Fa dos anys i uns dies vaig publicar la meva ressenya sobre el primer llibre que vaig llegir d'en Kurt Vonnegut (1922-2007), brillant escriptor dels Estats Units del qual m'havia parlat una amiga fins que em vaig decidir a llegir-lo.
Era Slaughterhouse-five, segurament una de les seves obres més conegudes, i no ha estat fins ara que he llegit un altre dels seus títols més citats, la que esdevé la meva segona lectura d'aquest senyor, i toca parlar-ne.
Publicada originalment el 1973, Breakfast of Champions explica la trobada entre en Dwayne Hoover, un home de negocis de l'avorrida Midland City, Ohio, als Estats Units, i l'escriptor Kilgore Trout, que fa un llarg viatge per assistir a un festival artístic al qual el conviden.
La seva trobada, se'ns explica al principi, té unes conseqüències catastròfiques, i és que un dels textos del senyor Trout, personatge recurrent a l'obra de l'autor i que aquí fa d'escriptor de ciència-ficció desconegut però publicat dins de llibres pornogràfics, desencadena la bogeria en un Dwayne Hoover que, tot i posseir bona part dels negocis de la ciutat i viure amb prosperitat, té un desequilibri mental -potser causat o empitjorat pel suïcidi de la seva dona- que li provoca transtorns durant la història.
Però llavors el text retrocedeix i ens posa en antecedents no només de la vida dels dos personatges principals, sinó que també fa una crítica devastadora de la història dels Estats Units i de l'ésser humà en si mateix, incloent-hi les desigualtats entre rics i pobres, el racisme, la contaminació o la manera de viure el sexe.
Amb un estil directe, amè, amb frases curtes, capítols breus i de tant en tant dibuixos fets per ell mateix, Vonnegut ens mostra el seu habitual sarcasme i escepticisme amb un estil que reflecteix un fals desinterès o allunyament dels fets que descriu, normalment dramàtics, tristos, però també en alguns moments terribles.
I hi aplica una fredor que en realitat amaga crítiques, com quan especifica que algun personatge és blanc o negre, en comptes d'esmentar-ne l'ètnia només quan no és la caucàsica, que és el que fa tantíssima gent per racisme més o menys conscient.
Li agraden -i són característica seva- les repeticions (aquí "and so on" en comptes del "and so it goes" de Slaughterhouse-five) i un to didàctic conscientment exagerat, i és el que veiem quan parla d'alguna cosa i de sobte ens explica què és i sovint ens en fa un dibuix, tot i que és evident que el lector ja sap de què parla, com si el text anés destinat a extraterrestres.
La història, en realitat, té el seu pràcticament únic punt d'interès en el clímax, mentre que el camí que ens hi porta és ple de reflexions i comentaris sobre la vida d'aquests dos personatges i alguns secundaris amb els quals interactuen, com en Wayne Hoobler o la Francine Pefko.
Per tant, hi passa més aviat poca cosa, però l'autor -que també hi apareix com a personatge que s'identifica com a autor del llibre en una mostra de metaficció- té una manera de narrar-ho tot plegat que fa que aquesta, com l'altra novel·la que n'havia llegit, sigui una lectura de les que atrapen, i destil·la una mala llet i un humor negre que almenys a mi m'han fet tornar a gaudir i em confirmen que és un escriptor que hauré de continuar explorant, perquè em ve molt de gust.
El 1999 se'n va fer una pel·lícula protagonitzada per en Bruce Willis i amb noms com el de l'Albert Finney o en Nick Nolte, però va ser un autèntic fracàs que va costar 12 milions de dòlars i en va recaptar segons la Wikipedia, una mica més de 178.000.
A més, també va fracassar amb la crítica i el senyor Vonnegut en va renegar, així que val més que ens centrem en el llibre i oblidem que existeix aquesta adaptació.
