Lectures: La fi de la infància

El nom d'Arthur C. Clarke no em resulta en absolut estrany, al capdavall és el pare de 2001: Una odissea  a l'espai i està considerat un dels millor escriptors del gènere de la ciència-ficció, però no n'havia llegit mai res.

Tanmateix, en una de les meves ja cèlebres incursions a la biblioteca per agafar i tornar llibres i deixar-me seduir per les propostes de novetats del catàleg vaig veure l'oportunitat d'estrenar-me amb ell, i a més en català, de manera que, tot i que ni tan sols coneixia l'existència de la novel·la de què parlaré avui, no vaig dubtar ni un moment a agafar-la en préstec. 

La fi de la infància, que Raig Verd ens portava dins de la col·lecció Duna Llibres al desembre de 2023, es va publicar originalment als Estats Units el 1953 i va ser tot un èxit, amb diversos intents d'adaptació al format audiovisual que van culminar amb una minisèrie australo-estatunidenca de 3 episodis l'any 2015.

Però centrem-nos en el que ens importa, que és la novel·la i la seva història. La seva premissa em va atrapar de seguida, i és que una cosa que sempre he pensat sobre els extraterrestres és que, per molt que ens els imaginem com uns humanoides verds amb els ulls grans i negres, no tenen per què tenir aquest aspecte que els assignem per culpa de la caracterització que se n'ha fet durant dècades al cinema, la televisió, els còmics i tota mena de productes de ficció. De fet, opino que fins i tot podríem ser incapaços de detectar-los. Què passaria si no tinguessin una forma que ens resultés tan convenient? I si no ens volguessin atacar, com sempre imaginem? 

Doncs a La fi de la infància, Clarke presenta una premissa d'allò més interessant: la humanitat ha entrat en contacte amb vida extraterrestre, que ha arribat a la Terra i ha acabat amb tots els mals, des de les guerres fins a la pobresa... a canvi de sotmetre-la a una mena d'amable dictadura planetària. Davant de la seva superioritat, qualsevol intent de rebel·lia és senzillament anul·lat, però sense violència.  

La novel·la se centra, però, en un petit grup de protagonistes humans que, per una raó o una altra, i de manera més o menys directa, interactuen amb el representant d'aquests alienígenes. Es fan preguntes, sí, però viuen en una utopia en què tothom es pot dedicar a allò que més li agrada, on els diners no tenen importància, i on les decisions les prenen aquests éssers que, de moment, sembla que no facin res més.

Però hi ha personatges que tenen unes inquietuds que no poden refrenar, i d'altres que no es creuen que els extraterrestres els estiguin ajudant sense una intenció oculta. Tot plegat ens porta a poc a poc al devastador clímax de la història, un relat d'allò més amè -i, com era habitual a l'època en què es va escriure, amb un punt d'ingenuïtat tecnològica que llegit ara és entranyable i sense complicacions- que celebro haver descobert per casualitat, i que segurament em farà buscar més obres del seu autor.

 

Lectures: De què parlo quan parlo d'escriure

Hi ha llibres que volem llegir, però que per algun motiu ens fan mandra. Haruki Murakami és un dels meus escriptors preferits, tot el que en treuen -i, per sort, tot surt en català- m'ho compro i ho llegeixo amb delit. I la veritat és que ja n'havia llegit un parell de llibres de no ficció.

Però el títol del llibre d'avui em semblava, fins i tot a mi, poc atractiu. Això no va impedir que el volgués i me'l regalessin, però no el vaig llegir de seguida, com els altres, sinó que van passar un parell d'anys fins que m'hi vaig posar. Ara que ho he fet, però, puc dir que les aparences enganyen i que hauria d'haver confiat en l'autor, i no en el títol.

Havia llegit Underground, un llibre d'entrevistes sobre els atemptats amb gas sarín a Tòquio el 1995, i De què parlo quan parlo de córrer, on l'autor ens explica una de les seves passions, que és córrer maratons. I em van semblar interessantíssims. 

Però, no sé per què, De què parlo quan parlo d'escriure (2015) em va semblar que requeriria un esforç més gran, que tindria bon gust però que costaria una mica més d'empassar. Al capdavall, un llibre d'un escriptor parlant sobre el propi procés d'escriptura, i sobre ell mateix com a professional? Podria haver sortit malament.

I no, no trobo que sigui el cas, perquè me l'he empassat amb molt de gust. És cert que, sent seguidor de l'autor, em resulta interessant conèixer detalls de la seva vida, i la seva professió, evidentment, forma part de la seva vida, però intentant ser objectiu trobo que aquest llibre és interessant per si mateix. 

Murakami hi parla de com va decidir fer-se escriptor -detall que ja havia comentat en algun altre llibre-, com era la seva vida llavors, quan regentava un bar, com tracta les inspiracions de la vida real que qualsevol escriptor o escriptora fa servir a les seves obres, la seva metodologia, la seva relació amb els editors i els lectors i altres detalls d'allò més interessants i que confesso que m'han fet revifar una mica la malauradament molt apagada flama d'escriptor que tinc a dins.

Si en seguiu l'obra, us recomano sense cap mena de dubte aquest llibre, que va bé per conèixer millor la persona, en general coneguda per ser poc donada a participar en els mitjans de comunicació -i aquí tracta aquest tema-, però també per fer-se una idea més aproximada d'algunes de les coses que se'n diuen i veure, novament, que es tracta d'un professional tan exitós com humil.

Lectures: El messies de Dune

Tot i que coneixia l'obra pel renom que té dins la literatura de ciència-ficció, la meva entrada a Dune es va produir gràcies a la pel·lícula de 2021 que adaptava la primera part de la novel·la i que ara estrena segona part, amb la resta del llibre.

Un llibre que vaig llegir després de veure el film -el de 1984 no l'he vist mai, per cert- i que va ser un curiós exercici de veure com era la versió en paper del que havia vist a la gran pantalla, però només en part, perquè la resta de la història la vaig consumir directament al llibre. I ara he llegit la segona novel·la de la saga, que ens va portar en català novament Raig Verd al gener de 2023. I no, no em vaig esperar a l'edició de tapa tova com havia dit que faria.

Publicada originalment en anglès l'any 1969 i escrita altre cop per Frank Herbert, aquesta El messies de Dune representa un canvi respecte al primer llibre, per començar pel que fa al gruix, en català 320 pàgines per les 768 de Dune. 

Però també canvia el to de la història. Si el primer llibre narrava l'arribada de la família protagonista a un nou planeta, les conseqüències polítiques d'això i la transformació del fill en el líder d'una revolució religiosa malgrat ell mateix, en aquesta segona part, aquí, on han passat 12 anys, el retrobem com a emperador del territori més gran que un home hagi dominat a la Història, si bé fastiguejat pel fet d'haver esdevingut objecte d'idolatria i per haver-se deixat seduir pel poder, que li ha canviat la personalitat.

