Lectures: Les intermitències de la mort

José Saramago és un dels meus autors preferits, cadascun d'ells m'agrada per una cosa diferents, i sempre dic que en el cas del desaparegut escriptor portuguès ho és per l'absurditat de les seves premisses. Tinc gairebé tot el que se n'ha publicat en català, ajudat sens dubte per una època, ja llunyana, en què les edicions de butxaca eren realment per a qualsevol... butxaca, i me'n falten alguns de tapa dura que mai van rebre aquest tractament i, per tant, van continuar sent cars i poc recomanables per a les prestatgeries petites.

Un dels que tenia més ganes de llegir dins d'aquest grup ha caigut a les meves mans gràcies a una botiga de segona mà que vaig descobrir per casualitat i em va permetre endur-me'l a un preu molt reduït, malauradament proporcional al seu estat higiènic, i va passar de seguida a la part de dalt de la meva llista de pendents, encara més quan feia anys que no tenia l'ocasió de llegir res d'aquest senyor. Un cop acabat, passo a fer-ne la humil ressenya.

Les intermitències de la mort, novel·la publicada originalment a Portugal com a As intermitências da Morte el 2005, ens va arribar en català el mateix any gràcies a Edicions 62, i com comentava al principi mai va rebre una edició de butxaca, com personalment prefereixo, de manera que me l'ha acabat comprant de segona mà. 

Han passat 20 anys, però per fi me l'he pogut llegir, i ja us avanço que no m'ha decebut pas. No m'han perjudicat les altes expectatives acumulades durant tots aquests anys de pensar en el títol, que crida prou l'atenció, i la premissa a l'altura. Aquesta ens proposa la història d'un país indeterminat i fictici on la gent, de cop, para de morir-se. 

Tothom ha reflexionat alguna vegada, o més, sobre la mort, i ha acceptat, no sense fredor, que és un fenomen necessari per a l'autocontrol demogràfic i social del planeta, encara que també sigui la causant d'un enorme dolor.

A la novel·la, Saramago, amb la ironia i el sarcasme que el caracteritzen, ens planteja la seva idea -molt lògica per altra banda- de les possibles conseqüències que l'absència de la mort podria provocar al país protagonista de la història, passant de l'alegria inicial a la desesperació popular i governamental un cop els cadàvers i els malalts immortals s'acumulen, l'erari públic se'n ressent i determinats agents aprofiten l'ocasió per fer negoci o pateixen en veure perillar el seu.

Coneixerem la causa de tot plegat amb l'aparició d'una personificació de la Parca, que a mi, personalment, m'ha fet pensar en el personatge de la Mort de la saga Discmón, de Sir Terry Pratchett, que tant surt en els darrers anys a la secció de lectures d'aquest blog, perquè si bé són premisses diferents, el to humorístic de tot plegat té certa relació. 

Les intermitències de la mort agradarà a qualsevol seguidor del Premi Nobel de Literatura portuguès, amb la seva capacitat de fer-nos empassar un text escrit, com sempre, en un estil que va contra les convencions gramaticals i es presenta pràcticament sense punts i apart, amb moltes comes fent la funció de punts i les majúscules reservades per a les indicacions de canvi d'interlocutor, a més de mostrar les reflexions del propi narrador i les seves mencions al públic. Res que no haguéssim vist fins ara a la seva bibliografia, però és precisament això el que fa que valgui la pena.

 

Lectures: L'Evangeli segons Jesucrist

He fet ressenyes de diversos llibres del desaparegut mestre José Saramago, però no tenia ni tinc pas la intenció de fer-ho amb tots els que en llegeixi. Era el cas del que protagonitza aquesta entrada, perquè no pensava que, pel tema que li deduïa, en pogués parlar per dir res d'interessant.

De fet, no sé fins a quin punt és interessant res del que escric, però aquesta novel·la m'ha sorprès positivament i m'han agafat ganes de parlar-ne. No és que n'esperés res de dolent, però el títol em feia pensar que potser sí, que aquest cop m'avorriria una mica. Però és clar, un senyor que em va fer llegir un llibre sobre el trasllat d'un elefant i divertir-me m'ho pot fer empassar tot. 

Fins i tot L'Evangeli segons Jesucrist (1991), a mi, que no tinc formació religiosa. Però és clar, això no vol dir que no m'interessi el tema, aquest i el de qualsevol altra religió, com a bases de la civilització i, en el pitjor dels casos, relats que -amb tot el respecte per a les persones que hi creuen- considero de ficció però alhora influents com no n'hi ha d'altres.

En fi, també sospitava, perquè en realitat no existeixen evangelis escrits pel mateix Jesús, que aquesta versió dels "fets" que el Nobel de Literatura portuguès presentava com a versió "definitiva" del mateix interessat seria un relat ple del seu humor característic, sorneguer, irònic i sarcàstic, i humanitzant els personatges al màxim. I així ha estat. 

