Lectures: Slaughterhouse-five

D'en Kurt Vonnegut (1922-2007), un dels escriptors més importants de la literatura estatunidenca del segle XX, n'havia sentit a parlar a una amiga. Molt, de fet. I com que sóc un ignorant va ser per ella que el vaig conèixer. 

El nom me'l vaig apuntar mentalment, i després d'anys d'anar-lo esmentant en algunes de les ocasionals quedades de cerveses i braves al final vaig fer un cop de cap i em vaig decidir a endinsar-me en el seu món. I gràcies als Reis d'aquest 2017 això ha estat possible, perquè ja n'he llegit la novel·la més popular.

Amb un estil directe, senzill, gens recarregat, satíric i sorneguer -i la freqüent falca "so it goes", amb què treu ferro a les coses i que es va fer molt famosa amb aquest llibre-, el senyor Vonnegut ens parla, a Slaughterhouse-Five (1969), de la vida del fictici Billy Pilgrim, un paio llargarut, prim i sense cap habilitat que sobreviu miraculosament a la II Guerra Mundial tot i ser capturat pels nazis i internat en un camp de presoners de guerra. 

També de manera miraculosa sobreviu al bombardeig de la ciutat alemanya de Dresden per part dels mateixos nord-americans, i l'autor, que fa de narrador però de tant en tant ens recorda que ell rondava per allà -al capdavall, ell mateix va ser presoner dels alemanys en aquella guerra i va sobreviure a l'esmentat bombardeig-, ens va explicant les seves desventures amb un to indiferent, amb tocs d'humor negre que ens arrenquen algun somriure tot i que el que ens explica són desgràcies i tragèdies.

Però Slaughterhouse-Five (a l'edició catalana Escorxador-5) no és una novel·la ambientada a la guerra, no. Com a mínim no tota l'estona. L'autor hi introdueix l'element fantàstic (o no) amb una característica d'en Billy Pilgrim que és la d'estar desenganxat del temps, de manera que, involuntàriament, quan perd els sentits o s'adorm de vegades viatja temporalment a diversos moments de la seva vida, incloent-hi el futur i la seva mort.

Tot plegat barrejat amb la coneixença d'una raça alienígena de Tralfamador que té una visió del temps com de quelcom que té lloc tot alhora i, per tant, relativitza la mort. També ens expliquen la llarga estada del protagonista en un zoològic en què se l'exposava com un animal per tal que els tralfamadoresos l'observessin.

Així, el llibre és la història desordenada però fàcil de seguir (i digerir) d'un paio sense trets gaire remarcables ni envejables. Un home normal i corrent, amb una mena de "poder" que el converteix en un excèntric de cara al món, sobretot perquè en comença a parlar després d'un gravíssim accident.

A en Billy Pilgrim tant li fa el que li passi, tot ho entoma amb la indiferència amb què l'autor ho narra, un conformisme que se li ha criticat a aquest llibre tremendament popular però que, atesa la seva naturalesa antibèl·lica, algunes escenes sexuals i suposades blasfèmies respecte al cristianisme, també va aixecar polseguera i va ser prohibit en molts centres educatius. 

L'estil tragicòmic de la novel·la i la seva aparent manca de voluntat de donar lliçons morals sobre la guerra i les misèries humanes poden enganyar, però el cas és que toca temes seriosos com la religió i la filosofia i critica la societat del moment des de diversos punts de vista, de manera que ens fa reflexionar, per exemple, sobre l'absurditat de les guerres sense deixar-nos un regust agredolç, ans al contrari: tanquem el llibre amb un somriure, i no precisament perquè tot acabi bé. 

Sigui com sigui ja tinc ganes de llegir-ne més llibres, i de retrobar personatges secundaris que són recurrents a la bibliografia del senyor Vonnegut, com l'escriptor i alter ego Kilgore Trout o l'Eliot Rosewater.

 

Lectures: The Martian Chronicles

Nova lectura en anglès i, com ja m'esperava, nova lectura ameníssima signada pel gran Ray Bradbury, de qui ja havia llegit un altre clàssic del segle XX, Fahrenheit 451. Aquest The Martian Chronicles -res a veure amb el famós late show d'en Xavier Sardà i la seva colla de col·laboradors-personatges que va formar part de la graella de Telecinco abans que la cadena entrés en decadència total- és una delícia tot i que es tracta de ciència-ficció lleugera, sense base científica i certament ingènua tant quan es va publicar, el 1950, com llegida ara.

Actualment qualsevol obra d'aquest gènere, sigui en el format que sigui, que no ens intenti donar explicacions científiques com a mínim plausibles es descartaria directament, però en aquella època no, i malgrat tot, com que l'autor no es fica en merders tecnològics -encara que hi ha alguna previsió comprensiblement obsoleta-, tampoc no ho necessitava per funcionar ni llavors ni ara.

Es tracta d'un recull de relats curts, però diversos en nombre de pàgines, que tenen en comú la seva localització al planeta Mart, tot i que entre si no hi ha una continuïtat. Ara bé, cap al final hi ha algunes referències que donen cohesió al conjunt. 

En aquestes històries primer veiem algunes escenes quotidianes d'una raça marciana a punt d'extingir-se però ben tranquil·la i gaudint de les comoditats de la vida, detectant la imminent arribada de terrestres però sense acabar d'entendre la situació. Aquests terrestres, quan arriben a un planeta Mart on es pot respirar sense gaire dificultat -oblidem-nos, doncs, d'aquella mítica escena de l'Arnold Schwarzenegger amb els ulls sortits a Total Recall, al seu torn basada en un relat de Philip K. Dick de 1966-, en realitat són els protagonistes de la majoria de les històries.

