diumenge, 15 de maig de 2016

Lectures: Devorar la Tierra

L'interès que des de fa uns anys han mostrat per l'Osamu Tezuka editorials que no són Planeta ni la desapareguda Glénat, que eren les que tradicionalment l'havien publicat, continua ben viu, i la darrera mostra d'això la vam tenir fa uns mesos, quan ECC Ediciones, que ja havia llançat La canción de Apolo i havia reeditat Oda a Kirihito, es va decidir amb un altre volum gruixut que, fins llavors, jo tenia al punt de mira en edició nord-americana i que ara, tot aprofitant una rebaixa -perquè ECC no és precisament una editorial barata-, he adquirit i llegit en castellà.


Devorar la Tierra, no del tot encertada traducció de l'original Chikyû o nomu (amb el kanji 呑む però amb el significat, en qualsevol cas, més d'empassar-se que de menjar), publicat al Japó entre 1968 i 1969, és un manga més del Tezuka adult, allunyat del shônen més comercial amb què es va donar a conèixer, com per exemple la popularíssima Astroboy.

No m'estendré en les etapes del Déu del Manga, ho he fet en moltes altres entrades, i simplement diré que aquesta història, inèdita per a nosaltres fins ara, s'emmarca en el context de les altres obres recuperades per l'editorial i ja esmentades, així com El libro de los insectos humanos i Alabaster (ressenya també meva però en castellà per a un blog col·laboratiu), també de la mateixa etapa però publicades per Astiberri.


S'hi emmarca també per la mena d'història que ens presenta, que en aquest cas és una epopeia de més de 500 pàgines en què el fil conductor és la brutal venjança duta a terme per una dona misteriosa, anomenada Zephyrus, i que té unes ramificacions que proporcionen complexitat a un relat, per altra banda -i com passava amb Alabaster-, no del tot versemblant ni coherent.

Sense voler destrossar gaire l'argument, aviat veurem a què respon exactament el nom de Zephyrus, una femme fatale d'aquelles amb les que, després de llegir diverses obres madures de l'autor, sembla que estava obsessionat.


El principal obstacle de l'esmentada venjança és en Gohonmatsu, un jove interessat únicament en beure quantitats absurdament elevades d'alcohol i immune a les armes femenines. Un paio estrany, bonastre, temerari, forçut i despreocupat que trenca els esquemes de l'altra protagonista i fa que l'obra agafi viaranys inesperats. I precisament en tenir la beguda un paper tan destacat en l'obra trobo que s'hauria pogut traduir el títol d'una manera més ambigua, per exemple Tragar la Tierra, i tothom content.

Naturalment hi ha també altres personatges, però són secundaris, i sovint estan relacionats amb una trama paral·lela que té a veure amb una pell artificial que introdueix un toc de la ciència-ficció més càndida i que contribueix a l'objectiu de la venjança, en últim terme trastocar la civilització o, potser sí, devorar la Terra.

En fi, tot i mostrar una ingenuïtat heretada dels seus temps d'autor de shônen -ingenuïtat que inclou un masclisme involuntari en la perpetuació de tòpics sobre les dones, però també incoherències argumentals i de caracterització dels personatges-, si fem un esforç per a perdonar-li diverses mancances Devorar la Tierra esdevé un manga dels que, ja em perdonareu el trist joc de paraules, es poden devorar fàcilment, llevat que feu com jo i, després de gastar-vos tants calés de cop, us vulgueu dosificar la lectura.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails