissituds de tots els membres de la família, tots ben construïts i entranyables a la seva manera, al llarg de períodes històrics dels Estats Units com la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial o el Moviment pels Drets Civils.

Tot i que els llibres es van publicar el 1983, en una època en què la correcció política era més important que a l'època representada -si bé no com ara, evidentment-, l'autor no tremola a l'hora de reproduir amb naturalitat les relacions entre blancs i negres i la diferència de rols i nivells d'alfabetització d'aquells períodes del segle XX, però també presenta alguna relació sentimental molt avançada a la seva època que ens recorda que, malgrat l'ambientació, no estem davant d'una història dels anys 30 ni 40.

És impossible no deixar-se atrapar per aquesta història amb reminiscències de culebrot, plena de decisions dràstiques, amors, prosperitat, desgràcies, aliances, rivalitats, malalties, naixements, defuncions, girs inesperats, relacions familiars alternatives i aquest realisme màgic que aporta un toc de fantasia i terror que ens té amb l'ai al cor quan apareix.

M'ha agradat moltíssim, i ara que he acabat l'últim llibre sento que trobaré a faltar els Caskey. Una saga totalment recomanable, de debò. Són llibres baratets, i també els venen en cofre amb tota la història sencera. Potser és el millor, perquè quan llegiu el primer llibre no podreu parar.

Lectures: El Mestre i Margarita

He llegit poca literatura russa, i m'ha agradat molt, però al meu cap sempre hi ha el segle XIX. Aquest cop he saltat al segle XX perquè fa un parell d'anys els Reis em van portar un llibre que tenia moltes ganes de tenir, i és que fa molt i molt de temps jo havia estudiat rus, i havia adquirit cert nivell -el superior de l'EOI, per ser exactes-, i vaig fer una amiga russa per correspondència que va tenir el detallàs d'enviar-me de regal per un aniversari una novel·la russa popularíssima, evidentment en rus, que vaig pensar que tant de bo algun dia pogués llegir en el seu idioma original.

No va poder ser, perquè per circumstàncies de la vida vaig deixar rovellar els idiomes que havia après i ja no tornaré a aquell nivell, però Proa va publicar el 2021 la versió en català d'aquesta obra que he de reconèixer que només coneixia per aquell regal que m'havien fet i perquè el tema principal d'una de les meves bandes sonores preferides del compositor cinematogràfic Ennio Morricone -al seu torn un dels meus preferits- és d'una pel·lícula de 1972 basada lliurement en el llibre que avui ens ocupa. Us convido a llegir aquesta crítica literària amb el vídeo de l'enllaç de fons.

El Mestre i Margarita (tot i que se sol veure en català com a "El Mestre i Margarida") és una novel·la de Mikhaïl Bulgàkov que es va publicar com es va poder: diu un text d'aquesta edició que oficialment es va publicar completa per primer cop el 1967, i de fet a París. L'autor en va anar fent diverses versions i revisions, i la censura del govern soviètic de l'època no va permetre que es publiqués tal com ell l'havia concebut perquè temàticament xocava amb la ideologia del règim, en retratar la societat dels anys 20 i 30 -contemporània a l'escriptura del text- i tenir elements de fantasia, religió i la figura de satanàs, allunyats del realisme imperant en aquella etapa de la literatura russa.

Dit això, parlar d'aquest llibre és quelcom que, particularment, em costa. És difícil dir de què va. A l'epíleg, la traductora Xènia Dyakonova -que fa una feina excel·lent, per cert- explica que és una novel·la tremendament popular al seu país d'origen i a l'estranger, i que ha rebut múltiples adaptacions a altres formats, però també que es pot llegir des de diversos punts de vista, capes i interpretacions.

Jo, com que soc curtet, senzillament he gaudit dels girs d'aquesta història esbojarrada i caòtica, que barreja realitat i fantasia, i on alguns personatges fan papers duals i enganyosos, perquè és una successió d'esdeveniments que alteren la societat moscovita a causa de la visita d'uns estranys personatges que provoquen una reacció en cadena on queden atrapats simples i desafortunats humans.

Es fa difícil dir qui és el protagonista d'aquesta novel·la. L'acció segueix un personatge, veiem les coses que li passen i després saltem a un altre que hi està relacionat, i s'acumulen els noms, els cognoms i els patronímics, cosa que obliga a estar una mica més atent del compte i tenir memòria. A sobre, hi ha fragments protagonitzats per en Ponç Pilat, el cinquè governador de Judea, al segle I. Després sabem per què. No és un llibre per llegir a batzegades, amb descansos pel mig. Tampoc cal fer-ne, perquè malgrat el que estic dient, i que sovint no sabem ben bé què està passant ni cap on anirà la cosa, té alguna cosa que atrapa i no es fa gens feixuc de llegir. Vull destacar això.

I qui són, el Mestre i la Margarita? Doncs dos personatges de l'obra, però encara que hi tinguin un pes important, tampoc diria que en tenen tant com s'esperaria d'uns protagonistes, a més que apareixen ben avançada la història. És molt curiós, això. Podríem dir que El Mestre i Margarita és una obra coral? No ho sé.

M'ha agradat, però alhora em costa explicar-la, i sé que algun dia la voldré tornar a llegir, però tampoc crec que passi aviat. És tota una experiència. 

 

 

 

Lectures: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Fa uns mesos, quan vaig ressenyar Amics i llibres a Jinbôchô, vaig dir que era una novel·la totalment independent, que es podia llegir sense haver-ne llegit cap altra, però que havia descobert, massa tard, que era una continuació d'un altre llibre.

I aquell llibre, que em vaig proposar agafar també de la biblioteca, perquè la història hi estava relacionada però també perquè els dos llibres del seu autor que havia llegit fins ara m'havien agradat força, és el que us porto avui.

Els meus dies a la llibreria Morisaki, de Satoshi Yagisawa, és la primera novel·la, de fet, de l'autor, i es va publicar originalment al Japó l'any 2010, mentre que en català la tenim des de 2023 gràcies a l'editorial Navona.

Si a Amics i llibres a Jinbôchô coneixíem la Takako, una dona jove que ajudava el seu oncle puntualment a la llibreria de vell que regentava, aquí tenim la història a la qual aquella novel·la, essent-ne seqüela, fa alguna referència.

Hi veiem l'època en què la protagonista, després d'un dur desengany amorós, deixa la feina i s'instal·la al pis que el seu oncle, que feia anys que no veia, té damunt de l'esmentada llibreria, i hi acaba treballant durant una temporada, cosa que li permet acostar-se a l'oncle Satoru, apreciar-ne l'ofici i descobrir un amor desmesurat per la lectura, mentre es va refent emocionalment i descobrint el seu propi camí. També s'hi retroba amb la Momoko, la dona desapareguda del seu oncle, amb qui estableix una relació complexa però entendridora, i personatge important també a la segona part de la història.

