Lectures: El viatge de l'elefant

És la primera vegada que parlo d'un llibre d'en José Saramago, un dels meus novel·listes preferits sobretot per les premisses de les seves obres, que sovint rocen el que es podria considerar absurd, i crec que El viatge de l'elefant és una obra prou simpàtica i amena com per parlar-ne i recomanar-la.

El punt de partida d'aquesta obra de 2008 anomenada originalment A viagem do elefante és un d'aquells típics d'en Saramago, aparentment sense interès, si més no sense un interès que justifiqui la creació d'una novel·la, però com sempre ens equivocarem si pensem això. El 1551 el rei Joan III de Portugal vol regalar a l'arxiduc Maximilià d'Àustria un elefant que té i que es vol treure de sobre. I el llibre narra les peripècies de la comitiva que va de Lisboa a Viena, passant per Galícia, Castella, la Corona d'Aragó (concretament Roses), Itàlia, els Alps i el Tirol. Res més.

Com podria ser interessant, això? Potser és la pregunta que us feu, o potser temeu, com jo temia (cosa que no em va impedir fer-me amb el llibre), que sigui un llibre de viatges profundament descriptiu dels paisatges i tot plegat. Hi ha gent a qui li agrada, aquest tipus de llibre, però a mi no. Doncs bé, no patiu, que el mestre sap com fer una novel·la amena a partir de qualsevol idea, per avorrit que pugui semblar el seu plantejament.

Hi ha un viatge, sí, però només són 208 pàgines (almenys a l'edició de butxaca, que és la que tinc jo) i l'autor ens l'explica amb el seu particular estil, amb humor i ironia, amb una manera de retratar els personatges (el mateix elefant Salomó, el seu cornac —paraula que no coneixia i que es dóna als cuidadors dels elefants—, els membres de la reialesa europea que hi surten, els membres de la caravana...) que els humanitza i ens els fa simpàtics, amb digressions intencionadament anacròniques, fotent-se dels seus personatges però alhora justificant els seus actes... 

I encara que sembli una paradoxa el seu famós estil, tot seguit, amb un sol paràgraf fins al final i les majúscules amb l'única funció de diferenciar qui parla (i quan comença una nova frase després de punt i seguit, però en canvi no les veiem en els noms de persones i llocs), no fa el llibre menys amè, ans al contrari. 

Una delícia que potser no és el meu llibre preferit d'aquest senyor que ens va deixar el 2010, però segurament és un dels que més m'han agradat. Si us ha agradat alguna de les seves novel·les en el passat i aquesta us fa enrere pel tema us recomano que us deixeu d'històries i la llegiu.