És un llibre amb menys acció, potser, i clarament més reflexiu, de monòlegs interiors i amb dosis més altes d'abstracció que no pas el primer. Que no vol dir que no hi hagi intrigues polítiques i girs argumentals interessants.

Conserva del primer llibre, això sí, la rica mitologia i un estil críptic de narrar la història, amb diàlegs que no pretenen donar-nos res mastegat, i en certa manera ja està bé així, atès que aporta realisme, però també és cert que de vegades potser no entendre del tot què està passant.

Tant se val, perquè malgrat això i el canvi de to de la novel·la, acaba sent un producte igualment amè -tot i les parts més descriptives i místiques, que ja eren les que menys m'agradaven a la novel·la inaugural de la saga-, i si ens va agradar Dune probablement també ens agradarà aquest, com ha estat el meu cas. O no, perquè també hi ha hagut gent decebuda. És legítim. Comproveu-ho per vosaltres mateixos i mateixes. Com a mínim sabreu com continua la història d'en Paul Atreides i la Chani.

Lectures: Morth

No me'n canso, del Discmón, però intento alternar-ne les lectures per dosificar-ne el gaudi, i perquè tampoc vull cremar-me. 

I, les coses com són: el ritme de publicació de la saga en català és lent, cosa que a mi ja em va bé perquè per desgràcia no tinc gaire temps per llegir, però si en tingués necessitaria alternar expressament.

Sigui com sigui, el llibre de què parlo avui em venia especialment de gust, perquè és el primer de la trama d'un dels personatges que més m'agraden d'aquest univers, i ara què l'he llegit em disposo a fer-ne la ressenya.

Morth, que en anglès es diu Mort però en català s'ha hagut d'adaptar perquè s'assemblava massa al nom del personatge de La Mort, igual que passa en francès, és una novel·la de 1987 que en el còmput general de l'univers creat per Sir Terry Pratchett és la quarta entrega.

La premissa de la història, com no podia ser d'una altra manera, sorprèn i provoca un somriure en si mateixa: La Mort ha decidit agafar un aprenent, i tria l'únic noi que no ha trobat feina a la cerimònia de la fira del poble on tenen lloc les contractacions dels joves.

En Morthimer, un noi sapastre i maldestre que gairebé no sap ni caminar com cal, accepta, fent gala de la seva extrema ingenuïtat, l'única i inesperada oferta de la Parca i se'n va amb el funest personatge sense pensar-s'ho dues vegades.

A partir d'aquí anirem veient com es desenvolupa una divertida trama en què coneixem a poc a poc els motius que té La Mort per contractar un ajudant, cosa que agafa desprevingut el seu reduït entorn, i veiem l'evolució, la maduració d'en Morth i com arriba a embolicar la troca quan, en una de les seves "pràctiques", es deixa endur per les seves emocions humanes.

Paral·lelament, La Mort es comença a sentir còmoda amb delegar i cada cop espaia més les seves absències, mentre experimenta plaers del món dels vius. 

I ja no cal dir-ne res més, de la trama. Sí que vull fer un esment de l'edició, concretament de la traducció, perquè per desgràcia en aquest cas no només hi ha els típics calcs de l'anglès que he enganxat altres vegades, sinó també problemes de concordança de gènere i també de nombre, entre altres errades (a la imatge una, no us costarà trobar-la). Em fa la impressió que la revisió d'aquesta novel·la en concret ha estat deficient si és que ha existit, i és quelcom que m'entristeix atesa la meva professió precisament de revisor de textos. 

Entenc que a una editorial petita se li ha d'exigir menys que a una de gegant, i per això estic pagant per aquests llibres el doble (i em quedo curt) del que em costarien en anglès, però quan els errors sovintegen em sap greu haver-li de fer l'estirada d'orelles.

En qualsevol cas, tenim una nova aventura d'aquest peculiar i estimat univers i he de dir que, probablement, de moment és la que més m'ha agradat. Per sort, però, me'n queden moltes per llegir!

Lectures: Psalm per als construïts en terres salvatges

Els videojocs no són l'únic àmbit en què descobreixo l'existència de coses perquè a les xarxes socials algú en parla i em criden l'atenció. També em passa amb els còmics i els llibres en general, com en el cas de la novel·la que ressenyo avui.

Així com altres cops he conegut coses perquè explorava la bibliografia d'algun autor del qual m'havia agradat una obra, o en buscava expressament algun de molt conegut, de vegades miro el catàleg d'una editorial d'aquestes que es guanyen una reputació pel bon criteri amb què trien les obres. 

És el que passa amb aquesta novel·la breu, amb l'afegit del que deia al principi, la popularitat que havia adquirit entre persones que segueixo a l'antic Twitter. Tot plegat va fer que superés les reticències inicials respecte a la relació pàgines/preu, que en aquest cas no és gaire favorable -i això dins d'un mercat en què els preus dels llibres han pujat molt en els darrers anys i es distancien cada cop més dels atractius preus de les versions originals-, i em decidís a comprar i llegir Psalm per als construïts en terres salvatges, de Becky Chambers.

L'aposta, que no tenia pinta d'arriscada, em va sortir bé? Doncs és precisament d'això, que hem vingut a parlar. Però començarem amb la premissa, senzilla però necessària per parlar de qualsevol llibre.

Resulta que a la lluna anomenada Panga, la humanitat i els robots fa temps que van partir peres, tot i que de manera civilitzada, i les persones viuen en un món sostenible -d'aquí que es consideri que la novel·la pertany al subgènere solarpunk- i en una harmonia utòpica en què hi ha un nombre curiosament alt de persones que es consideren no binàries i una àmplia conscienciació al respecte, o qui sap si sempre ha estat una cosa d'allò més natural. 

Tot plegat és senyal d'una societat d'allò més avançada, sense grans problemes -almenys en aparença-, que viu en el territori establert per a les persones, mentre que les màquines fa segles que van anar a una mena d'exili i van passar a ser més aviat mites d'un passat remot.

En aquest context tenim li Dex, protagonista de la guanyadora del premi Hugo a la millor novel·la curta el 2022, que és uni mongi del te, especialista en preparar tes segons el caràcter i les necessitats que endevina en els seus clients, a qui escolta i conforta, que un bon dia s'adona que viatjar d'aquí cap allà fent feliços els altres no l'omple del tot i pren la decisió d'explorar el món més enllà de la zona delimitada per als humans.

No puc dir gaire cosa més de la trama sense destrossar-la, però és que -i vet aquí el meu principal problema amb la novel·la- no hi ha gaire cosa més per dir. Sabia que era la primera part d'una història formada per dues novel·les curtes -aquí els editors, amb l'avantatge del temps transcorregut des de l'edició original als Estats Units, ens podrien haver dut un volum integral i hauria quedat del gruix d'un llibre normal sense que ens hi haguéssim de deixar 40 euros en total, però bé-, i tot i així no m'ha agradat la sensació final que tot plegat era una introducció. 

No hi passa gran cosa, si bé el que hi llegim transmet un constant missatge de bon rotllo, és amè i passa molt bé, i de cop s'acaba i sabem que tocarà llegir la segona part. A mi m'ha quedat gust de poc, vaja. Esperava alguna mena de conflicte que no arriba mai.

La traducció

No acostumo a fer un apartat específic per parlar de traduccions, però quan ho faig és per dir-ne alguna cosa que no m'ha acabat d'agradar. En aquest cas he de tocar la polèmica decisió de fer servir el llenguatge neutre. 

No hi tinc res en contra, personalment, si bé cal admetre que en català no teníem cap fórmula existent que ho solucionés de manera natural, com sí que té l'idioma original amb el they/them/their, així que s'ha optat per la proposta de fer servir les terminacions en -i. El problema és que ens hi podem acostumar ràpidament, però a la traducció això patina no un parell de cops, sinó ben bé una trentena, en què per a li Dex es fa servir el masculí, de manera que es trenca l'acord tàcit de naturalitzar la condició no binària del personatge. 

Dit això, per la resta força bé llevat d'algun moment en què l'ull entrenat -és a dir, la impossibilitat de desconnectar el lingüista o el revisor que duem dins els que ens dediquem a això- detecta alguna reminiscència de l'anglès, però res d'exagerat.

Lectures: A dalt tot està tranquil

M'agrada descobrir autors nous. De fet, amb els més suats és possible que les altes expectatives em traeixin i hagi de reconèixer que no són per a mi.

Per Sant Jordi aprofito l'excepcional 10% de descompte que fan algunes botigues per arriscar més, al capdavall els llibres són una de les moltes coses que han pujat molt de preu en els darrers anys i ara una edició senzilla de tapa tova se'n pot anar perfectament als 20 euros, i és això el que vaig fer al darrer Sant Jordi amb el llibre de què parlo avui, una agradable sorpresa.

A dalt tot està tranquil m'arriba en l'edició per celebrar el desè aniversari de la seva publicació original per part de la petita gran editorial Raig Verd, i és, segons la meva prestatgeria, la primera obra de la literatura neerlandesa que tinc. 

Amb el títol original de Boven ist het stil, publicada al seu país d'origen el 2006, premiada amb el Premi Internacional de Literatura IMPAC de Dublín el 2010 i adaptada al cinema el 2013, la novel·la la signa en Gerbrand Bakker (1962) i ja avanço que no serà l'última que llegeixi d'aquest senyor.

I la sorpresa ha estat molt positiva perquè la premissa tampoc semblava espaterrant: un home de 55 anys fa de granger tot sol mentre el seu ancià pare es va apagant al llit que s'espera que serà el de mort.

El que ens trobem en anar passant les pàgines, més ràpid del que almenys jo m'esperava, és el dia a dia d'en Helmer, un home que s'ha acostumat a la solitud, a una manera de fer les coses, però que té cura d'un pare moribund amb el qual està molt ressentit per culpa de la mala relació que han tingut des de sempre.

A més del funcionament del seu ofici -que ens haurem de creure si no en tenim ni punyetera idea com és el meu cas-, a través de les reflexions i els records del protagonista coneixerem moments cabdals de la seva vida, tragèdies, renúncies, malentesos i també alguna experiència més positiva, que han modelat tant la trajectòria com el caràcter d'en Helmer, i naturalment també expliquen la freda relació que manté en l'actualitat amb el seu pare.

Amb moments d'humor contingut i un gir dels esdeveniments del present que connecta amb el passat, A dalt tot està tranquil és una ameníssima novel·la podríem dir que de vida quotidiana que ens farà venir ganes de fer un viatge als Països Baixos més rurals, i almenys a mi també m'ha fet venir ganes de llegir més coses del seu autor, que ja té 5 obres traduïdes al català amb el segell de Raig Verd i la traducció de Maria Rosich. Tot un descobriment.

 

Lectures: Dune

Hi ha certes coses que em fa l'efecte que donen o treuen punts per ser considerat "friki", un terme que abans tenia un sentit pejoratiu, però que dins d'una comunitat creixent en què cada cop allò més marginal està més estès, ara és fins i tot un motiu d'orgull ser anomenat així.

Per part meva, hi ha moltes coses, molts productes culturals, que no conec i de vegades directament no m'interessen, cosa que, segurament, em tancaria les portes d'aquest club ja no tan selecte, però ara puc dir que he llegit un llibre que forma part de la llista de requisits.

Es tracta de Dune, emblemàtica novel·la de ciència-ficció de 1965 que Mai Més Llibres i Raig Verd van recuperar per al públic català l'any 2021, i que en una primera edició limitada de tapa dura duu una coberta reversible amb el nom tradicional del llibre, Duna, que és com es va publicar el 1989. 

M'havien parlat d'aquest llibre fa molts anys, precisament un company d'una feina temporal l'opinió del qual respectava molt i amb el qual vam perdre contacte, i recordo que va arribar a posar-li al seu gos el nom d'un dels personatges principals del llibre. També em sona haver sentit algun cop, però això no sé si m'ho va arribar a dir ell, que la novel·la era interessant, però una mica feixuga. I, evidentment, coneixia l'existència de l'adaptació cinematogràfica d'en David Lynch de 1984, un fracàs conegut.

El meu primer contacte amb la trama, però, es va produir una mica abans de la publicació del llibre, amb l'estrena de la nova adaptació a la pantalla gran, la de 2021, que almenys a mi em va agradar molt, però que cobreix, pel que sembla, aproximadament la primera meitat del llibre.

A mesura que el llegia anava visualitzant les escenes que recordava, tot i que no soc capaç de dir on hi havia collita pròpia i on no, i després de llegir tot el llibre i repassar el que vaig dir de la pel·lícula a l'entrada corresponent, he de dir que trobo que és una magnífica adaptació del material original, perquè en capta el ritme i l'equilibri entre la narració críptica i la més descriptiva que empra Herbert. 

Pel que fa a l'argument, no m'hi estendré tant com quan vaig parlar de la pel·lícula, però Dune és una trama d'intrigues polítiques ambientada en un futur llunyà i en un altre planeta, Arrakis, explicada a través de pocs personatges principals i alguns de secundaris i ambientada en un món ric en detalls i complex, malgrat que la premissa no és exageradament atractiva: tot plegat gira al voltant de l'explotació d'un recurs natural del planeta, una espècia. Tot i així -perquè sembla que no l'estigui venent gaire bé- la lectura se m'ha fet amena, més enllà del fet que per circumstàncies personals i no pas atribuïbles al llibre se m'hagi allargat durant mesos per la meva mania de triar novel·les gruixudes sabent que no tinc gaires estones per llegir i, encara menys, fer-ho amb calma.

