Lectures: Els meus dies a la llibreria Morisaki

Fa uns mesos, quan vaig ressenyar Amics i llibres a Jinbôchô, vaig dir que era una novel·la totalment independent, que es podia llegir sense haver-ne llegit cap altra, però que havia descobert, massa tard, que era una continuació d'un altre llibre.

I aquell llibre, que em vaig proposar agafar també de la biblioteca, perquè la història hi estava relacionada però també perquè els dos llibres del seu autor que havia llegit fins ara m'havien agradat força, és el que us porto avui.

Els meus dies a la llibreria Morisaki, de Satoshi Yagisawa, és la primera novel·la, de fet, de l'autor, i es va publicar originalment al Japó l'any 2010, mentre que en català la tenim des de 2023 gràcies a l'editorial Navona.

Si a Amics i llibres a Jinbôchô coneixíem la Takako, una dona jove que ajudava el seu oncle puntualment a la llibreria de vell que regentava, aquí tenim la història a la qual aquella novel·la, essent-ne seqüela, fa alguna referència.

Hi veiem l'època en què la protagonista, després d'un dur desengany amorós, deixa la feina i s'instal·la al pis que el seu oncle, que feia anys que no veia, té damunt de l'esmentada llibreria, i hi acaba treballant durant una temporada, cosa que li permet acostar-se a l'oncle Satoru, apreciar-ne l'ofici i descobrir un amor desmesurat per la lectura, mentre es va refent emocionalment i descobrint el seu propi camí. També s'hi retroba amb la Momoko, la dona desapareguda del seu oncle, amb qui estableix una relació complexa però entendridora, i personatge important també a la segona part de la història.

Com als altres llibres del mestre Yagisawa que he llegit -i espero que ens continuïn portant la seva obra traduïda a la nostra llengua-, estem davant d'una novel·la d'allò més amena, que reflecteix una quotidianitat deliciosa i un retrat del Japó contemporani que tant ens agrada als amants d'aquell país i la seva cultura, amb personatges entranyables i el punt just de drama, combinació gràcies a la qual passem les seves pàgines a bon ritme, però malauradament és un llibre curt, de només 168 pàgines, així que aviat ens trobarem tancant-lo i desitjant més... cosa que, si llegim la història en l'ordre correcte, es pot fer realitat si agafem l'altre títol que esmentava. 

En el meu cas, com que ja l'havia llegit per desconeixement de l'existència d'aquest, he considerat Els meus dies a la llibreria Morisaki una preqüela, que tampoc és mala idea per saber d'on ve tot plegat. En qualsevol cas, totalment recomanable.

   

Lectures: Un cop de ploma - Les històries perdudes

L'any passat vaig voler fer un descans de Sir Terry Pratchett i el seu Discmón, no perquè me n'hagués cansat, sinó per no arribar a cremar-lo, per no quedar-me sense llibres d'ell per llegir, i per obligar-me a variar les meves lectures. Amb la conya van anar passant els mesos i em pensava que acabaria l'any sense tornar-lo a llegir, però al final vaig poder encabir un llibre seu, que es va convertir, a més, en el 13è llibre que vaig poder acabar durant 2024, tota una fita tenint en compte que feia anys que ni m'acostava als 10.

Vaig tornar, doncs, a Pratchett, però no al Discmón -això passaria poc després, però-, perquè afortunadament l'editorial Mai Més havia publicat un recull d'històries curtes seves, uns relats perduts que es van descobrir gràcies a unes circumstàncies molt interessants que s'expliquen tant al pròleg -de Neil Gaiman- com a l'epíleg dels propis investigadors que les van rescatar.

Sense voler entrar en més detalls, només diré que s'estava buscant l'origen d'un relat concret, publicat amb pseudònim, i se'n van trobar molts més, que han estat recollits en aquest Un cop de ploma: Les històries perdudes.

Són 20 relats que contenen la ironia i la murrieria pròpies de l'autor, les que li coneixem de la seva saga més famosa, però que temàticament no hi tenen res a veure. Ens hi parla dels inicis de la civilització, d'estranys viatges en el temps, de duels al Salvatge Oest, d'una reinterpretació del Conte de Nadal de Dickens, hi ha un parell d'històries relacionades amb la figura del Pare Noel, una altra d'una estranya correspondència també per Nadal, l'absurda història d'un pastís gegantí, la preocupació d'un rei per un súbdit seu, l'aventura d'una família de dracs, una invasió de gnoms de jardí, les aspiracions d'un cavall rebel, una màquina per controlar el clima, l'aparició sobtada d'una selva, una piconadora encantada, un arbre dels diners, un ésser sobrenatural, unes estranyes vacances à la Truman, les protestes d'uns fantasmes que veuen que els volen enderrocar l'edifici on viuen i, aquesta sí, una mena d'assaig del Discmón que, quan el llegim, sembla ben bé que sigui l'inici d'un del seus més de 40 llibres i clarament conté els prototips d'un parell dels seus personatges recurrents, i fins i tot de la ciutat d'Ankh-Morpork.

Es tracta d'històries curtes que van ser publicades en diaris, i tenen una durada i un interès, per què no dir-ho, divers. Coneixent l'autor prèviament, però, són un document de gran valor, i no sentirem que hem perdut el temps llegint-les.

S'hi planta la llavor, com dèiem, del Discmón, i també hi ha un humor intrínsec en el fet que es repeteixin temes com el Nadal o la presència d'un poble que es diu Blackbury en diverses de les històries, i com he dit al principi, es percep l'estil murri del desaparegut autor, que segurament no s'esperava que tot això s'acabaria rescatant després de la seva mort el 2015, i no se sap ben bé què li hauria semblat, però el cas és que els seus fans ho tenim a l'abast per gaudir-ne.
 

Lectures: Igualtat de ritus

Tinc el costum de no llegir dos llibres seguits del mateix autor, una mania autoimposada que segurament és idiota, però també és cert que de vegades me l'he saltat. 

És el que m'ha passat amb la novel·la de què parlo avui, també perquè, per circumstàncies personals relacionades amb la paternitat, ara doble, estic llegint menys que mai, i volia entrar al 2023 sense llibres a mitges, de manera que vaig optar per un títol que sabia que em resultaria amè de llegir i que, de fet, no era excessivament gruixut. 

Així que, després de gaudir amb Déus menuts, he tornat al Discmón amb Igualtat de ritus, de 1987 i tercer llibre publicat de la saga, encara que els seus seguidors ja saben (sabem) que és un univers que també es pot abordar, i força gent ho fa, seguint les sagues de cada personatge, i en aquest cas estem davant de l'inici de la de les bruixes.

Originalment anomenat Equal Rites, un joc de paraules fonètic que a la traducció s'havia de perdre necessàriament, però que almenys s'ha resolt millor que a la versió castellana del llibre, amb força més anys a l'esquena, la seva història gira al voltant de l'Eskarina Smith, o Esk, una nena que accidentalment hereta els poders d'un mag tot i pertànyer a un gènere que, segons la tradició, si té cap interès en aquestes coses es dedica a la bruixeria, amb totes les connotacions que això implica.

Igualtat de ritus és la narració del conflicte que això suposa, i de com la Iaia Ceravellarda -personatge que vaig conèixer al videojoc Discworld II, la meva porta d'entrada a la saga-, la bruixa del poble on viu la nena i potser fins i tot més protagonista que l'Esk, fa mans i mànigues per "reconduir-la" perquè, és clar, on s'és vist, que una dona sigui mag en comptes de bruixa?

