Lectures: El vigilant en el camp de sègol

Aquest any molts dels llibres que he llegit, que tampoc no han estat gaires, per desgràcia, han estat relectures. Per culpa de -o gràcies a- la meva mala memòria per als arguments al cap de relativament poc temps d'haver-los llegit o vist, puc rellegir coses sense tenir la capacitat d'anticipar el que passarà en aquests texts que se suposa que ja he llegit.

És una beneïda maledicció que permet que pugui rellegir llibres i, de fet, és una lectura, per força, diferent. Jo he crescut, he canviat i la meva percepció de les coses també ha patit una evolució.

Recordo haver llegit, quan va sortir una edició de butxaca que no és la de la imatge, però que no he trobat per internet, El vigilant en el camp de sègol atret per la fosca història del gran èxit de J. D. Salinger, que diuen que va ser una influència en diversos assassins, el cas més conegut el d'en Mark David Chapman, que després de matar l'exBeatle John Lennon es va quedar a l'escena del crim llegint aquesta novel·la de 1951.

A banda d'això, va ser polèmica des del seu llançament, perquè va ser prohibida a molts instituts pel seu llenguatge "vulgar", l'encoratjament de la rebel·lia adolescent, la descripció de com el protagonista fuma, beu i parla del sexe en termes inadequats i moltes altres coses. Això, però, va esperonar encara més l'interès de la gent per aquesta The Catcher in the Rye que molts professors van continuar assignant i que es considera una de les millors novel·les nord-americanes del segle XX.

No recordava res de la primera lectura que en vaig fer fa anys, però el cas és que aquest segon cop m'ha fascinat. M'he sentit identificat en molts moments amb el seu protagonista, en Holden Caulfield, un adolescent de bona família que torna a ser expulsat d'un institut privat i es passa un parell de dies voltant per Nova York i reflexionant sobre la seva vida, el món i la gent que coneix, i com el fastigueja tot plegat. Bàsicament l'argument és aquest, però no per això és menys interessant.

En molts moments destil·la odi per la humanitat, però la seva manera grollera, sarcàstica i cansada d'expressar-se, combinada amb les inseguretats que no pot reprimir tot i la seva actitud fatxenda -que alguns dels personatges amb què interactua compren i altres no-, i una visió del món retorçada però alhora innocent, el converteixen en un personatge no simpàtic, però sí que hi podem veure reflexions que alguna vegada hem fet nosaltres mateixos, tant a l'adolescència més o menys rebel com, per què no, ara. 

Passatges com aquest, amb què m'identifico tant. Jo no soc un adolescent, encara menys un d'estatunidenc de bona família dels anys 50, però hi ha coses que van amb determinades maneres de ser, i jo tinc un punt més o menys gran de sornegueria del qual, de fet, no m'avergonyeixo.

Al llarg de la història, que és tremendament amena, veiem en Holden Caulfield entrar en una espiral autodestructiva, amb un pessimisme creixent i amb la sensació que res ni ningú li agrada -veurem algunes excepcions-, i suposo que és amb això que també s'han sentit identificats alguns pertorbats que han manifestat el seu gust per aquesta novel·la. 

Vull pensar que jo no ho soc, estic segur que no mataré ningú, però en els meus dies més dolents, en l'observació de certes actituds humanes que trobo estúpides, com ara la hipocresia pel bé de l'equilibri interpersonal, veig les coses com el jove Holden. Ara bé, el llibre té un final lleugerament esperançador, i per això deixa un bon regust, més enllà del fet que sigui un relat magnífic.