Això no vol dir que no tingui punts negatius: segurament és un problema dels meus gustos i la meva limitada comprensió d'allò que no és tangible, però les parts més místiques, que agafen més importància a la segona meitat, em resulten més pesades. S'ha de dir, però, que l'autor ho tenia tot molt ben pensat, hi ha fins i tot apèndixs sobre qüestions que el llibre no té temps de tractar amb deteniment, i també un útil glossari per a la consulta de terminologia pròpia de la història. A nivell general, m'ha fet l'efecte que hi ha coses sobre les quals no s'atura gaire, i d'altres que es resolen "fora de càmera", salts en la narració. El resultat de tot això, probablement perquè sé que és una saga amb més entregues i això condiciona la meva anàlisi, és que es tracta d'una introducció. Interessantíssima i amb un final que no requereix continuacions -ni les nega-, però una introducció.

L'EDICIÓ

Personalment vaig reservar aquesta edició limitada (la de la imatge del principi de l'entrada) deixant-me endur per l'escalfor del moment, però després es va anunciar que també sortiria en tapa tova, més barata, i potser l'hauria preferit per aquest motiu, però bé, què hi farem...

A banda d'això es remarca força la traducció clàssica de Manuel de Seabra que, segons que es diu en alguns textos informatius, està revisada. Com a revisor de textos que soc, d'una categoria inferior perquè em dedico als del mercat del còmic, específicament de manga, no m'he pogut estar de notar -mai podem desconnectar del tot, els que ens dediquem a això- més d'una relliscada en forma, sorprenentment, de calc de l'anglès. I n'hi ha de flagrants, tant d'expressions com de false friends. A tall d'exemple, per tal que se m'entengui, hi havia un "ressentia la seva presència", estructura que en català no existeix, i que ve de l'anglès "to resent", que vol dir que quelcom fa nosa o indigna. N'hi ha de menys subtils, em podeu creure. Deformació professional, ho sé, i també sé que la gent perpetua aquestes coses en repetir-les perquè les ha llegit o sentit i no li semblen estranyes. És una guerra perduda.

Per coses així em pregunto per què s'ha remarcat tant que és una traducció d'una persona concreta i que, a més, ha estat revisada. Amb tot el meu respecte, per errades com aquestes trobo que no arriba a l'excel·lència com per destacar-ne en portada l'autoria i, a més, em pregunto quina és la revisió que s'ha fet. No és quelcom constant, compte. Altrament n'hauria abandonat la lectura. De fet, hi ha trams en què se'n troben diverses i d'altres en què la cosa flueix molt millor.

CONCLUSIÓ

Sigui com sigui, ens trobem davant d'un clàssic de la literatura de ciència-ficció que torna a estar disponible en català després de dècades, i jo que pensava llegir la saga algun dia en anglès -en part perquè, les coses com són, surt més barat-, vaig decidir-me per la versió catalana i n'estic content. De moment, tinc intenció de comprar-me, aquest cop sense presses i esperant la segura edició en tapa tova, la seva seqüela, ja anunciada per als propers mesos quan es publica aquesta entrada.

Lectures: Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció

Per Sant Jordi em van regalar, aprofitant l'avinentesa de la seva reedició llargament esperada -almenys per mi-, el llibre de J.D. Salinger que em faltava. Ja vaig parlar fa uns anys del seu títol més famós, El vigilant en el camp de sègol, i fa una dècada li dedicava una breu ressenya a Franny i Zooey, que he rellegit recentment per preparar-me per a la lectura d'aquest títol que em faltava, i que per fi puc portar al blog.

Pugeu la biga mestra, fusters / Seymour: una introducció, traduïda al català el 1971 per Antoni Pigrau i el gran Manuel de Pedrolo, tornava a ser editada en català el 2019 -jo ho devia descobrir tard, malgrat que de tant en tant anava mirant a LaButxaca si s'havia fet, sempre sense èxit- i, pel que he pogut veure, no se li han actualitzat ni la traducció, cosa que al final penso que no calia, ni la maquetació/tipografia, que en aquest cas sí que desentona amb la resta d'obres publicades pel mateix segell editorial, i en traeix l'antiguitat. 

En fi, tal com passava amb Franny i Zooey, però aquí amb un títol que necessàriament ho deixa més clar, el llibre, de només 160 pàgines, en realitat conté dues històries, que són Pugeu la biga mestra, fusters (1955) i Seymour: una introducció (1961), recopilades en anglès per primer cop l'any 1963 en el que seria el quart i últim llibre publicat en vida de Salinger. Se sap que en va escriure molts més, però de moment només un recull de tres històries inèdites s'ha editat de manera pòstuma, l'any 2014, i per disputes legals només en alguns territoris, per desgràcia cap d'ells català.

Anem per feina: la primera part, la de Pugeu la biga mestra, fusters, és el més o menys divertit relat que fa en Buddy, un dels germans grans dels esmentats Franny i Zooey, d'un absurd episodi en què es va presentar, mig obligat, al casament del seu germà Seymour, i aquest no s'hi havia presentat, tot provocant la ira de la família de la núvia i la desbandada dels convidats, de manera que en Buddy comparteix viatge en un cotxe on tots els ocupants, excepte ell, són familiars de la núvia, i som testimonis de la incomoditat que això li suposa. Acaba sent, com ens té avesats l'autor, la descripció d'una escena llarga però única, una mena de pla seqüència, en què aprofita per mostrar la seva sornegueria habitual.

Acabada aquesta història ve la segona part, més llarga, Seymour: una introducció, que és ben bé això: aquest cop, en Buddy parla del seu germà, ara des de 1959, onze anys després del seu suïcidi -no és cap spoiler, les diverses històries de la família Glass se situen en diferents moments cronològics i en algunes s'esmenta aquesta tràgica qüestió-, per descriure'l. 

Ho fa divagant d'una manera brutal, fins al punt que el mateix autor ens convida, després d'unes pàgines molt disperses i feixugues, a abandonar la lectura. I el cert és que jo no ho hauria fet mai, però reconec que se m'estava fent molt pesat. Després la cosa millora, quan de debò entra en matèria i explica coses del seu admirat germà gran. Continua anant cap aquí i cap allà, semblant -i probablement sent-ho- inconnex sovint, fent servir la tècnica literària coneguda com a "corrent de consciència" o "monòleg interior", que consisteix a seguir els pensaments i les associacions d'idees tal com li venen. 

Superades unes quantes pàgines, la paciència té recompensa i, encara que sigui de manera desordenada, el que ens ofereix en Buddy -que de vegades parla amb el lector com si fos el mateix Salinger- és realment una descripció d'en Seymour, tant física com psicològica, que ens permet fer-nos una idea aproximada de com era, aquest personatge fictici tan important en l'univers familiar creat per l'autor i recurrent a la seva obra. 

Així, doncs, m'ha resultat una lectura força interessant, si bé menys amena que d'altres, i ara ja puc dir que he llegit tot el que s'ha publicat en català de J.D. Salinger, a l'espera que n'arribin més coses, i em sap greu no haver repassat abans el recull Nou contes. Per sort, això em permetrà escriure una entrada més sobre una obra d'un dels meus autors preferits, que citaré com a influència si mai arribo a convertir-me en escriptor de debò, escrivint alguna cosa que es publiqui en un llibre del qual sigui l'únic autor, perquè de moment només he aparegut en un de compartit. 

 

 
  

Lectures: La noia de la botiga 24 hores

M'agrada, la literatura japonesa, però reconec que pràcticament només he llegit obres d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits en general i de qui, per sort, ho tenim tot traduït al català -i el que no, està en camí de ser traduït-. 

Però com que jo tinc costum de llegir en català o en anglès (només si és aquesta la versió original), amb altres autors de literatura japonesa ho tinc més pelut per poder-ne llegir obres, perquè n'arriben molt poques en català i el japonès, que mai no he dominat com per llegir-ne cap llibre, el tinc cada cop més rovellat. Així, doncs, un llibre japonès traduït al català i que no sigui del mestre Murakami era una rara oportunitat que no podia deixar escapar, me'l van regalar per Sant Jordi i ara que l'he llegit en vull parlar.

La noia de la botiga 24 hores, de Sayaka Murata, és una novel·la de 2016, guanyadora del prestigiós premi Akutagawa, que en japonès es diu Konbini ningen, que, de fet, seria "La persona de la botiga konbini", i argumentalment tindria més sentit, tot i que el títol quedaria molt menys atractiu. 

Es tracta d'un llibre curtet, a l'edició de butxaca són 160 pàgines i la lletra és gran, i al capdavall ja em va bé descansar de tant en tant de les bèsties de més de 1.000 pàgines en què m'acostumo a emmerdar, sobretot quan no tinc gaire constància llegint. Per cert, la traducció és de l'Albert Nolla, que ho fa directament del japonès, com en el cas de les obres de Murakami que ha traduït ell (que són la immensa majoria), i això és garantia de qualitat.

En fi, La noia de la botiga 24 hores és el relat en primera persona de la Keiko Furukura, una dependenta d'una d'aquestes botigues habituals al Japó, que són petits supermercats oberts tot el dia -o gran part del dia-, lloc que per a ella esdevé un oasi de tranquil·litat en permetre-li actuar de manera gairebé automàtica i, mentre hi és, no s'ha de preocupar per satisfer les expectatives de la societat, especialment la japonesa, molt quadriculada, tradicional i aficionada a jutjar els altres.

A la botiga només ha de seguir les normes establertes i és una dependenta modèlica, a més de veterana, perquè porta divuit dels trenta-sis anys que té treballant-hi. La pau i la tranquil·litat que aquesta mena de vida -sense aficions fora de la seva jornada laboral- li proporciona la fan feliç, però ni tan sols així es desempallega de les crítiques, benintencionades però crítiques igualment, pel fet d'haver-se "estancat" en una feina pensada per a estudiants en no ser de jornada completa, i també perquè és soltera, verge i no es mostra gens interessada en què aquesta situació canviï.

A les poques pàgines que té el llibre la protagonista ens explica, amb una sinceritat i una innocència enormes, com funciona la botiga, però també com són alguns dels moments en què es força a tenir vida social, i a quins comentaris i quines exigències s'ha d'enfrontar, mentre declara que no entén gaire algunes reaccions de les persones del seu entorn i explica alguna anècdota de quan era petita i generava incomoditat a la seva família i a l'escola amb la seva manera d'actuar i les coses que deia, per a ella perfectament normals, però no per a la societat.

La novel·la retrata la lluita de la Keiko per encaixar, sense deixar de ser com és, en un món que sap que no la considera normal, i com en alguns moments les seves conviccions trontollen, encara que en realitat no hi pugui fer res. I amb això l'autora, lluny d'explicar una història divertida amb un personatge estrany de qui puguem riure, denuncia aquest món, especialment allà al Japó, però segur que extrapolable a tot arreu en més o menys mesura, que es creu autoritzat a jutjar els altres i les seves decisions vitals -que, a sobre, no sempre són decisions, sinó que es poden deure a trastorns, com no s'especifica però es dedueix en aquest cas-. Per a mi, el missatge del llibre, que ressona perquè hi estic d'acord, és que deixem de tocar els pebrots als altres. Així de senzill.

 

 

Lectures: The Tombs of Atuan

Entre les dues parts de La mort del comanador, de Haruki Murakami, vaig voler estrenar la saga de Terramar, així ho vaig fer i en vaig parlar.

Em va agradar tant, A Wizard of Earthsea, que sabia que no trigaria a llegir el segon llibre de la sèrie, i el vaig començar, fent una excepció a la meva norma de no estar llegint dos llibres alhora, quan encara no havia acabat el segon volum de la novel·la japonesa. D'aquesta manera vaig poder, pels pèls, acaba de llegir el llibre de què parlo avui l'últim dia de l'any. Si no, no em quedava tranquil. 

En tot cas, ja he llegit The Tombs of Atuan, la segona novel·la inclosa al volum The Books of Earthsea que em vaig comprar l'any passat, i que n'és l'edició definitiva, perquè hi apareixen totes les novel·les i tots els relats curts, a més de comptar amb unes il·lustracions fetes pel senyor Charles Vess que l'autora, l'Ursula K. LeGuin, aprovava després d'haver renegat de moltes edicions anteriors que incloïen imatges que ella considerava que no eren fidels al concepte que ella tenia del món de Terramar.

Després dels orígens i les primeres aventures del mag Ged, que protagonitzava la primera novel·la, arribava aquesta nova història, originalment publicada el 1971, en què el protagonisme passava a una noieta, la Tenar, que des de ben menuda se n'havia d'anar a formar-se com a Sacerdotessa Única (fent servir la terminologia de l'edició catalana de la mateixa novel·la, publicada a l'agost de 2020) de les Tombes d'Atuan, l'illa on va néixer justament la nit en què va morir l'anterior sacerdotessa.

El seu és un món en què no es creu en la màgia, on la gent té la pell blanca i no gaire costum de sortir de l'illa. Res a veure, en cap sentit, amb el món que se'ns havia descrit al primer llibre.

Això contribueix a la construcció del ric univers de Terramar, però tot i saber que acabaria trobant connexions entre la visió que en tenia gràcies a la primera història i el que estava veient a la segona, reconec, fins i tot confesso, que aquest relat sobre una noia que viu atrapada per un càrrec que no ha triat i que té molt de poder però no gaire llibertat per fer-lo servir, en un entorn amb unes normes molt fèrries, no m'estava atrapant gaire.

Se m'estava fent una mica llarga tota la descripció dels limitats espais per on es movia, sovint en la foscor més absoluta, així com el funcionament de la societat en què vivia... però després la cosa s'anima, o potser la idea ja era aquesta: transmetre un cert avorriment i una certa angoixa per valorar més, després, els profunds canvis que viu la Tenar, que s'havia quedat fins i tot sense nom, en conèixer un personatge que canviarà la vida de la noia i el ritme de la resta de la novel·la. 

A partir d'aquí, tot s'obre: la Tenar es qüestiona tota la seva vida, i el món s'obre davant dels seus ulls, en un tram final que sembla més aviat la introducció a una nova aventura que no pas el final d'una que està en marxa.

Veurem com evoluciona la saga, no sé quan em retrobaré aquests personatges, però de moment m'he endut una altra alegria, amb aquesta segona novel·la de Terramar, i constato novament que l'autora era una escriptora brillant, capaç de fer amena qualsevol descripció. Ja sé que més amunt he dit que The Tombs of Atuan al principi no m'atrapava gaire i que se'm feia una mica llarga, però això no vol dir que no apreciés que estava ben escrita, i, de tota manera, també em va agradar la trilogia El Senyor dels Anells, i això no treu que consideri que en Tolkien escrivia d'una manera més aviat feixuga, per al meu gust.

La novel·la acaba amb un epíleg en què LeGuin parla del llavors infreqüent protagonisme femení a la novel·la fantàstica, i de com el va voler dotar de realisme, en comptes d'una independència i una fortalesa utòpiques, i insisteix en què quan va escriure A Wizard of Earthsea no va introduir elements del futur de la història d'en Ged pensant en una seqüela, sinó com una manera de construir el personatge. Ens l'haurem de creure, però el cas és que recupera aquella xarxa que va llançar i el que pesca, tot i no tenir-ne intenció quan ho va fer el 1969, és un magnífic segon llibre.
 

 

Lectures: La mort del comanador - Llibre 2

Fa exactament 3 mesos -quan escric aquesta entrada- publicava la meva ressenya del primer llibre de La mort del comanador, l'última obra d'en Haruki Murakami que ha aparegut en format butxaca i que vaig rebre, juntament amb la segona part, en aquest Sant Jordi edició especial 2020.

En fi, a l'entrada sobre la primera part vaig dir que el que havia llegit era una "ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic" de l'autor, i és ben bé que en aquesta segona part la trama, evidentment, avança, i té el seu desenllaç, però els elements fantàstics, onírics o com es vulguin anomenar prenen importància.

A La mort del comanador - Llibre 2, Murakami ens parla cel procés del retrat de la nena Marie, encàrrec del misteriós veí Menshiki, que sospita que podria ser la seva filla biològica, i com tot plegat és alhora una tasca agradable per al pintor protagonista i una situació incòmoda per les circumstàncies en què s'ha produït. 

Ell sent, però, una connexió especial amb aquella adolescent de 13 anys i s'adona que s'entenen perfectament, sovint sense necessitat de paraules -ella és, a més, poc parladora, i només es deixa anar una mica en aquestes sessions del retrat-. Això és important, perquè arriba un moment que la noia desapareix i, per fer que torni, el protagonista -recordem que sense nom, per això no el faig servir- s'ha d'endinsar en una mena d'altra dimensió i viure una història tan estranya que ningú se la creuria... llevat de la Marie.

Amb el títol original de Utsurô metafâ hen ("la metàfora canviant"), aquesta segona part conté, com deia, una proporció més gran d'elements fantàstics, sense abandonar el realisme i la profusió d'escenes quotidianes -continuen els àpats senzills, les galetes rosegades, els gots de whisky i l'òpera el tocadiscs de la casa-, però... funciona?

Sense ser en absolut un bon crític, i menys encara de literatura, em fa l'efecte que malgrat la cura amb què s'havien anat desplegant els elements misteriosos, la resolució de tot plegat és una mica massa simple i directa. I ho dic jo, que m'empipo quan una història que m'agrada molt acaba abruptament amb algun esdeveniment sobtat i incomprensible. 

Per a mi això no fa que estiguem davant d'una mala història -hi ha qui ho diu-, però hi ha alguna cosa que no m'ha acabat de girar rodona, i la part del periple del protagonista a l'altra dimensió se m'ha fet feixuga, repetitiva. Tanmateix, la sensació global que me n'enduc és satisfactòria, i suposo que es deu a uns personatges que m'han sabut atrapar, m'identifiqués o no amb ells, i aquell ritme típic de l'autor, suau però no excessivament, i les seves descripcions del dia a dia dels protagonistes. És el de sempre, però quan m'agrada un autor ja és això, el que n'espero.

La mort del comanador combina el Haruki Murakami més realista amb el més fantàstic, trobo que en proporcions adequades, però sí que és cert que semblava que el clímax del relat havia de ser més elaborat, i en canvi deixa amb algun dubte pel que fa al destí d'algun personatge secundari o, més ben dit, els seus rerefons. També ho podem veure d'una altra manera: a la vida no sempre acabem sabent el final de les històries de la gent, o les seves motivacions. I hem d'aprendre a viure amb això.

 
 

Lectures: La mort del comanador - Llibre 1

Cada cop que surt un llibre nou del mestre Haruki Murakami, un dels meus preferits, estic pendent... de la sortida de la seva versió en butxaca, que va millor per preu i espai -tot i que els preus de les edicions de butxaca han pujat molt durant la darrera dècada-, i és així com em van regalar, al Sant Jordi Especial d'Estiu 2020, les dues entregues de què consta la seva darrera obra. 

Avui parlaré de la primera part, que tot i que no resol la trama -evidentment- funciona prou bé com per parlar-ne i escriure les meves impressions al respecte, de manera breu, sense revelar detalls innecessaris. 

Es tracta de La mort del comanador: Llibre 1, originalment publicada el 2017 al Japó com a Kishidanchô-goroshi - Arawareru idea hen, i que en català tenim, com de costum -però de vegades hi ha tristes excepcions traduïdes de l'anglès-, traduïda del japonès per l'Albert Nolla. 

En aquesta novel·la, el protagonista, que no té nom -o no s'esmenta, més ben dit-, és pintor especialitzat en retrats, una feina fàcil i agradable per a ell que li permet anar passant, però enyora quan estudiava i pensava que pintaria quadres més trencadors i d'una altra mena. Ara, la dona l'ha deixat per un altre sense donar gaires més explicacions i, als 36 anys, decideix anar a fer un viatge en cotxe pel Japó fins que s'instal·la a la casa d'un altre pintor, famós en aquest cas, però ara en una residència amb Alzheimer, després que el fill d'aquest, company d'estudis del protagonista, li proposi estar-s'hi i així, de pas, la casa no queda buida i no es deteriora. 

Ens trobem, doncs, amb l'enèsim protagonista masculí més o menys jove i solter -per les circumstàncies- que abunda a la bibliografia de l'autor, amb els seus gustos musicals (en aquest cas d'òpera) i els seus àpats senzills -en faig conya sovint, però en aquest llibre el sintagma "sopar senzill" apareix moltes vegades-. Per descomptat, per molt destrossat que estigui per la ruptura amb la seva dona, en coneix algunes més durant els mesos de periple. Si no, no seria un personatge d'en Haruki Murakami.

En tot cas, la gràcia de la història de La mort del comanador és l'aparició de fets misteriosos, com el descobriment d'un quadre amagat del propietari de la casa, que duu el nom de la novel·la, la insistència d'un desconegut ric perquè el protagonista li pinti un retrat, o el so d'una campaneta que sent algunes nits i que desemboca en l'arribada d'un ésser que no pertany a aquest món.

El primer llibre, doncs, és una ameníssima introducció a un nou relat de realisme màgic típicament Murakami, que fa venir ganes d'agafar de seguida la segona part, cosa que jo no faré perquè vull fer un parèntesi amb una altra autora que em ve de gust conèixer d'una vegada i de la qual ja parlaré quan toqui. Sigui com sigui, el nou Murakami té molt bona pinta. 

 
 

Lectures: Tòquio Blues (Norwegian Wood)

Cada any llegeixo almenys un llibre d'en Haruki Murakami, un dels meus escriptors preferits. En tinc tot el que ha sortit en català -que és tot el que ha escrit, o gairebé- i no són obres que acostumi a deixar a la pila de pendents gaire temps. Ara, però, mentre espero que els dos llibres de La mort del comanador surtin en edició de butxaca (que ja ni són llibres petits ni especialment barats, però sempre és millor que res quan es tracta de retallar en diners i espai), volia rellegir la primera novel·la que en vaig tenir, una de les primeres que es van publicar en català, i gràcies a la qual jo, com tants altres, vaig conèixer l'autor japonès.

Donada la meva mala memòria per als arguments, que per a repassar obres és un avantatge perquè sempre em fa la sensació que són noves, sobretot després de tants anys, llegir aquest llibre ha estat com si ho fes per primera vegada, i com que en el seu moment no en vaig fer ressenya ara, per fi, la puc fer.

Tòquio Blues, amb el subtítol Norwegian Wood -com es va publicar en anglès, i més fidel a l'original Norway no mori- és una novel·la de 1987 (amb primera edició en català el 2005) que, sobretot ara que he llegit pràcticament tot el que va escriure Murakami tant abans com després d'aquest llibre, m'adono que és especial.

Ho és perquè, a diferència d'altres obres signades per ell, té un to més realista, no recorre a escenes fantàstiques ni oníriques, ni a un final estrany, sobtat o màgic, tècnica que a mi no m'agrada gaire tot i tractar-se, com deia, d'un dels meus escriptors preferits.

En aquest llibre, que és un gran flashback que fa el protagonista des dels seus 37 anys fins a l'època en què començava la universitat en plena època de protestes d'estudiants a finals dels anys seixanta, se'ns explica una tristíssima i tràgica història d'amor, amb un to molt malencònic, i enganxa de mala manera, però sense recórrer a més artificis.

Ell, de nom Toru Watanabe i amb un caràcter tranquil i reservat, com la majoria de protagonistes murakamians, que s'endevina que almenys en aficions i maneres de pensar tenen trets autobiogràfics de l'autor, està marcat per l'amor que sent per la Naoko, xicota del seu millor amic mort, un amor que no es pot acabar de materialitzar perquè ella s'ha hagut d'aïllar del món a causa del trauma que arrossega per aquell esdeveniment, tot i que també li agradaria poder estar amb en Watanabe.

Ell, carregant-se de paciència, mira de tirar endavant i passa els dies amb la màxima normalitat possible, i interactua amb algunes -no gaires- persones que el fan créixer i evolucionar en un sentit o un altre, incloent-hi una altra noia, la Midori, però sempre amb l'ombra de la Naoko ben present.

Tot plegat, realment interessant i sense ni un moment fluix, s'explica amb un estil planer i amb una gran sensibilitat, amb les referències a la cultura popular occidental a què ens té acostumats l'escriptor, i una quotidianitat que ens permet identificar-nos amb el protagonista, diferències culturals i d'història personal a banda.

El 2010 se'n va fer un llargmetratge dirigit per Trần Anh Hùng que tinc ganes de veure aviat, ara que encara tinc fresca la novel·la, per valorar l'adaptació.

En qualsevol cas puc dir que Tòquio Blues és, sens dubte, un dels meus llibres preferits d'en Haruki Murakami. I això no és poca cosa.

Lectures: Un món feliç

Sovint es compara 1984, de George Orwell, amb una novel·la anterior, d'Aldous Huxley, que també ens parla d'una societat futura fermament estructurada i angoixant, però d'un tarannà totalment diferent. Si més no, el cas és que en parlar d'una s'acaba parlant també de l'altra.

Jo les havia llegit totes dues fa anys, però com que tinc una memòria tan dolenta per als arguments que em permet tornar a gaudir de les coses amb el temps, i de pas analitzar-les amb un punt de vista diferent, vaig decidir que immediatament després de rellegir 1984 passaria a la relectura de la novel·la de què avui parlaré.

Un món feliç, publicada originalment el 1932, i per tant anterior a 1984, és una novel·la de ciència-ficció que, en comptes d'una distopia, un dels subgèneres habituals d'aquest tipus de relat, ens presenta una utopia, un món en què tot va sobre rodes, en què no hi ha cap problema perquè està dissenyat de manera que això sigui (pràcticament) impossible.

Hi veiem una societat marcadament jerarquitzada a l'Anglaterra del segle XXVI, amb unes normes molt estrictes però orientades, aquest cop, a la felicitat generalitzada. Per tal d'aconseguir-ho la ciència ha avançat fins al punt que l'espècie humana ja no es reprodueix de manera sexual, sinó que tothom és dissenyat i neix sense passar per un part, i per tal d'assegurar l'estabilitat de la civilització hom és educat durant el son des de la més tendra infantesa i condicionat de manera que considera els trets de la seva classe social els únics que podria tenir i els únics que podria desitjar, alhora que se sotmet als de dalt i menysprea els de baix com la cosa més natural del món, perquè en aquest relat ho és.

La família i la religió ja no existeixen i les necessitats de tothom estan cobertes, així com els possibles desitjos satisfets, de manera que mai no es produeixi cap cas de malestar o infelicitat per part de ningú.

Que bé, oi? Això és el que podríem pensar, però... què passa quan un personatge, el protagonista Bernard Marx, pertany a una classe social segons els registres però durant el seu creixement fetal hi va haver un error que li va donar un aspecte físic inferior als dels seus companys? Què passa quan algú, malgrat tots els condicionaments, té unes inquietuds que no pot satisfer ni amb la droga diàriament subministrada que en teoria garanteix que qualsevol preocupació desapareix en qüestió de segons?

A més, per tal d'aconseguir aquesta societat perfectament engranada s'han hagut de fer sacrificis: s'ha hagut de limitar el progrés científic perquè no anés per camins que no interessaven, s'ha suprimit, com dèiem, la religió, i sobretot s'ha acabat amb les passions i els malestars que són els que fan, per contrast, que valorem realment la felicitat i la visquem plenament quan la tenim.

En definitiva, per tal d'aconseguir la societat perfecta s'ha construït una societat asèptica i mancada de vida. Per això, perquè la felicitat artificial també pot esdevenir angoixant, Un món feliç es pot considerar una utopia i alhora una distopia. En qualsevol cas, és una lectura ameníssima, amb un to irònic, i no m'estranya que es consideri una de les millors novel·les del segle XX.