Al final The Martian Chronicles, amb relats en què els terrestres es retroben aparentment amb els seus difunts, reflexionen sobre l'impacte que provocarà la seva arribada massiva al nou planeta després de fugir de la decadència de la Terra, especulen sobre l'esperada guerra nuclear al seu planeta original, desconfien dels marcians que en realitat són els indígenes d'aquell nou territori -no seria el primer cop que l'ésser humà fa bona aquella dita de "hostes vingueren i de casa ens tragueren"- o aprofiten per començar una nova vida en una terra de noves oportunitats, és un llibre sobre les misèries de la raça humana que té un to malencònic i pessimista amb què estic bastant d'acord.

El fet que el recull estigui articulat en històries en aparença no connectades, amb episodis molt diversos -fins i tot n'hi ha un sobre una macabra festa ambientada en les obres d'Edgar Allan Poe- i protagonistes fugaços, podria jugar en contra del llibre, així com la ingenuïtat d'una visió de futur que s'ha demostrat tan equivocada (algunes edicions, no pas la que tinc, han avançat les dates en què representa que passen les coses, però originalment es movien entre 1999 i 2005 i, al tram final, 2026), però el cas és que tot això no suposa cap problema. 

El mestre Bradbury (1920-2012) escrivia d'una manera tan amena que no és estrany que se'l consideri un dels grans autors estatunidencs del segle XX, i pel que he pogut veure de moment l'escenari en què situa les seves històries és irrellevant, una excusa, tant si és una visió idealitzada de Mart com una ciutat distòpica en què es cremen tots els llibres. El que ens explica són històries humanes amb què ens podem identificar perfectament.

 

Lectures: The Grapes of Wrath

La meva primera lectura en anglès d'aquest any -espero que n'hi hagi més- és la d'un clàssic de la literatura nord-americana del segle XX, una novel·la que acostuma a sortir a les posicions més altes dels llistats dels millors llibres d'aquell país, també considerada dins la prestigiosa categoria de "Gran Novel·la Americana", i tenia com a referència del mateix autor el molt més prim, però igualment popular, Of mice and men, del qual ja vaig parlar. 

Aquella novel·leta de 1937 també ens parlava de treballadors durant la Gran Depressió, però amb aquest volum de més de 500 pàgines el senyor John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura el 1962 en bona part gràcies al llibre que ressenyo avui, va buidar el pap de valent contra el sistema que va dur el poble estatunidenc a una llarguíssima i profunda crisi econòmica i social, des del crac borsari de 1929 fins a finals dels anys 30. 

The Grapes of Wrath, publicat per primer cop el 1939, narra les desventures de la família Joad, que viu a Oklahoma i treballa unes terres que pertanyen a un propietari a la desgraciada època de l'anomenat Dust Bowl, de contínues tempestes de sorra que feien malbé les collites.

Com si amb aquestes desgràcies climatològiques no n'hi hagués prou, ells i moltíssimes altres famílies es veuen obligats a marxar dels camps que han treballat des de fa generacions perquè els propietaris han entegat les terres als bancs. Se'n van cap a Califòrnia, on diuen que hi ha feina a dojo, i pel camí els veurem superar, amb prou feines, un obstacle rere l'altre.

Normalment amb els ulls d'en Tom Joad, el jove protagonista, que fa poc ha sortit de la presó després d'haver-s'hi estat per haver mort un altre home en una baralla per culpa de les seves explosions de mal geni, però també hi ha molts moments en què aquest protagonista passa a ser un secundari o fins i tot gairebé no apareix.

De vegades el protagonista és un paisatge bellament descrit -m'acostumen a avorrir els textos excessivament descriptius, però Steinbeck ho fa amb mestria, amb una prosa ameníssima- o una situació concreta, sense personatges definits, però en general seguim els membres de l'esmentada família.

A mesura que avancen en el seu camí cap al modest somni que consisteix en trobar feina i aconseguir, en el millor dels casos, una casa en propietat, els Joad s'adonen que res no era tan bonic com els ho pintaven i s'empassaran una decepció rere una altra, tocaran fons diverses vegades i fins i tot els visitarà la tragèdia.

L'autor, que amb The Grapes of Wrath fa una brutal denúncia dels mètodes dels poderosos i una defensa de la trepitjadíssima classe treballadora, va declarar que amb aquest llibre volia angoixar el lector, i certament ho aconsegueix. Arriba a descriure d'una manera certament versemblant la desesperació, la gana, la pobresa i les millors i les pitjors reaccions que aquesta situació provoca en les persones.

Amb una narrativa meravellosa fa un retrat detalladíssim del viatge, els sentiments i la quotidianitat d'aquesta desgraciada família, una entre milers i milers, i ens transmet durant tot el relat la sensació que està a punt de passar-ne alguna de grossa, que quan les coses sembla que han d'anar bé es torçaran i que tot plegat acabarà malament. Una lectura absolutament recomanable, i si podeu en anglès, idioma original. A mi això, a més de la manca de temps, m'ha fet trigar molt en acabar de llegir-lo, però n'he gaudit cadascuna de les pàgines.

Com a curiositat, a més d'estrenar-se una pel·lícula amb el mateix nom l'any 1940 amb en Henry Fonda fent de Tom Joad, entre 1989 i 1990 se'n va representar una obra de teatre. La curiositat és que el seu protagonista era en Gary Sinise (Forrest Gump, CSI: NY...), que el 1992 seria un dels protagonistes de la pel·lícula d'Of mice and men.