Lectures: Friday

M'encanta descobrir còmics. N'hi ha moltíssims més dels que puc saber, evidentment, però em refereixo a còmics que em cridin l'atenció.

Com el que us porto avui, que coneixia perquè l'havia vist recomanat i a sobre estava en català, però no me'l vaig comprar perquè quan ho anava a fer vaig haver de triar perquè el pressupost és limitat, així que el vaig acabar agafant de la biblioteca quan el vaig veure i em va tornar a venir al cap.

El seu títol és Friday, que és també el nom de la seva protagonista, però no us penseu pas que és cosina de cap alumna de l'acadèmia Nevermore. 

Aquesta història, nascuda de la ment del reputat guionista Ed Brubaker (un dels més populars del gènere dels superherois, però amb una demostrada capacitat per escriure altres gèneres, especialment el criminal, com és el cas del còmic que ens ocupa), que va trobar en el dibuixant Marcos Martín i la colorista Muntsa Vicente els companys ideals per dur a terme aquest relat que li voltava pel cap des de feia molts anys, ens situa en un poblet d'estil gòtic de la Nova Anglaterra dels anys 70.

La història comença quan la Friday Fitzhugh torna a casa per Nadal, després d'haver-se'n allunyat per començar la universitat, i es retroba amb en Lancelot Jones, el que havia estat durant anys el seu millor amic i company inseparable d'aventures detectivesques fins que es van distanciar, cosa a la qual la nova etapa acadèmica va contribuir.

Però només arribar-hi, en un temporal de neu que confina el poble a casa, es produeix un assassinat que farà tornar la protagonista a les tasques que es pensava que havia deixat enrere com l'etapa adolescent que es pensava que eren.

La història podria ser perfectament un relat de misteri amb una ambientació realista i quotidiana, però de sobte fa un gir sobrenatural que a mi, personalment, em recorda una mica, amb les seves diferències d'època i edat, la sèrie Stranger Things.

I és que al poble realment hi passa alguna cosa, alguna cosa molt fumuda, que ens anirà sorprenent amb cada revelació.

No m'esperava aquest element fantàstic, certament no havia volgut llegir de què anava el còmic, però m'ha agradat molt i trobo que encaixa perfectament amb el to inicial del relat.

La història està formada per 3 volums d'unes 120 pàgines que ens ha portat Mai Més Llibres, i que recullen les 9 entregues amb què es va publicar digitalment als Estats Units a Panel Syndicat entre 2021 i 2024, i després en paper per part d'Image Comics. El 2021 i el 2024 va guanyar el prestigiós premi Eisner en la categoria de Millor Còmic Digital. I ho entenc.

Lectures: Catarsis

Fa gairebé 4 anys vaig escriure una entrada sobre una obra clàssica del manga de ciència-ficció, ¿Quién es el 11º pasajero?, amb què l'encara petita però ja força respectable editorial Tomodomo s'havia estrenat en la bibliografia de la mítica autora Moto Hagio, representant de l'anomenada Generació del 24 (1949 en el calendari occidental). 

Doncs bé, l'editorial ha continuat apostant per ella i ja en tenim tres obres, també jo a casa, però abans de posar-me amb el que probablement és el seu títol més conegut -o el segon, com a màxim- volia llegir aquest recopilatori d'històries curtes, i ara que ho he fet, toca parlar-ne.

Catarsis, com s'ha publicat aquí el volum que al Japó es diu Hanshin Jisen Tanpen Sakuhin-shû Hagio Moto Perfect Selection 9, és un llibre de 448 pàgines en tapa tova amb camisa en què trobem 12 històries amb un nombre de pàgines diferent, però que en cap cas arriba a les 60, i publicades originalment en diverses revistes entre els anys 1971 i 1998. 

Són històries força diferents, encara que algunes coincideixen pel que fa a gènere, que inclou fantasia, terror, ciència-ficció, amor o vida quotidiana. Com sol passar amb aquesta mena de recopilatoris, hi ha alguns relats millors que altres, i segurament dues persones no es posarien d'acord a l'hora d'ordenar-los de millor a pitjor, però en general no n'hi ha cap que m'hagi avorrit o que hagi trobat notablement inferior a la resta, i això diu molt de la qualitat del conjunt.

El volum s'obre amb Mitad (1984), una història sobre dues germanes siameses que estan condemnades perquè només una s'està desenvolupant amb normalitat, però tard o d'hora ha de pagar el preu d'aquesta maledicció. Després tenim La chica iguana (1991), una de les històries curtes més conegudes de l'autora, perquè se'n va fer una adaptació a sèrie d'imatge real d'11 episodis, protagonitzada per una nena que la seva mare veu com si fos una iguana antropomòrfica, mentre que no passa el mateix amb la seva germana. A mesura que avança el relat, en què veiem patir molt la pobra noia, veurem per què passa tot això. 

Una complicada història d'amor és el que ens trobem a Camuflaje de ángel (1984), mentre que a Las pastillas de ir a la escuela (1994) tenim l'estranya i inquietant situació per la qual els companys d'institut del protagonista, de sobte, tenen els caps substituïts per objectes i parlen d'una manera que ell no entén. 

A continuació, Al sol de la tarde (1994) ens presenta, a través de les converses d'unes mestresses de casa, una reflexió sobre el matrimoni i els problemes que sorgeixen quan la monotonia i el cansament de la vida s'hi instal·len.

El falso rey (1984) és una història situada en un període temporal no definit però aparentment remot, sobre un misteriós jove que viatja sol amb un objectiu i un passat que només coneixerem al clímax del relat. A El invernadero (1975) se'ns parla de la particular relació entre dos nois adolescents que són germanastres des de fa poc en un context de famílies riques del segle XIX i un toc de misteri i fins i tot terror, i a Marine (1977), a la foto de dalt, les trobades gairebé fantasmagòriques entre un nen i una noia més gran al llarg dels anys, amb un gir final deliciós i desconcertant. 

A continuació tenim la força més realista història que dona nom al volum, Catarsis (1992), en què un noi preocupa els seus pares amb les seves desaparicions i una actitud que ha canviat en els darrers mesos, i que se'ns explicarà cap al final.

Les últimes tres històries són la preciosa El niño que volvía a casa (1998), sobre la tragèdia d'una família i les diverses maneres d'enfrontar-s'hi, Sayo se cose un yukata (1971), un relat també amb rerefons emotiu però que també és el que m'ha agradat menys, i Amigo K. (1985, a la imatge), el més breu de tots, sobre l'arribada d'un nou alumne a un institut i l'assetjament de què és víctima per part del que fins llavors era el número u en tot. 

L'EDICIÓ

Com faig de vegades, aprofito per analitzar l'edició perquè hi ha diverses coses que no m'agraden, i que ja havia avançat en altres ressenyes d'obres de l'editorial, però que continuen passant. Comprenc que és petita i valoro l'esforç que fa, i trobo que la qualitat dels materials, el preu final malgrat el gruix del volum i que s'hagin mantingut algunes pàgines en color de l'original són punts molt a favor d'aquest producte, però en altres aspectes, segurament perquè m'ho miro molt -i per això treballo com a revisor de textos de traduccions de manga, cosa que al seu torn fa que no pugui desconnectar ni quan llegeixo per plaer-, la cosa justeja.

Hi ha coses de traducció, en general bona -me n'he trobat de molt pitjors, em podeu creure, fins al punt que m'han obligat a rebaixar punts a l'obra en general perquè per culpa d'això n'he gaudit menys (cas de Fullmetal Alchemist), i alguna me l'he arribat a vendre i tot de tan dolenta que era la traducció-, com ara alguns moments de poca naturalitat, algunes males decisions quan per exemple s'havia de mantenir el misteri del gènere d'un personatge o la força constant mania de posar la interjecció interrogativa "¿eh?" sense les interrogacions, una mania força estesa entre la gent a xarxes com Twitter, és veritat, però no per això vàlida. Doncs bé, en aquesta vinyeta que he posat més amunt s'il·lustra clarament el problema quan en el cas d'un personatge s'escriu malament i en el de l'altre, bé. 

