Lectures: The Farthest Shore

Molt més tard del que m'hauria agradat torno a fer una ressenya del món de Terramar, aquest cop amb la tercera novel·la de la saga, i és que el fet de tenir-la tota en un volum integral de més de 1.000 pàgines també fa que no sigui precisament un llibre que m'endugui per llegir al transport públic o mentre espero que la meva filla surti de les activitats extraescolars. I també tinc altres coses per llegir, és clar.

En tot cas, ja ha arribat la nova i esperadíssima (?) entrada que faig sobre l'obra fantàstica de l'Ursula K. LeGuin, i aquí la teniu. 

The Farthest Shore, publicada originalment el 1972 i disponible en català com a La costa més llunyana per part de Raig Verd Editorial, és el tancament del que en aquell moment i durant molts anys es considerava la trilogia de Terramar, però el 1990 va arribar el quart llibre i n'acabarien sent sis. 

En tot cas, en aquest nou episodi trobem un panorama desolador, una trama més fosca i depriment, iniciada per l'arribada dels rumors de la desaparició de la màgia en alguns indrets d'aquest univers de ficció.

Les porta l'Arren, el príncep hereu d'Enlad, que arriba a l'illa de Roke per comunicar-ho al Consell dels Savis, liderat pel nostre Ged, ara un Arximag d'edat avançada, en contraposició amb l'adolescent que havíem vist a les dues primeres novel·les, ressenyades aquí i aquí.  

Això condueix en Ged a emprendre un llarg viatge als confins de Terramar per treure l'entrellat de tot plegat i enfrontar-se a les amenaces que calgui, i ho farà acompanyat pel jove Arren, cosa que deriva en una interessant relació similar a la d'un mestre i el seu deixeble, aquest últim desesperat en veure com el mag més famós del món fa servir la màgia el mínim possible, conscient de la necessitat de no abusar-ne per tal de mantenir l'Equilibri, que és el que, a la novel·la, està sota amenaça.

El resultat és una odissea en què els protagonistes visiten diversos llocs a la recerca del mal que està afectant el món, on veiem els desastrosos efectes que està tenint tant la desaparició de la màgia com la de les cançons i fins i tot la salut mental de moltes persones. 

És un relat fascinant que reconec que al principi no m'atrapava tant com els dos primers, en part perquè les escenes marítimes no m'acostumen a agradar, i aquí n'hi ha moltes, però després em costava parar de llegir-lo i, com m'havia passat els altres cops, m'ha encantat i, novament, m'ha meravellat l'excel·lència de la prosa de l'autora. Ara, encara que tinc ganes de saber com continua tot plegat -si bé es tracta d'històries que no queden penjades-, descansaré una mica per alternar tipus de llibres que llegeixo i no encetaré la quarta novel·la de la saga en el que queda de 2021, però sí que podria tornar a veure la criticada adaptació a llargmetratge animat que en va fer l'Studio Ghibli, que pel que sembla està basat sobretot en aquesta tercera novel·la.

Lectures: The Tombs of Atuan

Entre les dues parts de La mort del comanador, de Haruki Murakami, vaig voler estrenar la saga de Terramar, així ho vaig fer i en vaig parlar.

Em va agradar tant, A Wizard of Earthsea, que sabia que no trigaria a llegir el segon llibre de la sèrie, i el vaig començar, fent una excepció a la meva norma de no estar llegint dos llibres alhora, quan encara no havia acabat el segon volum de la novel·la japonesa. D'aquesta manera vaig poder, pels pèls, acaba de llegir el llibre de què parlo avui l'últim dia de l'any. Si no, no em quedava tranquil. 

En tot cas, ja he llegit The Tombs of Atuan, la segona novel·la inclosa al volum The Books of Earthsea que em vaig comprar l'any passat, i que n'és l'edició definitiva, perquè hi apareixen totes les novel·les i tots els relats curts, a més de comptar amb unes il·lustracions fetes pel senyor Charles Vess que l'autora, l'Ursula K. LeGuin, aprovava després d'haver renegat de moltes edicions anteriors que incloïen imatges que ella considerava que no eren fidels al concepte que ella tenia del món de Terramar.

Després dels orígens i les primeres aventures del mag Ged, que protagonitzava la primera novel·la, arribava aquesta nova història, originalment publicada el 1971, en què el protagonisme passava a una noieta, la Tenar, que des de ben menuda se n'havia d'anar a formar-se com a Sacerdotessa Única (fent servir la terminologia de l'edició catalana de la mateixa novel·la, publicada a l'agost de 2020) de les Tombes d'Atuan, l'illa on va néixer justament la nit en què va morir l'anterior sacerdotessa.

El seu és un món en què no es creu en la màgia, on la gent té la pell blanca i no gaire costum de sortir de l'illa. Res a veure, en cap sentit, amb el món que se'ns havia descrit al primer llibre.

Això contribueix a la construcció del ric univers de Terramar, però tot i saber que acabaria trobant connexions entre la visió que en tenia gràcies a la primera història i el que estava veient a la segona, reconec, fins i tot confesso, que aquest relat sobre una noia que viu atrapada per un càrrec que no ha triat i que té molt de poder però no gaire llibertat per fer-lo servir, en un entorn amb unes normes molt fèrries, no m'estava atrapant gaire.

Se m'estava fent una mica llarga tota la descripció dels limitats espais per on es movia, sovint en la foscor més absoluta, així com el funcionament de la societat en què vivia... però després la cosa s'anima, o potser la idea ja era aquesta: transmetre un cert avorriment i una certa angoixa per valorar més, després, els profunds canvis que viu la Tenar, que s'havia quedat fins i tot sense nom, en conèixer un personatge que canviarà la vida de la noia i el ritme de la resta de la novel·la. 

A partir d'aquí, tot s'obre: la Tenar es qüestiona tota la seva vida, i el món s'obre davant dels seus ulls, en un tram final que sembla més aviat la introducció a una nova aventura que no pas el final d'una que està en marxa.

Veurem com evoluciona la saga, no sé quan em retrobaré aquests personatges, però de moment m'he endut una altra alegria, amb aquesta segona novel·la de Terramar, i constato novament que l'autora era una escriptora brillant, capaç de fer amena qualsevol descripció. Ja sé que més amunt he dit que The Tombs of Atuan al principi no m'atrapava gaire i que se'm feia una mica llarga, però això no vol dir que no apreciés que estava ben escrita, i, de tota manera, també em va agradar la trilogia El Senyor dels Anells, i això no treu que consideri que en Tolkien escrivia d'una manera més aviat feixuga, per al meu gust.

La novel·la acaba amb un epíleg en què LeGuin parla del llavors infreqüent protagonisme femení a la novel·la fantàstica, i de com el va voler dotar de realisme, en comptes d'una independència i una fortalesa utòpiques, i insisteix en què quan va escriure A Wizard of Earthsea no va introduir elements del futur de la història d'en Ged pensant en una seqüela, sinó com una manera de construir el personatge. Ens l'haurem de creure, però el cas és que recupera aquella xarxa que va llançar i el que pesca, tot i no tenir-ne intenció quan ho va fer el 1969, és un magnífic segon llibre.