Sèries: Adolescence

Hi ha sèries que tenen molt bona rebuda per part del públic quan s'estrenen i de seguida en sents a parlar, però te les poses a la llista de seguiment per al moment adequat. 

I en aquest cas va ser necessari que els seus protagonistes guanyessin els Emmy com a millor actor i millor actor secundari a la categoria de minisèrie perquè em decidís a mirar-la, i això que només són quatre episodis. Però quins episodis! 

Adolescence és el nom d'aquesta producció de Netflix estrenada al març d'aquest 2025, amb Jack Thorne i Stephen Graham com a creadors i guionistes i direcció de Philip Barantini. 

Si us sona un d'aquests noms és perquè l'Stephen Graham és aquell Stephen Graham, el conegudíssim actor anglès, i aquí també hi fa el paper de pare del nen al voltant del qual gira tota la història.  

Una història de la qual tampoc puc parlar gaire, perquè rebentaria la sorpresa, però com que n'he de dir alguna cosa, parteix de la detenció d'un noi de 13 anys, en Jamie Miller (Owen Cooper) com a sospitós de l'assassinat d'una companya d'institut, i la sèrie explora les conseqüències d'aquesta detenció tant en el nen com en la seva destrossada família, especialment el seu pare, l'Eddie (l'esmentat Stephen Graham).

Si bé la sèrie destaca per unes interpretacions excel·lents que li van suposar els premis Emmy a la categoria d'actor protagonista (el pare) i actor secundari (el fill), també se n'ha parlat per l'ús del pla seqüència amb què cada episodi està rodat en una sola escena sense talls de cap mena ni trucs de CGI, de manera que si s'ha de fer un canvi d'escenari es fa seguint un personatge o un vehicle que es desplaça. 

Evidentment, no va sortir bé a la primera, i de fet, pel que he trobat documentant-me, només el primer episodi (que no va ser el primer que es va rodar) va anar bé relativament ràpid, al segon intent. Per als altres van caldre entre 12 i 16 preses. 

També m'agradaria destacar-ne la minuciositat amb què es narren els fets i els procediments legals, ajudada per aquesta tècnica del pla seqüència. Una atenció al detall que ens permet veure, també, la professionalitat amb què treballen els policies que porten el cas, l'inspector Luke Bascombe (Ashley Walters) i la sergent Misha Frank (Faye Marsay), tant quan interroguen el protagonista -que nega les acusacions- com quan van a l'institut on anaven els implicats en el cas per veure si poden treure l'entrellat dels orígens de tot plegat.

No pretenc fer veure que soc un expert en aquesta mena d'històries, però dins del bagatge que tinc, m'ha sorprès positivament veure una sèrie que incideix tant en això que deia de les conseqüències, com afecta tot plegat als personatges relacionats amb el sospitós i la víctima.

A l'hora de mostrar la detenció i l'internament del noi, sempre tractat de manera exquisida, la sèrie no fa res que no s'hagi vist múltiples vegades en aquesta mena d'històries, bàsicament hi veiem una entrevista amb una psicòloga, la doctora Briony Ariston (Erin Doherty), però sí que és menys habitual que el personatge sigui un adolescent, vulnerable als ulls dels altres adults i de l'espectador, que ho fa tot plegat tremendament colpidor.

És l'adjectiu amb què descriuria la sèrie. El que hi veiem és molt dur emocionalment tant per als personatges com per a nosaltres, i fa reflexionar sobre l'impacte d'un crim d'aquesta mena més enllà de l'obvi per a la persona assassinada.

Molt recomanada, la sèrie va guanyar una pila de premis i nominacions, i als esmentats Emmy, els més coneguts i cobejats de l'àmbit de la televisió, a banda dels dos protagonistes també va guanyar els guardons a la millor minisèrie, millor actriu secundària (Erin Doherty), millor direcció i millor guió, sempre en la categoria de minisèrie.
 

