Lectures: Les pereres fan la flor blanca

Ja vaig dir, en ressenyar el primer llibre de Gerbrand Bakker que vaig llegir, A dalt tot està tranquil, que m'havia agradat molt i que segur que en llegiria més coses, i així ha estat, gràcies al fet que l'editorial Raig Verd ens està portant traduïdes el català les seves novel·les originalment neerlandeses.

El següent llibre seu que vaig llegir, El fill del perruquer, em va commoure, i vaig saber que ja era un dels meus escriptors preferits, i per tant vaig decidir que me n'aniria comprant tots els llibres que pogués, sense passar per la biblioteca, perquè sabia que no em decebria. Doncs bé, ha arribat el moment de parlar de la tercera lectura d'una obra d'aquest senyor.

No els estic llegint per ordre de publicació original ni català, tampoc importa, però Les pereres fan la flor blanca és una novel·la breu de 1999 (2012 a Catalunya), tot i que també trobo 2007 com l'any de publicació, suposaré que per una reedició.

El cas és que es tracta d'una novel·la juvenil, pel que sembla -tot i que a mi se me'n fum, com vaig explicar en parlar de Holes-, i certament té com a protagonistes uns adolescents i el seu pare, amb la mare absent, i gira al voltant d'un accident de cotxe que en deixa un d'ells cec, cap spoiler perquè trobem aquest fet en qualsevol sinopsi, inclosa la de la contraportada. 

Bakker narra, amb la seva sensibilitat característica -encara que aquesta és la seva primera obra, però si n'hem llegit d'altres abans ho identifiquem ràpidament-, una ambientació delicada que mai resulta excessiva, frases curtes i una prosa ameníssima, la relació entre els membres que queden d'aquesta família trencada quan la mare, fa anys, va decidir marxar amb un altre home i no tornar mai més, l'esmentat accident de cotxe, l'hospitalització i la convalescència del nano cegat per sempre.

Però en comptes d'oferir un relat optimista de superació personal, mostra, de manera encertada per al meu gust, una visió més original en què veiem la profunda depressió en què cau l'afectat, les seves dificultats en un dia a dia per al qual no estava entrenat, i les conseqüències que té això en aquesta dissortada família. Un drama com una catedral, vaja.

No en puc explicar gaire més, ja que com he dit és una novel·la molt breu, però ja us dic que és ben bona, i si n'he de dir res de dolent és que és massa curta, amb 160 pàgines. Ara bé, no decebrà cap fan del seu autor, i si és la primera novel·la que li llegiu i us agrada, us recomano que no us perdeu les altres. Cada cop que el llegeixo a mi em venen ganes d'anar-me'n a viure al camp dels Països Baixos.