Franny i Zooey va ser editada per primer cop en català el 1999, i no fa ni un any que en va sortir l’edició de butxaca. És una novel·la curta (en realitat dues, anomenades Franny (1955) i Zooey (1957), reunides en un llibre el 1961) del mític J.D. Salinger, un home que va viure la major part de la seva vida allunyat del món, i que afirmava haver escrit un munt de novel·les i relats, però que només va publicar el que ens ocupa, Nou Contes (1953), Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció (1963) i la llegendària El vigilant en el camp de sègol (1951).
Precisament en publicar-se en format de butxaca, que és el meu preferit, em vaig interessar per primer cop per aquesta obra i me la vaig fer regalar. Abans de res he de dir que si a la sala hi ha algú a qui no li agradi en Salinger, ja no cal que continuï llegint. Franny i Zooey és Salinger pur, tota la seva obra sembla que ho era. De fet, els seus personatges no eren nous per als lectors, ja que els havia emprat, encara que fos simplement anomenant-los, en molts dels seus contes i en algunes novel·les curtes.
A la contraportada, excepcionalment, no hi ha cap text. No se’ns explica de què va. Sembla que en d’altres edicions passa el mateix, per tant no és cap error editorial. Però el cas és que el contingut tampoc no és tan secret. Franny i Zooey és la història de dos germans, una noia i un noi respectivament, que el 1955 tenen una apassionada conversa sobre el que més els preocupa: són uns excèntrics, estan tips de tot i els agradaria ser d’una altra manera, però els costa de canviar. I la història és aquesta, no té més. Són diàlegs, però també monòlegs extensos, sobre religió, educació i filosofia.
Salinger agafa una càmera i captura converses i reflexions ambientant-les en una situació d’allò més quotidiana. Agafa un tros de la vida d’uns personatges, gairebé triat a l’atzar, i ens el permet llegir. Ell mateix ho reconeix, a la introducció de Zooey: allò que ens ha d’explicar probablement no té gaire interès. A sobre, li agrada recrear-se en les descripcions dels actes més banals del dia a dia. Li agrada molt. Gairebé tant com el tabac a tots els seus personatges. Però el cas és que, tal com passa amb les seves altres obres, on fa el mateix, enganxa. De debò. I tens moltes ganes de continuar llegint el llibre, fins que t’adones de com n’és (o se’t fa) de curt. Imprescindible per als seguidors del polèmic i influent autor.
Aquesta ressenya la vaig publicar originalment al portal Multivers.cat, ja descontinuat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada