Lectures: Morth

No me'n canso, del Discmón, però intento alternar-ne les lectures per dosificar-ne el gaudi, i perquè tampoc vull cremar-me. 

I, les coses com són: el ritme de publicació de la saga en català és lent, cosa que a mi ja em va bé perquè per desgràcia no tinc gaire temps per llegir, però si en tingués necessitaria alternar expressament.

Sigui com sigui, el llibre de què parlo avui em venia especialment de gust, perquè és el primer de la trama d'un dels personatges que més m'agraden d'aquest univers, i ara què l'he llegit em disposo a fer-ne la ressenya.

Morth, que en anglès es diu Mort però en català s'ha hagut d'adaptar perquè s'assemblava massa al nom del personatge de La Mort, igual que passa en francès, és una novel·la de 1987 que en el còmput general de l'univers creat per Sir Terry Pratchett és la quarta entrega.

La premissa de la història, com no podia ser d'una altra manera, sorprèn i provoca un somriure en si mateixa: La Mort ha decidit agafar un aprenent, i tria l'únic noi que no ha trobat feina a la cerimònia de la fira del poble on tenen lloc les contractacions dels joves.

En Morthimer, un noi sapastre i maldestre que gairebé no sap ni caminar com cal, accepta, fent gala de la seva extrema ingenuïtat, l'única i inesperada oferta de la Parca i se'n va amb el funest personatge sense pensar-s'ho dues vegades.

A partir d'aquí anirem veient com es desenvolupa una divertida trama en què coneixem a poc a poc els motius que té La Mort per contractar un ajudant, cosa que agafa desprevingut el seu reduït entorn, i veiem l'evolució, la maduració d'en Morth i com arriba a embolicar la troca quan, en una de les seves "pràctiques", es deixa endur per les seves emocions humanes.

Paral·lelament, La Mort es comença a sentir còmoda amb delegar i cada cop espaia més les seves absències, mentre experimenta plaers del món dels vius. 

I ja no cal dir-ne res més, de la trama. Sí que vull fer un esment de l'edició, concretament de la traducció, perquè per desgràcia en aquest cas no només hi ha els típics calcs de l'anglès que he enganxat altres vegades, sinó també problemes de concordança de gènere i també de nombre, entre altres errades (a la imatge una, no us costarà trobar-la). Em fa la impressió que la revisió d'aquesta novel·la en concret ha estat deficient si és que ha existit, i és quelcom que m'entristeix atesa la meva professió precisament de revisor de textos. 

Entenc que a una editorial petita se li ha d'exigir menys que a una de gegant, i per això estic pagant per aquests llibres el doble (i em quedo curt) del que em costarien en anglès, però quan els errors sovintegen em sap greu haver-li de fer l'estirada d'orelles.

En qualsevol cas, tenim una nova aventura d'aquest peculiar i estimat univers i he de dir que, probablement, de moment és la que més m'ha agradat. Per sort, però, me'n queden moltes per llegir!

Lectures: Igualtat de ritus

Tinc el costum de no llegir dos llibres seguits del mateix autor, una mania autoimposada que segurament és idiota, però també és cert que de vegades me l'he saltat. 

És el que m'ha passat amb la novel·la de què parlo avui, també perquè, per circumstàncies personals relacionades amb la paternitat, ara doble, estic llegint menys que mai, i volia entrar al 2023 sense llibres a mitges, de manera que vaig optar per un títol que sabia que em resultaria amè de llegir i que, de fet, no era excessivament gruixut. 

Així que, després de gaudir amb Déus menuts, he tornat al Discmón amb Igualtat de ritus, de 1987 i tercer llibre publicat de la saga, encara que els seus seguidors ja saben (sabem) que és un univers que també es pot abordar, i força gent ho fa, seguint les sagues de cada personatge, i en aquest cas estem davant de l'inici de la de les bruixes.

Originalment anomenat Equal Rites, un joc de paraules fonètic que a la traducció s'havia de perdre necessàriament, però que almenys s'ha resolt millor que a la versió castellana del llibre, amb força més anys a l'esquena, la seva història gira al voltant de l'Eskarina Smith, o Esk, una nena que accidentalment hereta els poders d'un mag tot i pertànyer a un gènere que, segons la tradició, si té cap interès en aquestes coses es dedica a la bruixeria, amb totes les connotacions que això implica.

Igualtat de ritus és la narració del conflicte que això suposa, i de com la Iaia Ceravellarda -personatge que vaig conèixer al videojoc Discworld II, la meva porta d'entrada a la saga-, la bruixa del poble on viu la nena i potser fins i tot més protagonista que l'Esk, fa mans i mànigues per "reconduir-la" perquè, és clar, on s'és vist, que una dona sigui mag en comptes de bruixa?

Això dona lloc a una divertida aventura plena de l'humor irònic característic de Sir Terry Pratchett, que hi fa una reflexió -ho comenta també en un text que s'ha afegit al final del llibre- sobre un dels grans tòpics no explícits de la ficció fantàstica, aquesta discriminació de la dona també pel que fa a la màgia, i en fer-ho, a més d'un relat fascinant, transmet un missatge feminista.

És un llibre que m'ha agradat molt, no em sorprèn, però em fa la sensació que és la introducció a alguna cosa més gran, i això espero, perquè queden algunes coses sense resposta i sense un aprofundiment que m'hauria agradat veure-hi. 

Al marge d'això, la traducció transmet la manera d'escriure de l'autor original, cosa que és un èxit, però com que no puc desactivar-me com a revisor de textos ni tan sols quan llegeixo per oci, no he pogut evitar trobar-hi alguns calcs i falsos amics del castellà, a més d'algun error de concordança de nombre, que demostren que el text hauria d'haver passat per alguna revisió més i que m'ha distret, quelcom que no em va passar amb la primera novel·la de la saga que vaig llegir en català, Déus menuts. Tot i així, és una obra absolutament recomanable si ja coneixeu Discmón i us falta. 

 

 

 
 

Lectures: Déus menuts

Fa uns anys que em vaig endinsar a la saga Discmón amb el seu primer llibre, The Colour of Magic, del qual ja vaig parlar aquí.

Em van encantar tant la història com la manera d'escriure del desaparegut Sir Terry Pratchett, i vaig decidir que aniria seguint aquell popularíssim univers del gènere fantàstic encara que literalment no em cabessin a casa les seves desenes de llibres. 

Va anar passant el temps, però, i les grans ofertes de llibres en anglès que hi solia haver a internet van començar a escassejar, i llavors van arribar les primeres edicions en català d'alguns dels llibres del Discmón i jo, cansat d'esperar bons preus per a la magnífica versió original, i influït per la càlida rebuda que ha tingut la versió de Mai Més Llibres, em vaig decidir a reprendre la saga en la meva llengua. 

Seguir aquest univers literari és una mica complex, atès que hi ha diferents sagues protagonitzades per diversos personatges que de vegades s'entrecreuen en un mateix context espaciotemporal, i hi ha més d'una manera d'encarar-lo, però vaig decidir que el meu primer llibre en català de la saga seria aquest Déus menuts (1992), que va pel seu compte.

De què va, doncs? El seu protagonista és en Gedmà, un novici analfabet i tremendament ingenu que té una extraordinària capacitat de retentiva, i que un dia rep l'encàrrec del cap de la Quisició de l'Església d'Om, en Vorbis, d'acompanyar-lo en una missió diplomàtica a un país amb el qual Omnia ha tingut disputes darrerament.

Però resulta que en Gedmà sent la veu del déu Om, que s'ha presentat en forma de tortuga bòrnia i rondinaire, i que el va guiant i dificultant-li l'obediència als seus superiors.

El resultat és una aventura plena d'ironia marca de la casa, que constitueix el gruix de l'humor que destil·la potser més que els esdeveniments i tot, i una sàtira de la política, la religió (catòlica, per ser més específics), la filosofia i la societat en general.

M'ha agradat molt, aquest llibre, i estic d'acord amb què és un punt perfectament vàlid per endinsar-se al Discmón. I si no us agrada, la història en si és autoconclusiva.

Lectures: The Farthest Shore

Molt més tard del que m'hauria agradat torno a fer una ressenya del món de Terramar, aquest cop amb la tercera novel·la de la saga, i és que el fet de tenir-la tota en un volum integral de més de 1.000 pàgines també fa que no sigui precisament un llibre que m'endugui per llegir al transport públic o mentre espero que la meva filla surti de les activitats extraescolars. I també tinc altres coses per llegir, és clar.

En tot cas, ja ha arribat la nova i esperadíssima (?) entrada que faig sobre l'obra fantàstica de l'Ursula K. LeGuin, i aquí la teniu. 

The Farthest Shore, publicada originalment el 1972 i disponible en català com a La costa més llunyana per part de Raig Verd Editorial, és el tancament del que en aquell moment i durant molts anys es considerava la trilogia de Terramar, però el 1990 va arribar el quart llibre i n'acabarien sent sis. 

En tot cas, en aquest nou episodi trobem un panorama desolador, una trama més fosca i depriment, iniciada per l'arribada dels rumors de la desaparició de la màgia en alguns indrets d'aquest univers de ficció.

Les porta l'Arren, el príncep hereu d'Enlad, que arriba a l'illa de Roke per comunicar-ho al Consell dels Savis, liderat pel nostre Ged, ara un Arximag d'edat avançada, en contraposició amb l'adolescent que havíem vist a les dues primeres novel·les, ressenyades aquí i aquí.  

Això condueix en Ged a emprendre un llarg viatge als confins de Terramar per treure l'entrellat de tot plegat i enfrontar-se a les amenaces que calgui, i ho farà acompanyat pel jove Arren, cosa que deriva en una interessant relació similar a la d'un mestre i el seu deixeble, aquest últim desesperat en veure com el mag més famós del món fa servir la màgia el mínim possible, conscient de la necessitat de no abusar-ne per tal de mantenir l'Equilibri, que és el que, a la novel·la, està sota amenaça.

El resultat és una odissea en què els protagonistes visiten diversos llocs a la recerca del mal que està afectant el món, on veiem els desastrosos efectes que està tenint tant la desaparició de la màgia com la de les cançons i fins i tot la salut mental de moltes persones. 

És un relat fascinant que reconec que al principi no m'atrapava tant com els dos primers, en part perquè les escenes marítimes no m'acostumen a agradar, i aquí n'hi ha moltes, però després em costava parar de llegir-lo i, com m'havia passat els altres cops, m'ha encantat i, novament, m'ha meravellat l'excel·lència de la prosa de l'autora. Ara, encara que tinc ganes de saber com continua tot plegat -si bé es tracta d'històries que no queden penjades-, descansaré una mica per alternar tipus de llibres que llegeixo i no encetaré la quarta novel·la de la saga en el que queda de 2021, però sí que podria tornar a veure la criticada adaptació a llargmetratge animat que en va fer l'Studio Ghibli, que pel que sembla està basat sobretot en aquesta tercera novel·la.

Lectures: Catarsis

Fa gairebé 4 anys vaig escriure una entrada sobre una obra clàssica del manga de ciència-ficció, ¿Quién es el 11º pasajero?, amb què l'encara petita però ja força respectable editorial Tomodomo s'havia estrenat en la bibliografia de la mítica autora Moto Hagio, representant de l'anomenada Generació del 24 (1949 en el calendari occidental). 

Doncs bé, l'editorial ha continuat apostant per ella i ja en tenim tres obres, també jo a casa, però abans de posar-me amb el que probablement és el seu títol més conegut -o el segon, com a màxim- volia llegir aquest recopilatori d'històries curtes, i ara que ho he fet, toca parlar-ne.

Catarsis, com s'ha publicat aquí el volum que al Japó es diu Hanshin Jisen Tanpen Sakuhin-shû Hagio Moto Perfect Selection 9, és un llibre de 448 pàgines en tapa tova amb camisa en què trobem 12 històries amb un nombre de pàgines diferent, però que en cap cas arriba a les 60, i publicades originalment en diverses revistes entre els anys 1971 i 1998. 

Són històries força diferents, encara que algunes coincideixen pel que fa a gènere, que inclou fantasia, terror, ciència-ficció, amor o vida quotidiana. Com sol passar amb aquesta mena de recopilatoris, hi ha alguns relats millors que altres, i segurament dues persones no es posarien d'acord a l'hora d'ordenar-los de millor a pitjor, però en general no n'hi ha cap que m'hagi avorrit o que hagi trobat notablement inferior a la resta, i això diu molt de la qualitat del conjunt.

El volum s'obre amb Mitad (1984), una història sobre dues germanes siameses que estan condemnades perquè només una s'està desenvolupant amb normalitat, però tard o d'hora ha de pagar el preu d'aquesta maledicció. Després tenim La chica iguana (1991), una de les històries curtes més conegudes de l'autora, perquè se'n va fer una adaptació a sèrie d'imatge real d'11 episodis, protagonitzada per una nena que la seva mare veu com si fos una iguana antropomòrfica, mentre que no passa el mateix amb la seva germana. A mesura que avança el relat, en què veiem patir molt la pobra noia, veurem per què passa tot això. 

Una complicada història d'amor és el que ens trobem a Camuflaje de ángel (1984), mentre que a Las pastillas de ir a la escuela (1994) tenim l'estranya i inquietant situació per la qual els companys d'institut del protagonista, de sobte, tenen els caps substituïts per objectes i parlen d'una manera que ell no entén. 

A continuació, Al sol de la tarde (1994) ens presenta, a través de les converses d'unes mestresses de casa, una reflexió sobre el matrimoni i els problemes que sorgeixen quan la monotonia i el cansament de la vida s'hi instal·len.

El falso rey (1984) és una història situada en un període temporal no definit però aparentment remot, sobre un misteriós jove que viatja sol amb un objectiu i un passat que només coneixerem al clímax del relat. A El invernadero (1975) se'ns parla de la particular relació entre dos nois adolescents que són germanastres des de fa poc en un context de famílies riques del segle XIX i un toc de misteri i fins i tot terror, i a Marine (1977), a la foto de dalt, les trobades gairebé fantasmagòriques entre un nen i una noia més gran al llarg dels anys, amb un gir final deliciós i desconcertant. 

A continuació tenim la força més realista història que dona nom al volum, Catarsis (1992), en què un noi preocupa els seus pares amb les seves desaparicions i una actitud que ha canviat en els darrers mesos, i que se'ns explicarà cap al final.

Les últimes tres històries són la preciosa El niño que volvía a casa (1998), sobre la tragèdia d'una família i les diverses maneres d'enfrontar-s'hi, Sayo se cose un yukata (1971), un relat també amb rerefons emotiu però que també és el que m'ha agradat menys, i Amigo K. (1985, a la imatge), el més breu de tots, sobre l'arribada d'un nou alumne a un institut i l'assetjament de què és víctima per part del que fins llavors era el número u en tot. 

L'EDICIÓ

Com faig de vegades, aprofito per analitzar l'edició perquè hi ha diverses coses que no m'agraden, i que ja havia avançat en altres ressenyes d'obres de l'editorial, però que continuen passant. Comprenc que és petita i valoro l'esforç que fa, i trobo que la qualitat dels materials, el preu final malgrat el gruix del volum i que s'hagin mantingut algunes pàgines en color de l'original són punts molt a favor d'aquest producte, però en altres aspectes, segurament perquè m'ho miro molt -i per això treballo com a revisor de textos de traduccions de manga, cosa que al seu torn fa que no pugui desconnectar ni quan llegeixo per plaer-, la cosa justeja.

