Lectures: The Martian Chronicles

Nova lectura en anglès i, com ja m'esperava, nova lectura ameníssima signada pel gran Ray Bradbury, de qui ja havia llegit un altre clàssic del segle XX, Fahrenheit 451. Aquest The Martian Chronicles -res a veure amb el famós late show d'en Xavier Sardà i la seva colla de col·laboradors-personatges que va formar part de la graella de Telecinco abans que la cadena entrés en decadència total- és una delícia tot i que es tracta de ciència-ficció lleugera, sense base científica i certament ingènua tant quan es va publicar, el 1950, com llegida ara.

Actualment qualsevol obra d'aquest gènere, sigui en el format que sigui, que no ens intenti donar explicacions científiques com a mínim plausibles es descartaria directament, però en aquella època no, i malgrat tot, com que l'autor no es fica en merders tecnològics -encara que hi ha alguna previsió comprensiblement obsoleta-, tampoc no ho necessitava per funcionar ni llavors ni ara.

Es tracta d'un recull de relats curts, però diversos en nombre de pàgines, que tenen en comú la seva localització al planeta Mart, tot i que entre si no hi ha una continuïtat. Ara bé, cap al final hi ha algunes referències que donen cohesió al conjunt. 

En aquestes històries primer veiem algunes escenes quotidianes d'una raça marciana a punt d'extingir-se però ben tranquil·la i gaudint de les comoditats de la vida, detectant la imminent arribada de terrestres però sense acabar d'entendre la situació. Aquests terrestres, quan arriben a un planeta Mart on es pot respirar sense gaire dificultat -oblidem-nos, doncs, d'aquella mítica escena de l'Arnold Schwarzenegger amb els ulls sortits a Total Recall, al seu torn basada en un relat de Philip K. Dick de 1966-, en realitat són els protagonistes de la majoria de les històries.

Al final The Martian Chronicles, amb relats en què els terrestres es retroben aparentment amb els seus difunts, reflexionen sobre l'impacte que provocarà la seva arribada massiva al nou planeta després de fugir de la decadència de la Terra, especulen sobre l'esperada guerra nuclear al seu planeta original, desconfien dels marcians que en realitat són els indígenes d'aquell nou territori -no seria el primer cop que l'ésser humà fa bona aquella dita de "hostes vingueren i de casa ens tragueren"- o aprofiten per començar una nova vida en una terra de noves oportunitats, és un llibre sobre les misèries de la raça humana que té un to malencònic i pessimista amb què estic bastant d'acord.

El fet que el recull estigui articulat en històries en aparença no connectades, amb episodis molt diversos -fins i tot n'hi ha un sobre una macabra festa ambientada en les obres d'Edgar Allan Poe- i protagonistes fugaços, podria jugar en contra del llibre, així com la ingenuïtat d'una visió de futur que s'ha demostrat tan equivocada (algunes edicions, no pas la que tinc, han avançat les dates en què representa que passen les coses, però originalment es movien entre 1999 i 2005 i, al tram final, 2026), però el cas és que tot això no suposa cap problema. 

El mestre Bradbury (1920-2012) escrivia d'una manera tan amena que no és estrany que se'l consideri un dels grans autors estatunidencs del segle XX, i pel que he pogut veure de moment l'escenari en què situa les seves històries és irrellevant, una excusa, tant si és una visió idealitzada de Mart com una ciutat distòpica en què es cremen tots els llibres. El que ens explica són històries humanes amb què ens podem identificar perfectament.