Lectures: Saga Blackwater

De vegades, un llibre o una saga dels que no sabies res es fan famosos i et criden l'atenció, però mires d'agafar-los en préstec a la biblioteca i, com que estan de moda, hi ha llista d'espera.

És el que em va passar amb aquesta saga, però afortunadament tinc una amiga que la tenia sencera a casa i va ser prou generosa per deixar-me-la, de dos llibres en dos, d'un total de sis, i això ens ha donat també l'excusa per veure'ns en un context vital en què tots dos estem absorbits per la descendència i no tenim prou temps per veure'ns tan sovint com s'haurien de veure dos bons amics.

Després d'aquesta introducció potser excessivament personal i lleugerament terapèutica, anem per feina: Blackwater és el nom d'aquesta sèrie del gènere anomenat gòtic del sud amb sis llibres escrits pel prematurament desaparegut i prolífic autor estatunidenc Michael McDowell (1950-1999), que va exigir que es publiqués originalment com les antigues novel·les de fulletó, en format barat i per entregues, però molt seguides, de manera que també la traducció al català es va publicar amb una diferència de 15 dies per llibre.

Està pensada, doncs, per llegir sense gaires descansos, però encara que no fos així, enganxa tant, però tant, que ens encarregarem de no deixar passar gaire temps entre novel·la i novel·la. Cadascun dels seus capítols és tremendament interessant, i de tota manera estem parlant de llibres de no arriba a 300 pàgines.

Però de què va? Doncs és una saga familiar, en el sentit que ens transporta durant una mica més de cinc dècades de la vida de la familia Caskey, que viu al poble de Perdido, Alabama, que després d'una catastròfica inundació per la crescuda anòmala dels perillosos rius Perdido i Blackwater veu canviar el seu destí amb l'arribada de l'Elinor, una noia misteriosa.

Ella és la protagonista de la història, el fil conductor de tot plegat, però també introdueix l'element sobrenatural en un relat per altra banda realista i històricament plausible i acurat -McDowell era conegut també pel seu ampli registre i per una documentació exhaustiva-, que ens mostra les vicissituds de tots els membres de la família, tots ben construïts i entranyables a la seva manera, al llarg de períodes històrics dels Estats Units com la Gran Depressió, la Segona Guerra Mundial o el Moviment pels Drets Civils.

Tot i que els llibres es van publicar el 1983, en una època en què la correcció política era més important que a l'època representada -si bé no com ara, evidentment-, l'autor no tremola a l'hora de reproduir amb naturalitat les relacions entre blancs i negres i la diferència de rols i nivells d'alfabetització d'aquells períodes del segle XX, però també presenta alguna relació sentimental molt avançada a la seva època que ens recorda que, malgrat l'ambientació, no estem davant d'una història dels anys 30 ni 40.

És impossible no deixar-se atrapar per aquesta història amb reminiscències de culebrot, plena de decisions dràstiques, amors, prosperitat, desgràcies, aliances, rivalitats, malalties, naixements, defuncions, girs inesperats, relacions familiars alternatives i aquest realisme màgic que aporta un toc de fantasia i terror que ens té amb l'ai al cor quan apareix.

M'ha agradat moltíssim, i ara que he acabat l'últim llibre sento que trobaré a faltar els Caskey. Una saga totalment recomanable, de debò. Són llibres baratets, i també els venen en cofre amb tota la història sencera. Potser és el millor, perquè quan llegiu el primer llibre no podreu parar.

Lectures: La fi de la infància

El nom d'Arthur C. Clarke no em resulta en absolut estrany, al capdavall és el pare de 2001: Una odissea  a l'espai i està considerat un dels millor escriptors del gènere de la ciència-ficció, però no n'havia llegit mai res.

Tanmateix, en una de les meves ja cèlebres incursions a la biblioteca per agafar i tornar llibres i deixar-me seduir per les propostes de novetats del catàleg vaig veure l'oportunitat d'estrenar-me amb ell, i a més en català, de manera que, tot i que ni tan sols coneixia l'existència de la novel·la de què parlaré avui, no vaig dubtar ni un moment a agafar-la en préstec. 

La fi de la infància, que Raig Verd ens portava dins de la col·lecció Duna Llibres al desembre de 2023, es va publicar originalment als Estats Units el 1953 i va ser tot un èxit, amb diversos intents d'adaptació al format audiovisual que van culminar amb una minisèrie australo-estatunidenca de 3 episodis l'any 2015.

Però centrem-nos en el que ens importa, que és la novel·la i la seva història. La seva premissa em va atrapar de seguida, i és que una cosa que sempre he pensat sobre els extraterrestres és que, per molt que ens els imaginem com uns humanoides verds amb els ulls grans i negres, no tenen per què tenir aquest aspecte que els assignem per culpa de la caracterització que se n'ha fet durant dècades al cinema, la televisió, els còmics i tota mena de productes de ficció. De fet, opino que fins i tot podríem ser incapaços de detectar-los. Què passaria si no tinguessin una forma que ens resultés tan convenient? I si no ens volguessin atacar, com sempre imaginem? 

Doncs a La fi de la infància, Clarke presenta una premissa d'allò més interessant: la humanitat ha entrat en contacte amb vida extraterrestre, que ha arribat a la Terra i ha acabat amb tots els mals, des de les guerres fins a la pobresa... a canvi de sotmetre-la a una mena d'amable dictadura planetària. Davant de la seva superioritat, qualsevol intent de rebel·lia és senzillament anul·lat, però sense violència.  