Lectures: Escolta la cançó del vent i Pinball 1973

Nova lectura d'en Murakami, regal de Sant Jordi que no esperava perquè no sabia ni que havia sortit aquest llibre. I, per tant, nova ressenya al bloc, que últimament parlo sobretot de sèries perquè les lectures les estic fent amb massa lentitud. A veure si puc complir l'objectiu d'haver llegit un llibre al mes de mitjana -és a dir, 12 en tot l'any- que em vaig marcar. De moment vaig força endarrerit, però. 

Bé, som-hi. Escolta la cançó del vent i Pinball 1973 en realitat són dues novel·les curtes, recopilades en un mateix volum, no gaire gruixut tampoc, que Empúries i Grup 62 van publicar en format butxaca, el que em va millor, no fa gaire. 

Són les primeríssimes obres de l'extremament popular autor japonès, que ha vist publicada gairebé tota la seva obra en català. Faltaven, per exemple, aquests relats, però perquè durant molts anys, ens diu la contraportada, es negava a permetre'n traduccions. Potser se n'avergonyia, però per sort va recapacitar -o potser li van oferir una bona suma per deixar-se de punyetes, vés a saber- i, després de llegir el llibre, trobo que s'equivocava en negar-s'hi.

A la primera de les novel·letes, publicada originalment al Japó l'any 1979, el narrador ens explica en primera persona un estiu que passa a la ciutat on va néixer, tot i que actualment viu a Tòquio. S'està a cals pares, queda amb el seu amic, que anomena Rata, amb qui beu cervesa de manera compulsiva al Jay's Bar, i coneix una estranya noia a qui li falta un dit, i que poc a poc li anirà obrint el cor tot i uns primers moments hostils.

La història té el to malencònic típic de l'autor, així com les seves característiques descripcions de les coses més quotidianes, que marcarien tota la seva bibliografia. És fàcil veure-hi la llavor de tot el que vindria després, tot i que Escolta la cançó del vent és força breu i no arriba a aprofundir gaire en les vides ni del protagonista ni de la resta de personatges. És una ullada a uns dies d'estiu que podria haver estat, perfectament, el guió d'una pel·lícula indie senzilla. I tot i així els fans del novel·lista en gaudim, perquè és Murakami en essència pura.

Cal destacar que el llibre comença amb una explicació de l'autor sobre les circumstàncies en les quals va iniciar-se en el món de l'escriptura, així com les seves motivacions. Com a document és d'allò més interessant.

A Pinball 1973, de 1980, no queda clar si el narrador és el mateix o un altre, però tant li fa. Curiosament, el relat alterna episodis d'aquest protagonista, que és traductor en una agència creada amb un company i que viu d'una manera un xic surrealista, com ara convivint amb dues bessones que no coneix de res o obsessionant-se temporalment amb una màquina de pinball, i del personatge d'en Rata, que es recupera del llibre anterior i interactua sobretot amb en Jay, l'amo del bar que ja sortia a Escolta la cançó del vent.

Més llarga, però no gaire, aquesta història mostra més clarament l'altra vessant característica de Murakami, el surrealisme, però -i això és quelcom que sempre ha demostrat que sap fer- sense perdre l'atenció del lector tot mantenint-lo en contacte amb la realitat amb les escenes del dia a dia dels seus personatges. És una mica més estranya que l'altra novel·leta, per aquests salts constants en dues històries que ens explica en paral·lel però que no estan relacionades, però personalment m'ha agradat que se centrés una mica en un personatge secundari d'Escolta la cançó del vent.

El recopilatori que ens ha arribat ara en català és una bona mostra del que caracteritza l'obra de Haruki Murakami, petits tasts del que es preparava per fer més endavant, amb les relacions entre persones, la música jazz, els àpats senzills i altres elements com a temes recurrents. Però no fa la sensació que siguin assajos de gaire menys qualitat que les històries que ens arribarien després i que el convertirien en un autor de best sellers. No són els intents tímids d'un futur novel·lista d'èxit. Trobo que trepitjava prou fort quan va començar a caminar.

Lectures: New York

Ja no sé ni quant de temps feia que no ressenyava un llibre, però sí, estimades lectores i estimats lectors: a banda de llegir còmics i mirar sèries de televisió i pel·lícules també llegeixo llibres sense dibuixets, novel·les i també no-ficció. En aquest cas, però, parlem d'una novel·la que m'ha impactat prou com per a dedicar-li una ressenya.

El primer llibre que llegeixo en anglès aquest any (i espero que n'hi hagi més) és una totxana de 1020 pàgines, almenys en aquesta edició de butxaca (de gavardina), que tanmateix m'ha resultat d'allò més amena i recomanable.

Amb una estructura similar a la d'altres obres del senyor Edward Rutherfurd, aquesta New York és un justificat best-seller que segueix generacions i generacions d'una família, els Master, des de la joventut de Nova York al segle XVII —en què, de fet, encara es deia Nova Amsterdam i la seva població era eminentment holandesa— fins a l'any 2009, el de publicació de la novel·la.

Una família de burgesos que interactua amb altres personatges i famílies (els O'Donnell, els Keller, els Caruso...) de les quals també coneixem algunes generacions, però que aviat veiem que duen a terme un paper més secundari i sempre en relació directa o indirecta amb els Master, els autèntics protagonistes amb el permís de la pròpia ciutat de Nova York.

Al llarg d'aquest relat fascinant veiem com els esdeveniments afecten la vida i els plans dels personatges, des dels anys de colonialisme encara sota el govern britànic fins a la caiguda de les Torres Bessones, passant per la Guerra de la Independència, la Guerra Civil, el boom de la immigració a través d'Ellis Island, el crac del 29 o les profundes transformacions socials dels anys 60. 

Evidentment, el rerefons és una ciutat de Nova York (amb alguna interrupció quan la família viu una temporada a Londres) que creix i evoluciona espectacularment, amb moments més feliços i d'altres de tràgics, que en aquest cas esdevé, com diu aquell tòpic que em fa tanta ràbia en literatura, "un personatge més". 

New York és una novel·la absolutament recomanable per a tots aquells que gaudeixin amb la novel·la històrica (els protagonistes són ficticis, però hi apareixen moltíssims fets i personatges reals) i en particular amb els relats momumentals que segueixen una família en concret, en aquest cas burgesa, però com deia més amunt també tindrem força pàgines d'altres personatges i, gràcies a això, la novel·la s'enriqueix amb el retrat d'altres classes socials, segurament més properes a nosaltres, la gent normal de classe mitjana. 

El senyor Rutherfurd es va documentar exhaustivament per tal de retratar tots els aspectes de la ciutat (arquitectònics, socials, polítics...) al llarg dels segles, i aconsegueix ensenyar-nos la història de la ciutat gràcies a un relat amè i ben lligat, dels que atrapen de seguida i recompensen amb elements que es mantenen amb aparicions esporàdiques al llarg de tota la trama i ens emocionen encara que els personatges no tinguin la mateixa informació que nosaltres, com a lectors, sí que tenim.