Sèries: Pam & Tommy

Us en recordeu, del famós vídeo domèstic de la Pamela Anderson i en Tommy Lee? Jo no el vaig arribar a veure, perquè en aquella època (1995) amb prou feines tenia un PC per primer cop des de feia un any, com per a sobre tenir internet abans que es popularitzés al nostre territori... Però el cas és que recordo que se'n va parlar, del fet que s'havia filtrat. Va ser una d'aquelles coses que passen als famosos i que acaba sabent tothom.

Doncs bé, basada en un article de la revista Rolling Stone de 2014, se n'ha fet una minisèrie de 8 episodis que podeu trobar a Disney+ i que he volgut veure perquè m'agraden les històries basades en fets reals i perquè els intèrprets que la protagonitzen em cridaven l'atenció, i ara en parlaré.

Pam & Tommy va ser dirigida per Craig Gillespie (I, Tonya i Cruella) i els seus 8 episodis es van afegir a la plataforma Hulu dels Estats Units entre febrer i març d'aquest 2022, i se situa temporalment en el període entre 1995 i 1998, el que va durar el matrimoni entre la vigilant de la platja Pamela Anderson (Lily James, vista a Downton Abbey, Mamma Mia! Here We Go Again...) i el bateria de Mötley Crüe, en Tommy Lee (Sebastian Stan, el Soldat d'Hivern de l'Univers Cinematogràfic (i ara televisiu) Marvel).

No parla únicament de la turbulenta història d'aquella cinta, encara que sigui el motiu principal pel qual existeix la pròpia sèrie, sinó també de com es van enamorar els dos protagonistes i, amb la impulsivitat que els caracteritzava, van anar cremant etapes encara més ràpid del que ens tenen acostumats els estatunidencs -ella és canadenca, però se m'entén- pel que fa a les relacions sentimentals. 

Tot plegat arrenca quan el fuster Rand Gauthier (Seth Rogen, també productor executiu que havia de col·laborar amb el seu col·lega James Franco, que es va desvincular d'un projecte que també havia de protagonitzar), emprenyat legítimament amb les males maneres amb què el tracta en Tommy Lee quan li està reformant la casa, decideix robar-li una caixa forta per cobrar-se els calés que li deu, però hi troba una cosa potencialment molt més valuosa.

Resulta que la parella havia gravat en una cinta vídeos domèstics amb les seves relacions íntimes i el fuster, aficionat al porno i amb contactes en aquest sector, la mostra a un director conegut seu, l'Uncle Miltie (Nick Offerman), i junts la posen en circulació per tal de treure'n profit econòmic.

La cinta es va obrint camí al mercat clandestí dels VHS mentre internet va traient el nas i les regulacions pel que fa als drets comercials sembla que encara no existeixin, però els que la protagonitzen continuen les seves frenètiques vides i mantenen intactes els seus somnis d'èxit, que els fan fins i tot entranyables malgrat el despotisme d'ell respecte a qualsevol que no sigui la seva dona, i anem coneixent facetes de l'actriu que probablement desconeixíem per culpa de l'encasellament en el seu personatge televisiu, en el que és una construcció de personatges trobo que excel·lent.

Però les coses, amb el temps, es van complicant en tots els sentits: com tantes altres parelles d'aquell àmbit geogràfic, i especialment les de famosos, els ha faltat un període de coneixença pausada i hi ha força diferències entre ells; per altra banda, les coses per a en Rand es van emmerdant perquè voler fer diners ràpidament normalment no és bona idea, i a partir d'aquí la sèrie abandona el seu to d'humor negre -amb algun moment televisivament delirant, sobretot el de la primera trobada íntima entre la Pam i en Tommy- i passa al drama.

