Lectures: Oda a Kirihito

Potser és perquè la lectura de Touch i la seva ressenya em van deixar exhaust com passa amb els bons llibres, que després de llegir-los sembla que qualsevol cosa que vingui després la compararem amb l'obra mestra que acabem de consumir i la tractarem injustament, però l'únic que podia llegir (o acabar de llegir, en aquest cas) després d'allò era una obra d'Osamu Tezuka. Avui he acabat, per fi, després de molts intents en moments equivocats (de nit ja no aguanto tant llegint com quan era petit), Oda a Kirihito, l'últim còmic del Déu de Manga que em faltava llegir dels editats per la difunta Otakuland.

Com és (o era) habitual a les edicions d'Otakuland, la portada no respectava el disseny original, cosa que no trobo especialment greu, almenys no tant com la part de les lletres, molt poc professional, en la meva opinió.

Originalment anomenada Kirihito Sanka, aquesta obra del Tezuka més seriós es va publicar a la revista japonesa Big Comic entre 1970 i 1971. Ja he parlat altres vegades de la seva època de crisi, en què tot allò que havia inventat i tot l'èxit que havia tingut als 50 i 60 estava desapareixent per donar pas a nous autors i còmics que s'enfocaven a un públic més madur, que creia que Tezuka no es podia adaptar als nous temps. Oda a Kirihito és la seva resposta, una reinvenció exitosa que el fa encara més gran. Hi veiem, i és curiós perquè el propi Tezuka era llicenciat en Medicina, una profunda crítica al corrupte sistema sanitari japonès, tema recurrent tant en Tezuka (amb obres com la famosíssima Black Jack) com en les d'altres autors (Say Hello to Black Jack, Team Medical Dragon...).

A Oda a Kirihito assistim a l'odissea del doctor Kirihito Osanai, que les passa canutes, però canutes-canutes (per no dir una altra paraula acabada en "utes") per culpa del professor Tatsugaura, que investiga la rara malaltia de Monmo i fa servir el seu subordinat de conillet d'índies perquè se'l vol treure de sobre.

Com es veu a la imatge, la malaltia de Monmo transforma els trets de les persones pràcticament en els d'un gos, i en els pitjors casos condueix inevitablement fins a la mort. El professor Tatsugaura defensa que és una malaltia contagiosa, mentre que el doctor Osanai creu que depèn de factors de l'entorn, i com que el professor el que vol és aconseguir el títol de president del Col·legi de Metges del Japó farà el que sigui per no quedar en ridícul, que és com quedaria (o això creu) si reconegués que el seu subordinat té raó. Per treure-se'l de sobre l'envia a investigar la malaltia en un lloc on sap que l'agafarà, i és llavors quan comencen les desventures d'aquest jove metge que per culpa dels trepes que hi ha al podrit sistema sanitari japonès ho perd tot.

Aquesta pàgina és un bon exemple del que fa Tezuka en aquest còmic més que en molts altres dels que va dibuixar. El Déu del Manga és, entre altres coses, conegut per les innovacions que va introduir en la manera de narrar del còmic japonès, i les representacions d'estats psicològics que fa sobretot en els seus manga per a adults com aquest són dignes de destacar. A la pàgina de mostra veiem una... metàfora?... dels dilemes i maldecaps del doctor Urabe, un personatge curiosament odiós fins a la mort pels seus actes però que no cau malament del tot quan mostra la seva millor cara.

Que no és aquesta, per cert. Doncs bé, com dic ha estat avui mateix que m'he acabat el tercer volum dels tres que conformen la col·lecció en la seva edició d'Otakuland, i m'ha agradat molt. Difícilment em pot decebre, el mestre Tezuka. En aquest cas, a més, dins el que cap l'edició de la barroera editorial no està del tot malament. Encara no és al nivell de cap de les altres cases editores, però ha demostrat que ho sap fer molt pitjor. 

Tampoc no és la meva obra preferida d'Osamu Tezuka, no vull enganyar ningú, però m'ha entretingut molt i m'ha tingut enganxat al destí dels diversos personatges que prenen el paper protagonista en cada moment. Perquè malgrat el títol, el protagonista no és (o no és només) en Kirihito Osanai, sinó que en diversos capítols ni tan sols el veiem aparèixer i el narrador ens explica què estan fent els altres personatges importants, com l'esmentat malvat doctor Tatsugaura, l'ambigu doctor Urabe, la Izumi (promesa d'en Kirihito) o la monja Helen Freeze.

Tots són personatges molt interessants i en aquesta obra hi ha poc espai per a la comèdia i els moments humorístics. Tal com passava amb Ayako, és una història duríssima on ho passen malament tant els personatges (fins i tot els dolents) com el lector. Molt recomanable, com qualsevol cosa del mestre, i una nova crítica als problemes de la societat, que sempre està bé.