Lectures: Su Frankenstein

M'agrada, el manga clàssic. El còmic japonès dels anys 80 cap enrere té alguna cosa que em crida molt l'atenció, però evidentment no conec tot el que hi ha, ni ens arriba gaire cosa, si bé en els darrers anys han anat sortint al nostre mercat algunes obres que fa un parell de dècades ningú s'hauria atrevit a publicar, perquè no haurien resultat atractives per al lector estàndard.

La que us porto avui no la coneixia de res, fins que va passar per l'agència de traducció on faig de revisor, i com que és d'un sol volum i amb el poc temps lliure que tinc ja em van bé aquesta mena d'obres, me la vaig voler llegir, tot i que pertany a un gènere que a mi no m'atrau gaire.

Su Frankenstein, de Norikazu Kawashima, es va publicar al Japó el 1988 com a Frankenstein no otoko i, com es pot deduir en veure'n la portada, es tracta d'un manga de terror. Del seu autor no se'n troba gaire informació, però sembla que estava especialitzat en aquest gènere, i va fer gairebé una trentena d'obres que hi pertanyien durant els anys 80, sobretot per a la revista Hibari shobô, ja desapareguda.

Però bé, entrem en matèria: aquest volum que Planeta Cómic ens ha portat en format grandet i de tapa dura, però d'un gruix estàndard de no arriba a 200 pàgines, ens explica la misteriosa i pertorbadora història d'en Tetsuo, un home que comença a tenir unes esgarrifoses visions d'una noia que se li apareix en els moments més inesperats.

Amoïnat per aquesta qüestió, va a teràpia i a partir d'aquí el relat és un gran flashback en què veiem un episodi de la infantesa del protagonista, en què va conèixer una noia que és la que ara se li apareix i el turmenta.

Veiem com la va conèixer i som testimonis de l'estranya relació que tenien, i en què ell, per superar el seu sentiment d'inferioritat, es va transformar en un personatge imponent que sembrava el terror a la zona. No vull explicar res més, però, perquè llavors ja ho estaria rebentant tot. 

Sí que diré, tot i així, que es tracta d'una història, com deia, pertorbadora, amb aquest inevitable component fantàstic de les aparicions, però que en el relat del passat és més realista. De fet, els tràgics esdeveniments que hi van tenir lloc són els que ens duen a les experiències més fantasioses del present, perquè al capdavall tot ve d'un trauma que és el que se'ns explica en aquest manga.

Podríem parlar d'història de terror psicològic, però sigui com sigui es tracta d'un còmic que es llegeix molt fàcilment, es devora, si bé això no el converteix necessàriament en una obra mestra, simplement és que l'autor fa servir més el dinamisme de les vinyetes que no pas uns diàlegs gaire densos. 

He de dir que, tot i que m'ha agradat, em fa l'efecte que tot plegat passa molt de pressa, que es podria haver aprofundit més en detalls de la trama, com ara els motius pels quals passen algunes de les coses que se'ns expliquen.

Al meu parer, és com si no tingués l'essència del típic volum japonès de manga de prop de 200 pàgines, sinó la d'una història curta, que per la seva brevetat ens deixa amb ganes de saber més coses de tot plegat. I és per això que em sembla que no me'n quedarà un record inesborrable. Però, hi insisteixo, m'ha agradat.

 

Lectures: Catarsis

Fa gairebé 4 anys vaig escriure una entrada sobre una obra clàssica del manga de ciència-ficció, ¿Quién es el 11º pasajero?, amb què l'encara petita però ja força respectable editorial Tomodomo s'havia estrenat en la bibliografia de la mítica autora Moto Hagio, representant de l'anomenada Generació del 24 (1949 en el calendari occidental). 

Doncs bé, l'editorial ha continuat apostant per ella i ja en tenim tres obres, també jo a casa, però abans de posar-me amb el que probablement és el seu títol més conegut -o el segon, com a màxim- volia llegir aquest recopilatori d'històries curtes, i ara que ho he fet, toca parlar-ne.

Catarsis, com s'ha publicat aquí el volum que al Japó es diu Hanshin Jisen Tanpen Sakuhin-shû Hagio Moto Perfect Selection 9, és un llibre de 448 pàgines en tapa tova amb camisa en què trobem 12 històries amb un nombre de pàgines diferent, però que en cap cas arriba a les 60, i publicades originalment en diverses revistes entre els anys 1971 i 1998. 

Són històries força diferents, encara que algunes coincideixen pel que fa a gènere, que inclou fantasia, terror, ciència-ficció, amor o vida quotidiana. Com sol passar amb aquesta mena de recopilatoris, hi ha alguns relats millors que altres, i segurament dues persones no es posarien d'acord a l'hora d'ordenar-los de millor a pitjor, però en general no n'hi ha cap que m'hagi avorrit o que hagi trobat notablement inferior a la resta, i això diu molt de la qualitat del conjunt.

El volum s'obre amb Mitad (1984), una història sobre dues germanes siameses que estan condemnades perquè només una s'està desenvolupant amb normalitat, però tard o d'hora ha de pagar el preu d'aquesta maledicció. Després tenim La chica iguana (1991), una de les històries curtes més conegudes de l'autora, perquè se'n va fer una adaptació a sèrie d'imatge real d'11 episodis, protagonitzada per una nena que la seva mare veu com si fos una iguana antropomòrfica, mentre que no passa el mateix amb la seva germana. A mesura que avança el relat, en què veiem patir molt la pobra noia, veurem per què passa tot això. 

Una complicada història d'amor és el que ens trobem a Camuflaje de ángel (1984), mentre que a Las pastillas de ir a la escuela (1994) tenim l'estranya i inquietant situació per la qual els companys d'institut del protagonista, de sobte, tenen els caps substituïts per objectes i parlen d'una manera que ell no entén. 

A continuació, Al sol de la tarde (1994) ens presenta, a través de les converses d'unes mestresses de casa, una reflexió sobre el matrimoni i els problemes que sorgeixen quan la monotonia i el cansament de la vida s'hi instal·len.

El falso rey (1984) és una història situada en un període temporal no definit però aparentment remot, sobre un misteriós jove que viatja sol amb un objectiu i un passat que només coneixerem al clímax del relat. A El invernadero (1975) se'ns parla de la particular relació entre dos nois adolescents que són germanastres des de fa poc en un context de famílies riques del segle XIX i un toc de misteri i fins i tot terror, i a Marine (1977), a la foto de dalt, les trobades gairebé fantasmagòriques entre un nen i una noia més gran al llarg dels anys, amb un gir final deliciós i desconcertant. 

A continuació tenim la força més realista història que dona nom al volum, Catarsis (1992), en què un noi preocupa els seus pares amb les seves desaparicions i una actitud que ha canviat en els darrers mesos, i que se'ns explicarà cap al final.

Les últimes tres històries són la preciosa El niño que volvía a casa (1998), sobre la tragèdia d'una família i les diverses maneres d'enfrontar-s'hi, Sayo se cose un yukata (1971), un relat també amb rerefons emotiu però que també és el que m'ha agradat menys, i Amigo K. (1985, a la imatge), el més breu de tots, sobre l'arribada d'un nou alumne a un institut i l'assetjament de què és víctima per part del que fins llavors era el número u en tot. 

L'EDICIÓ

Com faig de vegades, aprofito per analitzar l'edició perquè hi ha diverses coses que no m'agraden, i que ja havia avançat en altres ressenyes d'obres de l'editorial, però que continuen passant. Comprenc que és petita i valoro l'esforç que fa, i trobo que la qualitat dels materials, el preu final malgrat el gruix del volum i que s'hagin mantingut algunes pàgines en color de l'original són punts molt a favor d'aquest producte, però en altres aspectes, segurament perquè m'ho miro molt -i per això treballo com a revisor de textos de traduccions de manga, cosa que al seu torn fa que no pugui desconnectar ni quan llegeixo per plaer-, la cosa justeja.

Hi ha coses de traducció, en general bona -me n'he trobat de molt pitjors, em podeu creure, fins al punt que m'han obligat a rebaixar punts a l'obra en general perquè per culpa d'això n'he gaudit menys (cas de Fullmetal Alchemist), i alguna me l'he arribat a vendre i tot de tan dolenta que era la traducció-, com ara alguns moments de poca naturalitat, algunes males decisions quan per exemple s'havia de mantenir el misteri del gènere d'un personatge o la força constant mania de posar la interjecció interrogativa "¿eh?" sense les interrogacions, una mania força estesa entre la gent a xarxes com Twitter, és veritat, però no per això vàlida. Doncs bé, en aquesta vinyeta que he posat més amunt s'il·lustra clarament el problema quan en el cas d'un personatge s'escriu malament i en el de l'altre, bé. 

Ens ho tornem a trobar aquí, però a més de servir per mostrar que passa més vegades, el que volia destacar aquest cop és un problema que ja vaig apuntar amb ¿Quién es el 11º pasajero?, i és el de la font triada per a les lletres minúscules -que, per cert, són una mica estranyes en l'edició de manga-, que provoca que l'accent de la i sempre surti obert, a la italiana. 

Que ningú hagi fet res al respecte en aquests anys que l'editorial ha estat publicant manga em sembla trist, un exemple de deixadesa i també de com, en general, la gent no veu aquestes petites coses, li passen per alt i li són igual. En canvi, fa llenya amb altres decisions traductològiques quan qui signa el text és algú més públic. En fi...

CONCLUSIONS

Catarsis és un molt bon recull d'històries curtes que toca temes diversos i en què la mestra Moto Hagio demostra una gran habilitat com a narradora, tant per l'interès del que explica com per la claredat amb què ho fa. El dibuix, per altra banda, evoluciona i en som testimonis, en haver-hi històries de tres dècades diferents, però no és espectacular. I penso que aquí és una cosa bona, perquè evita l'excés de floretes i altres recursos pensats per embellir el dibuix que solem trobar al shôjo, tant clàssic com actual (en el cas d'aquest volum n'hi ha més a les obres dels anys 70, era la moda, però després els abandona progressivament). Molt recomanable.

Lectures: Aula a la deriva

El manga que ressenyo avui és un que tenia pendent des de feia molt de temps. De fet, des que el van publicar, però jo tinc el meu ritme i la meva manera de fer les coses. La qüestió és que, esperant esperant, gairebé el van cancel·lar a causa dels seus lamentables resultats comercials i, en un gest que no veiem en pràcticament cap editorial (eh, EDT?), al final els de Ponent Mon el van acabar a canvi, això sí, de fer una tirada limitada a 500 còpies dels seus últims dos volums, i a més a un preu molt superior a l'habitual, d'11,90 a 16 eurassos cadascun d'aquests dos toms.

Una estratègia que castigava els seguidors fidels en fer-los pagar més per culpa del públic que havia fallat, però que també els permetia poder llegir el final d'aquella obra. Una solució dura, impopular, però en qualsevol cas millor que l'alternativa. Curiosament, ni tan sols així hi va haver manera de desfer-se dels volums que sobraven. Jo mateix la vaig adquirir, anys després, sencera en un pack de 30 euros que, si no m'erro, encara deu circular per algunes botigues.

En fi, Aula a la deriva (en japonès Hyôryû Kyôshitsu) és un manga clàssic de Kazuo Umezu (estilitzat com a "Kazuo Umezz") que es va serialitzar a la revista setmanal Shônen Sunday entre 1972 i 1974 i recopilar en 11 volums. L'edició que va arribar en castellà es basava, però, en una nova edició japonesa que transformava aquells 11 números en 6 de molt gruixuts, però tot i així de la mida habitual dels tankôbon. 

És un manga de terror amb escenes tan brutals que dubto que actualment acceptés una revista shônen, és a dir per al públic masculí de primària a batxillerat, però per sort en aquella època va ser possible i queda per a la posteritat. Fins i tot se n'han fet diverses adaptacions, una de les quals una sèrie d'imatge real japonesa (dorama) el 2002. De 2007 a 2011 es va publicar, també, Hyôryû Net Cafe, una mena de versió actualitzada o història molt semblant situada a la societat actual, però d'un altre autor, Shûzô Oshimi (Aku no hana). Un manga que, per cert, ha llicenciat Milky Way.

La premissa d'Aula a la deriva és esbojarrada i inversemblant, però simple: un dia l'escola primària Yamato desapareix de sobte del lloc on estava i deixa enrere un enorme forat. On va? Doncs els seus alumnes i professors troben que a una terra erma fins on arriba la vista i més enllà, un desert que els aïlla del món que coneixien.

No se sap per què, però el cas és que ha succeït i els que es queden tampoc no entenen la situació. El que sí que entenen és que els seus éssers estimats per força han de ser morts. 

El protagonista de la història és en Shô Takamatsu, un nen de sisè de primària que aquell dia havia discutit molt fort amb la seva mare i que ara es troba atrapat en aquest paisatge desolador que, més endavant, es considerarà que és algun punt del futur.

El seu comportament egoista i malcriat canvia ràpidament quan s'adona que ha de sobreviure juntament amb els seus companys i tenir cura dels més petits, tot convertint-se en el líder de facto de la colla de personatges que formen part d'Aula a la deriva.

Perquè els adults que també són traslladats a aquesta època on la Terra apareix devastada embogeixen davant d'una situació que la seva ment racional no pot entendre i esdevenen un perill. més que no pas una altra cosa, per a aquells nens de qui se suposa que s'han de fer responsables.

A partir d'aquí el que ens ofereix el manga és un seguit de situacions duríssimes d'angoixa constant per la supervivència del protagonista i el seu cercle més íntim (els nens i nenes més anònims ens preocupen, naturalment, menys que els que sí que tenen nom), i escenes directament gore.

I més enllà de l'absurditat i la inversemblança del que passa (perquè una cosa és que estiguem davant d'una història de fantasia i una altra que les coses passin perquè sí) el més interessant és veure la reacció de cadascú en aquesta situació d'extrema crisi. 

Mentre uns intenten mantenir la calma i agafar les regnes, liderar i construir, els altres entenen la supervivència d'una manera individual, s'oposen al lideratge del protagonista i són capaços de matar per fer-se amb el poc menjar que queda o, més endavant, quan la desesperació és més accentuada, per una simple diferència de punts de vista.

L'aparició de monstres i malalties sobtades, que agreugen una situació de per si insostenible, és una mostra més que l'autor fa el que li dóna la gana amb Aula a la deriva. Hi pot passar qualsevol cosa, fins i tot que en alguns moments es produeixin absurdíssimes comunicacions entre en Shô i la seva mare —amb qui el protagonista, per cert, "parla" quan fa de narrador en primera persona—, que no ha perdut l'esperança des del Japó "actual" (és a dir, dels anys setanta) i li treu les castanyes del foc en més d'una ocasió en increïbles deus ex machina. 

Aquest "tot s'hi val", aquestes situacions "perquè sí", són per a mi els punts febles d'una obra per altra banda absorbent i ameníssima, que es llegeix ràpidament i que, malgrat un dibuix massa encarcarat i típic de l'època (que a mi no em tira enrere però que de ben segur va contribuir a les males vendes del còmic), aconsegueix l'objectiu, que és entretenir.

A banda de les exageracions de pura fantasia també hi ha una altra cosa que no m'agrada: no sé si és la traducció (encarcarada i no gaire bona, com és habitual per desgràcia amb aquesta editorial, igual que la retolació, que no té en compte la mida dels globus ni el volum amb què parlen els personatges) o ja era un problema del text original, però el cas és que els nens parlen com adults, fan servir paraules sofisticades, tenen uns coneixements impossibles per l'edat que tenen (recordem que els més grans tenen 12 anys) i fan uns raonaments que van molt més enllà de l'adquisició accelerada de certa maduresa que s'espera o es comprèn en una situació de crisi com la que aquí es retrata. 

Probablement hi ha una mica de tot: és culpa de l'original i la traducció no hi ajuda. Estic disposat a acceptar coses gairebé impossibles, també a entendre que és un manga que només pretén distreure i que no busca el realisme o la versemblança que s'espera i s'exigeix de qualsevol gènere fantàstic de la nostra època, però que no em pugui creure ni la manera de parlar dels personatges em sobrepassa. 

Tot i així m'ha agradat llegir Aula a la deriva, l'he devorat i trobo que fa amoïnar i esgarrifar en segons quines escenes (desmembraments, assassinats, canibalisme...), i com que aquest és l'objectiu de les obres de terror ja està bé. El final, a més, tot i que sembla que fos la solució fàcil per a l'autor, m'ha convençut.