Això dona lloc a una divertida aventura plena de l'humor irònic característic de Sir Terry Pratchett, que hi fa una reflexió -ho comenta també en un text que s'ha afegit al final del llibre- sobre un dels grans tòpics no explícits de la ficció fantàstica, aquesta discriminació de la dona també pel que fa a la màgia, i en fer-ho, a més d'un relat fascinant, transmet un missatge feminista.

És un llibre que m'ha agradat molt, no em sorprèn, però em fa la sensació que és la introducció a alguna cosa més gran, i això espero, perquè queden algunes coses sense resposta i sense un aprofundiment que m'hauria agradat veure-hi. 

Al marge d'això, la traducció transmet la manera d'escriure de l'autor original, cosa que és un èxit, però com que no puc desactivar-me com a revisor de textos ni tan sols quan llegeixo per oci, no he pogut evitar trobar-hi alguns calcs i falsos amics del castellà, a més d'algun error de concordança de nombre, que demostren que el text hauria d'haver passat per alguna revisió més i que m'ha distret, quelcom que no em va passar amb la primera novel·la de la saga que vaig llegir en català, Déus menuts. Tot i així, és una obra absolutament recomanable si ja coneixeu Discmón i us falta. 

 

 

 
 

Lectures: Déus menuts

Fa uns anys que em vaig endinsar a la saga Discmón amb el seu primer llibre, The Colour of Magic, del qual ja vaig parlar aquí.

Em van encantar tant la història com la manera d'escriure del desaparegut Sir Terry Pratchett, i vaig decidir que aniria seguint aquell popularíssim univers del gènere fantàstic encara que literalment no em cabessin a casa les seves desenes de llibres. 

Va anar passant el temps, però, i les grans ofertes de llibres en anglès que hi solia haver a internet van començar a escassejar, i llavors van arribar les primeres edicions en català d'alguns dels llibres del Discmón i jo, cansat d'esperar bons preus per a la magnífica versió original, i influït per la càlida rebuda que ha tingut la versió de Mai Més Llibres, em vaig decidir a reprendre la saga en la meva llengua. 

Seguir aquest univers literari és una mica complex, atès que hi ha diferents sagues protagonitzades per diversos personatges que de vegades s'entrecreuen en un mateix context espaciotemporal, i hi ha més d'una manera d'encarar-lo, però vaig decidir que el meu primer llibre en català de la saga seria aquest Déus menuts (1992), que va pel seu compte.

De què va, doncs? El seu protagonista és en Gedmà, un novici analfabet i tremendament ingenu que té una extraordinària capacitat de retentiva, i que un dia rep l'encàrrec del cap de la Quisició de l'Església d'Om, en Vorbis, d'acompanyar-lo en una missió diplomàtica a un país amb el qual Omnia ha tingut disputes darrerament.

Però resulta que en Gedmà sent la veu del déu Om, que s'ha presentat en forma de tortuga bòrnia i rondinaire, i que el va guiant i dificultant-li l'obediència als seus superiors.

El resultat és una aventura plena d'ironia marca de la casa, que constitueix el gruix de l'humor que destil·la potser més que els esdeveniments i tot, i una sàtira de la política, la religió (catòlica, per ser més específics), la filosofia i la societat en general.

M'ha agradat molt, aquest llibre, i estic d'acord amb què és un punt perfectament vàlid per endinsar-se al Discmón. I si no us agrada, la història en si és autoconclusiva.

Lectures: La màquina del temps

Fa un parell de mesos, una mica més, vaig publicar una entrada sobre el clàssic de la ciència-ficció L'illa del doctor Moreau, d'H. G. Wells. Va ser el primer cop en molts anys que agafava un llibre en préstec, i li vaig agafar el gust i després en vaig agafar tres més, entre els quals un altre clàssic del mateix autor, que és el que porto avui al blog.

La màquina del temps, publicada originalment en anglès com a The Time Machine l'any 1895, és una novel·la no gaire llarga a la qual se li atribueix la popularització del concepte dels viatges en el temps en la ficció. De fet, el seu senzill i descriptiu títol demostra que es tractava d'un camp força verge. 

Recordo que fa anys en vaig veure una de les adaptacions que ha tingut per al cinema, la de 2002, que curiosament va dirigir Simon Wells, besnet de l'autor d'aquest llibre, però tot i que em sonava haver llegit el llibre, ara m'ha quedat clar que no, perquè no hi ha hagut cap passatge que em refresqués la memòria.

En fi, La màquina del temps ens situa a la presentació en societat de la màquina del temps per part del científic que el narrador anomena "El Viatger del Temps", i aviat esdevé una narració en primera persona, perquè li cedeix la paraula, sobre el viatge inaugural que el geni duu a terme.

De fet, ens ho explica a la tornada d'aquest viatge, una accidentada aventura al llunyaníssim any 802.701 en què l'home troba el món, i sobretot la raça humana, dràsticament transformats. 

Durant la lectura m'he fet la pregunta -potser l'autor ho va aclarir en alguna entrevista, però confesso que no ho he buscat- de si la tria d'un any tan remot va ser quelcom intencionat per tal de no agafar-s'hi els dits i que l'obra no quedés mai obsoleta des del punt de vista argumental, com sí que ha passat amb tantíssimes altres històries posteriors ambientades al cap d'uns anys o unes dècades a tot estirar respecte al present de la publicació.

En col·locar l'acció milers de segles endavant, mai arribarem a saber si la imaginació li va permetre encertar gaire el panorama. Era, doncs, una cosa intencionada? O li servia per construir un relat més aviat de misteri i de terror com el que acaba esdevenint, per a decepció dels aficionats moderns als viatges en el temps que busquem (m'hi incloc) referències identificables i excitants en un futur imaginari però proper? Perquè, al capdavall, la història s'acaba assemblant una mica a la de L'illa del doctor Moreau, que es publicaria l'any següent, pel que fa al seu desenvolupament i l'estil de les situacions que s'hi descriuen. 

Si de cas, com a aspecte sorprenent i positiu, hi trobem una reflexió sobre el capitalisme i l'evolució de la societat humana, que està molt bé, però tot plegat es podria haver ambientat en un altre planeta o en un país desconegut, perquè al final el viatge als confins de la història de la humanitat no és gaire rellevant a l'hora de contextualitzar el missatge.

Com ja passava amb L'illa del doctor Moreau, Wells no s'entreté gaire a explicar-nos els fonaments científics de tot plegat, és més aviat fantasia que no pas ciència, però també és veritat que en aquella època tot era més ingenu i senzill. Recomano el llibre? Bé, com a clàssic d'aventures amb un punt de crítica social, sí, però com a relat de viatges temporals, com a mínim actualment trobo que deixa bastant a desitjar per la seva superficialitat en aquest sentit.

Lectures: L'illa del doctor Moreau

Feia molts anys que no agafava cap llibre en préstec, però un dia que vam anar a la biblioteca per primer cop amb la meva filla i li vam agafar uns llibres la meva mirada es va topar amb la recent edició en català per part d'Angle Editorial d'un clàssic de la literatura de ciència-ficció i, malgrat que a casa tinc llibres pendents de llegir i rellegir, i que ja fa temps que prefereixo llegir en anglès aquells llibres que es van escriure en aquest idioma, em va quedar el neguit de llegir, per primer cop, aquest títol que havia tornat a la meva ment perquè se l'esmenta en una sèrie de televisió que, en escriure aquestes línies, estic acabant de mirar (i que tindrà la corresponent entrada en aquest blog d'aquí a no gaire).

El cas és que vaig fer un cop de cap, el vaig reservar i me'l vaig començar a llegir, i ara que me l'he acabat puc fer-ne la ressenya, advertint que és el primer cop que el llegeixo i que, fins ara, només sabia que era un llibre que existia i que se n'havia fet una adaptació cinematogràfica l'any 1996 no gaire reeixida.

L'illa del doctor Moreau, publicada per primera vegada en anglès el 1896 i escrita per H. G. Wells, considerat un dels pares de la ciència-ficció i autor també de La màquina del temps (1895), L'home invisible (1897) i La guerra dels mons (1898) com a obres més destacades, és un fascinant relat que gairebé podríem considerar també de terror. 

Narrat com l'experiència traumàtica d'un nàufrag, l'Edward Prendick, recollida en uns escrits que troba i divulga el seu nebot, la novel·la explica com els seus rescatadors el duen a una illa remota, considerada oficialment deserta, en què troba unes criatures abominables i el científic boig, el doctor Moreau del títol, que s'ha encarregat que siguin així.

El punt de vista és el del propi protagonista, que tot desorientat -cosa que es trasllada encertadament al lector- és testimoni d'unes situacions i l'existència d'unes criatures, barreja d'animals i humans, que fan que desitgi amb totes les seves forces sortir d'allà, cosa aparentment impossible. 

Però, sobretot, es permet reflexionar sobre l'ètica de l'enginyeria biològica -terme que no fa servir i que suposo que no s'estilava a finals del segle XIX-, així com l'autor aprofita la novel·la per reflectir la polèmica sobre la vivisecció d'animals que hi havia a l'època de la seva publicació. De pas, també, assistim a la creació d'una mena de religió en el petit univers de l'illa, i com els seus responsables s'aprofiten de la inferior intel·ligència dels "creients" per implementar-la.

L'illa del doctor Moreau és el que esperaria d'un llibre de ciència-ficció d'aquells anys: més intriga, ambientació angoixant i fets estrafolaris que no pas plausabilitat científica. De vegades envejo els autors (i les autores, no oblidem Mary Shelley amb Frankenstein) d'aquells temps en què es podia escriure qualsevol cosa sense cenyir al realisme que s'exigeix ara a qualsevol títol del gènere, sigui en el format que sigui, perquè hom se'l prengui seriosament. 

En tot cas, és un llibre amè, dels que fan venir ganes de saber què passa després de cada escena que hi llegim, amb una prosa senzilla i directa -o almenys així la transmet la traducció d'Albert Pijuan, que també en fa la introducció-, cosa que en molts clàssics de la literatura costa de trobar independentment de l'interès de la història que expliquen, i no m'estranya que tant per això com per la seva premissa sigui una obra tan influent i tan homenatjada a l'argument o en forma de picades d'ullet en tantes obres literàries, televisives, cinematogràfiques (comptant-hi tres adaptacions, inclosa la molt fallida de 1996) o fins i tot en videojocs des que es va publicar per primer cop.

 

 

 
 

Lectures: Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció

Per Sant Jordi em van regalar, aprofitant l'avinentesa de la seva reedició llargament esperada -almenys per mi-, el llibre de J.D. Salinger que em faltava. Ja vaig parlar fa uns anys del seu títol més famós, El vigilant en el camp de sègol, i fa una dècada li dedicava una breu ressenya a Franny i Zooey, que he rellegit recentment per preparar-me per a la lectura d'aquest títol que em faltava, i que per fi puc portar al blog.

Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció, traduïda al català el 1971 per Antoni Pigrau i el gran Manuel de Pedrolo, tornava a ser editada en català el 2019 -jo ho devia descobrir tard, malgrat que de tant en tant anava mirant a LaButxaca si s'havia fet, sempre sense èxit- i, pel que he pogut veure, no se li han actualitzat ni la traducció, cosa que al final penso que no calia, ni la maquetació/tipografia, que en aquest cas sí que desentona amb la resta d'obres publicades pel mateix segell editorial, i en traeix l'antiguitat. 

En fi, tal com passava amb Franny i Zooey, però aquí amb un títol que necessàriament ho deixa més clar, el llibre, de només 160 pàgines, en realitat conté dues històries, que són Pugeu la biga mestra, fusters (1955) i Seymour: una introducció (1961), recopilades en anglès per primer cop l'any 1963 en el que seria el quart i últim llibre publicat en vida de Salinger. Se sap que en va escriure molts més, però de moment només un recull de tres històries inèdites s'ha editat de manera pòstuma, l'any 2014, i per disputes legals només en alguns territoris, per desgràcia cap d'ells català.

Anem per feina: la primera part, la de Pugeu la biga mestra, fusters, és el més o menys divertit relat que fa en Buddy, un dels germans grans dels esmentats Franny i Zooey, d'un absurd episodi en què es va presentar, mig obligat, al casament del seu germà Seymour, i aquest no s'hi havia presentat, tot provocant la ira de la família de la núvia i la desbandada dels convidats, de manera que en Buddy comparteix viatge en un cotxe on tots els ocupants, excepte ell, són familiars de la núvia, i som testimonis de la incomoditat que això li suposa. Acaba sent, com ens té avesats l'autor, la descripció d'una escena llarga però única, una mena de pla seqüència, en què aprofita per mostrar la seva sornegueria habitual.

Acabada aquesta història ve la segona part, més llarga, Seymour: una introducció, que és ben bé això: aquest cop, en Buddy parla del seu germà, ara des de 1959, onze anys després del seu suïcidi -no és cap spoiler, les diverses històries de la família Glass se situen en diferents moments cronològics i en algunes s'esmenta aquesta tràgica qüestió-, per descriure'l. 

Ho fa divagant d'una manera brutal, fins al punt que el mateix autor ens convida, després d'unes pàgines molt disperses i feixugues, a abandonar la lectura. I el cert és que jo no ho hauria fet mai, però reconec que se m'estava fent molt pesat. Després la cosa millora, quan de debò entra en matèria i explica coses del seu admirat germà gran. Continua anant cap aquí i cap allà, semblant -i probablement sent-ho- inconnex sovint, fent servir la tècnica literària coneguda com a "corrent de consciència" o "monòleg interior", que consisteix a seguir els pensaments i les associacions d'idees tal com li venen. 

Superades unes quantes pàgines, la paciència té recompensa i, encara que sigui de manera desordenada, el que ens ofereix en Buddy -que de vegades parla amb el lector com si fos el mateix Salinger- és realment una descripció d'en Seymour, tant física com psicològica, que ens permet fer-nos una idea aproximada de com era, aquest personatge fictici tan important en l'univers familiar creat per l'autor i recurrent a la seva obra. 

Així, doncs, m'ha resultat una lectura força interessant, si bé menys amena que d'altres, i ara ja puc dir que he llegit tot el que s'ha publicat en català de J.D. Salinger, a l'espera que n'arribin més coses, i em sap greu no haver repassat abans el recull Nou contes. Per sort, això em permetrà escriure una entrada més sobre una obra d'un dels meus autors preferits, que citaré com a influència si mai arribo a convertir-me en escriptor de debò, escrivint alguna cosa que es publiqui en un llibre del qual sigui l'únic autor, perquè de moment només he aparegut en un de compartit. 

 

 
  

Lectures: La fi de l'eternitat

Últimament no estic llegint gaire, ni còmics, ni encara menys llibres. Per manca de temps, però també perquè estic dedicant el poc temps que tinc principalment als videojocs. És per això, també, que les entrades d'aquest blog s'han espaiat una mica, segons el moment, però és quelcom que vull solucionar, així com faré tot el que pugui per acabar llegint 12 llibres en els 12 mesos que haurà durat l'any. 

De moment, però, la cosa ha començat malament: he acabat el primer a finals de maig, i encara gràcies que he fet una embranzida final forta, i és que si he volgut rellegir aquest llibre després de no sé quants anys és perquè me n'havia quedat un regust molt bo, i ara he pogut recordar per què.

La fi de l'eternitat (en poso la portada de la primera edició en anglès, de 1955, perquè de la catalana que tinc jo no n'he trobat cap imatge d'una mínima qualitat), d'Isaac Asimov, s'ha beneficiat dels anys que han passat des de la primera lectura, perquè amb l'edat que tinc ara gaudeixo dels llibres encara més, amb un nou punt de vista, i la meva cèlebre mala memòria per als arguments em permet fer-ho i divertir-me com el primer dia, sense esperar les sorpreses o els girs argumentals.

Això ja em va passar amb la trilogia de La Fundació, que no vaig ressenyar, però del llibre que protagonitza aquesta entrada tenia ganes de parlar-ne. I és que em fascinen les històries de viatges en el temps, i aquesta té un punt d'originalitat que la fa especial.

  

El protagonista de la novel·la, Andrew Harlan, és un Tècnic que treballa a l'Eternitat, un "lloc" des d'on es duen a terme Canvis de Realitat per tal de protegir la raça humana de la seva estupidesa. És un home solitari, marginat perquè la seva tasca consisteix a implementar aquests canvis que podrien acabar afectant qualsevol persona, encara que les ordres vinguin de dalt i ell no en sigui èticament responsable, i ben aviat sabem, perquè la narració fa algun flashforward, que s'acaba rebel·lant contra aquest sistema de viatges en el temps. 

No sé per què, però últimament, amb lectures com 1984 o Un món feliç, em trobo protagonistes de característiques similars que també s'acaben enfrontant tots sols a un règim amb què no estan d'acord, però del qual inicialment formaven part amb una lleialtat tan gran com la de qualsevol dels seus iguals. 

La fi de l'eternitat s'acosta força ràpid al punt d'inflexió que hauria de conduir ràpidament a un clímax, sense voler entrar en detalls, però Asimov aconsegueix fer que la segona meitat del llibre sigui tremendament interessant en un tram final llarg però emocionant i amb girs argumentals que potser algun cop veiem venir, però no per això són menyspreables.

Com passa als dos llibres que he esmentat, i suposo que és producte del masclisme que encara impera, una dona és la desencadenant de la "crisi", però de tota manera el que és fascinant d'aquesta novel·la clàssica de la ciència-ficció és com l'autor, tot i tenir formació científica entre moltes altres, ens explica les diverses accions del protagonista sense comprometre's amb conceptes tecnològics que haurien pogut quedar obsolets poques dècades després de la publicació original de la història, ni amb descripcions detallades de societats futures -si algú busca això s'endurà una decepció-, i alhora fent interessants aquests moviments gegantins a segles de tan endavant que ens marejaríem si hi penséssim seriosament i ens intentéssim imaginar com serà llavors la societat humana.

Al final tot això de l'Eternitat, els viatges temporals, els Canvis de Realitat i fins i tot el tema de les paradoxes associades a aquesta mena d'històries, que sempre sorgeixen i ens podrien fer estar hores discutint els nostres punts de vista mentre ens surt fum del cap, comparteix importància, en forma de context argumental, amb les reflexions que els personatges fan sobre el destí de la humanitat, l'amor, el determinisme, el lliure albir, el desenvolupament tecnològic...

És per això que deia al principi que La fi de l'eternitat és una novel·la sobre viatges en el temps amb un punt original, diferent. Per cert, va tenir dues adaptacions cinematogràfiques: una d'hongaresa de 1976 i una de soviètica el 1987. I des de fa una dècada hi ha el projecte de convertir-la en una pel·licula de Hollywood. Ja veurem si s'acaba fent i si és tan interessant com el llibre.

   

Lectures: L'Avi

No sé si us ha passat mai, però de vegades hi ha llibres que, pel motiu que sigui, us costa acabar. En el cas del protagonista d'aquesta entrada el motiu ha estat que m'he dedicat a altres coses, últimament, i per més amè que fos no avançava gaire, a un ritme de 5-10 pàgines al dia, una estoneta abans de dormir. 

Però quan m'hi he pogut posar una mica més, l'últim terç l'he llegit ben ràpid i m'ha deixat les bones sensacions que abans, per causes alienes a la qualitat intrínseca del llibre, no experimentava.

L'avi, a la meva edició -crec que aconseguida per 4 duros en alguna parada de les que algunes botigues posaven al carrer amb llibres de liquidació, o bé el dia que van repartir llibres gratuïtament a la redacció de l'Avui, quan hi vaig fer de becari- amb el subtítol Francesc Macià: una vida de llegenda, va guanyar el Premi Néstor Luján de novel·la històrica l'any 2000 i es va publicar el 2001.

Feia tants anys que el tenia pendent que quan per fi l'he llegit, en ple 2017, les seves pàgines ja estaven molt esgrogueïdes, però tant li fa. M'ha agradat més que no em pensava -no en tenia cap expectativa concreta, de fet, ja que no he llegit ni tan sols la famosa trilogia 1714 del seu autor, Alfred Bosch-, i m'ha permès conèixer la figura d'un dels polítics més populars del nostre país, un Francesc Macià que tots coneixem de nom, però del qual potser no sabem gaires coses.

El que fa Bosch a L'Avi és imaginar una autobiografia del que va ser President de la Generalitat del 14 de desembre de 1932 fins al 25 de desembre de 1933, dia en què va morir -fins ara, com ens recorda l'autor a l'epíleg, l'únic President del nostre país que ho ha fet mentre tenia el càrrec-, se suposa que molt documentada, però naturalment amb el recurs de la ficció, encara que fidel a la personalitat que entenc que devia quedar per a la posteritat amb el testimoni d'aquells qui el van tractar.

Així, en el format d'una mena de monòleg que Francesc Macià dedica a un dels seus fills, mort quan era un infant i la gran tragèdia de la seva vida -tot i que va rebre altres cops de naturalesa similar-, repassa la història d'aquest polític cabdal que va passar de tinent coronel a l'exèrcit espanyol a polític que volia salvar Espanya i, després, empès per les circumstàncies com tants milions d'independentistes després d'ell, a defensor de la República Catalana, que va arribar a proclamar el cèlebre 14 d'abril de 1931, quan es proclamava també l'espanyola.

Pel camí ens explicarà, a través de la seva simulada ploma, els seus anys de joventut a Vilanova i la Geltrú, la formació a l'exèrcit, la coneixença amb la Geni, la seva dona i amor de la seva vida, la paternitat i la seva entrada tardana a la política, primer a contracor i després esdevenint un dels polítics més apassionats, respectats i admirats de l'època, fins i tot per part dels seus rivals. 

Abans de la caiguda de la monarquia borbònica, però, també se'ns narra el famós complot de Prats de Molló de 1926, amb què pretenia oposar-se a la dictadura de Primo de Rivera amb un exèrcit ridícul, acció que va tenir unes repercussions simbòliques que, sens dubte, el van col·locar anys més tard, ja a la vellesa -per això el sobrenom d'"Avi", allà on va arribar-. I coneixem la seva opinió sobre altres personalitats de l'època, amb curiositats com la tírria que li tenia al després màrtir Lluís Companys, amb qui compartia partit. Ben curiós.

