Lectures: Les intermitències de la mort

José Saramago és un dels meus autors preferits, cadascun d'ells m'agrada per una cosa diferents, i sempre dic que en el cas del desaparegut escriptor portuguès ho és per l'absurditat de les seves premisses. Tinc gairebé tot el que se n'ha publicat en català, ajudat sens dubte per una època, ja llunyana, en què les edicions de butxaca eren realment per a qualsevol... butxaca, i me'n falten alguns de tapa dura que mai van rebre aquest tractament i, per tant, van continuar sent cars i poc recomanables per a les prestatgeries petites.

Un dels que tenia més ganes de llegir dins d'aquest grup ha caigut a les meves mans gràcies a una botiga de segona mà que vaig descobrir per casualitat i em va permetre endur-me'l a un preu molt reduït, malauradament proporcional al seu estat higiènic, i va passar de seguida a la part de dalt de la meva llista de pendents, encara més quan feia anys que no tenia l'ocasió de llegir res d'aquest senyor. Un cop acabat, passo a fer-ne la humil ressenya.

Les intermitències de la mort, novel·la publicada originalment a Portugal com a As intermitências da Morte el 2005, ens va arribar en català el mateix any gràcies a Edicions 62, i com comentava al principi mai va rebre una edició de butxaca, com personalment prefereixo, de manera que me l'ha acabat comprant de segona mà. 

Han passat 20 anys, però per fi me l'he pogut llegir, i ja us avanço que no m'ha decebut pas. No m'han perjudicat les altes expectatives acumulades durant tots aquests anys de pensar en el títol, que crida prou l'atenció, i la premissa a l'altura. Aquesta ens proposa la història d'un país indeterminat i fictici on la gent, de cop, para de morir-se. 

Tothom ha reflexionat alguna vegada, o més, sobre la mort, i ha acceptat, no sense fredor, que és un fenomen necessari per a l'autocontrol demogràfic i social del planeta, encara que també sigui la causant d'un enorme dolor.

A la novel·la, Saramago, amb la ironia i el sarcasme que el caracteritzen, ens planteja la seva idea -molt lògica per altra banda- de les possibles conseqüències que l'absència de la mort podria provocar al país protagonista de la història, passant de l'alegria inicial a la desesperació popular i governamental un cop els cadàvers i els malalts immortals s'acumulen, l'erari públic se'n ressent i determinats agents aprofiten l'ocasió per fer negoci o pateixen en veure perillar el seu.

Coneixerem la causa de tot plegat amb l'aparició d'una personificació de la Parca, que a mi, personalment, m'ha fet pensar en el personatge de la Mort de la saga Discmón, de Sir Terry Pratchett, que tant surt en els darrers anys a la secció de lectures d'aquest blog, perquè si bé són premisses diferents, el to humorístic de tot plegat té certa relació. 

Les intermitències de la mort agradarà a qualsevol seguidor del Premi Nobel de Literatura portuguès, amb la seva capacitat de fer-nos empassar un text escrit, com sempre, en un estil que va contra les convencions gramaticals i es presenta pràcticament sense punts i apart, amb moltes comes fent la funció de punts i les majúscules reservades per a les indicacions de canvi d'interlocutor, a més de mostrar les reflexions del propi narrador i les seves mencions al públic. Res que no haguéssim vist fins ara a la seva bibliografia, però és precisament això el que fa que valgui la pena.

 

Lectures: L'Evangeli segons Jesucrist

He fet ressenyes de diversos llibres del desaparegut mestre José Saramago, però no tenia ni tinc pas la intenció de fer-ho amb tots els que en llegeixi. Era el cas del que protagonitza aquesta entrada, perquè no pensava que, pel tema que li deduïa, en pogués parlar per dir res d'interessant.

De fet, no sé fins a quin punt és interessant res del que escric, però aquesta novel·la m'ha sorprès positivament i m'han agafat ganes de parlar-ne. No és que n'esperés res de dolent, però el títol em feia pensar que potser sí, que aquest cop m'avorriria una mica. Però és clar, un senyor que em va fer llegir un llibre sobre el trasllat d'un elefant i divertir-me m'ho pot fer empassar tot. 

Fins i tot L'Evangeli segons Jesucrist (1991), a mi, que no tinc formació religiosa. Però és clar, això no vol dir que no m'interessi el tema, aquest i el de qualsevol altra religió, com a bases de la civilització i, en el pitjor dels casos, relats que -amb tot el respecte per a les persones que hi creuen- considero de ficció però alhora influents com no n'hi ha d'altres.

En fi, també sospitava, perquè en realitat no existeixen evangelis escrits pel mateix Jesús, que aquesta versió dels "fets" que el Nobel de Literatura portuguès presentava com a versió "definitiva" del mateix interessat seria un relat ple del seu humor característic, sorneguer, irònic i sarcàstic, i humanitzant els personatges al màxim. I així ha estat. 

Amb el títol original O Evangelho segundo Jesus Cristo, i provocant una forta i previsible polèmica pel tema que tractava i per la lliure interpretació de la història "oficial" que incloïa, es considera una de les seves millors novel·les, i certament a mi també m'ho ha semblat.

A les pàgines amb l'estil clàssic de l'autor, amb llargues frases unides per comes -de tant en tant un punt- i els diàlegs marcats per majúscules en comptes de quedar separats del text, pràcticament cap punt i apart i tot i així molt amenes -marca de la casa-, Saramago relata basant-se en els textos ja coneguts però afegint-hi molta collita pròpia, interpretació lliure, humor i crítica, la vida de Jesús des que va néixer fins que va morir a la creu. 

És un Jesús insegur, rebel envers els seus pares -que aquí ho són tots dos, de pares biològics, tot i la intervenció divina-, poc disposat a acceptar l'encàrrec de Déu fins al punt de posar en dubte tot el que aquest li diu, molt més humà i no tan "Fill de Déu", aspecte que es veu més aviat al tram final, però personalment trobo molt més interessant aquesta versió que la que estem acostumats a veure, llegir i sentir explicar. 

No en desapareixen els missatges positius de la religió que respectuosament critica l'autor, i tanmateix la idea general, per bé que alterada -i qui sap si no més propera a la realitat del que va passar que no pas l'oficial-, ens entra molt millor i esdevé el que crec que Saramago pretenia: una novel·la més de les seves, però amb un protagonista i una ambientació especials. Al capdavall, una de les característiques de l'autor són les seves curioses premisses.

Lectures: L'any de la mort de Ricardo Reis

No és la primera vegada que faig una ressenya d'un llibre d'en José Saramago, un dels meus escriptors preferits. Si us interessa, havia parlat de L'home duplicat i El viatge de l'elefant, i tot el que n'he llegit fins ara, encara que no ho hagi ressenyat, m'ha agradat molt.

Com els seus lectors ja deveu saber, el mestre tenia un estil molt particular, amb un humor molt característic, amb ironia, sarcasme fins i tot i una gran habilitat per a humanitzar personatges que d'una altra manera odiaríem. També era capaç de fer-nos amè un text tot seguit, sense paràgrafs, amb pocs punts, substituïts per les comes en la majoria dels casos, i les majúscules fent la funció d'indicar els canvis d'interlocutor en un diàleg. I el que més m'agrada: punts de partida sovint absurds i en principi amb poc suc, però Saramago sabia allargar-los d'una manera màgica, sense permetre que perdéssim l'interès.

A L'any de la mort de Ricardo Reis (1984, i per tant el més antic que n'he llegit) la premissa no és pas absurda, però: se'ns explica el retorn a Portugal, després de 16 anys d'absència, de Ricardo Reis, un dels heterònims (pseudònims amb personalitat fictícia pròpia) de l'escriptor Fernando Pessoa, mort el 1935. 

Precisament l'obra arrenca el 1936, en què el protagonista arriba a la seva Lisboa natal consternat per la mort de Pessoa i s'està en un hotel una bona temporada mentre decideix què fer amb la seva vida. De primer, com que encara té estalvis, es dedica a passejar i observar la Lisboa de l'època, una capital portuguesa que troba canviada des del temps en què en va marxar amb la proclamació de la República -ell és monàrquic-, però no es pot limitar a ser un observador de la realitat, ni a llegir els diaris per tal d'assabentar-se de l'actualitat internacional, protagonitzada per l'auge del feixisme a Europa, i comentar per al lector allò que va llegint. La vida continua, i l'amor arriba, sovint més complicat del que ens agradaria.

Aquest punt de partida pot semblar avorrit, poc atractiu, però com és habitual en Saramago no ens podríem equivocar més. No va rebre el Premi Nobel de Literatura perquè sí. Aconsegueix que simpatitzem amb aquest personatge conservador, paternalista, una mica cínic i també trapella, i que desitgem que les coses li vagin bé, en part perquè en el fons és un home entranyable que es troba en un moment vulnerable de la vida i està desorientat. La manera de narrar-nos el seu dia a dia ens atrapa i gairebé sense que ens n'adonem serem a la segona meitat del llibre. Com passa sempre amb les obres d'aquest autor. Cap sorpresa.