Lectures: The Farthest Shore

Molt més tard del que m'hauria agradat torno a fer una ressenya del món de Terramar, aquest cop amb la tercera novel·la de la saga, i és que el fet de tenir-la tota en un volum integral de més de 1.000 pàgines també fa que no sigui precisament un llibre que m'endugui per llegir al transport públic o mentre espero que la meva filla surti de les activitats extraescolars. I també tinc altres coses per llegir, és clar.

En tot cas, ja ha arribat la nova i esperadíssima (?) entrada que faig sobre l'obra fantàstica de l'Ursula K. LeGuin, i aquí la teniu. 

The Farthest Shore, publicada originalment el 1972 i disponible en català com a La costa més llunyana per part de Raig Verd Editorial, és el tancament del que en aquell moment i durant molts anys es considerava la trilogia de Terramar, però el 1990 va arribar el quart llibre i n'acabarien sent sis. 

En tot cas, en aquest nou episodi trobem un panorama desolador, una trama més fosca i depriment, iniciada per l'arribada dels rumors de la desaparició de la màgia en alguns indrets d'aquest univers de ficció.

Les porta l'Arren, el príncep hereu d'Enlad, que arriba a l'illa de Roke per comunicar-ho al Consell dels Savis, liderat pel nostre Ged, ara un Arximag d'edat avançada, en contraposició amb l'adolescent que havíem vist a les dues primeres novel·les, ressenyades aquí i aquí.  

Això condueix en Ged a emprendre un llarg viatge als confins de Terramar per treure l'entrellat de tot plegat i enfrontar-se a les amenaces que calgui, i ho farà acompanyat pel jove Arren, cosa que deriva en una interessant relació similar a la d'un mestre i el seu deixeble, aquest últim desesperat en veure com el mag més famós del món fa servir la màgia el mínim possible, conscient de la necessitat de no abusar-ne per tal de mantenir l'Equilibri, que és el que, a la novel·la, està sota amenaça.

El resultat és una odissea en què els protagonistes visiten diversos llocs a la recerca del mal que està afectant el món, on veiem els desastrosos efectes que està tenint tant la desaparició de la màgia com la de les cançons i fins i tot la salut mental de moltes persones. 

És un relat fascinant que reconec que al principi no m'atrapava tant com els dos primers, en part perquè les escenes marítimes no m'acostumen a agradar, i aquí n'hi ha moltes, però després em costava parar de llegir-lo i, com m'havia passat els altres cops, m'ha encantat i, novament, m'ha meravellat l'excel·lència de la prosa de l'autora. Ara, encara que tinc ganes de saber com continua tot plegat -si bé es tracta d'històries que no queden penjades-, descansaré una mica per alternar tipus de llibres que llegeixo i no encetaré la quarta novel·la de la saga en el que queda de 2021, però sí que podria tornar a veure la criticada adaptació a llargmetratge animat que en va fer l'Studio Ghibli, que pel que sembla està basat sobretot en aquesta tercera novel·la.