Tot plegat és una lliçó d'història amb un punt de vista únic i per tant absolutament parcial, és clar, però no pretén fer-nos creure una altra cosa. Però és Història, i el personatge queda descrit d'una manera entranyable, i al capdavall va tenir una vida digna de ser novel·litzada, que és el que va fer l'Alfred Bosch. 

Lectures: Slaughterhouse-five

D'en Kurt Vonnegut (1922-2007), un dels escriptors més importants de la literatura estatunidenca del segle XX, n'havia sentit a parlar a una amiga. Molt, de fet. I com que sóc un ignorant va ser per ella que el vaig conèixer. 

El nom me'l vaig apuntar mentalment, i després d'anys d'anar-lo esmentant en algunes de les ocasionals quedades de cerveses i braves al final vaig fer un cop de cap i em vaig decidir a endinsar-me en el seu món. I gràcies als Reis d'aquest 2017 això ha estat possible, perquè ja n'he llegit la novel·la més popular.

Amb un estil directe, senzill, gens recarregat, satíric i sorneguer -i la freqüent falca "so it goes", amb què treu ferro a les coses i que es va fer molt famosa amb aquest llibre-, el senyor Vonnegut ens parla, a Slaughterhouse-Five (1969), de la vida del fictici Billy Pilgrim, un paio llargarut, prim i sense cap habilitat que sobreviu miraculosament a la II Guerra Mundial tot i ser capturat pels nazis i internat en un camp de presoners de guerra. 

També de manera miraculosa sobreviu al bombardeig de la ciutat alemanya de Dresden per part dels mateixos nord-americans, i l'autor, que fa de narrador però de tant en tant ens recorda que ell rondava per allà -al capdavall, ell mateix va ser presoner dels alemanys en aquella guerra i va sobreviure a l'esmentat bombardeig-, ens va explicant les seves desventures amb un to indiferent, amb tocs d'humor negre que ens arrenquen algun somriure tot i que el que ens explica són desgràcies i tragèdies.

Però Slaughterhouse-Five (a l'edició catalana Escorxador-5) no és una novel·la ambientada a la guerra, no. Com a mínim no tota l'estona. L'autor hi introdueix l'element fantàstic (o no) amb una característica d'en Billy Pilgrim que és la d'estar desenganxat del temps, de manera que, involuntàriament, quan perd els sentits o s'adorm de vegades viatja temporalment a diversos moments de la seva vida, incloent-hi el futur i la seva mort.

Tot plegat barrejat amb la coneixença d'una raça alienígena de Tralfamador que té una visió del temps com de quelcom que té lloc tot alhora i, per tant, relativitza la mort. També ens expliquen la llarga estada del protagonista en un zoològic en què se l'exposava com un animal per tal que els tralfamadoresos l'observessin.

Així, el llibre és la història desordenada però fàcil de seguir (i digerir) d'un paio sense trets gaire remarcables ni envejables. Un home normal i corrent, amb una mena de "poder" que el converteix en un excèntric de cara al món, sobretot perquè en comença a parlar després d'un gravíssim accident.

A en Billy Pilgrim tant li fa el que li passi, tot ho entoma amb la indiferència amb què l'autor ho narra, un conformisme que se li ha criticat a aquest llibre tremendament popular però que, atesa la seva naturalesa antibèl·lica, algunes escenes sexuals i suposades blasfèmies respecte al cristianisme, també va aixecar polseguera i va ser prohibit en molts centres educatius. 

L'estil tragicòmic de la novel·la i la seva aparent manca de voluntat de donar lliçons morals sobre la guerra i les misèries humanes poden enganyar, però el cas és que toca temes seriosos com la religió i la filosofia i critica la societat del moment des de diversos punts de vista, de manera que ens fa reflexionar, per exemple, sobre l'absurditat de les guerres sense deixar-nos un regust agredolç, ans al contrari: tanquem el llibre amb un somriure, i no precisament perquè tot acabi bé. 

Sigui com sigui ja tinc ganes de llegir-ne més llibres, i de retrobar personatges secundaris que són recurrents a la bibliografia del senyor Vonnegut, com l'escriptor i alter ego Kilgore Trout o l'Eliot Rosewater.

 

Harry Potter i Naruto: sospitoses semblances

Ja fa molt de temps que hi penso i que havia decidit fer una entrada al respecte, i cada cop ho veia més clar, fins al punt que no m'estranyaria gens que algú ja se n'hagués adonat i n'hagués parlat. Si és així -que tampoc no em sorprendria, perquè no és que jo sigui cap llumenera-, us asseguro que ni tan sols ho he consultat, així que qualsevol semblança amb entrades de blog similars serà pura coincidència.

El que no sé si és coincidència o hi ha alguna cosa oculta al darrere és el fet que, repassant tota la història de la saga literària Harry Potter i del manga Naruto hi ha unes quantes semblances que m'han anat cridant l'atenció amb els anys i que aquí em disposo a repassar. Ja aviso que, per la naturalesa del tema, hi haurà molts spoilers i de molt importants.

Comencem pel principi de les vides dels seus protagonistes: en Naruto no va conèixer els seus pares perquè es van sacrificar per salvar-lo (i salvar la vila de Konoha) quan era un bebè. D'allò li'n va quedar una marca, en aquest cas un segell de chakra a la panxa que va permetre afeblir l'enemic.

En Harry Potter també va perdre els pares quan era un bebè, i també es van sacrificar per salvar-lo. A ell, però, la marca li va quedar al front, després de repel·lir en Voldemort sense adonar-se'n i fer-li perdre el cos i, per tant, també treure-se'l de sobre temporalment.

Tant a Naruto com a Harry Potter tenim un protagonista clar, que surt al títol de l'obra, però totes dues històries són força corals, és a dir que hi ha molts personatges i de molt pes, on de vegades els secundaris sembla que siguin gairebé protagonistes. Tanmateix, hi ha un clar trio de personatges principals.

Fomenten valors com l'amistat, l'esforç, el treball en equip... i fins i tot coincideixen en què ens mostren els anys de formació dels protagonistes, a Naruto amb l'acadèmia de ninges i els nivells i a Harry Potter amb els cursos de Hogwarts.

I què me'n dieu, de les residències de Harry Potter i els clans de Naruto? A la primera hi ha Gryffindor, Hufflepuff, Ravenclaw i Slytherin, totes elles amb fundadors llegendaris. Hi veig paral·lelismes amb els clans familiars del manga d'en Masashi Kishimoto.

Sense anar més lluny, es considera que a Naruto hi ha 4 clans nobles, més importants que els altres, i un d'ells, el dels Uchiha, més fosc, aïllat i amb membres que tenien tendències malvades... que resulta que no sempre actuaven amb mala fe i, fins i tot, poden despertar moltes simpaties. Algú més veu les semblances entre Slytherin i el clan Uchiha?

Un dels seus membres, precisament, era l'Orochimaru, un ésser caracteritzat amb elements de serp que controla membres d'aquesta espècie i fins i tot s'hi transforma, li'n surten de la boca, en surt ell de dins i altres coses estranyes.

Paral·lelament, un antic membre de la residència Slytherin de Hogwarts és en Voldemort, que a la saga Harry Potter apareix de vegades amb la seva mascota, la serp gegant Nagini, i té trets facials com de rèptil, també.

