D'en Kurt Vonnegut (1922-2007), un dels escriptors més importants de la literatura estatunidenca del segle XX, n'havia sentit a parlar a una amiga. Molt, de fet. I com que sóc un ignorant va ser per ella que el vaig conèixer.
El nom me'l vaig apuntar mentalment, i després d'anys d'anar-lo esmentant en algunes de les ocasionals quedades de cerveses i braves al final vaig fer un cop de cap i em vaig decidir a endinsar-me en el seu món. I gràcies als Reis d'aquest 2017 això ha estat possible, perquè ja n'he llegit la novel·la més popular.
Amb un estil directe, senzill, gens recarregat, satíric i sorneguer -i la freqüent falca "so it goes", amb què treu ferro a les coses i que es va fer molt famosa amb aquest llibre-, el senyor Vonnegut ens parla, a Slaughterhouse-Five (1969), de la vida del fictici Billy Pilgrim, un paio llargarut, prim i sense cap habilitat que sobreviu miraculosament a la II Guerra Mundial tot i ser capturat pels nazis i internat en un camp de presoners de guerra.
També de manera miraculosa sobreviu al bombardeig de la ciutat alemanya de Dresden per part dels mateixos nord-americans, i l'autor, que fa de narrador però de tant en tant ens recorda que ell rondava per allà -al capdavall, ell mateix va ser presoner dels alemanys en aquella guerra i va sobreviure a l'esmentat bombardeig-, ens va explicant les seves desventures amb un to indiferent, amb tocs d'humor negre que ens arrenquen algun somriure tot i que el que ens explica són desgràcies i tragèdies.
Però Slaughterhouse-Five (a l'edició catalana Escorxador-5) no és una novel·la ambientada a la guerra, no. Com a mínim no tota l'estona. L'autor hi introdueix l'element fantàstic (o no) amb una característica d'en Billy Pilgrim que és la d'estar desenganxat del temps, de manera que, involuntàriament, quan perd els sentits o s'adorm de vegades viatja temporalment a diversos moments de la seva vida, incloent-hi el futur i la seva mort.
Tot plegat barrejat amb la coneixença d'una raça alienígena de Tralfamador que té una visió del temps com de quelcom que té lloc tot alhora i, per tant, relativitza la mort. També ens expliquen la llarga estada del protagonista en un zoològic en què se l'exposava com un animal per tal que els tralfamadoresos l'observessin.
Així, el llibre és la història desordenada però fàcil de seguir (i digerir) d'un paio sense trets gaire remarcables ni envejables. Un home normal i corrent, amb una mena de "poder" que el converteix en un excèntric de cara al món, sobretot perquè en comença a parlar després d'un gravíssim accident.
A en Billy Pilgrim tant li fa el que li passi, tot ho entoma amb la indiferència amb què l'autor ho narra, un conformisme que se li ha criticat a aquest llibre tremendament popular però que, atesa la seva naturalesa antibèl·lica, algunes escenes sexuals i suposades blasfèmies respecte al cristianisme, també va aixecar polseguera i va ser prohibit en molts centres educatius.
L'estil tragicòmic de la novel·la i la seva aparent manca de voluntat de donar lliçons morals sobre la guerra i les misèries humanes poden enganyar, però el cas és que toca temes seriosos com la religió i la filosofia i critica la societat del moment des de diversos punts de vista, de manera que ens fa reflexionar, per exemple, sobre l'absurditat de les guerres sense deixar-nos un regust agredolç, ans al contrari: tanquem el llibre amb un somriure, i no precisament perquè tot acabi bé.
Sigui com sigui ja tinc ganes de llegir-ne més llibres, i de retrobar personatges secundaris que són recurrents a la bibliografia del senyor Vonnegut, com l'escriptor i alter ego Kilgore Trout o l'Eliot Rosewater.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada