Lectures: Saga Blackwater

De vegades, un llibre o una saga dels que no sabies res es fan famosos i et criden l'atenció, però mires d'agafar-los en préstec a la biblioteca i, com que estan de moda, hi ha llista d'espera.

És el que em va passar amb aquesta saga, però afortunadament tinc una amiga que la tenia sencera a casa i va ser prou generosa per deixar-me-la, de dos llibres en dos, d'un total de sis, i això ens ha donat també l'excusa per veure'ns en un context vital en què tots dos estem absorbits per la descendència i no tenim prou temps per veure'ns tan sovint com s'haurien de veure dos bons amics.

Després d'aquesta introducció potser excessivament personal i lleugerament terapèutica, anem per feina: Blackwater és el nom d'aquesta sèrie del gènere anomenat gòtic del sud amb sis llibres escrits pel prematurament desaparegut i prolífic autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), que va exigir que es publiqués originalment com les antigues novel·les de fulletó, en format barat i per entregues, però molt seguides, de manera que també la traducció al català es va publicar amb una diferència de 15 dies per llibre.

Està pensada, doncs, per llegir sense gaires descansos, però encara que no fos així, enganxa tant, però tant, que ens encarregarem de no deixar passar gaire temps entre novel·la i novel·la. Cadascun dels seus capítols és tremendament interessant, i de tota manera estem parlant de llibres de no arriba a 300 pàgines.

Però de què va? Doncs és una saga familiar, en el sentit que ens transporta durant una mica més de cinc dècades de la vida de la familia Caskey, que viu al poble de Perdido, Alabama, que després d'una catastròfica inundació per la crescuda anòmala dels perillosos rius Perdido i Blackwater veu canviar el seu destí amb l'arribada de l'Elinor, una noia misteriosa.

Ella és la protagonista de la història, el fil conductor de tot plegat, però també introdueix l'element sobrenatural en un relat per altra banda realista i històricament plausible i acurat -McDowell era conegut també pel seu ampli registre i per una documentació exhaustiva-, que ens mostra les vicissituds de tots els membres de la família, tots ben construïts i entranyables a la seva manera, al llarg de períodes històrics dels Estats Units com la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial o el Moviment pels Drets Civils.

Tot i que els llibres es van publicar el 1983, en una època en què la correcció política era més important que a l'època representada -si bé no com ara, evidentment-, l'autor no tremola a l'hora de reproduir amb naturalitat les relacions entre blancs i negres i la diferència de rols i nivells d'alfabetització d'aquells períodes del segle XX, però també presenta alguna relació sentimental molt avançada a la seva època que ens recorda que, malgrat l'ambientació, no estem davant d'una història dels anys 30 ni 40.

És impossible no deixar-se atrapar per aquesta història amb reminiscències de culebrot, plena de decisions dràstiques, amors, prosperitat, desgràcies, aliances, rivalitats, malalties, naixements, defuncions, girs inesperats, relacions familiars alternatives i aquest realisme màgic que aporta un toc de fantasia i terror que ens té amb l'ai al cor quan apareix.

M'ha agradat moltíssim, i ara que he acabat l'últim llibre sento que trobaré a faltar els Caskey. Una saga totalment recomanable, de debò. Són llibres baratets, i també els venen en cofre amb tota la història sencera. Potser és el millor, perquè quan llegiu el primer llibre no podreu parar.

Lectures: La fi de la infància

El nom d'Arthur C. Clarke no em resulta en absolut estrany, al capdavall és el pare de 2001: Una odissea  a l'espai i està considerat un dels millor escriptors del gènere de la ciència-ficció, però no n'havia llegit mai res.

Tanmateix, en una de les meves ja cèlebres incursions a la biblioteca per agafar i tornar llibres i deixar-me seduir per les propostes de novetats del catàleg vaig veure l'oportunitat d'estrenar-me amb ell, i a més en català, de manera que, tot i que ni tan sols coneixia l'existència de la novel·la de què parlaré avui, no vaig dubtar ni un moment a agafar-la en préstec. 

La fi de la infància, que Raig Verd ens portava dins de la col·lecció Duna Llibres al desembre de 2023, es va publicar originalment als Estats Units el 1953 i va ser tot un èxit, amb diversos intents d'adaptació al format audiovisual que van culminar amb una minisèrie australo-estatunidenca de 3 episodis l'any 2015.

Però centrem-nos en el que ens importa, que és la novel·la i la seva història. La seva premissa em va atrapar de seguida, i és que una cosa que sempre he pensat sobre els extraterrestres és que, per molt que ens els imaginem com uns humanoides verds amb els ulls grans i negres, no tenen per què tenir aquest aspecte que els assignem per culpa de la caracterització que se n'ha fet durant dècades al cinema, la televisió, els còmics i tota mena de productes de ficció. De fet, opino que fins i tot podríem ser incapaços de detectar-los. Què passaria si no tinguessin una forma que ens resultés tan convenient? I si no ens volguessin atacar, com sempre imaginem? 

Doncs a La fi de la infància, Clarke presenta una premissa d'allò més interessant: la humanitat ha entrat en contacte amb vida extraterrestre, que ha arribat a la Terra i ha acabat amb tots els mals, des de les guerres fins a la pobresa... a canvi de sotmetre-la a una mena d'amable dictadura planetària. Davant de la seva superioritat, qualsevol intent de rebel·lia és senzillament anul·lat, però sense violència.  

La novel·la se centra, però, en un petit grup de protagonistes humans que, per una raó o una altra, i de manera més o menys directa, interactuen amb el representant d'aquests alienígenes. Es fan preguntes, sí, però viuen en una utopia en què tothom es pot dedicar a allò que més li agrada, on els diners no tenen importància, i on les decisions les prenen aquests éssers que, de moment, sembla que no facin res més.

Però hi ha personatges que tenen unes inquietuds que no poden refrenar, i d'altres que no es creuen que els extraterrestres els estiguin ajudant sense una intenció oculta. Tot plegat ens porta a poc a poc al devastador clímax de la història, un relat d'allò més amè -i, com era habitual a l'època en què es va escriure, amb un punt d'ingenuïtat tecnològica que llegit ara és entranyable i sense complicacions- que celebro haver descobert per casualitat, i que segurament em farà buscar més obres del seu autor.

 

Lectures: Els fills de Dune

Coneixia l'existència de Dune, més enllà que em sonava molt vagament del joc de la Mega Drive, des que fa més de 20 anys un company de feina em va dir que el seu gos es deia Leto, i en preguntar-li per l'origen d'aquell nom, em va parlar d'aquesta popularíssima saga del gènere de la ciència-ficció escrita per en Frank Herbert.

Però no m'hi vaig posar de seguida, sinó que amb els anys, i motivat per la coincidència entre l'arribada de la nova pel·lícula de Denis Villeneuve i la publicació en català d'una nova edició de la primera novel·la, el moment havia arribat. Vaig veure'n la pel·lícula -continuo sense veure la de David Lynch, i encara no he vist la segona, que adapta la meitat final del primer llibre-, vaig llegir el primer llibre, després el segon, i ara és hora que faci la meva particular i modesta crítica literària del tercer.

Els fills de Dune, publicada originalment als Estats Units com a Children of Dune l'any 1976, ens arribava per primer cop en la nostra llengua l'any passat, el 2024, i a mi me'l van portar els últims Reis. No acostumo a deixar passar gaire temps entre que tinc un llibre nou de la saga i me'l llegeixo, i així ha estat aquest cop, que ho vaig fer durant el proppassat més de maig.

En fi, en aquest cas la novel·la gira al voltant de les conseqüències del que es va veure a El messies de Dune, que tenia força menys pàgines, per les 600 d'aquesta tercera part. Han passat 9 anys des que en Paul va decidir anar-se'n al desert després d'una novel·la més reflexiva i on la religió tenia un paper molt important, i ara els protagonistes de la història són els fills bessons que va tenir amb la Chani, que són en Leto II i la Ghanima.

Tots dos han heretat els poders prescients del seu pare, i tenen els records de totes les generacions anteriors, de manera que són nanos de 9 anys amb l'actitud d'adults i una capacitat de raonar i maquinar molt per sobre del que els tocaria per maduresa mental.

En aquest context, Arrakis es troba en un moment crític per diversos motius: la transformació ecològica que està fent que les condicions per viure-hi siguin més òptimes per als humans també amenaça la pròpia producció de la cobdiciadíssima espècia, que requereix tot el desert possible; l'Alia, la germana d'en Paul, que fa de regent, sembla que no està en condicions d'exercir aquest paper; la Casa Corrino, perjudicada per l'arribada al poder dels Atreides al primer llibre, conspira per matar els bessons i recuperar el seu antic estatus; i al mig de tot això, un misteriós predicador es dedica a difondre un missatge contrari a la religió que es va apoderar de Dune al voltant de la figura del seu messies, en Paul.

Conspiracions, intrigues, cops d'efecte i girs inesperats en un llibre on potser tenim més acció que al segon, o almenys és l'efecte que m'ha fet a mi, però que manté l'estil críptic de sempre, i una complexitat considerable pel que fa a l'univers creat pel senyor Herbert, que per una banda li proporciona una innegable riquesa, però per l'altra suposa una mica d'obstacle per a qui vulgui iniciar-se a la saga i esperi una cosa lleugera. No ho és. La saga Dune és densa. Per sort, però, i encara que en alguns moments no tinc gaire clar què està passant -l'extensa terminologia no hi ajuda, i que el segon i el tercer llibre no tinguin glossari, tampoc-, a mi m'agrada.  

No sé si hi ha plans, per part de Raig Verd, d'editar les novel·les que falten, almenys les que va escriure el seu autor original, però si arriben, allà em trobaran.

 

Lectures: Holes

Quan us parlo de llibres que he llegit acostumo a fer una petita introducció sobre com els vaig conèixer, o per què els he llegit, etc. La d'avui em ve especialment de gust fer-la, perquè és una cosa d'allò més inusual. 

No coneixia el llibre de res, ni el seu autor, no l'havia vist mai. Però me'l vaig trobar al carrer. I, a més, damunt d'un contenidor. No he agafat mai llibres dels que la gent llença al carrer, encara que estiguin en bosses. Solen ser enciclopèdies -format ja obsoletíssim- i estar fetes una coca, però en aquest cas era una novel·la en anglès en molt bon estat i neta. I com que feia temps que no llegia en anglès, la vaig agafar. I aquí em teniu, parlant-ne. 

Holes és una novel·la de Louis Sachar publicada als Estats Units per primer cop l'any 1998, i està categoritzada com una lectura per a adolescents. Òbviament, quan vaig agafar el llibre de damunt del contenidor no ho sabia, però sí que ho vaig mirar després per decidir si me'l quedava o no, i vaig pensar que tant me feia, ja que la sinopsi em va resultar prou interessant i, al capdavall, qui diu que hem de llegir només llibres per al nostre grup d'edat, o de certa dificultat o densitat? Recentment la meva filla s'ha llegit El zoo d'en Pitus, per exemple, i a mi m'agradaria tornar-lo a llegir algun dia, ja que me'n va quedar molt bon record quan anava a primària.

En fi, aquesta novel·la té com a protagonista l'Stanley Yelnats, un nano que ha estat condemnat a un camp de treball per un delicte que no va cometre. És un correccional amb el nom de Camp Green Lake que no té res de verd ni hi ha cap llac, sinó que és un erm en què els interns estan obligats a cavar un forat d'unes dimensions determinades cada dia, cremant-se sota el sol, amb molt poca aigua per beure, molt poc menjar i unes condicions higièniques i de descans inacceptables. Però, al capdavall, són "delinqüents", de manera que no passa res. De fet, s'estan en un lloc tan inhòspit que no hi ha ni barreres: són lliures de marxar quan vulguin, perquè de tota manera no arribaran vius, caminant, enlloc, ateses les condicions climàtiques de l'estat nord-americà de Texas en què es troba el campament.

La novel·la descriu d'una manera molt planera, però també amb molta ironia -especialment amb el nom del lloc i els sobrenoms dels personatges-, el dur dia a dia de l'Stanley i els seus companys, així com les seves relacions i jerarquies, i aviat ens trobem planyent els pobres nanos. De fet, pel seu tema i la duresa de la penitència jo no categoritzaria mai aquest llibre com a infantil. 

Abans he dit que era una novel·la per a adolescents, però pel que llegeixo ha estat etiquetada de moltes maneres, incloent-hi la literatura infantil, però també té elements de conte de fades, representats pels flashbacks al segle XIX, on tenim el rebesavi letó de l'Stanley i els fets que van dur a la suposada maledicció que provoca mala sort als seus descendents, una subtrama amb què la principal té connexions més enllà de la genealògicament òbvia, i molt ben trobades. També hi podem incloure les propietats gairebé màgiques de les cebes o les d'uns llangardaixos molt temuts. A més, tenim una història de maduració, i temes com el treball forçat, la masculinitat o el racisme.  

Arribem a patir pels personatges i els veiem passar-ho especialment malament en alguns moments, i la lectura atrapa d'una manera que costa deixar-la. És veritat que en tractar-se d'un text no especialment complex és fàcil de llegir, però no és pas un llibre amb la lletra grossa ni dibuixets, no us ho imaginéssiu pas. 

Per a mi és una novel·la per a adolescents i adults, amb una història que enganxa i uns personatges amb què podem empatitzar fàcilment. I això devien pensar els que en van fer una pel·lícula el 2003, d'on he tret les imatges, amb guió del mateix autor del llibre, i després d'un intent fallit de dur-la a la televisió el 2005, sembla que aquest 2025 està tirant endavant un projecte més sòlid d'adaptació al format domèstic. 

 

Lectures: Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció

Per Sant Jordi em van regalar, aprofitant l'avinentesa de la seva reedició llargament esperada -almenys per mi-, el llibre de J.D. Salinger que em faltava. Ja vaig parlar fa uns anys del seu títol més famós, El vigilant en el camp de sègol, i fa una dècada li dedicava una breu ressenya a Franny i Zooey, que he rellegit recentment per preparar-me per a la lectura d'aquest títol que em faltava, i que per fi puc portar al blog.

Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció, traduïda al català el 1971 per Antoni Pigrau i el gran Manuel de Pedrolo, tornava a ser editada en català el 2019 -jo ho devia descobrir tard, malgrat que de tant en tant anava mirant a LaButxaca si s'havia fet, sempre sense èxit- i, pel que he pogut veure, no se li han actualitzat ni la traducció, cosa que al final penso que no calia, ni la maquetació/tipografia, que en aquest cas sí que desentona amb la resta d'obres publicades pel mateix segell editorial, i en traeix l'antiguitat. 

En fi, tal com passava amb Franny i Zooey, però aquí amb un títol que necessàriament ho deixa més clar, el llibre, de només 160 pàgines, en realitat conté dues històries, que són Pugeu la biga mestra, fusters (1955) i Seymour: una introducció (1961), recopilades en anglès per primer cop l'any 1963 en el que seria el quart i últim llibre publicat en vida de Salinger. Se sap que en va escriure molts més, però de moment només un recull de tres històries inèdites s'ha editat de manera pòstuma, l'any 2014, i per disputes legals només en alguns territoris, per desgràcia cap d'ells català.

Anem per feina: la primera part, la de Pugeu la biga mestra, fusters, és el més o menys divertit relat que fa en Buddy, un dels germans grans dels esmentats Franny i Zooey, d'un absurd episodi en què es va presentar, mig obligat, al casament del seu germà Seymour, i aquest no s'hi havia presentat, tot provocant la ira de la família de la núvia i la desbandada dels convidats, de manera que en Buddy comparteix viatge en un cotxe on tots els ocupants, excepte ell, són familiars de la núvia, i som testimonis de la incomoditat que això li suposa. Acaba sent, com ens té avesats l'autor, la descripció d'una escena llarga però única, una mena de pla seqüència, en què aprofita per mostrar la seva sornegueria habitual.

Acabada aquesta història ve la segona part, més llarga, Seymour: una introducció, que és ben bé això: aquest cop, en Buddy parla del seu germà, ara des de 1959, onze anys després del seu suïcidi -no és cap spoiler, les diverses històries de la família Glass se situen en diferents moments cronològics i en algunes s'esmenta aquesta tràgica qüestió-, per descriure'l. 

Ho fa divagant d'una manera brutal, fins al punt que el mateix autor ens convida, després d'unes pàgines molt disperses i feixugues, a abandonar la lectura. I el cert és que jo no ho hauria fet mai, però reconec que se m'estava fent molt pesat. Després la cosa millora, quan de debò entra en matèria i explica coses del seu admirat germà gran. Continua anant cap aquí i cap allà, semblant -i probablement sent-ho- inconnex sovint, fent servir la tècnica literària coneguda com a "corrent de consciència" o "monòleg interior", que consisteix a seguir els pensaments i les associacions d'idees tal com li venen. 

Superades unes quantes pàgines, la paciència té recompensa i, encara que sigui de manera desordenada, el que ens ofereix en Buddy -que de vegades parla amb el lector com si fos el mateix Salinger- és realment una descripció d'en Seymour, tant física com psicològica, que ens permet fer-nos una idea aproximada de com era, aquest personatge fictici tan important en l'univers familiar creat per l'autor i recurrent a la seva obra. 

Així, doncs, m'ha resultat una lectura força interessant, si bé menys amena que d'altres, i ara ja puc dir que he llegit tot el que s'ha publicat en català de J.D. Salinger, a l'espera que n'arribin més coses, i em sap greu no haver repassat abans el recull Nou contes. Per sort, això em permetrà escriure una entrada més sobre una obra d'un dels meus autors preferits, que citaré com a influència si mai arribo a convertir-me en escriptor de debò, escrivint alguna cosa que es publiqui en un llibre del qual sigui l'únic autor, perquè de moment només he aparegut en un de compartit. 

 

 
  

Lectures: El vigilant en el camp de sègol

Aquest any molts dels llibres que he llegit, que tampoc no han estat gaires, per desgràcia, han estat relectures. Per culpa de -o gràcies a- la meva mala memòria per als arguments al cap de relativament poc temps d'haver-los llegit o vist, puc rellegir coses sense tenir la capacitat d'anticipar el que passarà en aquests texts que se suposa que ja he llegit.

És una beneïda maledicció que permet que pugui rellegir llibres i, de fet, és una lectura, per força, diferent. Jo he crescut, he canviat i la meva percepció de les coses també ha patit una evolució.

Recordo haver llegit, quan va sortir una edició de butxaca que no és la de la imatge, però que no he trobat per internet, El vigilant en el camp de sègol atret per la fosca història del gran èxit de J. D. Salinger, que diuen que va ser una influència en diversos assassins, el cas més conegut el d'en Mark David Chapman, que després de matar l'exBeatle John Lennon es va quedar a l'escena del crim llegint aquesta novel·la de 1951.

A banda d'això, va ser polèmica des del seu llançament, perquè va ser prohibida a molts instituts pel seu llenguatge "vulgar", l'encoratjament de la rebel·lia adolescent, la descripció de com el protagonista fuma, beu i parla del sexe en termes inadequats i moltes altres coses. Això, però, va esperonar encara més l'interès de la gent per aquesta The Catcher in the Rye que molts professors van continuar assignant i que es considera una de les millors novel·les nord-americanes del segle XX.

No recordava res de la primera lectura que en vaig fer fa anys, però el cas és que aquest segon cop m'ha fascinat. M'he sentit identificat en molts moments amb el seu protagonista, en Holden Caulfield, un adolescent de bona família que torna a ser expulsat d'un institut privat i es passa un parell de dies voltant per Nova York i reflexionant sobre la seva vida, el món i la gent que coneix, i com el fastigueja tot plegat. Bàsicament l'argument és aquest, però no per això és menys interessant.

En molts moments destil·la odi per la humanitat, però la seva manera grollera, sarcàstica i cansada d'expressar-se, combinada amb les inseguretats que no pot reprimir tot i la seva actitud fatxenda -que alguns dels personatges amb què interactua compren i altres no-, i una visió del món retorçada però alhora innocent, el converteixen en un personatge no simpàtic, però sí que hi podem veure reflexions que alguna vegada hem fet nosaltres mateixos, tant a l'adolescència més o menys rebel com, per què no, ara. 

Passatges com aquest, amb què m'identifico tant. Jo no soc un adolescent, encara menys un d'estatunidenc de bona família dels anys 50, però hi ha coses que van amb determinades maneres de ser, i jo tinc un punt més o menys gran de sornegueria del qual, de fet, no m'avergonyeixo.

Al llarg de la història, que és tremendament amena, veiem en Holden Caulfield entrar en una espiral autodestructiva, amb un pessimisme creixent i amb la sensació que res ni ningú li agrada -veurem algunes excepcions-, i suposo que és amb això que també s'han sentit identificats alguns pertorbats que han manifestat el seu gust per aquesta novel·la. 

Vull pensar que jo no ho soc, estic segur que no mataré ningú, però en els meus dies més dolents, en l'observació de certes actituds humanes que trobo estúpides, com ara la hipocresia pel bé de l'equilibri interpersonal, veig les coses com el jove Holden. Ara bé, el llibre té un final lleugerament esperançador, i per això deixa un bon regust, més enllà del fet que sigui un relat magnífic.

Lectures: Of mice and men

Feia uns quants dies que no actualitzava el bloc, però avui he acabat de llegir un llibre i, tal com tenia pensat, en faré la meva particular ressenya. No us vull entretenir més amb pesades introduccions, de manera que comencem.

Of mice and men (Homes i ratolins en la seva traducció catalana, que no és la que he llegit) va ser publicat per primera vegada el 1937 i és una obra lleugerament inspirada en experiències del mateix John Steinbeck, autor dels Estats Units responsable d'altres llibres com A l'est de l'Edèn o El raïm de la ira i guanyador del Premi Nobel de Literatura el 1962.