Hi ha coses de traducció, en general bona -me n'he trobat de molt pitjors, em podeu creure, fins al punt que m'han obligat a rebaixar punts a l'obra en general perquè per culpa d'això n'he gaudit menys (cas de Fullmetal Alchemist), i alguna me l'he arribat a vendre i tot de tan dolenta que era la traducció-, com ara alguns moments de poca naturalitat, algunes males decisions quan per exemple s'havia de mantenir el misteri del gènere d'un personatge o la força constant mania de posar la interjecció interrogativa "¿eh?" sense les interrogacions, una mania força estesa entre la gent a xarxes com Twitter, és veritat, però no per això vàlida. Doncs bé, en aquesta vinyeta que he posat més amunt s'il·lustra clarament el problema quan en el cas d'un personatge s'escriu malament i en el de l'altre, bé. 

Ens ho tornem a trobar aquí, però a més de servir per mostrar que passa més vegades, el que volia destacar aquest cop és un problema que ja vaig apuntar amb ¿Quién es el 11º pasajero?, i és el de la font triada per a les lletres minúscules -que, per cert, són una mica estranyes en l'edició de manga-, que provoca que l'accent de la i sempre surti obert, a la italiana. 

Que ningú hagi fet res al respecte en aquests anys que l'editorial ha estat publicant manga em sembla trist, un exemple de deixadesa i també de com, en general, la gent no veu aquestes petites coses, li passen per alt i li són igual. En canvi, fa llenya amb altres decisions traductològiques quan qui signa el text és algú més públic. En fi...

CONCLUSIONS

Catarsis és un molt bon recull d'històries curtes que toca temes diversos i en què la mestra Moto Hagio demostra una gran habilitat com a narradora, tant per l'interès del que explica com per la claredat amb què ho fa. El dibuix, per altra banda, evoluciona i en som testimonis, en haver-hi històries de tres dècades diferents, però no és espectacular. I penso que aquí és una cosa bona, perquè evita l'excés de floretes i altres recursos pensats per embellir el dibuix que solem trobar al shôjo, tant clàssic com actual (en el cas d'aquest volum n'hi ha més a les obres dels anys 70, era la moda, però després els abandona progressivament). Molt recomanable.

Lectures: The Tombs of Atuan

Entre les dues parts de La mort del comanador, de Haruki Murakami, vaig voler estrenar la saga de Terramar, així ho vaig fer i en vaig parlar.

Em va agradar tant, A Wizard of Earthsea, que sabia que no trigaria a llegir el segon llibre de la sèrie, i el vaig començar, fent una excepció a la meva norma de no estar llegint dos llibres alhora, quan encara no havia acabat el segon volum de la novel·la japonesa. D'aquesta manera vaig poder, pels pèls, acaba de llegir el llibre de què parlo avui l'últim dia de l'any. Si no, no em quedava tranquil. 

En tot cas, ja he llegit The Tombs of Atuan, la segona novel·la inclosa al volum The Books of Earthsea que em vaig comprar l'any passat, i que n'és l'edició definitiva, perquè hi apareixen totes les novel·les i tots els relats curts, a més de comptar amb unes il·lustracions fetes pel senyor Charles Vess que l'autora, l'Ursula K. LeGuin, aprovava després d'haver renegat de moltes edicions anteriors que incloïen imatges que ella considerava que no eren fidels al concepte que ella tenia del món de Terramar.

Després dels orígens i les primeres aventures del mag Ged, que protagonitzava la primera novel·la, arribava aquesta nova història, originalment publicada el 1971, en què el protagonisme passava a una noieta, la Tenar, que des de ben menuda se n'havia d'anar a formar-se com a Sacerdotessa Única (fent servir la terminologia de l'edició catalana de la mateixa novel·la, publicada a l'agost de 2020) de les Tombes d'Atuan, l'illa on va néixer justament la nit en què va morir l'anterior sacerdotessa.

El seu és un món en què no es creu en la màgia, on la gent té la pell blanca i no gaire costum de sortir de l'illa. Res a veure, en cap sentit, amb el món que se'ns havia descrit al primer llibre.