Com als altres llibres del mestre Yagisawa que he llegit -i espero que ens continuïn portant la seva obra traduïda a la nostra llengua-, estem davant d'una novel·la d'allò més amena, que reflecteix una quotidianitat deliciosa i un retrat del Japó contemporani que tant ens agrada als amants d'aquell país i la seva cultura, amb personatges entranyables i el punt just de drama, combinació gràcies a la qual passem les seves pàgines a bon ritme, però malauradament és un llibre curt, de només 168 pàgines, així que aviat ens trobarem tancant-lo i desitjant més... cosa que, si llegim la història en l'ordre correcte, es pot fer realitat si agafem l'altre títol que esmentava. 

En el meu cas, com que ja l'havia llegit per desconeixement de l'existència d'aquest, he considerat Els meus dies a la llibreria Morisaki una preqüela, que tampoc és mala idea per saber d'on ve tot plegat. En qualsevol cas, totalment recomanable.

   

Lectures: Les pereres fan la flor blanca

Ja vaig dir, en ressenyar el primer llibre de Gerbrand Bakker que vaig llegir, A dalt tot està tranquil, que m'havia agradat molt i que segur que en llegiria més coses, i així ha estat, gràcies al fet que l'editorial Raig Verd ens està portant traduïdes el català les seves novel·les originalment neerlandeses.

El següent llibre seu que vaig llegir, El fill del perruquer, em va commoure, i vaig saber que ja era un dels meus escriptors preferits, i per tant vaig decidir que me n'aniria comprant tots els llibres que pogués, sense passar per la biblioteca, perquè sabia que no em decebria. Doncs bé, ha arribat el moment de parlar de la tercera lectura d'una obra d'aquest senyor.

No els estic llegint per ordre de publicació original ni català, tampoc importa, però Les pereres fan la flor blanca és una novel·la breu de 1999 (2012 a Catalunya), tot i que també trobo 2007 com l'any de publicació, suposaré que per una reedició.

El cas és que es tracta d'una novel·la juvenil, pel que sembla -tot i que a mi se me'n fum, com vaig explicar en parlar de Holes-, i certament té com a protagonistes uns adolescents i el seu pare, amb la mare absent, i gira al voltant d'un accident de cotxe que en deixa un d'ells cec, cap spoiler perquè trobem aquest fet en qualsevol sinopsi, inclosa la de la contraportada. 

Bakker narra, amb la seva sensibilitat característica -encara que aquesta és la seva primera obra, però si n'hem llegit d'altres abans ho identifiquem ràpidament-, una ambientació delicada que mai resulta excessiva, frases curtes i una prosa ameníssima, la relació entre els membres que queden d'aquesta família trencada quan la mare, fa anys, va decidir marxar amb un altre home i no tornar mai més, l'esmentat accident de cotxe, l'hospitalització i la convalescència del nano cegat per sempre.

Però en comptes d'oferir un relat optimista de superació personal, mostra, de manera encertada per al meu gust, una visió més original en què veiem la profunda depressió en què cau l'afectat, les seves dificultats en un dia a dia per al qual no estava entrenat, i les conseqüències que té això en aquesta dissortada família. Un drama com una catedral, vaja.

No en puc explicar gaire més, ja que com he dit és una novel·la molt breu, però ja us dic que és ben bona, i si n'he de dir res de dolent és que és massa curta, amb 160 pàgines. Ara bé, no decebrà cap fan del seu autor, i si és la primera novel·la que li llegiu i us agrada, us recomano que no us perdeu les altres. Cada cop que el llegeixo a mi em venen ganes d'anar-me'n a viure al camp dels Països Baixos.  
 

 

Lectures: Homes d'armes

Enguany ja és l'any que més llibres he llegit, que jo recordi, i encara queden unes quantes setmanes per millorar els números. Bona part de la culpa l'ha tingut el préstec, tant particular com de la xarxa de biblioteques, i he gaudit molt de la lectura d'aquests llibres.

També m'ha anat bé per descansar una mica del Discmón, no perquè n'estigués cansat, sinó per variar una mica. Però tard o d'hora hi havia de tornar, tenia dues novel·les pendents de llegir i una de nova a l'horitzó, així que he tornat a l'obra de Sir Terry Pratchett i, acabat de llegir, us parlo d'un altre dels seus llibres. 

Homes d'armes és la segona novel·la de la Guàrdia de la Nit (la primera, recordem-ho, és Guàrdies! Guàrdies!, de la qual ja vaig parlar) i es va publicar originalment en anglès com a Men at Arms l'any 1993. Està considerat el 15è llibre en general del Discmón, i he de dir que els personatges concrets sobre els quals gira la història no són dels que més em criden l'atenció -tampoc dels que menys-, però que gràcies a aquesta segona aventura me'ls he fet més meus i espero que Mai Més Llibres no abandoni la titànica publicació del Discmón complet en català, perquè m'agradaria veure'n el tercer llibre.

Han passat gairebé dos anys i escaig des d'aquella lectura i he de dir, per començar amb una nota no tan bona i acabar amb una de positiva, que continuo veient-hi confusions gramaticals entre l'ús de "l'hi" i "li", calcs de l'anglès i algun error ortogràfic greu, com per exemple un "en la majoria dels cassos", però per la resta és una novel·la que es llegeix amb un somriure gràcies a la sornegueria de l'estil de l'autor, que el traductor trasllada bé malgrat tot. 

La premissa, aquest cop, és que s'estan produint uns assassinats no permesos -recordem que a Ankh-Morpork es toleren els robatoris i els assassinats per part dels corresponents gremis, sempre dins d'unes quotes- i una Guàrdia de la Nit en plena transició, perquè el capità Vimes es retira per casar-se i la Guàrdia en si està rebent nous reclutes que pertanyen a espècies no humanes per una qüestió d'inclusió, rep l'encàrrec d'investigar-los.

Val a dir que la trama és una mica enrevessada potser per culpa d'algunes escenes un pèl críptiques, canvis d'escenari constants i una gran quantitat de personatges actuant i conversant, i no és impossible perdre una mica el fil de la història, però al capdavall és Discmón, i les interaccions entre els seus personatges estan sempre farcides d'humor i ironia, a més d'algunes bromes que trenquen la quarta paret.

Aquesta inclusió forçada -si més no, així és com la veuen els membres més veterans de la Guàrdia- dona al repartiment una diversitat i una riquesa que, de retop, li donen vida i fan que una nova aventura d'aquest grup de maldestres benintencionats sigui benvinguda i divertida.

Queda una subtrama que no sé si es continuarà explorant en noves històries de la Guàrdia de la Nit, però la novel·la acaba amb un bon clímax -fins i tot algun element tràgic- i continua donant profunditat al personatge d'en Safanòria, que és ja un dels més emblemàtics de l'univers creat pel mestre Pratchett. Li seguirem la pista.

 

Lectures: El matí de la Sega

Quan estava de moda perquè n'havien sortit les pel·lícules, i també perquè acabava de descobrir la Jennifer Lawrence i la volia veure allà, em vaig endinsar a la trilogia de novel·les Els Jocs de la Fam, i em van agradar molt, com també les seves adaptacions cinematogràfiques. 

Però vaig passar pàgina, mai més ben dit, i no vaig arribar a llegir la preqüela Balada d'ocells i serps, de 2020, ni vaig veure'n la corresponent pel·lícula.

Però gràcies a la recomanació d'una companya de feina sí que vaig voler llegir el cinquè llibre de la saga, una altra preqüela, que Suzanne Collins ha publicat aquest mateix 2025 i que Fanbooks no ha trigat en portar-nos en català.

La veritat és que no vaig voler ni mirar-ne la sinopsi, em pensava que la història estaria situada en un passat molt remot de Panem, així que em va sorprendre descobrir que el seu protagonista era un jove Haymitch Abernathy, personatge que vam conèixer a la trilogia original com un home de mitjana edat, destrossat per les addiccions i poc fiable com a mentor dels nous tributs del Districte 12, malgrat que ell havia estat l'últim vencedor dels Jocs d'aquell districte fins a l'aparició de la Katniss.

Tenint en compte que aquests llibres estan adreçats a un públic jove i els seus ingredients principals són l'acció i les relacions sentimentals dels protagonistes, podríem pensar que llegir sobre un edició passada dels Jocs de la Fam de la qual ja coneixem el vencedor no té gaire emoció, però em podeu creure: sí que en té, i molta.

D'acord, sabem que en Haymitch va vèncer, però com va ser escollit, com era la seva vida fins llavors -res a veure amb la desferra que coneixem del seu futur-, quins i com eren els seus companys tributs, i les peripècies que va haver de viure en la seva participació a la 50a edició són prou interessants com per fer-nos passar una pàgina rere l'altra, i la manera com l'autora ens deixa algun moment sorprenent o impactant al final de cada capítol en té bona part de la culpa.

També és molt interessant veure el protagonista quan encara era algú decent, digne d'admiració, identificar-nos amb ell i anar veient com el trauma que viu en aquesta aventura no desitjada el transforma. Però això no és tot, perquè l'autora ens té reservat un tram final duríssim, que acaba d'explicar per què el Haymitch que coneixíem dels llibres originals és com és. I està ben lligat. 

No sé si m'agradarà tant, però gràcies a la impressió que m'ha fet aquest llibre ara sí que crec que donaré una oportunitat a l'altra preqüela. Però, de moment, us dic que si us agrada la saga i us falta llegir aquest llibre, no us penedireu de fer-ho.

Lectures: Amics i llibres a Jinbôchô

L'altre dia publicava una crítica literària doble amb dos llibres de la mateixa autora, que ja vaig dir que havia agafat el mateix dia de la biblioteca, però en realitat no me'ls vaig llegir seguits, sinó que al mig hi va haver un altre títol, també del mateix dia, i també japonès, però d'un altre autor.

Es tracta d'un escriptor que vaig conèixer fa poc, i el llibre del qual ja vaig tocar aquí, i que havia dit que seguiria de prop. Doncs bé, ho he complert i ja n'he llegit una altra novel·la, que és la que us porto avui. 

Amics i llibres a Jinbôchô, de Satoshi Yagisawa, em recorda l'altre llibre que deia, Els meus dies al cafè Torunka perquè, de fet, tenen un estil i un to força semblants. Si allà teníem com a escenari principal, gairebé un personatge més -quina ràbia quan fan servir aquest tòpic en descriure un llibre, oi?-, una cafeteria mig amagada, aquí el local per on circulen els seus personatges és una llibreria de vell del barri toquiota famós per aquests comerços especialitzats.

Tanmateix, aquest cop hi ha una diferència notable, i és que en comptes de ser tres històries protagonitzades per sengles personatges amb lligams amb l'escenari del títol, aquí la narradora és tota l'estona una dona que dona un cop de mà al seu oncle amb la llibreria quan té temps lliure, perquè es guanya la vida amb una feina que no hi té res a veure.

Aquesta novel·la, de fet, és anterior a la del cafè Torunka, es va publicar al Japó l'any 2011, i no passa res perquè no estan relacionades. On sí que passa és en el fet que he descobert, mentre en buscava el títol original, que és una continuació, de manera que si ho hagués sabut hauria agafat abans el llibre la història del qual continua, que a sobre existeix en català i que es diu Els meus dies a la llibreria Morisaki.

Val a dir, però, que havent llegit Amics i llibres a Jinbôchô no he trobat a faltar res. És una novel·la que es pot llegir de manera totalment independent, i que sí que és cert que fa referència a uns fets del passat que ara que ho sé acabaré llegint a la primera novel·la quan l'enganxi, però que no sospitem que sigui necessari conèixer amb més detalls, sinó que donen el context que donaria qualsevol altra novel·la.

El cas és que, com dèiem, la seva protagonista és la Takako, que quan passa estones a l'esmentada llibreria va tractant tant amb alguns clients peculiars com amb el seu no menys peculiar oncle, un home pencaire i estoic, alhora que ha de resoldre temes de la seva vida sentimental. Fins aquí, tenim una història de vida quotidiana, calmada i japonesa d'aquelles que transmeten calma i bon rotllo. 

Malauradament per als seus personatges, també hi ha drama, i el tram final de la novel·la deixa un regust amarg, un nus a la gola i, suposo, deu fer caure alguna llàgrima en aquella part del públic capaç d'experimentar aquesta mena de reacció. El meu equivalent, si serveix d'alguna cosa, és aquest nus i l'ha aconseguit. Si us agrada la literatura japonesa, no us la perdeu.

 

 

Lectures: Amors imperfectes / Manazuru

Ja havia parlat dels perills de l'expositor de novetats de les biblioteques, i com que hi he d'anar sovint perquè la meva filla ha sortit lectora empedreïda, la temptació és allà i de vegades hi caic. Tant se val quants llibres i còmics se m'acumulen, si veig alguna cosa que em crida l'atenció és probable que l'agafi, encara que en tingui altres ja agafades en préstec de la pròpia xarxa de biblioteques.

Fa poc em vaig endur de cop tres llibres de literatura japonesa, i ja me'ls he llegit, i com que últimament tinc massa coses de les quals parlar, i dos dels llibres pertanyen a la mateixa autora, he pensat que estaria bé fer una crítica doble, cosa que em servirà també per comparar l'estil de tots dos llibres, que és diferent i, per tant, fa la comparació interessant.

Amors imperfectes és el primer dels llibres de la senyora Hiromi Kawakami que he llegit, en termes del que avui ens ocupa però també absoluts, i es va publicar per primer cop al Japó l'any 2006 com a Zara zara. 

