Lectures: Bárbara

El mercat del manga al nostre país ha revifat amb força en els darrers anys, però per sort amb més seny que la primera vegada. Un dels efectes positius d'aquest canvi ha estat el renovat interès, tot i que amb molta prudència, per algunes obres del considerat manga clàssic.

Encara hi ha molta feina a fer, sens dubte, però van sortint cosetes, i com sempre el gran beneficiat d'això és el Déu del Manga, Osamu Tezuka, del qual es van reeditant obres en formats més adequats als nous temps i també en van sortint d'inèdites en volums únics (o en dues parts) pensats per a atraure el públic lector de còmics en general, i no tant l'otaku. 

En aquest context pel XXII Saló del Manga va sortir, amb el segell d'ECC, Bárbara, obra de dos volums publicada entre 1973 i 1974 al Japó que ens arriba en una única entrega de més de 400 pàgines i un disseny de portada coherent amb aquesta línia de manga per a públic general, sota la qual ja s'havien editat La canción de Apolo, Devorar la Tierra i Oda a Kirihito (aquesta última una reedició després que fa molts anys l'hagués publicat Otakuland). 

Celebro que es vagi reeditant el que es podia editar millor i que surtin títols mai publicats en castellà del meu autor preferit, i especialment si són de la seva època madura, seriosa, més fosca, com és el cas de Bárbara. A més, en aquesta ocasió m'ha sorprès -perquè ja he llegit força obres d'aquesta època i malgrat que m'agraden acostumen a ser poc realistes i és fàcil perdre'n el fil- que sigui un relat fàcil de seguir i sembli talment una pel·lícula dels anys 70. De fet, s'inspira en l'òpera Les contes d'Hoffmann, de Jacques Offenbach (1881).

  

En fi, en Yôsuke Mikura és un escriptor força conegut que un dia troba pel carrer una noia amb aspecte de vagabunda. Per alguna raó se'n compadeix i se l'endú a casa, on ràpidament descobreix que és deixada, maleducada i una alcohòlica empedreïda, i no precisament la millor companya de pis per a algú que, per la seva professió, necessita calma, tranquil·litat i ordre.

Però no només això, sinó que interfereix en la seva vida social, sigui en celebracions amb col·legues i editors o en cites amb dones, fins al punt que el treu de polleguera, però sense saber per què és incapaç de fer-la fora, i quan després d'una forta discussió i alguna bufetada -que en aquella època no es veia amb l'escàndol que hauria provocat ara- sí que parteixen peres, sempre s'acaben tornant a trobar. Perquè la necessita, i sense adonar-se'n és amb la seva presència, tot fent-li de musa, que li arriba la inspiració per a les seves millors novel·les.

Bárbara està dividit en episodis, cadascun dels quals explica alguna història autoconclusiva dins el conjunt d'aquests anys de convivència entre els dos protagonistes, però cap a la meitat del volum la trama esdevé única i ens prepara per al desenllaç.

És, ja ho he dit més amunt, com mirar una pel·lícula. El mestre Tezuka es posa seriós i no fa conyetes, més enllà de l'aparició d'un col·lega mangaka al final de tot que no revelaré i que seria un cameo, i si una de les característiques de la seva obra és l'experimentació amb la composició de vinyetes i els plans cinematogràfics, aquí veiem fins i tot com provoca el lector dibuixant intencionadament tortes i brutes algunes línies, com si hagués dibuixat aquest manga amb pressa i amb desgana, i ho arribem a pensar, però a l'epíleg explica que tot estava calculat.

Ho fa perquè no ens acabi de quedar clar si les experiències d'en Yôsuke Mikura són reals o imaginàries, o si n'hi ha que són una cosa i d'altres que són l'altra, i en aquest cas, en quina proporció. 

I tot i així insisteixo en què Bárbara és un dels títols de l'època adulta del Déu del Manga amb què menys problemes m'he trobat per entendre el que se m'estava explicant, perquè això és possible fins i tot quan en una història aparentment realista hi apareixen elements fantàstics, si es fa bé com passa amb aquest còmic. 

Però tant és, perquè es tracta d'una història fascinant, amena, que atrapa de seguida, i amb uns protagonistes molt potents. Ell, un cràpula amb fums pel seu èxit literari, i ella una persona caòtica, desvergonyida i misteriosíssima -què és, en realitat?- que, tanmateix, acabem descobrint que ens desperta afecte.

És la història d'aquesta entranyable i alhora incòmoda companya, però també de l'efecte que provoca en els homes -sí, torna el Tezuka obsessionat amb retratar dones dolentes i/o perjudicials per al protagonista masculí, sembla que és un tema recurrent a la seva bibliografia- i dels límits a què els artistes estan disposats a arribar per tal d'aconseguir l'èxit professional.

Pel que fa a l'edició, el preu de 20 euros per 432 pàgines (menys el 5% que ara ja fan a gairebé qualsevol botiga) em sembla raonable -no una ganga-, i la reproducció és una mica millor del que es pot veure en d'altres productes de l'editorial. 

La traducció, per altra banda, també és millor del que em pensava en veure els noms del tàndem que se n'ha ocupat, que pertany a una empresa de traduccions que acostuma a presentar textos que, per dir-ho d'alguna manera, es podrien arreglar. 

He dit "millor del que em pensava", que no vol dir "impecable". Hi veig expressions errònies recurrents, alguns calcs de l'anglès -encara que s'hagi traduït del japonès és un problema molt estès- i certs tics, però és acceptable.

Ja veurem què passa amb la nova edició d'Oda a Kirihito, que ja tinc i que signa el mateix traductor de Fullmetal Alchemist, també membre de l'esmentada empresa, perquè a la història dels germans Elric ho va fer prou malament com perquè dediqués a aquest apartat un bon tros de l'entrada. Creuem els dits.