Acabaré amb una nota més alegre: com acostuma a passar, a les històries comercials, per al gran públic, hi ha històries d'amor. Triangles, especulacions per part dels fans... i a Naruto i Harry Potter no podia ser diferent.

No sé quanta gent volia que en Naruto acabés amb la noia dels seus somnis, la Sakura. Almenys jo no. A mi m'agradava més la tímida Hinata Hyûga, que cada cop que el veia es moria de vergonya. Ja s'ho va fer venir bé, l'autor del manga, per fer que ens l'estiméssim alhora que la vèiem fer-se més forta i superar la seva timidesa.

És una situació i una evolució que em recorda molt la de la Ginny Weasley, que a Harry Potter té la mateixa actitud envers el protagonista -amb alguns xicots entremig, això sí-, i que no és pas la Hermione, que tothom esperava que fos la parella d'en Harry, o almenys és el que semblava que passaria al principi de la història.

Suposo que alguna semblança més hi deu haver, entre les dues històries. Com per exemple que la màgia de Harry Potter s'assembla a les jutsu o tècniques ninja de Naruto, o que tant l'obra de la J.K. Rowling com la d'en Masashi Kishimoto acaben amb un epíleg on veiem els protagonistes de grans i amb fills. Però trobo que ja ha quedat clar el que volia dir. I hi insisteixo: no he mirat si algú més ho pensa, si és tan evident que tothom ho sap o si hi ha hagut plagi en alguna de les direccions.

Lectures: The Grapes of Wrath

La meva primera lectura en anglès d'aquest any -espero que n'hi hagi més- és la d'un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX, una novel·la que acostuma a sortir a les posicions més altes dels llistats dels millors llibres d'aquell país, també considerada dins la prestigiosa categoria de "Gran Novel·la Americana", i tenia com a referència del mateix autor el molt més prim, però igualment popular, Of mice and men, del qual ja vaig parlar. 

Aquella novel·leta de 1937 també ens parlava de treballadors durant la Gran Depressió, però amb aquest volum de més de 500 pàgines el senyor John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura el 1962 en bona part gràcies al llibre que ressenyo avui, va buidar el pap de valent contra el sistema que va dur el poble estatunidenc a una llarguíssima i profunda crisi econòmica i social, des del crac borsari de 1929 fins a finals dels anys 30. 

The Grapes of Wrath, publicat per primer cop el 1939, narra les desventures de la família Joad, que viu a Oklahoma i treballa unes terres que pertanyen a un propietari a la desgraciada època de l'anomenat Dust Bowl, de contínues tempestes de sorra que feien malbé les collites.

Com si amb aquestes desgràcies climatològiques no n'hi hagués prou, ells i moltíssimes altres famílies es veuen obligats a marxar dels camps que han treballat des de fa generacions perquè els propietaris han entegat les terres als bancs. Se'n van cap a Califòrnia, on diuen que hi ha feina a dojo, i pel camí els veurem superar, amb prou feines, un obstacle rere l'altre.

Normalment amb els ulls d'en Tom Joad, el jove protagonista, que fa poc ha sortit de la presó després d'haver-s'hi estat per haver mort un altre home en una baralla per culpa de les seves explosions de mal geni, però també hi ha molts moments en què aquest protagonista passa a ser un secundari o fins i tot gairebé no apareix.

De vegades el protagonista és un paisatge bellament descrit -m'acostumen a avorrir els textos excessivament descriptius, però Steinbeck ho fa amb mestria, amb una prosa ameníssima- o una situació concreta, sense personatges definits, però en general seguim els membres de l'esmentada família.

A mesura que avancen en el seu camí cap al modest somni que consisteix en trobar feina i aconseguir, en el millor dels casos, una casa en propietat, els Joad s'adonen que res no era tan bonic com els ho pintaven i s'empassaran una decepció rere una altra, tocaran fons diverses vegades i fins i tot els visitarà la tragèdia.

L'autor, que amb The Grapes of Wrath fa una brutal denúncia dels mètodes dels poderosos i una defensa de la trepitjadíssima classe treballadora, va declarar que amb aquest llibre volia angoixar el lector, i certament ho aconsegueix. Arriba a descriure d'una manera certament versemblant la desesperació, la gana, la pobresa i les millors i les pitjors reaccions que aquesta situació provoca en les persones.

Amb una narrativa meravellosa fa un retrat detalladíssim del viatge, els sentiments i la quotidianitat d'aquesta desgraciada família, una entre milers i milers, i ens transmet durant tot el relat la sensació que està a punt de passar-ne alguna de grossa, que quan les coses sembla que han d'anar bé es torçaran i que tot plegat acabarà malament. Una lectura absolutament recomanable, i si podeu en anglès, idioma original. A mi això, a més de la manca de temps, m'ha fet trigar molt en acabar de llegir-lo, però n'he gaudit cadascuna de les pàgines.

Com a curiositat, a més d'estrenar-se una pel·lícula amb el mateix nom l'any 1940 amb en Henry Fonda fent de Tom Joad, entre 1989 i 1990 se'n va representar una obra de teatre. La curiositat és que el seu protagonista era en Gary Sinise (Forrest Gump, CSI: NY...), que el 1992 seria un dels protagonistes de la pel·lícula d'Of mice and men.

Lectures: L'any de la mort de Ricardo Reis

No és la primera vegada que faig una ressenya d'un llibre d'en José Saramago, un dels meus escriptors preferits. Si us interessa, havia parlat de L'home duplicat i El viatge de l'elefant, i tot el que n'he llegit fins ara, encara que no ho hagi ressenyat, m'ha agradat molt.

Com els seus lectors ja deveu saber, el mestre tenia un estil molt particular, amb un humor molt característic, amb ironia, sarcasme fins i tot i una gran habilitat per a humanitzar personatges que d'una altra manera odiaríem. També era capaç de fer-nos amè un text tot seguit, sense paràgrafs, amb pocs punts, substituïts per les comes en la majoria dels casos, i les majúscules fent la funció d'indicar els canvis d'interlocutor en un diàleg. I el que més m'agrada: punts de partida sovint absurds i en principi amb poc suc, però Saramago sabia allargar-los d'una manera màgica, sense permetre que perdéssim l'interès.

A L'any de la mort de Ricardo Reis (1984, i per tant el més antic que n'he llegit) la premissa no és pas absurda, però: se'ns explica el retorn a Portugal, després de 16 anys d'absència, de Ricardo Reis, un dels heterònims (pseudònims amb personalitat fictícia pròpia) de l'escriptor Fernando Pessoa, mort el 1935. 

Precisament l'obra arrenca el 1936, en què el protagonista arriba a la seva Lisboa natal consternat per la mort de Pessoa i s'està en un hotel una bona temporada mentre decideix què fer amb la seva vida. De primer, com que encara té estalvis, es dedica a passejar i observar la Lisboa de l'època, una capital portuguesa que troba canviada des del temps en què en va marxar amb la proclamació de la República -ell és monàrquic-, però no es pot limitar a ser un observador de la realitat, ni a llegir els diaris per tal d'assabentar-se de l'actualitat internacional, protagonitzada per l'auge del feixisme a Europa, i comentar per al lector allò que va llegint. La vida continua, i l'amor arriba, sovint més complicat del que ens agradaria.