És probable que ens hagi atret, d'aquesta història, el morbo de conèixer la història real del que va passar amb aquell vídeo, com va circular i quines en van ser les conseqüències. Això ens ho dona, és clar, però també es parla de com afecta cadascun dels personatges implicats, i en particular una Pamela Anderson que, en ser dona en una indústria com la del cinema i la televisió, pateix més que ningú sense tenir-ne cap culpa, perquè al capdavall tot és una venjança d'un fuster envers un mal client que se surt de mare i esquitxa més gent de la que hauria d'haver patit els efectes d'aquella acció.

Veurem com la nostra simpatia inicial amb el personatge secundari ultratjat vira cap a la indiferència pel que li passi, i és que tot i que les seves víctimes són celebritats que sembla que estiguin per damunt de tot, no deixen de ser persones i tenen, com tothom, i encara que siguin rostres públics, dret a la intimitat i a fer el que vulguin en la seva vida privada sense que se n'assabenti tothom. 

Recomano aquesta sèrie per la història real que explica i també, no volia estar-me d'esmentar-ho, les interpretacions de la parella protagonista -no tant la d'un Seth Rogen que, tot i ser un actor que segueixo, aquí no m'ha convençut com a personatge dramàtic-, que a més va passar per un procés de caracterització brutal per assemblar-se al màxim a les persones reals que encarnaven, ell amb un munt de tatuatges col·locats i ella amb pròtesis dentals, mamàries i fins i tot al front. Però que aquest aspecte no ens distregui: les seves actuacions valen molt la pena. 

Sèries: The Undoing

Nicole Kidman, Hugh Grant i Donald Sutherland, i un tràiler que em va sortir a YouTube com a anunci i que no vaig voler saltar-me. Aquests van ser els motius pels quals -i, com dic darrerament, l'atractiu que té una minisèrie per la seva curta durada- vaig decidir que miraria aquesta nova proposta amb cares conegudíssimes i de contrastadíssima carrera a la gran pantalla. 

The Undoing, estrenada a la plataforma HBO, es basa en la novel·la de 2014 You Should Have Known, de Jean Hanff Korelitz, i la va crear per a la televisió David E. Kelley, responsable també de Big Little Lies, sèrie amb un repartiment coral on sortia, també, la Nicole Kidman, que ara ja he vist dos cops a la "petita" pantalla i, curiosament, en produccions amb el mateix responsable. Una altra curiositat és que la cançó d'entrada és una versió de la clàssica Dream a Little Dream of Me cantada per la mateixa Kidman.

Al llarg dels seus 6 episodis ens explica les conseqüències d'un brutal assassinat que té lloc al final del primer episodi, i que si n'heu vist el tràiler ja sabeu qui n'és la víctima, però si no, us aconsello que pareu de llegir ara mateix i que torneu al blog un cop hàgiu vist, com a mínim, la primera entrega de la sèrie. A banda d'aquest inevitable petit gran spoiler, la intenció és no fer-ne cap més. 

El matrimoni protagonista d'aquesta sèrie, amb tots els episodis dirigits per Susanne Bier, està format per la Grace i en Jonathan Fraser, ella una psicòloga de família rica i ell, un admirat oncòleg infantil, i viuen a l'Upper East Side de Manhattan, a Nova York. Entre les obligacions de la gent d'aquestes esferes hi ha l'organització d'esdeveniments de l'escola privada a la qual assisteixen els fills, i això és clau perquè és en la preparació d'una subhasta que la dona interpretada per la Nicole Kidman es relaciona amb les seves amigues i on coneix una mare que també s'ha apuntat a donar un cop de mà.

Es tracta de l'Elena Alves (Matilda De Angelis), jove mare d'un dels nens de l'escola i, des de fa uns mesos, també d'un nadó. 

L'Elena és atractiva i té un comportament, respecte a la Grace, que entra ben bé en el terreny del flirteig, un element que sembla que ha de ser la gràcia de la sèrie fins que, als darrers moments del primer episodi, se'ns descobreix que la dona ha aparegut morta al seu estudi, on pintava quadres.

Paral·lelament, en Jonathan ha desaparegut després de dir-li a la seva dona que se n'anava a un congrés, però aviat es descobreix que això és mentida, i la policia de seguida el considera el sospitós principal de l'assassinat. 

A ella no li fa cap gràcia que l'hagi enganyat, però està convençuda que ell no és l'assassí. Tot i així, va sabent coses d'ell que no s'esperava, com ara que fa temps que va ser acomiadat de l'hospital on en teoria treballava perquè es va descobrir que s'havia embolicat amb l'Elena, mare d'un pacient, i es passa la resta dels episodis en una muntanya russa d'emocions.

Quan en Jonathan torna i admet que l'Elena era la seva amant queda clar que havia interpretat un paper de marit i metge perfecte, i que era un mestre de l'engany i la doble vida. El seu sogre, el ric Franklin Reinhardt (Donald Sutherland) no l'ha pogut suportar mai, però es veu obligat, per amor a la seva filla, a fer servir els seus diners per proporcionar-li al gendre, en la innocència del qual no creu, la millor defensa possible.

Així, The Undoing no prova de fer-nos dubtar amb la clàssica tècnica de presentar un sospitós a cada episodi, com passava amb The Killing, sinó que la policia té molt clar que l'autor del crim és l'oncòleg. Ho té tan clar, descartant fins i tot un assassinat passional per part del cornut marit de l'Elena, en Fernando Alves (Ismael Cruz Córdova), com la Grace tot el contrari: que no ha estat en Jonathan.

Sí, li ha estat infidel durant molt de temps, amb l'Elena, ho reconeix -abans feia veure que ni tan sols la coneixia- i no hi ha res que ho suavitzi, però al seu voltant tothom o pràcticament tothom el considera de tot, excepte algú capaç de matar. Al capdavall, es dedica a salvar vides.

La resta dels pocs episodis que té aquesta sèrie gira al voltant de la preparació del judici, així com de la fluctuació dels sentiments d'ella, que passa de fer el paperot de matrimoni unit davant dels mitjans a contracor a pensar que tot plegat es pot arreglar. La muntanya russa que deia. 

També ens parla dels fills. És que ningú pensa en els nens?, que deia la senyora Lovejoy d'Els Simpson. Del fill de la difunta, en Miguel Alves (Edan Alexander), que és qui va trobar el cadàver i que havia estat pacient d'en Jonathan, no en sentim ni la veu, però en Henry Fraser (Noah Jupe) té un paper força més important. El fill del presumpte assassí ha de veure com passen a tractar-lo a l'escola, a més de l'embolic que té a casa i els sentiments contraposats que se li desperten envers el seu -fins llavors- admirat i estimat pare. 

La sèrie fa alguns tímids intents de desorientar-nos en mostrar algunes conductes sospitoses dels personatges, però en realitat no prova de fer que dubtem entre gaires opcions: en Jonathan ho ha fet o no ho ha fet. Això és el que haurem de decidir pel nostre compte fins que es produeixi el desenllaç de la història.

Sabent el que hi havia entre l'Elena i en Jonathan comprenem una mica més l'interès de la primera per la dona del seu amant, però no puc evitar desitjar que la trama entre aquestes dues dones s'hagués desenvolupat més, que s'haguessin embolicat com semblava que passaria, i això no hauria impedit explicar la resta de la història com s'ha explicat, però el destí volia que abans que passés això la jove fos assassinada amb crueltat. 

Trobo que The Undoing està bé, però no és una sèrie memorable. Certament està ben interpretada -tot i que la Nicole Kidman m'ha agradat menys que a Big Little Lies, potser perquè no m'he acabat de creure el personatge- i és interessant, a més que no intenta despistar gaire sobre el que ha passat i se centra més en els comportaments i les reaccions, però tampoc no és trencadora ni gaire sorprenent. Per passar l'estona, però, no és una mala inversió del temps.