La novel·la se centra, però, en un petit grup de protagonistes humans que, per una raó o una altra, i de manera més o menys directa, interactuen amb el representant d'aquests alienígenes. Es fan preguntes, sí, però viuen en una utopia en què tothom es pot dedicar a allò que més li agrada, on els diners no tenen importància, i on les decisions les prenen aquests éssers que, de moment, sembla que no facin res més.

Però hi ha personatges que tenen unes inquietuds que no poden refrenar, i d'altres que no es creuen que els extraterrestres els estiguin ajudant sense una intenció oculta. Tot plegat ens porta a poc a poc al devastador clímax de la història, un relat d'allò més amè -i, com era habitual a l'època en què es va escriure, amb un punt d'ingenuïtat tecnològica que llegit ara és entranyable i sense complicacions- que celebro haver descobert per casualitat, i que segurament em farà buscar més obres del seu autor.

 

Lectures: Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció

Per Sant Jordi em van regalar, aprofitant l'avinentesa de la seva reedició llargament esperada -almenys per mi-, el llibre de J.D. Salinger que em faltava. Ja vaig parlar fa uns anys del seu títol més famós, El vigilant en el camp de sègol, i fa una dècada li dedicava una breu ressenya a Franny i Zooey, que he rellegit recentment per preparar-me per a la lectura d'aquest títol que em faltava, i que per fi puc portar al blog.

Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció, traduïda al català el 1971 per Antoni Pigrau i el gran Manuel de Pedrolo, tornava a ser editada en català el 2019 -jo ho devia descobrir tard, malgrat que de tant en tant anava mirant a LaButxaca si s'havia fet, sempre sense èxit- i, pel que he pogut veure, no se li han actualitzat ni la traducció, cosa que al final penso que no calia, ni la maquetació/tipografia, que en aquest cas sí que desentona amb la resta d'obres publicades pel mateix segell editorial, i en traeix l'antiguitat. 

En fi, tal com passava amb Franny i Zooey, però aquí amb un títol que necessàriament ho deixa més clar, el llibre, de només 160 pàgines, en realitat conté dues històries, que són Pugeu la biga mestra, fusters (1955) i Seymour: una introducció (1961), recopilades en anglès per primer cop l'any 1963 en el que seria el quart i últim llibre publicat en vida de Salinger. Se sap que en va escriure molts més, però de moment només un recull de tres històries inèdites s'ha editat de manera pòstuma, l'any 2014, i per disputes legals només en alguns territoris, per desgràcia cap d'ells català.

Anem per feina: la primera part, la de Pugeu la biga mestra, fusters, és el més o menys divertit relat que fa en Buddy, un dels germans grans dels esmentats Franny i Zooey, d'un absurd episodi en què es va presentar, mig obligat, al casament del seu germà Seymour, i aquest no s'hi havia presentat, tot provocant la ira de la família de la núvia i la desbandada dels convidats, de manera que en Buddy comparteix viatge en un cotxe on tots els ocupants, excepte ell, són familiars de la núvia, i som testimonis de la incomoditat que això li suposa. Acaba sent, com ens té avesats l'autor, la descripció d'una escena llarga però única, una mena de pla seqüència, en què aprofita per mostrar la seva sornegueria habitual.

Acabada aquesta història ve la segona part, més llarga, Seymour: una introducció, que és ben bé això: aquest cop, en Buddy parla del seu germà, ara des de 1959, onze anys després del seu suïcidi -no és cap spoiler, les diverses històries de la família Glass se situen en diferents moments cronològics i en algunes s'esmenta aquesta tràgica qüestió-, per descriure'l. 

Ho fa divagant d'una manera brutal, fins al punt que el mateix autor ens convida, després d'unes pàgines molt disperses i feixugues, a abandonar la lectura. I el cert és que jo no ho hauria fet mai, però reconec que se m'estava fent molt pesat. Després la cosa millora, quan de debò entra en matèria i explica coses del seu admirat germà gran. Continua anant cap aquí i cap allà, semblant -i probablement sent-ho- inconnex sovint, fent servir la tècnica literària coneguda com a "corrent de consciència" o "monòleg interior", que consisteix a seguir els pensaments i les associacions d'idees tal com li venen. 

Superades unes quantes pàgines, la paciència té recompensa i, encara que sigui de manera desordenada, el que ens ofereix en Buddy -que de vegades parla amb el lector com si fos el mateix Salinger- és realment una descripció d'en Seymour, tant física com psicològica, que ens permet fer-nos una idea aproximada de com era, aquest personatge fictici tan important en l'univers familiar creat per l'autor i recurrent a la seva obra. 

Així, doncs, m'ha resultat una lectura força interessant, si bé menys amena que d'altres, i ara ja puc dir que he llegit tot el que s'ha publicat en català de J.D. Salinger, a l'espera que n'arribin més coses, i em sap greu no haver repassat abans el recull Nou contes. Per sort, això em permetrà escriure una entrada més sobre una obra d'un dels meus autors preferits, que citaré com a influència si mai arribo a convertir-me en escriptor de debò, escrivint alguna cosa que es publiqui en un llibre del qual sigui l'únic autor, perquè de moment només he aparegut en un de compartit.