Lectures: Les pereres fan la flor blanca

Ja vaig dir, en ressenyar el primer llibre de Gerbrand Bakker que vaig llegir, A dalt tot està tranquil, que m'havia agradat molt i que segur que en llegiria més coses, i així ha estat, gràcies al fet que l'editorial Raig Verd ens està portant traduïdes el català les seves novel·les originalment neerlandeses.

El següent llibre seu que vaig llegir, El fill del perruquer, em va commoure, i vaig saber que ja era un dels meus escriptors preferits, i per tant vaig decidir que me n'aniria comprant tots els llibres que pogués, sense passar per la biblioteca, perquè sabia que no em decebria. Doncs bé, ha arribat el moment de parlar de la tercera lectura d'una obra d'aquest senyor.

No els estic llegint per ordre de publicació original ni català, tampoc importa, però Les pereres fan la flor blanca és una novel·la breu de 1999 (2012 a Catalunya), tot i que també trobo 2007 com l'any de publicació, suposaré que per una reedició.

El cas és que es tracta d'una novel·la juvenil, pel que sembla -tot i que a mi se me'n fum, com vaig explicar en parlar de Holes-, i certament té com a protagonistes uns adolescents i el seu pare, amb la mare absent, i gira al voltant d'un accident de cotxe que en deixa un d'ells cec, cap spoiler perquè trobem aquest fet en qualsevol sinopsi, inclosa la de la contraportada. 

Bakker narra, amb la seva sensibilitat característica -encara que aquesta és la seva primera obra, però si n'hem llegit d'altres abans ho identifiquem ràpidament-, una ambientació delicada que mai resulta excessiva, frases curtes i una prosa ameníssima, la relació entre els membres que queden d'aquesta família trencada quan la mare, fa anys, va decidir marxar amb un altre home i no tornar mai més, l'esmentat accident de cotxe, l'hospitalització i la convalescència del nano cegat per sempre.

Però en comptes d'oferir un relat optimista de superació personal, mostra, de manera encertada per al meu gust, una visió més original en què veiem la profunda depressió en què cau l'afectat, les seves dificultats en un dia a dia per al qual no estava entrenat, i les conseqüències que té això en aquesta dissortada família. Un drama com una catedral, vaja.

No en puc explicar gaire més, ja que com he dit és una novel·la molt breu, però ja us dic que és ben bona, i si n'he de dir res de dolent és que és massa curta, amb 160 pàgines. Ara bé, no decebrà cap fan del seu autor, i si és la primera novel·la que li llegiu i us agrada, us recomano que no us perdeu les altres. Cada cop que el llegeixo a mi em venen ganes d'anar-me'n a viure al camp dels Països Baixos.  
 

 

Lectures: A dalt tot està tranquil

M'agrada descobrir autors nous. De fet, amb els més suats és possible que les altes expectatives em traeixin i hagi de reconèixer que no són per a mi.

Per Sant Jordi aprofito l'excepcional 10% de descompte que fan algunes botigues per arriscar més, al capdavall els llibres són una de les moltes coses que han pujat molt de preu en els darrers anys i ara una edició senzilla de tapa tova se'n pot anar perfectament als 20 euros, i és això el que vaig fer al darrer Sant Jordi amb el llibre de què parlo avui, una agradable sorpresa.

A dalt tot està tranquil m'arriba en l'edició per celebrar el desè aniversari de la seva publicació original per part de la petita gran editorial Raig Verd, i és, segons la meva prestatgeria, la primera obra de la literatura neerlandesa que tinc. 

Amb el títol original de Boven ist het stil, publicada al seu país d'origen el 2006, premiada amb el Premi Internacional de Literatura IMPAC de Dublín el 2010 i adaptada al cinema el 2013, la novel·la la signa en Gerbrand Bakker (1962) i ja avanço que no serà l'última que llegeixi d'aquest senyor.

I la sorpresa ha estat molt positiva perquè la premissa tampoc semblava espaterrant: un home de 55 anys fa de granger tot sol mentre el seu ancià pare es va apagant al llit que s'espera que serà el de mort.

El que ens trobem en anar passant les pàgines, més ràpid del que almenys jo m'esperava, és el dia a dia d'en Helmer, un home que s'ha acostumat a la solitud, a una manera de fer les coses, però que té cura d'un pare moribund amb el qual està molt ressentit per culpa de la mala relació que han tingut des de sempre.

A més del funcionament del seu ofici -que ens haurem de creure si no en tenim ni punyetera idea com és el meu cas-, a través de les reflexions i els records del protagonista coneixerem moments cabdals de la seva vida, tragèdies, renúncies, malentesos i també alguna experiència més positiva, que han modelat tant la trajectòria com el caràcter d'en Helmer, i naturalment també expliquen la freda relació que manté en l'actualitat amb el seu pare.

Amb moments d'humor contingut i un gir dels esdeveniments del present que connecta amb el passat, A dalt tot està tranquil és una ameníssima novel·la podríem dir que de vida quotidiana que ens farà venir ganes de fer un viatge als Països Baixos més rurals, i almenys a mi també m'ha fet venir ganes de llegir més coses del seu autor, que ja té 5 obres traduïdes al català amb el segell de Raig Verd i la traducció de Maria Rosich. Tot un descobriment.