Aquest llibre és, en realitat, una novel·leta que en la seva primera edició constava de 107 pàgines, poques més en la que he llegit jo, i és tan amè que es podria llegir en un parell de tardes. Jo he trigat més, perquè sóc dispers i cometo l'error d'intentar llegir just abans d'anar a dormir, però avui n'he llegit l'últim terç i n'he quedat encantat. 

Of mice and men és una història senzilla, la de dos homes que fan de treballadors de ranxo i tenen el somni comú d'acabar portant algun dia la seva pròpia granja, sense que els mani cap amo i sense les precàries condicions laborals de què són víctimes juntament amb els seus companys.

Només hi ha un "petit obstacle", a l'hora de fer realitat aquest somni, i és que la parella protagonista està formada per en George Milton i el seu amic Lennie Small, un home enorme i disminuït psíquic que se sent exageradament atret per les coses suaus i petites (està obsessionat amb tenir cura dels conills el dia que pugui viure amb en George a la seva pròpia granja) però que no controla la força que té i és una bomba de rellotgeria ambulant.

El fill de l'amo de la granja, exboxador aficionat que odia els paios grans, la dona d'aquest i algun company amb ganes de burxar són ingredients que faran el còctel encara més explosiu, i la tragèdia s'ensuma des del principi del llibre, que ens duu sense que ens n'adonem, perquè no és en absolut feixuc, a un final d'allò més tens.

És un dels llibres més coneguts de la literatura dels Estats Units, molt polèmic durant dècades pel seu tractament de temes com la relació entre treballadors i amos, els seus comentaris racistes i el llenguatge vulgar i "profà" que hi apareix contínuament. És per això que va ser prohibit a les escoles públiques i a les biblioteques d'aquestes, però actualment és un dels llibres habituals d'obligada lectura als centres educatius. 

No és estrany, doncs, que se'n fessin tantes adaptacions en forma d'obres de teatre (llegint el llibre hom té una forta sensació d'estar llegint teatre i ho pot visualitzar, fins i tot) i també al cinema, la primera de les quals dos anys després de la seva publicació i la més recent el 1992, dirigida per en Gary Sinise, que també feia de George, i amb en John Malkovich com a Lennie (mireu la imatge de dalt). La pel·lícula va ser molt ben rebuda i fins i tot el seu director va ser nominat a la Palma d'Or de Cannes.

No fa gaire el llibre va adquirir certa popularitat entre els seguidors de la sèrie Lost, i és que hi sortia referenciat diverses vegades, sobretot pel fet que el personatge d'en Sawyer apareixia llegint-lo. En realitat és un llibre molt influent, és un clàssic dels més importants, i algunes de les seves frases han aparegut fins i tot, i més d'un cop pel que sembla, als Looney Tunes de la Warner Bros. 

Teniu una extensa llista de referències a l'obra d'Steinbeck en una pàgina de la Wikipedia dedicada precisament a aquesta qüestió, però ja us avanço que a mida que la llegim ens adonem de l'autèntic abast de la influència d'aquest llibre tan recomanable i fàcil de llegir amb uns coneixements mitjans d'anglès (fa servir un llenguatge ple d'incorreccions i expressions dialectals del sud dels Estats Units, però no és cap problema), i naturalment més fàcil encara si ho fem en català.

Una d'aquestes influències, i ja acabo, no m'havia vingut al cap ni tan sols a mesura que llegia el llibre: la sèrie My name is Earl té com a protagonistes dos germans, un dels quals ben ganàpia i amb una capacitat intel·lectual limitada i poca consciència de la seva força i la seva mida, que recorda en Lennie gràcies al físic però també a l'actuació de l'Ethan Suplee.

Precisament el nom de Lennie és pràcticament sinònim de paio gran aficionat a acariciar animals petits sense saber que els podria arribar a matar sense voler en qualsevol moment amb la seva incontrolada força. Va, un exemple més i ja ho deixo, que al cap i a la fi l'entrada és sobre un llibre. Aneu al minut 0.50 d'aquest vídeo de Friends:

Desconec com va quedar a la versió doblada de la sèrie, ja m'hi fixaré quan me la compri, però és un exemple més de la important presència d'Of mice and men a la cultura popular dels nord-americans. De debò, llegiu-lo, que està molt bé. Si voleu fer-ho en català, endavant. Si voleu provar de fer-ho en anglès, no us en penedireu, tampoc. No és dels difícils, sí dels bons.