Aquí el tenim gràcies a Quaderns Crema, que ens el va dur en català el 2016, i he de confessar que jo no coneixia de res la seva autora, però l'havia de provar, i n'he quedat ben content.

D'aquest primer llibre no en puc dir gaires coses, perquè el seu format tampoc m'ho permet: es tracta d'un recull de 23 històries curtes que tenen com a tema comú els amors imperfectes del títol, que poden ser-ho per diversos motius: ruptures, amors platònics, amors prohibits, infidelitats o la pròpia solteria no desitjada, que són les diverses situacions en què es troben els seus protagonistes.

Tot plegat, amb una extensió de molt poques pàgines cadascuna de les històries, i un estil planer i molt fàcil de llegir, però que per la naturalesa de tot plegat no ens queda a la memòria. Tanmateix, la seva autora va captar el meu interès i vaig celebrar haver-me'n en dut un altre llibre el mateix dia.

Es tracta de Manazuru, que altre cop Quaderns Crema ens portava el 2013, amb el subtítol Una història d'amor, inexistent a l'original japonès de 2006 -ja veiem que la senyora és prolífica-. 

En aquest cas estem davant d'una novel·la, amb una sola història que omple totes les seves pàgines, que té com a protagonista la Kei, una dona que fa uns anys va veure com el seu marit desapareixia sense donar explicacions ni deixar rastre, i que ara, als 45, viu amb la seva mare i la seva filla adolescent mentre es veu amb un home casat -un tipus de relació explorada també a l'altre llibre- i hi manté una relació secreta i casual.

El cas és que la manca de respostes sobre el que va passar amb el seu marit la continua torturant, i no ha deixat de pensar mai en ell, cosa que afecta la seva vida actual i la relació que manté amb aquest altre home. Per tal de poder passar pàgina, visita un poble que s'esmenta en una nota que troba entre la roba del seu marit i allà hi té un seguit d'experiències que entren en el terreny del realisme màgic i que a mi em recorden situacions pròpies del meu estimat Haruki Murakami.

Això és bo, és clar, però de vegades costa una mica seguir el fil de què és veritat i què no, i quan s'han produït salts temporals o no, i personalment no m'agrada que em deixin sense totes les respostes. Tanmateix, l'experiència global és positiva, la lectura m'ha enganxat i he après a estimar els seus personatges, de manera que té la meva recomanació. Tant la novel·la com el recull de relats i, per tant, també seguiré aquesta autora que ha rebut al llarg de la seva carrera nombrosos premis. 

Lectures: Els fills de Dune

Coneixia l'existència de Dune, més enllà que em sonava molt vagament del joc de la Mega Drive, des que fa més de 20 anys un company de feina em va dir que el seu gos es deia Leto, i en preguntar-li per l'origen d'aquell nom, em va parlar d'aquesta popularíssima saga del gènere de la ciència-ficció escrita per en Frank Herbert.

Però no m'hi vaig posar de seguida, sinó que amb els anys, i motivat per la coincidència entre l'arribada de la nova pel·lícula de Denis Villeneuve i la publicació en català d'una nova edició de la primera novel·la, el moment havia arribat. Vaig veure'n la pel·lícula -continuo sense veure la de David Lynch, i encara no he vist la segona, que adapta la meitat final del primer llibre-, vaig llegir el primer llibre, després el segon, i ara és hora que faci la meva particular i modesta crítica literària del tercer.

Els fills de Dune, publicada originalment als Estats Units com a Children of Dune l'any 1976, ens arribava per primer cop en la nostra llengua l'any passat, el 2024, i a mi me'l van portar els últims Reis. No acostumo a deixar passar gaire temps entre que tinc un llibre nou de la saga i me'l llegeixo, i així ha estat aquest cop, que ho vaig fer durant el proppassat més de maig.

En fi, en aquest cas la novel·la gira al voltant de les conseqüències del que es va veure a El messies de Dune, que tenia força menys pàgines, per les 600 d'aquesta tercera part. Han passat 9 anys des que en Paul va decidir anar-se'n al desert després d'una novel·la més reflexiva i on la religió tenia un paper molt important, i ara els protagonistes de la història són els fills bessons que va tenir amb la Chani, que són en Leto II i la Ghanima.

Tots dos han heretat els poders prescients del seu pare, i tenen els records de totes les generacions anteriors, de manera que són nanos de 9 anys amb l'actitud d'adults i una capacitat de raonar i maquinar molt per sobre del que els tocaria per maduresa mental.

En aquest context, Arrakis es troba en un moment crític per diversos motius: la transformació ecològica que està fent que les condicions per viure-hi siguin més òptimes per als humans també amenaça la pròpia producció de la cobdiciadíssima espècia, que requereix tot el desert possible; l'Alia, la germana d'en Paul, que fa de regent, sembla que no està en condicions d'exercir aquest paper; la Casa Corrino, perjudicada per l'arribada al poder dels Atreides al primer llibre, conspira per matar els bessons i recuperar el seu antic estatus; i al mig de tot això, un misteriós predicador es dedica a difondre un missatge contrari a la religió que es va apoderar de Dune al voltant de la figura del seu messies, en Paul.

Conspiracions, intrigues, cops d'efecte i girs inesperats en un llibre on potser tenim més acció que al segon, o almenys és l'efecte que m'ha fet a mi, però que manté l'estil críptic de sempre, i una complexitat considerable pel que fa a l'univers creat pel senyor Herbert, que per una banda li proporciona una innegable riquesa, però per l'altra suposa una mica d'obstacle per a qui vulgui iniciar-se a la saga i esperi una cosa lleugera. No ho és. La saga Dune és densa. Per sort, però, i encara que en alguns moments no tinc gaire clar què està passant -l'extensa terminologia no hi ajuda, i que el segon i el tercer llibre no tinguin glossari, tampoc-, a mi m'agrada.  

No sé si hi ha plans, per part de Raig Verd, d'editar les novel·les que falten, almenys les que va escriure el seu autor original, però si arriben, allà em trobaran.

 

Lectures: Els meus dies al cafè Torunka

Quan estic acabant un llibre tinc més o menys pensat quin vull llegir a continuació, però de vegades me n'entra algun d'inesperat, normalment de la biblioteca. El d'aquesta vegada, però, té un origen diferent: resulta que on treballo es tradueix manga i anime, però també llibres d'altres menes, entre les quals alguna novel·la, i d'aquest, la mostra del qual em va arribar a les mans fa poc, no en sabia res, perquè no havia participat en cap fase del projecte. I va ser una agradable sorpresa veure a l'oficina una novetat de novel·la japonesa en català, de manera que me l'havia d'endur en informal préstec tant sí com no.

Em va fer la sensació que seria molt amè, molt agradable de llegir, i ara que me l'he acabat puc confirmar-ho, perquè quan em posen al davant drames quotidians japonesos, em costa parar.

Els meus dies al cafè Torunka, de Satoshi Yagisawa, es va publicar al Japó com a Junkissa Torunka l'any 2013, i és la tercera novel·la de l'autor, després de les també editades en català Els meus dies a la llibreria Morisaki (2010) i Amics i llibres a Jinbôchô (2011).

Navona Editorial ens les ha portat, com també la tercera, aquest cop amb traducció de Marta Moya, de qui ja vaig parlar perquè vaig ressenyar-ne la primera novel·la com a escriptora, i ha estat aquest proppassat mes de març, per tant el llibre encara conserva certa calor del forn. 

Després d'aquesta introducció suposo que voleu saber de què va, el llibre, així que fil a l'agulla: Els meus dies al cafè Torunka és un relat en tres capítols que gira al voltant d'una petita cafeteria amagada en un carreró de Tòquio, un espai tranquil i tradicional -en el funcionament i en la preparació del producte en què es basa el seu negoci- regentat per un home amb l'ajuda d'un cambrer jovenet i, ocasionalment, la seva filla adolescent. 

A cada capítol l'autor adopta el punt de vista d'un personatge diferent, començant per aquest cambrer, que rep la visita d'una misteriosa clienta que assegura que el coneix d'una altra vida. Després, tenim la història d'un dels clients habituals del cafè i la seva relació amb una altra de les clientes, que ve de lluny i és tangencial, però d'allò més dramàtica.

Per acabar, se'ns explica, a través de la Shizuku, la filla de l'amo, tant la seva pròpia història com la de la família, amb tragèdia inclosa, de manera que acabem tenint una idea del rerefons dels personatges més importants i de la història de la cafeteria i del tranquil barri.

Yagisawa ens ho explica amb un estil senzill, sense floritures, que es llegeix de pressa i amb moltes ganes malgrat el caràcter tranquil que desprenen les històries quotidianes que explica, totes amb un punt més o menys intens de dramatisme pel que fa a les relacions sentimentals, sense oblidar temes com la pèrdua, l'abandó i la mort com a element sempre present en el passat dels personatges. I, encara que sembli mentida amb el que acabo de dir, tot plegat desprèn un bon rotllo que ens deixa molt satisfets quan en llegim l'última pàgina.

M'ha agradat molt, el que he vist aquí, i sens dubte seguiré de prop aquest autor, així que aniré fent una ullada a la biblioteca, aquest cop pública, per veure si en trobo els altres llibres publicats fins ara i, com sempre, si això passa n'acabaré parlant aquí.

 

Lectures: Les intermitències de la mort

José Saramago és un dels meus autors preferits, cadascun d'ells m'agrada per una cosa diferents, i sempre dic que en el cas del desaparegut escriptor portuguès ho és per l'absurditat de les seves premisses. Tinc gairebé tot el que se n'ha publicat en català, ajudat sens dubte per una època, ja llunyana, en què les edicions de butxaca eren realment per a qualsevol... butxaca, i me'n falten alguns de tapa dura que mai van rebre aquest tractament i, per tant, van continuar sent cars i poc recomanables per a les prestatgeries petites.

Un dels que tenia més ganes de llegir dins d'aquest grup ha caigut a les meves mans gràcies a una botiga de segona mà que vaig descobrir per casualitat i em va permetre endur-me'l a un preu molt reduït, malauradament proporcional al seu estat higiènic, i va passar de seguida a la part de dalt de la meva llista de pendents, encara més quan feia anys que no tenia l'ocasió de llegir res d'aquest senyor. Un cop acabat, passo a fer-ne la humil ressenya.

Les intermitències de la mort, novel·la publicada originalment a Portugal com a As intermitências da Morte el 2005, ens va arribar en català el mateix any gràcies a Edicions 62, i com comentava al principi mai va rebre una edició de butxaca, com personalment prefereixo, de manera que me l'ha acabat comprant de segona mà. 

Han passat 20 anys, però per fi me l'he pogut llegir, i ja us avanço que no m'ha decebut pas. No m'han perjudicat les altes expectatives acumulades durant tots aquests anys de pensar en el títol, que crida prou l'atenció, i la premissa a l'altura. Aquesta ens proposa la història d'un país indeterminat i fictici on la gent, de cop, para de morir-se. 

Tothom ha reflexionat alguna vegada, o més, sobre la mort, i ha acceptat, no sense fredor, que és un fenomen necessari per a l'autocontrol demogràfic i social del planeta, encara que també sigui la causant d'un enorme dolor.

A la novel·la, Saramago, amb la ironia i el sarcasme que el caracteritzen, ens planteja la seva idea -molt lògica per altra banda- de les possibles conseqüències que l'absència de la mort podria provocar al país protagonista de la història, passant de l'alegria inicial a la desesperació popular i governamental un cop els cadàvers i els malalts immortals s'acumulen, l'erari públic se'n ressent i determinats agents aprofiten l'ocasió per fer negoci o pateixen en veure perillar el seu.

Coneixerem la causa de tot plegat amb l'aparició d'una personificació de la Parca, que a mi, personalment, m'ha fet pensar en el personatge de la Mort de la saga Discmón, de Sir Terry Pratchett, que tant surt en els darrers anys a la secció de lectures d'aquest blog, perquè si bé són premisses diferents, el to humorístic de tot plegat té certa relació. 

Les intermitències de la mort agradarà a qualsevol seguidor del Premi Nobel de Literatura portuguès, amb la seva capacitat de fer-nos empassar un text escrit, com sempre, en un estil que va contra les convencions gramaticals i es presenta pràcticament sense punts i apart, amb moltes comes fent la funció de punts i les majúscules reservades per a les indicacions de canvi d'interlocutor, a més de mostrar les reflexions del propi narrador i les seves mencions al públic. Res que no haguéssim vist fins ara a la seva bibliografia, però és precisament això el que fa que valgui la pena.

 

Lectures: Els amants de Coney Island

M'agrada molt descobrir llibres i autors de l'existència dels quals no tenia ni idea i que, amb una primera aproximació, em captivin com l'escriptor i la novel·la de què parlo avui.

El títol, quan me'l vaig topar, em va cridar prou l'atenció com per obligar-me a llegir-ne la sinopsi a la contraportada, i un cop fet ja estava llest: malgrat que tinc llibres propis, comprats, pendents de llegir, novament queia al parany dels expositors de les biblioteques. 

Els amants de Coney Island, de l'irlandès Billy O'Callaghan, és la història de la nevada tarda que passen plegats en Michael i la Caitlin, amants des de fa 25 anys amb una trobada mensual que sempre té lloc al barri novaiorquès famós pel seu atrotinat però antigament esplèndid moll ple de propostes d'entreteniment i gastronomia.

És una mica la metàfora del que els passa als protagonistes, que s'acosten perillosament a la cinquantena i les seves trobades ja no són tan fogoses com quan es van conèixer i es van enamorar a primera vista a principis de la vintena. 

Tots dos són casats, ja ho eren quan es van conèixer -recordem que allà són de cremar etapes molt de pressa-, i tots dos viuen en matrimonis que per diferents motius no estan disposats a abandonar, però són matrimonis sense amor, mentre que el que tenen en Michael i la Caitlin no ha estat mai únicament sexe. 

A mesura que avancen els capítols, amb salts enrere coneixem detalls de les seves vides i d'aquests dos matrimonis que ajuden a entendre els protagonistes de la història, i a fer-nos una idea del dolor que senten per l'atzucac en què es troben des de fa tants anys.

Una situació teòricament insostenible que, tot i així, s'ha allargat molt més del que s'esperaven sense que se n'albiri una evolució en un sentit o un altre, almenys fins ara, que sobre ells plana l'amenaça d'un últim comiat.

O'Callaghan ens explica tot això, una sola tarda de la vida dels protagonistes, però també tota una vida, i ho fa amb una gran sensibilitat i afany de descriure situacions i sentiments amb força detall, fins i tot posant-se una mica poètic en alguns moments, que en unes altres circumstàncies hauria fet que em resultés feixuc, però ben al contrari: cada cop m'atrapava més i em costava deixar de passar-ne les pàgines, cosa que considero força meritòria, i que atribueixo en part al to malencòlic i punyent de la novel·la.

El regust que ens deixa és de dolor, compassió per una història d'amor preciosa, però a la qual se li ha negat explotar tot el potencial que tenia, o potser ja està bé així, potser no hauria estat tan bonica si hagués estat legítima i oficial. Això està obert a la interpretació, igual que el final del relat. De debò, una sorpresa molt positiva, aquesta novel·la de 2019 que es va editar originalment com a My Coney Island Baby i que l'any següent ens arribava en català gràcies a L'Altra editorial.

Lectures: Dubrovski

Igual que en el cas de l'última entrada que vaig publicar, que també va ser una ressenya literària, avui el protagonista és un llibre que vaig descobrir a l'expositor de la biblioteca, i com que és una cosa que veig que continuarà passant potser deixaré d'esmentar-la, perquè ja no serà excepcional. O potser ho continuo dient per contextualitzar. Ja ho veurem.

La literatura russa no és quelcom que conegui profundament, amb prou feines he llegit un parell dels seus clàssics grossos, però Anna Karènina es va convertir, en una edició barata en català d'una col·lecció del diari El Periódico, en un dels meus llibres preferits. També havia llegit Crimen y castigo (en castellà, sí), i em va agradar força. Ara bé, tots dos eren llibres tan interessants com densos. Amb Puixkin, considerat el pare de la literatura russa moderna, amb aportacions lingüístiques i literàries que van influir els grans escriptors que el van succeir, encara no m'hi havia posat, tot i tenir-ne alguna cosa des de fa molts anys, però ara que m'he topat amb aquesta petita novel·la m'he endut la sorpresa que, en aquest cas, la narració és tremendament amena. 

Amb el senzill títol de Dubrovski, va ser publicat en català per Edicions Cal·lígraf el 2020, i com s'encarrega d'explicar el traductor, Jaume Creus, al pròleg, ens arribava per primer cop complet, sense les omissions d'una edició de moltes dècades abans.

Tanmateix, aquesta obra d'Aleksandr Puixkin resta inacabada, com tantes altres que Puixkin va abandonar i no va reprendre abans de la seva sobtada mort en duel als 37 anys el 1837 -l'obra es va publicar pòstumament el 1841 amb el títol triat per l'editor-, segons l'esmentat pròleg. Això no vol dir, però, que sigui una pèrdua de temps llegir-la, atès que el final, tot i abrupte i narrativament compatible amb possibles esdeveniments nous que l'haurien, sens dubte, millorat, té una mena de final de capítol que, per força, ha de servir com a final del relat. 

Però de què va? Doncs la història comença amb la descripció de la relació entre el ric i excèntric terratinent Kirila Troiekúrov i el seu amic Andrei Dubrovski, militar retirat i terratinent també, però de molt menor rellevància. 

Un dia, en una de les habituals trobades d'en Troiekúrov amb altres nobles, un comentari desafortunat provoca una discussió desproporcionada que acaba amb un fatídic procés judicial en què en Dubrovski ho perd tot. Serà la tasca del seu fill venjar un afront tan gran, però no entraré en més detalls perquè tampoc hi ha tanta història per explicar i no la voldria rebentar més, encara que les sinopsis del llibre que es troben a internet pràcticament ho expliquin tot.

Una novel·la no gaire llarga, no arriba a les 150 pàgines, en què tenim grans dosis de drama, fins i tot tragèdia, però també romanticisme. He llegit que Puixkin era més amè de llegir cap al final de la seva vida, ja ho aniré veient, però ja us dic ara que aquesta història passa molt bé. No deixa escapar, però, l'ocasió de criticar la noblesa i tractar la qüestió de l'alliberament dels serfs i el bandolerisme, tot retratant una part de la vida russa als camps de principis del segle XIX. No sé si m'agradaran altres obres d'aquest emblemàtic escriptor, però de moment hi he entrat, trobo, per una obra que acull qualsevol lector amb els braços oberts.

Lectures: Tòquio, estació de Ueno

Fa uns mesos, i sobretot aquest estiu, la meva filla de set anys s'ha posat a llegir amb avidesa, cosa que ens ha obligat a recórrer a la xarxa de biblioteques per no gastar-nos 15-20 euros en un entreteniment d'un dia, i en aquestes incursions em trobo temptat per les propostes que aquestes temples del préstec literari decideixen exposar en mobles dedicats a tal efecte.

I de vegades hi caic, com m'ha passat amb el llibre de què parlaré avui, que no és de la meva biblioteca particular i que no sabia que existia fins que el vaig veure.

Tòquio, estació de Ueno, és una novel·la de la japonesa d'ascendència coreana Miri Yū, autora amb força reconeixement de la crítica però amb la qual jo m'he topat ara per primer cop.

Per sort, ha cridat prou l'atenció com perquè ens hagi arribat en català, gràcies a Quaderns Crema, aquesta obra seva que m'ha sorprès positivament, atès que me la vaig endur pel simple fet de ser un llibre de la literatura japonesa traduït a la meva llengua. 

La premissa és senzilla: un vell sensesostre repassa, amb salts endavant i enrere, i combinant la prosa senzilla amb trams més lírics, una vida dedicada a treballar en obres de la construcció com les instal·lacions dels Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, lluny de la seva família, on per acabar-ho d'adobar té lloc també la tragèdia, i les circumstàncies que el van portar de gaudir d'una merescuda jubilació al seu poble natal, prop de Fukushima -lloc conegut mundialment des de la catàstrofe de 2011, que també apareix a la novel·la-, a viure al parc de Ueno, a Tòquio, tot sol.

