dimarts, 29 de setembre de 2015

Lectures: L'any de la mort de Ricardo Reis

No és la primera vegada que faig una ressenya d'un llibre d'en José Saramago, un dels meus escriptors preferits. Si us interessa, havia parlat de L'home duplicat i El viatge de l'elefant, i tot el que n'he llegit fins ara, encara que no ho hagi ressenyat, m'ha agradat molt.

Com els seus lectors ja deveu saber, el mestre tenia un estil molt particular, amb un humor molt característic, amb ironia, sarcasme fins i tot i una gran habilitat per a humanitzar personatges que d'una altra manera odiaríem. També era capaç de fer-nos amè un text tot seguit, sense paràgrafs, amb pocs punts, substituïts per les comes en la majoria dels casos, i les majúscules fent la funció d'indicar els canvis d'interlocutor en un diàleg. I el que més m'agrada: punts de partida sovint absurds i en principi amb poc suc, però Saramago sabia allargar-los d'una manera màgica, sense permetre que perdéssim l'interès.


A L'any de la mort de Ricardo Reis (1984, i per tant el més antic que n'he llegit) la premissa no és pas absurda, però: se'ns explica el retorn a Portugal, després de 16 anys d'absència, de Ricardo Reis, un dels heterònims (pseudònims amb personalitat fictícia pròpia) de l'escriptor Fernando Pessoa, mort el 1935. 

Precisament l'obra arrenca el 1936, en què el protagonista arriba a la seva Lisboa natal consternat per la mort de Pessoa i s'està en un hotel una bona temporada mentre decideix què fer amb la seva vida. De primer, com que encara té estalvis, es dedica a passejar i observar la Lisboa de l'època, una capital portuguesa que troba canviada des del temps en què en va marxar amb la proclamació de la República -ell és monàrquic-, però no es pot limitar a ser un observador de la realitat, ni a llegir els diaris per tal d'assabentar-se de l'actualitat internacional, protagonitzada per l'auge del feixisme a Europa, i comentar per al lector allò que va llegint. La vida continua, i l'amor arriba, sovint més complicat del que ens agradaria.

Aquest punt de partida pot semblar avorrit, poc atractiu, però com és habitual en Saramago no ens podríem equivocar més. No va rebre el Premi Nobel de Literatura perquè sí. Aconsegueix que simpatitzem amb aquest personatge conservador, paternalista, una mica cínic i també trapella, i que desitgem que les coses li vagin bé, en part perquè en el fons és un home entranyable que es troba en un moment vulnerable de la vida i està desorientat. La manera de narrar-nos el seu dia a dia ens atrapa i gairebé sense que ens n'adonem serem a la segona meitat del llibre. Com passa sempre amb les obres d'aquest autor. Cap sorpresa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails