Sèries: Adolescence

Hi ha sèries que tenen molt bona rebuda per part del públic quan s'estrenen i de seguida en sents a parlar, però te les poses a la llista de seguiment per al moment adequat. 

I en aquest cas va ser necessari que els seus protagonistes guanyessin els Emmy com a millor actor i millor actor secundari a la categoria de minisèrie perquè em decidís a mirar-la, i això que només són quatre episodis. Però quins episodis! 

Adolescence és el nom d'aquesta producció de Netflix estrenada al març d'aquest 2025, amb Jack Thorne i Stephen Graham com a creadors i guionistes i direcció de Philip Barantini. 

Si us sona un d'aquests noms és perquè l'Stephen Graham és aquell Stephen Graham, el conegudíssim actor anglès, i aquí també hi fa el paper de pare del nen al voltant del qual gira tota la història.  

Una història de la qual tampoc puc parlar gaire, perquè rebentaria la sorpresa, però com que n'he de dir alguna cosa, parteix de la detenció d'un noi de 13 anys, en Jamie Miller (Owen Cooper) com a sospitós de l'assassinat d'una companya d'institut, i la sèrie explora les conseqüències d'aquesta detenció tant en el nen com en la seva destrossada família, especialment el seu pare, l'Eddie (l'esmentat Stephen Graham).

Si bé la sèrie destaca per unes interpretacions excel·lents que li van suposar els premis Emmy a la categoria d'actor protagonista (el pare) i actor secundari (el fill), també se n'ha parlat per l'ús del pla seqüència amb què cada episodi està rodat en una sola escena sense talls de cap mena ni trucs de CGI, de manera que si s'ha de fer un canvi d'escenari es fa seguint un personatge o un vehicle que es desplaça. 

Evidentment, no va sortir bé a la primera, i de fet, pel que he trobat documentant-me, només el primer episodi (que no va ser el primer que es va rodar) va anar bé relativament ràpid, al segon intent. Per als altres van caldre entre 12 i 16 preses. 

També m'agradaria destacar-ne la minuciositat amb què es narren els fets i els procediments legals, ajudada per aquesta tècnica del pla seqüència. Una atenció al detall que ens permet veure, també, la professionalitat amb què treballen els policies que porten el cas, l'inspector Luke Bascombe (Ashley Walters) i la sergent Misha Frank (Faye Marsay), tant quan interroguen el protagonista -que nega les acusacions- com quan van a l'institut on anaven els implicats en el cas per veure si poden treure l'entrellat dels orígens de tot plegat.

No pretenc fer veure que soc un expert en aquesta mena d'històries, però dins del bagatge que tinc, m'ha sorprès positivament veure una sèrie que incideix tant en això que deia de les conseqüències, com afecta tot plegat als personatges relacionats amb el sospitós i la víctima.

A l'hora de mostrar la detenció i l'internament del noi, sempre tractat de manera exquisida, la sèrie no fa res que no s'hagi vist múltiples vegades en aquesta mena d'històries, bàsicament hi veiem una entrevista amb una psicòloga, la doctora Briony Ariston (Erin Doherty), però sí que és menys habitual que el personatge sigui un adolescent, vulnerable als ulls dels altres adults i de l'espectador, que ho fa tot plegat tremendament colpidor.

És l'adjectiu amb què descriuria la sèrie. El que hi veiem és molt dur emocionalment tant per als personatges com per a nosaltres, i fa reflexionar sobre l'impacte d'un crim d'aquesta mena més enllà de l'obvi per a la persona assassinada.

Molt recomanada, la sèrie va guanyar una pila de premis i nominacions, i als esmentats Emmy, els més coneguts i cobejats de l'àmbit de la televisió, a banda dels dos protagonistes també va guanyar els guardons a la millor minisèrie, millor actriu secundària (Erin Doherty), millor direcció i millor guió, sempre en la categoria de minisèrie.