Amb el títol original O Evangelho segundo Jesus Cristo, i provocant una forta i previsible polèmica pel tema que tractava i per la lliure interpretació de la història "oficial" que incloïa, es considera una de les seves millors novel·les, i certament a mi també m'ho ha semblat.

A les pàgines amb l'estil clàssic de l'autor, amb llargues frases unides per comes -de tant en tant un punt- i els diàlegs marcats per majúscules en comptes de quedar separats del text, pràcticament cap punt i apart i tot i així molt amenes -marca de la casa-, Saramago relata basant-se en els textos ja coneguts però afegint-hi molta collita pròpia, interpretació lliure, humor i crítica, la vida de Jesús des que va néixer fins que va morir a la creu. 

És un Jesús insegur, rebel envers els seus pares -que aquí ho són tots dos, de pares biològics, tot i la intervenció divina-, poc disposat a acceptar l'encàrrec de Déu fins al punt de posar en dubte tot el que aquest li diu, molt més humà i no tan "Fill de Déu", aspecte que es veu més aviat al tram final, però personalment trobo molt més interessant aquesta versió que la que estem acostumats a veure, llegir i sentir explicar. 

No en desapareixen els missatges positius de la religió que respectuosament critica l'autor, i tanmateix la idea general, per bé que alterada -i qui sap si no més propera a la realitat del que va passar que no pas l'oficial-, ens entra molt millor i esdevé el que crec que Saramago pretenia: una novel·la més de les seves, però amb un protagonista i una ambientació especials. Al capdavall, una de les característiques de l'autor són les seves curioses premisses.

Lectures: L'any de la mort de Ricardo Reis

No és la primera vegada que faig una ressenya d'un llibre d'en José Saramago, un dels meus escriptors preferits. Si us interessa, havia parlat de L'home duplicat i El viatge de l'elefant, i tot el que n'he llegit fins ara, encara que no ho hagi ressenyat, m'ha agradat molt.

Com els seus lectors ja deveu saber, el mestre tenia un estil molt particular, amb un humor molt característic, amb ironia, sarcasme fins i tot i una gran habilitat per a humanitzar personatges que d'una altra manera odiaríem. També era capaç de fer-nos amè un text tot seguit, sense paràgrafs, amb pocs punts, substituïts per les comes en la majoria dels casos, i les majúscules fent la funció d'indicar els canvis d'interlocutor en un diàleg. I el que més m'agrada: punts de partida sovint absurds i en principi amb poc suc, però Saramago sabia allargar-los d'una manera màgica, sense permetre que perdéssim l'interès.

A L'any de la mort de Ricardo Reis (1984, i per tant el més antic que n'he llegit) la premissa no és pas absurda, però: se'ns explica el retorn a Portugal, després de 16 anys d'absència, de Ricardo Reis, un dels heterònims (pseudònims amb personalitat fictícia pròpia) de l'escriptor Fernando Pessoa, mort el 1935. 

Precisament l'obra arrenca el 1936, en què el protagonista arriba a la seva Lisboa natal consternat per la mort de Pessoa i s'està en un hotel una bona temporada mentre decideix què fer amb la seva vida. De primer, com que encara té estalvis, es dedica a passejar i observar la Lisboa de l'època, una capital portuguesa que troba canviada des del temps en què en va marxar amb la proclamació de la República -ell és monàrquic-, però no es pot limitar a ser un observador de la realitat, ni a llegir els diaris per tal d'assabentar-se de l'actualitat internacional, protagonitzada per l'auge del feixisme a Europa, i comentar per al lector allò que va llegint. La vida continua, i l'amor arriba, sovint més complicat del que ens agradaria.

Aquest punt de partida pot semblar avorrit, poc atractiu, però com és habitual en Saramago no ens podríem equivocar més. No va rebre el Premi Nobel de Literatura perquè sí. Aconsegueix que simpatitzem amb aquest personatge conservador, paternalista, una mica cínic i també trapella, i que desitgem que les coses li vagin bé, en part perquè en el fons és un home entranyable que es troba en un moment vulnerable de la vida i està desorientat. La manera de narrar-nos el seu dia a dia ens atrapa i gairebé sense que ens n'adonem serem a la segona meitat del llibre. Com passa sempre amb les obres d'aquest autor. Cap sorpresa.

Lectures: L'home duplicat

Avui, després de molt de temps sense fer la ressenya de cap llibre (i és normal perquè llegeixo molts més còmics que no pas llibres per les característiques de cadascun d'aquests productes), torno amb una ressenya literària, molt planera com és habitual, i repeteixo autor, ja que és un dels meus preferits: parlaré de L'home duplicat, una novel·la d'en José Saramago que tenia des de feia molts anys però la lectura de la qual havia anat posposant fins ara. 