Això contribueix a la construcció del ric univers de Terramar, però tot i saber que acabaria trobant connexions entre la visió que en tenia gràcies a la primera història i el que estava veient a la segona, reconec, fins i tot confesso, que aquest relat sobre una noia que viu atrapada per un càrrec que no ha triat i que té molt de poder però no gaire llibertat per fer-lo servir, en un entorn amb unes normes molt fèrries, no m'estava atrapant gaire.

Se m'estava fent una mica llarga tota la descripció dels limitats espais per on es movia, sovint en la foscor més absoluta, així com el funcionament de la societat en què vivia... però després la cosa s'anima, o potser la idea ja era aquesta: transmetre un cert avorriment i una certa angoixa per valorar més, després, els profunds canvis que viu la Tenar, que s'havia quedat fins i tot sense nom, en conèixer un personatge que canviarà la vida de la noia i el ritme de la resta de la novel·la. 

A partir d'aquí, tot s'obre: la Tenar es qüestiona tota la seva vida, i el món s'obre davant dels seus ulls, en un tram final que sembla més aviat la introducció a una nova aventura que no pas el final d'una que està en marxa.

Veurem com evoluciona la saga, no sé quan em retrobaré aquests personatges, però de moment m'he endut una altra alegria, amb aquesta segona novel·la de Terramar, i constato novament que l'autora era una escriptora brillant, capaç de fer amena qualsevol descripció. Ja sé que més amunt he dit que The Tombs of Atuan al principi no m'atrapava gaire i que se'm feia una mica llarga, però això no vol dir que no apreciés que estava ben escrita, i, de tota manera, també em va agradar la trilogia El Senyor dels Anells, i això no treu que consideri que en Tolkien escrivia d'una manera més aviat feixuga, per al meu gust.

La novel·la acaba amb un epíleg en què LeGuin parla del llavors infreqüent protagonisme femení a la novel·la fantàstica, i de com el va voler dotar de realisme, en comptes d'una independència i una fortalesa utòpiques, i insisteix en què quan va escriure A Wizard of Earthsea no va introduir elements del futur de la història d'en Ged pensant en una seqüela, sinó com una manera de construir el personatge. Ens l'haurem de creure, però el cas és que recupera aquella xarxa que va llançar i el que pesca, tot i no tenir-ne intenció quan ho va fer el 1969, és un magnífic segon llibre.
 

 

Lectures: A Wizard of Earthsea

Hi ha una sèrie de productes d'entreteniment que se suposa que has de consumir si et vols considerar un friki, entenent aquesta paraula en el context sobreutilitzat i hiperdemocratitzat de les darreres dècades gràcies al canvi en la percepció del terme i el prestigi adquirit. 

Són coses que, pel que sembla, atorguen o deneguen el "carnet" de friki, i que no tenen per què agradar-nos o, simplement, no tenim per què haver vist, llegit o consumit. A mi, per exemple, Dr. Who no m'ha cridat mai l'atenció, no he vist res de Star Trek i sagues com Star Wars o El senyor dels anells m'agraden, però no com per aprendre-me'n diàlegs ni col·leccionar-ne objectes ni veure-les/llegir-les repetidament. 

Dins del camp literari, però, hi havia coses que volia provar, i en aquest cas més de gust que no pas segons quins productes audiovisuals. L'any passat em vaig estrenar amb Discworld, i ara, gràcies a un volum que en recopila tota la saga, he començat Earthsea, un altre referent, i procedeixo a parlar de la seva primera novel·la. 

Aquesta és la portada de The Books of Earthsea, l'edició completa il·lustrada per Charles Vess i amb text, evidentment, de la llegendària escriptora estatunidenca Ursula K. Le Guin (1929-2018), que vaig adquirir per menys de 21 euros -deixeu-me dir-ne el preu, perquè per una saga sencera en un llibre de més de 1.000 pàgines és una ganga-, en anglès, que és la llengua original, com llegeixo des de fa temps els llibres quan l'idioma és assequible per a mi, és clar. 

I trobo que ha estat un encert, perquè la redacció i l'estil de l'autora són exquisits, i té una capacitat de fer que fragments molt descriptius i lingüísticament rics esdevinguin amens que poques vegades he vist en literatura fantàstica. No és que n'hagi llegit gaires, d'obres del gènere, però em ve al cap Tolkien, per exemple, i no és el que consideraria precisament lleuger de llegir. No sé si m'hi atreviria en anglès. 

En tot cas, la primera novel·la recopilada en aquest volum és A Wizard of Earthsea, de 1968, i inicia una saga que té lloc al món fictici que Terramar, un arxipèlag el mapa del qual, dibuixat per la mateixa autora, trobem al principi del volum. 

I, almenys en el seu primer volum -tot i que em consta que el personatge és molt important a tota la saga, i ja ho aniré veient-, ens explica la història d'en Ged, un poderós mag en els seus primers anys. Primer, quan la seva tieta, una bruixa, descobreix que té un talent innat per a la màgia i li ensenya quatre coses, i després quan un poderós mag l'acull com a aprenent en assabentar-se que ha salvat el poble de l'atac d'uns invasors.

A Wizard of Earthsea és el relat de la seva formació i el seu creixement com a persona, una apassionant història on veiem que aquest talent innat l'omple d'orgull i arrogància, les conseqüències que això té i com ha d'acabar donant la raó als seus mestres, que sempre li havien dit que la màgia no era cosa de broma, i que cadascun dels seus usos té un preu, una contrapartida. 

La bellesa del text se suma, a l'hora de donar personalitat a l'obra, a aquest missatge que es va repetint al llarg de la novel·la, i és que aquí la màgia no es presenta com un element que tot ho resol o que té com a objectiu donar espectacularitat a la història, sinó que es descriu com quelcom que s'ha de fer servir (i certament és així com el protagonista la fa servir) amb mesura, i mai amb motivacions egoistes. 

 

La novel·la inaugural de la saga és també una aventura èpica, però lliure d'efectismes, una història de determinació després del dubte, de la fermesa i la confiança del protagonista en si mateix després d'haver rebut una cura d'humilitat que li fa abandonar l'arrogància inicial, d'exploració d'un món ric -i del qual ja el primer llibre promet que en sabrem més coses en el futur-, d'una bonica amistat i d'una enemistat que fuig del clàssic, típic i tòpic enfrontament entre el Bé i el Mal purs.

No són, cap de les novel·les incloses al volum integral, gaire llargues, i a més passen molt bé, si més no la primera, cosa que facilitarà que consumeixi la saga en un període de temps més o menys breu -o això espero-, però aquest primer tast m'ha semblat meravellós, i estic molt content d'haver-me introduït al món de Terramar i de la mestra Le Guin, que signa també un epíleg en què explica com va voler escriure un tipus de fantasia que s'allunyés dels referents de l'època amb coses atípiques llavors, com ara l'absència de guerres o el fet que el seu protagonista, com la majoria de personatges, sigui de pell fosca, mentre que els blancs són, habitualment, els dolents. Un text d'allò més interessant, no us el perdeu. 

Acabo dient que, tot i que al principi he manifestat la meva satisfacció per haver-me comprat l'integral en anglès, no fa gaire que l'editorial Raig Verd ha iniciat la publicació en català de la saga de Terramar -que s'havia traduït al català fa dècades, però només 3 de les 5 novel·les i cap recull de relats, més que res perquè es va fer quan la saga encara no havia acabat i després no hi devia haver prou interès editorial per acabar-la-, i ara sembla que s'acabarà podent llegir sencera en la nostra llengua. No és com la llegiré jo, però d'alguna manera m'agradaria donar-li suport esmentant-la i posant-ne l'enllaç a l'editorial. Sigui en l'idioma que sigui, és una obra magnífica.

Lectures: Historias cortas de Satoshi Kon

Fa uns anys -com passa el temps!- vaig fer la ressenya de l'obra més coneguda del desaparegut director d'anime Satoshi Kon (1963-2010), era Regreso al mar i es tractava d'una història autoconclusiva que em va agradar molt. 