Aquest punt de partida pot semblar avorrit, poc atractiu, però com és habitual en Saramago no ens podríem equivocar més. No va rebre el Premi Nobel de Literatura perquè sí. Aconsegueix que simpatitzem amb aquest personatge conservador, paternalista, una mica cínic i també trapella, i que desitgem que les coses li vagin bé, en part perquè en el fons és un home entranyable que es troba en un moment vulnerable de la vida i està desorientat. La manera de narrar-nos el seu dia a dia ens atrapa i gairebé sense que ens n'adonem serem a la segona meitat del llibre. Com passa sempre amb les obres d'aquest autor. Cap sorpresa.

Lectures: Harry Potter

Fixeu-vos que el títol de l'entrada d'avui no remet al títol concret d'una lectura, i això és perquè avui ressenyo no una novel·la, sinó una saga sencera, una de les més importants de la història de la literatura juvenil, que jo he llegit tard, sí, però que vaig acabar fa setmanes. El que passa és que volia veure'n també les versions cinematogràfiques i, ara que ho he fet, ha arribat el moment de parlar de Harry Potter. 

Confesso que, tot i que coneixia -és impossible no conèixer-la- l'existència d'aquells llibres que estaven revolucionant el panorama de la literatura, havien fet la seva autora, J.K.Rowling, una de les persones més riques d'Anglaterra, i havien aconseguit que milions de nens i nenes -i no tan nens ni tan nenes- d'arreu del món es tornessin a interessar per la lectura, afició en hores baixes amb l'arribada d'altres mitjans d'entreteniment des de feia dècades, la veritat és que a mi no em cridava l'atenció.

Però un dia, suposant que, com tantes altres persones, jo era seguidor de la saga, els meus tiets em van regalar Harry Potter i el Misteri del Príncep, el sisè llibre de les aventures del nen mag, i aquesta va ser la primera entrega que en vaig tenir. 

Com que ja hi estàvem posats vaig decidir que llegiria la saga sencera i en ordre, i em vaig comprar els llibres 2 i 3, perquè va coincidir que a la televisió feien aviat la pel·licula del primer llibre, Harry Potter i la Pedra Filosofal, i la vaig veure. Així, vaig veure el primer film i vaig llegir els llibres 2 i 3. I aquí es va quedar la cosa durant molts anys, fins que em vaig fer regalar els que em faltaven -també el primer-, vaig tornar a llegir els que corresponien a les aventures que ja havia llegit/vist i m'hi vaig posar de debò. 

Amb tot plegat han passat 9 anys des que em van regalar aquell llibre i m'he acabat el setè i he vist les vuit pel·lícules -sí, perquè Harry Potter va ser de les primeres sagues literàries que, en adaptar-se al cinema, va tenir un film més que llibres hi havia, costum cruelment comercial que s'ha estès i ja és gairebé una norma-. Per culpa de la popularitat de la saga, i en un grau superior al del cas de Cançó de Gel i Foc, mentre intentava llegir al meu ritme me n'he hagut d'empassar diversos spoilers fins i tot dels diaris d'informació general, però ara ja n'he gaudit, ja ha passat. Així, doncs, en donaré les meves humils impressions.

Abans de res he de dir que estic d'acord amb molts crítics que diuen que Harry Potter no inventa res de nou, sinó que s'inspira en moltes fonts del gènere fantàstic, però el cas és que en fer-ho presenta un univers ric i atractiu, amb temes més que tractats en el passat com la lluita entre el Bé i el Mal, la força de l'amistat, l'entrada al món dels adults, etc.

Però que no sigui alta literatura tampoc no és dolent. La saga ha arrossegat milions de nens i nenes d'arreu del món a llegir uns llibres, sense prescripció escolar, que si no tinguessin les virtuts que tenen no s'haurien llegit ni obligats -com per desgràcia és l'actitud habitual-, per tant alguna cosa bé devia fer la seva autora.

Ara bé, aquest fenomen cultural que ha representat Harry Potter per a tota una generació -i part de l'anterior- està molt bé, sempre i quan els seus lectors i les seves lectores sàpiguen anar més enllà del best-seller amè i fàcilment digerible i es posin a llegir altres llibres, que no passi com amb aquelles persones adultes que només s'han llegit El codi Da Vinci, la trilogia Millennium, la saga iniciada amb 50 Ombres d'en Grey i para de comptar. Que n'hi ha molta, de gent així.

Per si hi ha cap despistat, faré una breu sinopsi de la història que ens ocupa: en Harry Potter és un nen d'onze anys que va perdre els pares quan tot just era un bebè i que ara convoquen per a començar a estudiar a l'escola de màgia Hogwarts, on per fi trobarà una família després de tota una vida patint la desatenció, sovint el maltractament, dels seus oncles i el seu cosí.

A Hogwarts coneix el seu destí, així com els seus millors amics, en Ron Weasley i la Hermione Granger, altres alumnes que fan papers secundaris i terciaris i professors tan entranyables com el director de l'escola, en Dumbledore, la professora McGonagall o l'animal d'en Hagrid, que és mig gegant. No els puc repassar tots, però vull fer una menció especial al professor Snape -el meu preferit i sembla que el de molta gent-, un personatge tremendament complex que no es pot qualificar d'entranyable, però sí que és una obra mestra en si mateix pel que fa a la construcció de personatges.   

Però a més d'anar a classe i aprendre màgia, i viure -des d'un punt de vista força conservador per part de l'autora- l'adolescència i els problemes que comporta, en Harry s'haurà d'enfrontar a perills relacionats amb la personificació del mal, Lord Voldemort, que d'una manera directa o indirecta li fa la guitza durant els 7 llibres que retraten 7 anys de la vida del protagonista.

La història i l'estil de l'autora són en un punt a mig camí entre les necessàries concessions al públic més jove, que cal que s'enganxi a la lectura i l'aguanti fins al final d'aquests gairebé sempre gruixudíssims llibres, i el grau de misteri que ha atret també el públic adult, cosa que és un dels grans encerts de la saga. També és cert que a mesura que els seus protagonistes es van fent grans s'assumeix que també creixen els seus lectors, i no sobta que la història vagi adquirint un to cada vegada més fosc, amb morts i tot.

Aconsegueix, amb el seu estil amè i clar, que ens interessin tant les lliçons escolars que s'hi descriuen -i que no tenen res a veure amb les d'un centre d'estudis de la vida real- com els partits de l'esport fictici del quidditch i les diverses aventures i cabòries dels seus personatges principals, perquè més enllà del filtre de la fantasia ens sentirem identificats amb més d'una situació en fer-ne paral·lelismes (forçats per culpa del gènere) amb les nostres experiències. A més, és clar, de presentar-nos personatges extremament atractius i tan ben construïts com la història, que l'autora assegura que va idear en un viatge de tren pel que fa als seus punts bàsics, i tot llegint els llibres em sentia inclinat a creure-m'ho.

Parlant de trens, com que un dels símbols més importants de la saga és l'estació de King's Cross i la seva fictícia andana oculta 9 i 3/4, aquí em teniu l'any passat al punt de pelegrinatge imprescindible per als fans de Harry Potter a Londres.

És per totes les virtuts que exposo més amunt que trobo que és tan dolent llegir només Harry Potter i aquesta mena de literatura feta per al gran públic com tot el contrari, rebutjar-lo per pur esnobisme i una -de vegades fingida- afició a la lectura més complexa i elitista de tal o tal altre autor hongarès desconegut. Un best-seller tremendament comercial, que ha mogut milions de persones arreu del món, ha generat fins i tot parcs d'atraccions i no ens farà sentir especials, originals ni més cults que els altres? Té febleses, com ara l'absurdament oberta lleialtat dels alumnes de Slytherin a en Voldemort, quan representa que els seguidors de l'Innominable són intel·ligents i treballen de manera clandestina? La resposta a aquestes dues preguntes és sí, però la qüestió és passar-ho bé, i Harry Potter sens dubte aconsegueix que passem bones estones amb la seva lectura.

Vist l'èxit desmesurat que estaven tenint els llibres des de 1997 -tot i que inicialment amb reticències per part de la crítica, que hi veia l'enèsim invasor best-seller- no és estrany que se'n volguessin fer pel·lícules, i així ha estat.

De 2000 a 2011, amb el segell de Warner Bros. i un alt grau de control per part de l'autora, que va exigir que el repartiment fos gairebé exclusivament britànic -convertint en celebritats els protagonistes Daniel Radcliffe, Emma Watson i en menor mesura Rupert Grint, a més d'atraure un grapat de cares britàniques i irlandeses conegudes i respectades del món de la interpretació com ara en Gary Oldman, en Brendan Gleeson, la Helena Bonham Carter o l'Emma Thompson, de vegades en papers molt secundaris-, es van estrenar 8 pel·lícules que van fer diners a cabassos, van trencar rècords de taquilla i van fer encara més gran el fenomen Harry Potter, amb l'arribada de tot un sector del públic que no n'havia llegit els llibres i que es va sumar als fans que sí que ho havien fet i que en volien veure les adaptacions.

Personalment, com que he vist cada pel·lícula després de llegir el llibre corresponent, no he pogut ni volgut evitar l'anàlisi de la fidelitat, i he de dir que els films són fidels als llibres en esperit, però es prenen moltes llicències que, per sort, tenen a veure bàsicament amb ajustaments obligats per l'exclusió de parts de la història que no cabien en pel·lícules de durada convencional. És a dir, algunes subtrames que donaven riquesa als llibres es perden en la versió cinematogràfica per tal d'evitar que els films superin les 3 hores, i això de vegades obliga a explicar les trames que es mantenen d'una altra manera, però suposo que és un mal menor, perquè totes vuit han estat pel·lícules de gran èxit de crítica i públic.

He d'acabar l'entrada, però, amb una nota negativa: la traducció. La catalana, que és la que he llegit jo. Com acostuma a passar, i no per això ho hem d'acceptar, es nota descuidada, es percep la manca d'una bona repassada final o la por de canviar-li coses a un traductor que és capaç de posar i repetir, un llibre rere l'altre, coses com "despedir", "alfombra", "xàndal", "palma [de la mà]" (aquesta és correcta, però menys usada que "palmell", que sona menys a calc del castellà) i construccions gramaticalment incorrectes com ara "hauria hagut" per "hauria d'haver" (en parlo en aquest article) o "això que" quan vol dir "tot i que". De manera reiterada.

Tot plegat deixant de banda decisions traductològiques discutibles pel que fa als noms d'alguns personatges, que s'han catalanitzat en excés i que fan un magre favor a la causa de captar públic per a les versions catalanes tant dels llibres com de les pel·lícules, ja no només de Harry Potter, sinó de qualsevol altre univers.

Si oferim una traducció amb alguns elements que fan riure -ep, defenso l'opció que soni més catalana quan n'hi ha més d'una, però no cal excedir-se i els noms dels personatges són molt delicats- el resultat no és atractiu, i la llengua catalana, com a part essencial de la nostra cultura, no es pot permetre perdre atractiu amb segons quines llibertats decidides en traduccions de productes tan influents com aquest. Anem amb compte.

Lectures: Despietat país de les meravelles i la Fi del Món

Quan em vaig fer regalar aquest llibre seguint l'únic criteri que empro en comprar o demanar obres d'en Haruki Murakami, és a dir que em falti, he d'admetre que, segurament pel seu llarg títol, em va recordar El salze cec i la dona adormida i em pensava que seria també un recull de contes, però no, no ho és. I ara en parlaré una mica, després d'haver fet la ressenya de De què parlo quan parlo de córrer no fa gaire.

Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, escrita el 1985 i pel que sembla l'obra que va fer famós internacionalment l'escriptor, és com deia una novel·la i llegint-ne la sinopsi de la contraportada em va decebre que s'anunciés una forta presència d'elements surrealistes, perquè no en sóc gaire fan.

Pot semblar contradictori que digui que Murakami és un dels meus autors preferits tot i saber que sempre hi ha un cert surrealisme en el que escriu, amb més o menys pes segons l'obra, però segons com ho planteja em pot agradar que recorri a aquest estil.

En el cas de l'obra que al Japó es va publicar en dues parts com a Sekai no owari to haado-boirudo wandaraando el que ens trobem són en realitat dues històries en una, explicades de manera paral·lela alternant-se a cada capítol, i el que és més important, lligades d'alguna manera (ho anem veient a mesura que avancem en la lectura), com passava amb la trilogia 1Q84. 

Cap dels personatges que hi apareixen no té nom propi, i en una de les històries, situada en algun moment inconcret del temps que després anem veient que es correspon amb l'època de publicació original de l'obra (mitjan anys 80 del segle XX), el protagonista és un calcutec (professió inventada que té a veure amb complicats processaments de dades a través de la ment) que es fica en un embolic que no comprèn, i que és el típic alter ego de Murakami, que trobem en gairebé totes les seves obres. Sí, ho heu endevinat: és un expert en jazz i té mà per a la cuina, entre altres característiques recurrents. 

A l'altra el que tenim és un home que s'ha mudat a una ciutat utòpica i més fantàstica, on duu a terme un curiós ofici, però que no recorda com era el món on vivia abans.

És aquesta segona història la que es pot categoritzar com una mica més surrealista, perquè no només és atemporal, sinó que hi viuen una mena d'unicorns peluts i el protagonista treballa de lector de somnis (que no entén). 

I m'ha agradat molt més que no em pensava quan em vaig adonar que seria una novel·la més surrealista que les altres que he llegit del senyor Murakami, que com he dit diverses vegades m'agrada com escriu però no com acaba les seves narracions, perquè explica històries que m'enganxen però les acostuma a acomiadar amb alguna escena surrealista que no em convenç. 

El final de Despietat país de les meravelles i la Fi del Món, un llibre que es podria considerar en certa manera de ciència-ficció, també m'ha agradat, és menys obert que el d'altres novel·les de l'escriptor japonès i sens dubte menys del que esperava d'una novel·la d'aquestes característiques, de manera que m'ha deixat amb bon gust de boca. Probablement és un dels llibres de Haruki Murakami que més m'han agradat, si us sóc sincer. 

Només una cosa: a diferència de la resta de llibres de l'autor que s'havien publicat abans, en aquest cas la traducció és obra de la Imma Estany (no de l'Albert Nolla, que té un estil que per cert m'agrada molt més) i per desgràcia s'ha fet des de l'anglès (confirmat per l'editorial a petició meva), cosa que es nota sovint al llarg del text quan trobem expressions calcades de la llengua de Shakespeare, com ara "tros de pastís" (piece of cake) com a sinònim de "fàcil", "tot el temps" (all the time) per a dir "des del principi", "deixeu que us senti tocar l'instrument" (let me hear you play the instrument) quan hauria de ser alguna cosa com ara "toqueu l'instrument, sisplau" o "vianants innocents" (innocent pedestrians) en comptes de "gent normal". I així, moltes. Una llàstima, sobretot quan l'explicació de l'editorial és que en aquell moment el traductor habitual no estava disponible. No n'hi ha més, de traductors de japonès? Jo en conec uns quants.