Quan has llegit 2 o 3 llibres d'aquest senyor, en pau descansi, t'adones que qualsevol del seus llibres que vagis agafant a partir de llavors s'assemblarà als anteriors en una cosa: partirà d'una premissa d'allò més original, tant si formalment es decanta pel text tot seguit, en què tot plegat és un paràgraf ple de subordinades des que comença el capítol fins que acaba, com si és una mica més convencional. 

Generalment, a més, els temes que l'autor triava eren, en principi, poc interessants, però llegides unes quantes pàgines queda clar que sabia com estirar la seva esbojarrada idea inicial i transformar-la en una novel·la d'aquelles que atrapen.

Doncs el que originalment es va publicar en portuguès com a O homem duplicado el 2002 és un dels exemples de la literatura més típica i divertida del mestre Saramago, que ens presenta un personatge entranyable que se suma als homes solitaris que protagonitzen la majoria de les seves novel·les, alguns dels quals fins i tot reben un brevíssim homenatge en forma de menció al principi del llibre.

El protagonista, dèiem, és un home solitari, en Tertuliano Máximo Afonso, curiós nom que gairebé sempre veurem escrit sencer, que duu una vida més aviat monòtona fins que un dia descobreix en una pel·lícula que li recomanen el seu doble. Un dels actors del film és el seu bessó pastat, tot i que en Tertuliano és fill únic. Qui és aquest home? Com es diu? Com podria contactar amb ell? Què faré quan contacti amb ell?

Són algunes de les preguntes que es fa el protagonista, aquest cop d'una història que des que en llegim la sinopsi ja trobem interessant (ja he dit abans que les novel·les de l'autor sempre ho són, d'interessants, però no sempre ho semblen), i veurem com la seva excessiva curiositat li transtorna la vida d'una manera que només es veurà clarament amb el clímax amb què acaba el llibre i que evidentment no comentaré ara.

Només vull compartir com he gaudit amb aquesta obra, que ja considero una de les millors d'aquest novel·lista que tant m'apreciava professionalment, i recomanar-la a qualsevol que vulgui començar a conèixer José Saramago, a més de tots aquells que ja el coneguin i estiguin pensant quin altre dels seus llibres hauria de ser el següent. 

Sí, sé que he posat una imatge d'en Jake Gyllenhaal, i no és pas gratuïta: es veu que protagonitzarà An Enemy, una pel·lícula de Hollywood que adaptarà L'home duplicat. Naturalment no serà el mateix que llegir el llibre, cosa que es pot dir de qualsevol obra però encara més en aquest cas, on l'estil del seu autor no es pot traslladar de cap manera a un mitjà que no sigui l'escrit. 

El Pare Noel i els Reis volen que llegeixi

Començo el titular acusant injustament uns personatges que, en realitat, es limiten a fer realitat els meus desitjos. Sé qui hi ha sota les seves disfresses, de manera que en tot cas són ells, els meus éssers estimats, els culpables que ara tingui més problemes d'espai a casa, perquè m'han dut una pila de còmics i llibres entre Nadal i Reis.

Anem per ordre: per Nadal em van portar el 43, el 49 i el 50 de Naruto, i del 5 al 8 de Cinturó Negre, totes dues obres naturalment en català.

I la meva nena, sense que els hagués pas demanat però sabent que em faltaven i els volia, em va regalar el 9 i el 10 de Sakura, la caçadora de cartes, i el 2 de Q&A, que ressenyaré ben aviat, quan acabi de llegir-me'l. 

Per Reis, és a dir ahir, van arribar els volums 49 a 53 d'Inu-yasha, també en català, que em situen a només tres toms del final d'aquesta llarguíssima però no obstant això interessant i divertida obra de la Rumiko Takahashi. 

També els volums 9 a 11 de Cinturó Negre, que em col·loquen a 6 de l'últim que s'ha publicat en català de moment, el número 17 (i ara vindrà una pausa llarga, que segons Glénat no té res a veure amb cap cancel·lació, al cap i a la fi només falten 12 volums per al final). 

I per fi el 47 de Naruto, que no va arribar per Nadal i que fa que ja tingui els 50 volums que han aparegut, de moment, d'aquest trepidant manga d'en Masashi Kishimoto en la nostra llengua. 

Tal com he dit abans, hi havia còmics però també llibres. Un d'ells, New York, de l'Edward Rutherfurd, és en anglès i em va arribar per Nadal. La resta, tots per Reis: Un món sense fi, d'en Ken Follett, Crònica de l'ocell que dóna corda al món i De què parlo quan parlo de córrer d'en Haruki Murakami, i L'any de la mort de Ricardo Reis i Caín d'en José Saramago.

Edito el 9 de gener: aquesta foto l'he hagut de posar després, perquè l'1Q84 Llibre 3, d'en Murakami, me'l van regalar el dia de Reis però s'havia de canviar perquè els ineptes de l'Abacus d'Hostafrancs (no em fa res dir-ho així i públicament perquè no és la primera vegada ni la segona que donen els llibres malament als meus pares) van donar-lo a un dels Reis Mags en castellà malgrat que explícitament havia estat demanat en català, i amb insistència. Segurament és el que llegiré primer, perquè és la conclusió dels llibres 1 i 2 de l'ambiciosa obra del meu novel·lista japonès preferit. 

Lectures: El viatge de l'elefant

És la primera vegada que parlo d'un llibre d'en José Saramago, un dels meus novel·listes preferits sobretot per les premisses de les seves obres, que sovint rocen el que es podria considerar absurd, i crec que El viatge de l'elefant és una obra prou simpàtica i amena com per parlar-ne i recomanar-la.

El punt de partida d'aquesta obra de 2008 anomenada originalment A viagem do elefante és un d'aquells típics d'en Saramago, aparentment sense interès, si més no sense un interès que justifiqui la creació d'una novel·la, però com sempre ens equivocarem si pensem això. El 1551 el rei Joan III de Portugal vol regalar a l'arxiduc Maximilià d'Àustria un elefant que té i que es vol treure de sobre. I el llibre narra les peripècies de la comitiva que va de Lisboa a Viena, passant per Galícia, Castella, la Corona d'Aragó (concretament Roses), Itàlia, els Alps i el Tirol. Res més.

Com podria ser interessant, això? Potser és la pregunta que us feu, o potser temeu, com jo temia (cosa que no em va impedir fer-me amb el llibre), que sigui un llibre de viatges profundament descriptiu dels paisatges i tot plegat. Hi ha gent a qui li agrada, aquest tipus de llibre, però a mi no. Doncs bé, no patiu, que el mestre sap com fer una novel·la amena a partir de qualsevol idea, per avorrit que pugui semblar el seu plantejament.

Hi ha un viatge, sí, però només són 208 pàgines (almenys a l'edició de butxaca, que és la que tinc jo) i l'autor ens l'explica amb el seu particular estil, amb humor i ironia, amb una manera de retratar els personatges (el mateix elefant Salomó, el seu cornac —paraula que no coneixia i que es dóna als cuidadors dels elefants—, els membres de la reialesa europea que hi surten, els membres de la caravana...) que els humanitza i ens els fa simpàtics, amb digressions intencionadament anacròniques, fotent-se dels seus personatges però alhora justificant els seus actes... 

I encara que sembli una paradoxa el seu famós estil, tot seguit, amb un sol paràgraf fins al final i les majúscules amb l'única funció de diferenciar qui parla (i quan comença una nova frase després de punt i seguit, però en canvi no les veiem en els noms de persones i llocs), no fa el llibre menys amè, ans al contrari. 

Una delícia que potser no és el meu llibre preferit d'aquest senyor que ens va deixar el 2010, però segurament és un dels que més m'han agradat. Si us ha agradat alguna de les seves novel·les en el passat i aquesta us fa enrere pel tema us recomano que us deixeu d'històries i la llegiu.

Mor en José Saramago

Avui, una mica per casualitat, m'he assabentat de la mort de l'escriptor portuguès José Saramago a l'edat de 87 anys a causa d'una leucèmia crònica que patia. M'ha sabut molt greu, perquè si bé era conscient de la seva avançada edat, és un dels meus escriptors preferits, n'he llegit uns quants llibres i espero llegir-ne molts més. 

Internacionalment famós sobretot des que va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1998, Saramago escrivia d'una manera molt particular (tot el text seguit, separat per comes i distingint les frases dels personatges simplement posant una majúscula cada cop que canviava el parlant) i els seus arguments eren d'allò més interessants, literalment al marge de la seva lluita política a favor del comunisme que, tal com ell deia, no es reflecteix als seus llibres. 

Jo, per exemple, n'he llegit La Caverna (la història d'un home que té com a gran projecte fer unes figures de terrissa per tal que triomfin al mercat), Tots els noms (on un treballador del Registre Civil s'enamora d'una dona només perquè s'ha fixat en la seva fitxa més estona del que és habitual), Assaig sobre la lucidesa (unes eleccions en què el 83% dels vots en blanc porten Portugal al caos) i Història del setge de Lisboa (un corrector editorial decideix fer una trapelleria poc professional). 

Tots aquests llibres m'han agradat molt, i estic segur que quan escrigui coses, si bé pel que fa a l'estil tindré influències de Salinger i Murakami per la seva senzillesa i descripció de la vida quotidiana, en l'originalitat de plantejaments crec que Saramago és difícil de superar i per a mi és un referent. Descansi en pau.