Ens ho tornem a trobar aquí, però a més de servir per mostrar que passa més vegades, el que volia destacar aquest cop és un problema que ja vaig apuntar amb ¿Quién es el 11º pasajero?, i és el de la font triada per a les lletres minúscules -que, per cert, són una mica estranyes en l'edició de manga-, que provoca que l'accent de la i sempre surti obert, a la italiana. 

Que ningú hagi fet res al respecte en aquests anys que l'editorial ha estat publicant manga em sembla trist, un exemple de deixadesa i també de com, en general, la gent no veu aquestes petites coses, li passen per alt i li són igual. En canvi, fa llenya amb altres decisions traductològiques quan qui signa el text és algú més públic. En fi...

CONCLUSIONS

Catarsis és un molt bon recull d'històries curtes que toca temes diversos i en què la mestra Moto Hagio demostra una gran habilitat com a narradora, tant per l'interès del que explica com per la claredat amb què ho fa. El dibuix, per altra banda, evoluciona i en som testimonis, en haver-hi històries de tres dècades diferents, però no és espectacular. I penso que aquí és una cosa bona, perquè evita l'excés de floretes i altres recursos pensats per embellir el dibuix que solem trobar al shôjo, tant clàssic com actual (en el cas d'aquest volum n'hi ha més a les obres dels anys 70, era la moda, però després els abandona progressivament). Molt recomanable.

Sèries: The Undoing

Nicole Kidman, Hugh Grant i Donald Sutherland, i un tràiler que em va sortir a YouTube com a anunci i que no vaig voler saltar-me. Aquests van ser els motius pels quals -i, com dic darrerament, l'atractiu que té una minisèrie per la seva curta durada- vaig decidir que miraria aquesta nova proposta amb cares conegudíssimes i de contrastadíssima carrera a la gran pantalla. 

The Undoing, estrenada a la plataforma HBO, es basa en la novel·la de 2014 You Should Have Known, de Jean Hanff Korelitz, i la va crear per a la televisió David E. Kelley, responsable també de Big Little Lies, sèrie amb un repartiment coral on sortia, també, la Nicole Kidman, que ara ja he vist dos cops a la "petita" pantalla i, curiosament, en produccions amb el mateix responsable. Una altra curiositat és que la cançó d'entrada és una versió de la clàssica Dream a Little Dream of Me cantada per la mateixa Kidman.

Al llarg dels seus 6 episodis ens explica les conseqüències d'un brutal assassinat que té lloc al final del primer episodi, i que si n'heu vist el tràiler ja sabeu qui n'és la víctima, però si no, us aconsello que pareu de llegir ara mateix i que torneu al blog un cop hàgiu vist, com a mínim, la primera entrega de la sèrie. A banda d'aquest inevitable petit gran spoiler, la intenció és no fer-ne cap més. 

El matrimoni protagonista d'aquesta sèrie, amb tots els episodis dirigits per Susanne Bier, està format per la Grace i en Jonathan Fraser, ella una psicòloga de família rica i ell, un admirat oncòleg infantil, i viuen a l'Upper East Side de Manhattan, a Nova York. Entre les obligacions de la gent d'aquestes esferes hi ha l'organització d'esdeveniments de l'escola privada a la qual assisteixen els fills, i això és clau perquè és en la preparació d'una subhasta que la dona interpretada per la Nicole Kidman es relaciona amb les seves amigues i on coneix una mare que també s'ha apuntat a donar un cop de mà.

Es tracta de l'Elena Alves (Matilda De Angelis), jove mare d'un dels nens de l'escola i, des de fa uns mesos, també d'un nadó. 

L'Elena és atractiva i té un comportament, respecte a la Grace, que entra ben bé en el terreny del flirteig, un element que sembla que ha de ser la gràcia de la sèrie fins que, als darrers moments del primer episodi, se'ns descobreix que la dona ha aparegut morta al seu estudi, on pintava quadres.

Paral·lelament, en Jonathan ha desaparegut després de dir-li a la seva dona que se n'anava a un congrés, però aviat es descobreix que això és mentida, i la policia de seguida el considera el sospitós principal de l'assassinat. 

A ella no li fa cap gràcia que l'hagi enganyat, però està convençuda que ell no és l'assassí. Tot i així, va sabent coses d'ell que no s'esperava, com ara que fa temps que va ser acomiadat de l'hospital on en teoria treballava perquè es va descobrir que s'havia embolicat amb l'Elena, mare d'un pacient, i es passa la resta dels episodis en una muntanya russa d'emocions.

Quan en Jonathan torna i admet que l'Elena era la seva amant queda clar que havia interpretat un paper de marit i metge perfecte, i que era un mestre de l'engany i la doble vida. El seu sogre, el ric Franklin Reinhardt (Donald Sutherland) no l'ha pogut suportar mai, però es veu obligat, per amor a la seva filla, a fer servir els seus diners per proporcionar-li al gendre, en la innocència del qual no creu, la millor defensa possible.

Així, The Undoing no prova de fer-nos dubtar amb la clàssica tècnica de presentar un sospitós a cada episodi, com passava amb The Killing, sinó que la policia té molt clar que l'autor del crim és l'oncòleg. Ho té tan clar, descartant fins i tot un assassinat passional per part del cornut marit de l'Elena, en Fernando Alves (Ismael Cruz Córdova), com la Grace tot el contrari: que no ha estat en Jonathan.

Sí, li ha estat infidel durant molt de temps, amb l'Elena, ho reconeix -abans feia veure que ni tan sols la coneixia- i no hi ha res que ho suavitzi, però al seu voltant tothom o pràcticament tothom el considera de tot, excepte algú capaç de matar. Al capdavall, es dedica a salvar vides.

La resta dels pocs episodis que té aquesta sèrie gira al voltant de la preparació del judici, així com de la fluctuació dels sentiments d'ella, que passa de fer el paperot de matrimoni unit davant dels mitjans a contracor a pensar que tot plegat es pot arreglar. La muntanya russa que deia. 

També ens parla dels fills. És que ningú pensa en els nens?, que deia la senyora Lovejoy d'Els Simpson. Del fill de la difunta, en Miguel Alves (Edan Alexander), que és qui va trobar el cadàver i que havia estat pacient d'en Jonathan, no en sentim ni la veu, però en Henry Fraser (Noah Jupe) té un paper força més important. El fill del presumpte assassí ha de veure com passen a tractar-lo a l'escola, a més de l'embolic que té a casa i els sentiments contraposats que se li desperten envers el seu -fins llavors- admirat i estimat pare. 

La sèrie fa alguns tímids intents de desorientar-nos en mostrar algunes conductes sospitoses dels personatges, però en realitat no prova de fer que dubtem entre gaires opcions: en Jonathan ho ha fet o no ho ha fet. Això és el que haurem de decidir pel nostre compte fins que es produeixi el desenllaç de la història.

Sabent el que hi havia entre l'Elena i en Jonathan comprenem una mica més l'interès de la primera per la dona del seu amant, però no puc evitar desitjar que la trama entre aquestes dues dones s'hagués desenvolupat més, que s'haguessin embolicat com semblava que passaria, i això no hauria impedit explicar la resta de la història com s'ha explicat, però el destí volia que abans que passés això la jove fos assassinada amb crueltat. 

Trobo que The Undoing està bé, però no és una sèrie memorable. Certament està ben interpretada -tot i que la Nicole Kidman m'ha agradat menys que a Big Little Lies, potser perquè no m'he acabat de creure el personatge- i és interessant, a més que no intenta despistar gaire sobre el que ha passat i se centra més en els comportaments i les reaccions, però tampoc no és trencadora ni gaire sorprenent. Per passar l'estona, però, no és una mala inversió del temps.