L'autora ens descriu amb detall, però sense fer-se feixuga en cap moment, el que el protagonista, en Kazu, que narra en primera persona, observa i recorda, sigui una exposició d'art que visiten unes dones que segueix o uns fets històrics relacionats amb el parc de Ueno que li explica un company sensesostre, a més de les seves experiències amb la feina al camp o històries dels seus avantpassats.

En d'altres moments ens ofereix una interpretació més oberta del que passa, posant-se més críptica o ambigua, però al final el que fem, llegint aquest llibre que originalment va sortir al Japó el 2014 amb el títol de JR Ueno-Eki Kōenguchi (literalment "Sortida Parc de l'estació de Ueno dels Ferrocarrils Japonesos), és acompanyar el seu protagonista en les seves reflexions durant un temps.

Un relat emotiu, en alguns moments molt trist, però que tanmateix ens deixa amb una sensació agradable, com si haguéssim conegut una mica un sensesostre real com els que l'autora va entrevistar mentre es documentava per a aquesta novel·la que recomano. 

Lectures: El color de la màgia / La llum fantàstica

Amb els anys que fa que escric blogs, alguna vegada m'ha passat que escrivia sobre alguna qüestió que ja havia tocat feia temps, i normalment me n'adono abans de publicar i només lamento la pèrdua de temps que representa, però això que faré avui és una repetició conscient... i només parcial, a més de justificada.

Fa uns anys em vaig estrenar a l'univers del Discmón, de Terry Pratchett, amb la lectura de la primera novel·la que el conforma... en l'original anglès. Tenia intenció d'anar-me'n comprant entregues en aquell idioma gràcies a uns preus competitius combinats amb habituals ofertes a Amazon, però aquestes rebaixes en llibres, possibles amb els d'importació gràcies a una legislació més benèvola per al consumidor fora de l'estat espanyol, han anat desapareixent, i després van començar a arribar les traduccions catalanes de Mai Més, més cares però... en català, de manera que me'ls vaig començar a comprar o a demanar per a ocasions com aniversaris i Reis.

Després de gaudir de diverses novel·les de la saga, i com que l'editorial catalana no està seguint l'ordre de publicació original -ni cal, tal com està fet aquest univers-, no ha estat fins ara que he llegit la traducció d'aquell primer llibre, que de manera excepcional dins del Discmón sí que té una seqüela directa i amb l'acció consecutiva i, com que els he llegit tots dos seguits, avui us porto una crítica literària barroera, com sempre, però de dos títols en un.

El color de la màgia, de 1983, enceta aquest estimat univers literari amb la presentació d'en Gratavent, un mag inútil perquè no sap fer cap encanteri, que sobreviu com pot però que no sent una vergonya gaire extrema pel fet d'anar tirant, si cal, entabanant qui calgui.

Repudiat pels seus col·legues, si és que se'n pot dir així malgrat que no exerceix, en Gratavent troba algú que l'admira, per desconeixement, en la figura d'en Doslliris, un turista d'una altra regió del Disc que esdevé el primer de la seva espècie i que, amb la seva extrema curiositat i ingenuïtat, una pila de calés i un bagul màgic, provoca una sèrie de conseqüències que condueixen el món al caos.

La primera novel·la en si mateixa ja és d'allò més divertida, amb les situacions absurdes i la sàtira que caracteritzen la saga sencera, però acaba en un cliffhanger, i és necessari llegir-se la segona, La llum fantàstica (1986), per saber com acaba tot plegat.

Aquí, en Gratavent s'ha convertit, sense voler-ho i per circumstàncies que m'estimo més no revelar aquí per si encara queda algú que no s'hagi endinsat en aquesta fascinant obra, en l'home més buscat del Disc, tot plegat en un context en què el món està a punt de ser l'objecte d'una terrible amenaça. Els nivells d'absurditat pugen, així com l'acció, i s'hi continua conformant aquest univers de personatges, llocs i situacions que parodien l'imaginari fantàstic occidental de màgia, éssers mitològics, bàrbars i decadència que tornarem a veure en novel·les posteriors, i que ens mantenen amb un somriure a la cara -o al cervell, si no som tan expressius- durant gairebé tota la lectura.

Tornar a llegir el primer llibre ha estat una experiència més interessant que no em pensava. He de dir que en recordava ben poca cosa, però no crec que sigui pel canvi d'idioma, sinó perquè dec tenir una memòria nefasta, i 4 anys per a mi són suficients per tornar a agafar un llibre com si fos gairebé la primera vegada. En certa manera va molt bé per rellegir sense la sensació constant d'estar repetint. M'agradarà llegir més aventures d'en Gratavent, protagonista també dels videojocs del Discmón, però quan arribaran més llibres de la saga dels mags és quelcom que només saben els de l'editorial Mai Més.

Lectures: Morth

No me'n canso, del Discmón, però intento alternar-ne les lectures per dosificar-ne el gaudi, i perquè tampoc vull cremar-me. 

I, les coses com són: el ritme de publicació de la saga en català és lent, cosa que a mi ja em va bé perquè per desgràcia no tinc gaire temps per llegir, però si en tingués necessitaria alternar expressament.

Sigui com sigui, el llibre de què parlo avui em venia especialment de gust, perquè és el primer de la trama d'un dels personatges que més m'agraden d'aquest univers, i ara què l'he llegit em disposo a fer-ne la ressenya.

Morth, que en anglès es diu Mort però en català s'ha hagut d'adaptar perquè s'assemblava massa al nom del personatge de La Mort, igual que passa en francès, és una novel·la de 1987 que en el còmput general de l'univers creat per Sir Terry Pratchett és la quarta entrega.

La premissa de la història, com no podia ser d'una altra manera, sorprèn i provoca un somriure en si mateixa: La Mort ha decidit agafar un aprenent, i tria l'únic noi que no ha trobat feina a la cerimònia de la fira del poble on tenen lloc les contractacions dels joves.

En Morthimer, un noi sapastre i maldestre que gairebé no sap ni caminar com cal, accepta, fent gala de la seva extrema ingenuïtat, l'única i inesperada oferta de la Parca i se'n va amb el funest personatge sense pensar-s'ho dues vegades.

A partir d'aquí anirem veient com es desenvolupa una divertida trama en què coneixem a poc a poc els motius que té La Mort per contractar un ajudant, cosa que agafa desprevingut el seu reduït entorn, i veiem l'evolució, la maduració d'en Morth i com arriba a embolicar la troca quan, en una de les seves "pràctiques", es deixa endur per les seves emocions humanes.

Paral·lelament, La Mort es comença a sentir còmoda amb delegar i cada cop espaia més les seves absències, mentre experimenta plaers del món dels vius. 

I ja no cal dir-ne res més, de la trama. Sí que vull fer un esment de l'edició, concretament de la traducció, perquè per desgràcia en aquest cas no només hi ha els típics calcs de l'anglès que he enganxat altres vegades, sinó també problemes de concordança de gènere i també de nombre, entre altres errades (a la imatge una, no us costarà trobar-la). Em fa la impressió que la revisió d'aquesta novel·la en concret ha estat deficient si és que ha existit, i és quelcom que m'entristeix atesa la meva professió precisament de revisor de textos. 

Entenc que a una editorial petita se li ha d'exigir menys que a una de gegant, i per això estic pagant per aquests llibres el doble (i em quedo curt) del que em costarien en anglès, però quan els errors sovintegen em sap greu haver-li de fer l'estirada d'orelles.

En qualsevol cas, tenim una nova aventura d'aquest peculiar i estimat univers i he de dir que, probablement, de moment és la que més m'ha agradat. Per sort, però, me'n queden moltes per llegir!

Lectures: A dalt tot està tranquil

M'agrada descobrir autors nous. De fet, amb els més suats és possible que les altes expectatives em traeixin i hagi de reconèixer que no són per a mi.

Per Sant Jordi aprofito l'excepcional 10% de descompte que fan algunes botigues per arriscar més, al capdavall els llibres són una de les moltes coses que han pujat molt de preu en els darrers anys i ara una edició senzilla de tapa tova se'n pot anar perfectament als 20 euros, i és això el que vaig fer al darrer Sant Jordi amb el llibre de què parlo avui, una agradable sorpresa.

A dalt tot està tranquil m'arriba en l'edició per celebrar el desè aniversari de la seva publicació original per part de la petita gran editorial Raig Verd, i és, segons la meva prestatgeria, la primera obra de la literatura neerlandesa que tinc. 

Amb el títol original de Boven ist het stil, publicada al seu país d'origen el 2006, premiada amb el Premi Internacional de Literatura IMPAC de Dublín el 2010 i adaptada al cinema el 2013, la novel·la la signa en Gerbrand Bakker (1962) i ja avanço que no serà l'última que llegeixi d'aquest senyor.

I la sorpresa ha estat molt positiva perquè la premissa tampoc semblava espaterrant: un home de 55 anys fa de granger tot sol mentre el seu ancià pare es va apagant al llit que s'espera que serà el de mort.

El que ens trobem en anar passant les pàgines, més ràpid del que almenys jo m'esperava, és el dia a dia d'en Helmer, un home que s'ha acostumat a la solitud, a una manera de fer les coses, però que té cura d'un pare moribund amb el qual està molt ressentit per culpa de la mala relació que han tingut des de sempre.

A més del funcionament del seu ofici -que ens haurem de creure si no en tenim ni punyetera idea com és el meu cas-, a través de les reflexions i els records del protagonista coneixerem moments cabdals de la seva vida, tragèdies, renúncies, malentesos i també alguna experiència més positiva, que han modelat tant la trajectòria com el caràcter d'en Helmer, i naturalment també expliquen la freda relació que manté en l'actualitat amb el seu pare.

Amb moments d'humor contingut i un gir dels esdeveniments del present que connecta amb el passat, A dalt tot està tranquil és una ameníssima novel·la podríem dir que de vida quotidiana que ens farà venir ganes de fer un viatge als Països Baixos més rurals, i almenys a mi també m'ha fet venir ganes de llegir més coses del seu autor, que ja té 5 obres traduïdes al català amb el segell de Raig Verd i la traducció de Maria Rosich. Tot un descobriment.

 

Lectures: Una qüestió personal

Ja he dit diversos cops, ens els darrers anys, que llegeixo molt menys del que m'agradaria, fins i tot còmics, però les circumstàncies familiars són les que són i el meu temps lliure escasseja. Quan en tinc, però, acostuma a ser en moments que la son també se m'acosta, i és arriscat intentar llegir. 

Enguany faré l'esforç de trobar moments per llegir una mica més que l'estàndard en què m'he instal·lat últimament, però ara que s'acaba el març publico la meva primera entrada sobre una lectura literària en el que duem de 2023.

Una qüestió personal, del premi Nobel de Literatura Kenzaburô Ôe (1935-2023, mort recentment als 88 anys), publicada originalment al Japó el 1964, és una novel·la que em van portar els últims Reis i que havia demanat perquè tenia ganes de llegir algun llibre de la literatura japonesa que no fos del meu idolatrat Haruki Murakami. Per variar una mica, vaja.

No és un llibre llarg, i me'l vaig posar a la tauleta de nit per recordar, cada dia, que volia que fos el meu primer llibre de l'any, i aprofitant les migdiades del meu fill petit en una setmana de permís de paternitat de les que encara em quedaven, en comptes de jugar a videojocs m'he llegit, finalment, aquest títol en menys d'una setmana, que per a mi ara mateix és tota una fita, tampoc de nivell de proesa perquè, al capdavall, té unes 250 pàgines.

En fi, la premissa de la novel·la és el naixement del primer fill del protagonista, un home de 27 anys -als anys 60 els mascles de 27 anys eren homes, ho dic per contextualitzar- que veu que la seva individualitat, simbolitzada pel vell somni de viatjar a l'Àfrica, perilla amb l'arribada del plançó, i com la troca s'embolica encara més quan li comuniquen que ha nascut amb un problema el cervell.

Amb el títol original de Kojinteki na taiken, el llibre ens narra els primers dies de vida del nen des del punt de vista d'un atabalat protagonista que no sap ben bé com reaccionar davant de la mala notícia, agreujada per uns metges incompetents que donen per fet que no hi ha res que es pugui fer per salvar el nen i li recomanen que el deixi morir.

Tot plegat se li fa una muntanya i decideix fer una fugida endavant, refugiant-se en l'alcohol com en lamentables episodis del seu passat i en els braços d'una amiga de la universitat, mentre la seva dona roman ingressada a l'hospital sense saber res del fill, traslladat a un altre centre. 

Una qüestió personal és la descripció del calvari del seu personatge principal, dominat per la vergonya i el fàstic que sent cap a si mateix a causa de la covardia i l'egoisme amb què sap que actua i les conseqüències que té per als altres, una espiral autodestructiva de sexe i alcohol que, per l'estil narratiu, recorda curiosament l'esmentat Haruki Murakami, cosa que he trobat que no soc l'únic que pensa, de manera que no ho associo necessàriament a la traducció d'Albert Nolla, l'encarregat habitual de l'altre mestre. 

Així doncs, en recomano la lectura a qui hagi gaudit de l'obra de l'autor japonès més traduït al català, però també per mèrits propis del mestre Ôe, que va reflectir en aquest llibre precisament una qüestió personal, el naixement del seu propi fill Hikari en circumstàncies molt semblants a les del nadó de la novel·la, i que, per cert, malgrat les diverses seqüeles que va tenir, va esdevenir compositor musical i ara té 59 anys.