Menú

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Breakfast of Champions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Breakfast of Champions. Mostrar tots els missatges

dimarts, 18 de febrer del 2020

Lectures: Breakfast of Champions

Fa dos anys i uns dies vaig publicar la meva ressenya sobre el primer llibre que vaig llegir d'en Kurt Vonnegut (1922-2007), brillant escriptor dels Estats Units del qual m'havia parlat una amiga fins que em vaig decidir a llegir-lo. 

Era Slaughterhouse-five, segurament una de les seves obres més conegudes, i no ha estat fins ara que he llegit un altre dels seus títols més citats, la que esdevé la meva segona lectura d'aquest senyor, i toca parlar-ne.



Publicada originalment el 1973, Breakfast of Champions explica la trobada entre en Dwayne Hoover, un home de negocis de l'avorrida Midland City, Ohio, als Estats Units, i l'escriptor Kilgore Trout, que fa un llarg viatge per assistir a un festival artístic al qual el conviden.

La seva trobada, se'ns explica al principi, té unes conseqüències catastròfiques, i és que un dels textos del senyor Trout, personatge recurrent a l'obra de l'autor i que aquí fa d'escriptor de ciència-ficció desconegut però publicat dins de llibres pornogràfics, desencadena la bogeria en un Dwayne Hoover que, tot i posseir bona part dels negocis de la ciutat i viure amb prosperitat, té un desequilibri mental -potser causat o empitjorat pel suïcidi de la seva dona- que li provoca transtorns durant la història.


Però llavors el text retrocedeix i ens posa en antecedents no només de la vida dels dos personatges principals, sinó que també fa una crítica devastadora de la història dels Estats Units i de l'ésser humà en si mateix, incloent-hi les desigualtats entre rics i pobres, el racisme, la contaminació o la manera de viure el sexe.

Amb un estil directe, amè, amb frases curtes, capítols breus i de tant en tant dibuixos fets per ell mateix, Vonnegut ens mostra el seu habitual sarcasme i escepticisme amb un estil que reflecteix un fals desinterès o allunyament dels fets que descriu, normalment dramàtics, tristos, però també en alguns moments terribles.

I hi aplica una fredor que en realitat amaga crítiques, com quan especifica que algun personatge és blanc o negre, en comptes d'esmentar-ne l'ètnia només quan no és la caucàsica, que és el que fa tantíssima gent per racisme més o menys conscient.


Li agraden -i són característica seva- les repeticions (aquí "and so on" en comptes del "and so it goes" de Slaughterhouse-five) i un to didàctic conscientment exagerat, i és el que veiem quan parla d'alguna cosa i de sobte ens explica què és i sovint ens en fa un dibuix, tot i que és evident que el lector ja sap de què parla, com si el text anés destinat a extraterrestres.

La història, en realitat, té el seu pràcticament únic punt d'interès en el clímax, mentre que el camí que ens hi porta és ple de reflexions i comentaris sobre la vida d'aquests dos personatges i alguns secundaris amb els quals interactuen, com en Wayne Hoobler o la Francine Pefko.

Per tant, hi passa més aviat poca cosa, però l'autor -que també hi apareix com a personatge que s'identifica com a autor del llibre en una mostra de metaficció- té una manera de narrar-ho tot plegat que fa que aquesta, com l'altra novel·la que n'havia llegit, sigui una lectura de les que atrapen, i destil·la una mala llet i un humor negre que almenys a mi m'han fet tornar a gaudir i em confirmen que és un escriptor que hauré de continuar explorant, perquè em ve molt de gust.


El 1999 se'n va fer una pel·lícula protagonitzada per en Bruce Willis i amb noms com el de l'Albert Finney o en Nick Nolte, però va ser un autèntic fracàs que va costar 12 milions de dòlars i en va recaptar segons la Wikipedia, una mica més de 178.000.

A més, també va fracassar amb la crítica i el senyor Vonnegut en va renegar, així que val més que ens centrem en el llibre i oblidem que existeix aquesta adaptació.



Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails