Lectures: Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció

Per Sant Jordi em van regalar, aprofitant l'avinentesa de la seva reedició llargament esperada -almenys per mi-, el llibre de J.D. Salinger que em faltava. Ja vaig parlar fa uns anys del seu títol més famós, El vigilant en el camp de sègol, i fa una dècada li dedicava una breu ressenya a Franny i Zooey, que he rellegit recentment per preparar-me per a la lectura d'aquest títol que em faltava, i que per fi puc portar al blog.

Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció, traduïda al català el 1971 per Antoni Pigrau i el gran Manuel de Pedrolo, tornava a ser editada en català el 2019 -jo ho devia descobrir tard, malgrat que de tant en tant anava mirant a LaButxaca si s'havia fet, sempre sense èxit- i, pel que he pogut veure, no se li han actualitzat ni la traducció, cosa que al final penso que no calia, ni la maquetació/tipografia, que en aquest cas sí que desentona amb la resta d'obres publicades pel mateix segell editorial, i en traeix l'antiguitat. 

En fi, tal com passava amb Franny i Zooey, però aquí amb un títol que necessàriament ho deixa més clar, el llibre, de només 160 pàgines, en realitat conté dues històries, que són Pugeu la biga mestra, fusters (1955) i Seymour: una introducció (1961), recopilades en anglès per primer cop l'any 1963 en el que seria el quart i últim llibre publicat en vida de Salinger. Se sap que en va escriure molts més, però de moment només un recull de tres històries inèdites s'ha editat de manera pòstuma, l'any 2014, i per disputes legals només en alguns territoris, per desgràcia cap d'ells català.

Anem per feina: la primera part, la de Pugeu la biga mestra, fusters, és el més o menys divertit relat que fa en Buddy, un dels germans grans dels esmentats Franny i Zooey, d'un absurd episodi en què es va presentar, mig obligat, al casament del seu germà Seymour, i aquest no s'hi havia presentat, tot provocant la ira de la família de la núvia i la desbandada dels convidats, de manera que en Buddy comparteix viatge en un cotxe on tots els ocupants, excepte ell, són familiars de la núvia, i som testimonis de la incomoditat que això li suposa. Acaba sent, com ens té avesats l'autor, la descripció d'una escena llarga però única, una mena de pla seqüència, en què aprofita per mostrar la seva sornegueria habitual.

Acabada aquesta història ve la segona part, més llarga, Seymour: una introducció, que és ben bé això: aquest cop, en Buddy parla del seu germà, ara des de 1959, onze anys després del seu suïcidi -no és cap spoiler, les diverses històries de la família Glass se situen en diferents moments cronològics i en algunes s'esmenta aquesta tràgica qüestió-, per descriure'l. 

Ho fa divagant d'una manera brutal, fins al punt que el mateix autor ens convida, després d'unes pàgines molt disperses i feixugues, a abandonar la lectura. I el cert és que jo no ho hauria fet mai, però reconec que se m'estava fent molt pesat. Després la cosa millora, quan de debò entra en matèria i explica coses del seu admirat germà gran. Continua anant cap aquí i cap allà, semblant -i probablement sent-ho- inconnex sovint, fent servir la tècnica literària coneguda com a "corrent de consciència" o "monòleg interior", que consisteix a seguir els pensaments i les associacions d'idees tal com li venen. 

Superades unes quantes pàgines, la paciència té recompensa i, encara que sigui de manera desordenada, el que ens ofereix en Buddy -que de vegades parla amb el lector com si fos el mateix Salinger- és realment una descripció d'en Seymour, tant física com psicològica, que ens permet fer-nos una idea aproximada de com era, aquest personatge fictici tan important en l'univers familiar creat per l'autor i recurrent a la seva obra. 

Així, doncs, m'ha resultat una lectura força interessant, si bé menys amena que d'altres, i ara ja puc dir que he llegit tot el que s'ha publicat en català de J.D. Salinger, a l'espera que n'arribin més coses, i em sap greu no haver repassat abans el recull Nou contes. Per sort, això em permetrà escriure una entrada més sobre una obra d'un dels meus autors preferits, que citaré com a influència si mai arribo a convertir-me en escriptor de debò, escrivint alguna cosa que es publiqui en un llibre del qual sigui l'únic autor, perquè de moment només he aparegut en un de compartit. 

 

 
  

Lectures: El vigilant en el camp de sègol

Aquest any molts dels llibres que he llegit, que tampoc no han estat gaires, per desgràcia, han estat relectures. Per culpa de -o gràcies a- la meva mala memòria per als arguments al cap de relativament poc temps d'haver-los llegit o vist, puc rellegir coses sense tenir la capacitat d'anticipar el que passarà en aquests texts que se suposa que ja he llegit.

És una beneïda maledicció que permet que pugui rellegir llibres i, de fet, és una lectura, per força, diferent. Jo he crescut, he canviat i la meva percepció de les coses també ha patit una evolució.

Recordo haver llegit, quan va sortir una edició de butxaca que no és la de la imatge, però que no he trobat per internet, El vigilant en el camp de sègol atret per la fosca història del gran èxit de J. D. Salinger, que diuen que va ser una influència en diversos assassins, el cas més conegut el d'en Mark David Chapman, que després de matar l'exBeatle John Lennon es va quedar a l'escena del crim llegint aquesta novel·la de 1951.