Ja vaig dir llavors que tenia pendent comprar (o rebre com a regal, que és el que va passar amb el temps) l'altre volum que n'havia editat Planeta en el seu projecte de recuperar o editar per primer cop, segons el cas, l'escassa producció de còmic d'aquest mestre que sobretot feia anime, i el cas és que he trigat, però per fi m'hi he posat i l'he llegit.

Historias cortas de Satoshi Kon, en un format semblant al de les del mestre Urasawa, és a dir no gaire gran, però gruixut i amb tapa dura, és un títol molt descriptiu del que trobarem al llibre, que són relats curts i autoconclusius amb què l'autor experimentava i s'anava fent un lloc a la indústria, tot i que és ben sabut que aviat es va decantar per l'anime. 

Des del punt de vista de la seva carrera va ser un encert, perquè hi va triomfar, però això no vol dir que els seus manga siguin menys interessants. Altrament no s'entendria que Planeta hagi publicat posteriorment Opus i Seraphim 266613336WINGS, dues obres inacabades també a l'edició original japonesa. I els recopilatoris d'històries curtes de vegades són irregulars i realment se'n salven poques, però trobo que no és el cas i que aquest recopilatori és més que notable.

Com que les seves pel·lícules en general són conegudes pel seu caràcter oníric, fantàstic i una mica surrealista, confesso que em feia por que aquest recull d'històries curtes també fos així. No perquè em sembli malament, sinó perquè com que sóc una mica curt de gambals m'estimo més llegir històries senzilles d'entendre.

És el que trobem en aquest llibre, en realitat. Relats senzills, molts dels quals protagonitzats per nens i adolescents en aventures de tota mena, des de les quotidianament esportives fins a complots per desemmascarar pares infidels, passant per escenes d'estiueig, conflictes monumentals a l'institut, els plans per a estrenar-se d'uns estudiants a punt de graduar-se i altres fragments quotidians, però sempre animats i de ritme ràpid, i molt japonesos.

També hi ha lloc per a la bogeria, però és una bogeria nascuda de l'accident més normal del món, com pot ser que una llitera amb una anciana se'n vagi camí avall i faci tota mena de destrosses sense que a la senyora li passi res, en unes pàgines que com ja vèiem a Regreso al mar demostren que el mestre Kon tenia una manera de narrar molt cinematogràfica.

Això no vol dir que en aquestes històries escrites i dibuixades als anys 80 no hi hagi experiments amb altres gèneres.

Podríem dir que hi ha una mica de ciència-ficció post-apocalíptica, i al darrer relat recopilat, que té dues parts i és el més llarg, més aviat distòpica, amb les desventures d'uns joves una mica rebels en un Japó fortament policial (obra més fosca i que ens deixa amb malestar).

A més, però, també hi apareix la fantasia amb la història d'una família que compra una casa a preu de ganga i descobreix que hi ha fantasmes, i l'autor prova el manga de samurais amb un relat en què en plena persecució en el context d'una batalla tant un bàndol com l'altre s'han d'enfrontar a un "monstre".

A Historias cortas de Satoshi Kon, com acostuma a passar amb aquests recopilatoris quan es tracta d'obres seminals, veiem en general un traç que encara havia de millorar, tampoc no gaire diferent del de Regreso al mar, a la ressenya del qual ja vaig comentar que es notava que el mestre Kon havia estat ajudant del gran Katsuhiro Ôtomo, però queda ben clar que és un dibuix dinàmic, amb molt de ritme i una excel·lent composició de pàgines i vinyetes.

En alguns casos, però, l'esforç és especialment visible, com a la història de samurais que esmentava, amb un nivell de detall que aporta la seriositat normalment associada al gènere, malgrat que en aquest cas sigui un relat de samurais una mica especial.

Majoritàriament es tracta d'històries, amb independència del seu gènere, de lectura ràpida gràcies al seu ritme, i també amb un punt entranyable.

Són de llargada, estil i qualitat diversos, però el conjunt aprova amb molt bona nota, i insisteixo en què això no és quelcom habitual en aquests reculls. En altres paraules, es tracta d'un volum molt recomanable.