A banda d'això, va ser polèmica des del seu llançament, perquè va ser prohibida a molts instituts pel seu llenguatge "vulgar", l'encoratjament de la rebel·lia adolescent, la descripció de com el protagonista fuma, beu i parla del sexe en termes inadequats i moltes altres coses. Això, però, va esperonar encara més l'interès de la gent per aquesta The Catcher in the Rye que molts professors van continuar assignant i que es considera una de les millors novel·les nord-americanes del segle XX.

No recordava res de la primera lectura que en vaig fer fa anys, però el cas és que aquest segon cop m'ha fascinat. M'he sentit identificat en molts moments amb el seu protagonista, en Holden Caulfield, un adolescent de bona família que torna a ser expulsat d'un institut privat i es passa un parell de dies voltant per Nova York i reflexionant sobre la seva vida, el món i la gent que coneix, i com el fastigueja tot plegat. Bàsicament l'argument és aquest, però no per això és menys interessant.

En molts moments destil·la odi per la humanitat, però la seva manera grollera, sarcàstica i cansada d'expressar-se, combinada amb les inseguretats que no pot reprimir tot i la seva actitud fatxenda -que alguns dels personatges amb què interactua compren i altres no-, i una visió del món retorçada però alhora innocent, el converteixen en un personatge no simpàtic, però sí que hi podem veure reflexions que alguna vegada hem fet nosaltres mateixos, tant a l'adolescència més o menys rebel com, per què no, ara. 

Passatges com aquest, amb què m'identifico tant. Jo no soc un adolescent, encara menys un d'estatunidenc de bona família dels anys 50, però hi ha coses que van amb determinades maneres de ser, i jo tinc un punt més o menys gran de sornegueria del qual, de fet, no m'avergonyeixo.

Al llarg de la història, que és tremendament amena, veiem en Holden Caulfield entrar en una espiral autodestructiva, amb un pessimisme creixent i amb la sensació que res ni ningú li agrada -veurem algunes excepcions-, i suposo que és amb això que també s'han sentit identificats alguns pertorbats que han manifestat el seu gust per aquesta novel·la. 

Vull pensar que jo no ho soc, estic segur que no mataré ningú, però en els meus dies més dolents, en l'observació de certes actituds humanes que trobo estúpides, com ara la hipocresia pel bé de l'equilibri interpersonal, veig les coses com el jove Holden. Ara bé, el llibre té un final lleugerament esperançador, i per això deixa un bon regust, més enllà del fet que sigui un relat magnífic.

Lectures: Franny i Zooey, de J.D. Salinger

Franny i Zooey va ser editada per primer cop en català el 1999, i no fa ni un any que en va sortir l’edició de butxaca. És una novel·la curta (en realitat dues, anomenades Franny (1955) i Zooey (1957), reunides en un llibre el 1961) del mític J.D. Salinger, un home que va viure la major part de la seva vida allunyat del món, i que afirmava haver escrit un munt de novel·les i relats, però que només va publicar el que ens ocupa, Nou Contes (1953), Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció (1963) i la llegendària El vigilant en el camp de sègol (1951).

Precisament en publicar-se en format de butxaca, que és el meu preferit, em vaig interessar per primer cop per aquesta obra i me la vaig fer regalar. Abans de res he de dir que si a la sala hi ha algú a qui no li agradi en Salinger, ja no cal que continuï llegint. Franny i Zooey és Salinger pur, tota la seva obra sembla que ho era. De fet, els seus personatges no eren nous per als lectors, ja que els havia emprat, encara que fos simplement anomenant-los, en molts dels seus contes i en algunes novel·les curtes.

A la contraportada, excepcionalment, no hi ha cap text. No se’ns explica de què va. Sembla que en d’altres edicions passa el mateix, per tant no és cap error editorial. Però el cas és que el contingut tampoc no és tan secret. Franny i Zooey és la història de dos germans, una noia i un noi respectivament, que el 1955 tenen una apassionada conversa sobre el que més els preocupa: són uns excèntrics, estan tips de tot i els agradaria ser d’una altra manera, però els costa de canviar. I la història és aquesta, no té més. Són diàlegs, però també monòlegs extensos, sobre religió, educació i filosofia.

Salinger agafa una càmera i captura converses i reflexions ambientant-les en una situació d’allò més quotidiana. Agafa un tros de la vida d’uns personatges, gairebé triat a l’atzar, i ens el permet llegir. Ell mateix ho reconeix, a la introducció de Zooey: allò que ens ha d’explicar probablement no té gaire interès. A sobre, li agrada recrear-se en les descripcions dels actes més banals del dia a dia. Li agrada molt. Gairebé tant com el tabac a tots els seus personatges. Però el cas és que, tal com passa amb les seves altres obres, on fa el mateix, enganxa. De debò. I tens moltes ganes de continuar llegint el llibre, fins que t’adones de com n’és (o se’t fa) de curt. Imprescindible per als seguidors del polèmic i influent autor.

Aquesta ressenya la vaig publicar originalment al portal Multivers.cat, ja descontinuat